La paella mecànica

Dues dècades després que el by-pass posara fi al cèlebre “semàfor” d’Europa que suposava que tot el trànsit de l’autopista A7 haguera de travessar la ciutat de València, Rita Barberà, amb el recolzament de la Consellera valenciana d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient, Isabel Bonig, ha mostrat novament una submissió insuportable davant el govern central en fer pública la seua renúncia unilateral a construir el túnel passant de cinc quilòmetres de longitud que hauria de travessar el subsòl de València connectant la futura Estació Central amb el nord de la ciutat, un túnel que ja estava previst i aprovat pel Ministeri de Foment espanyol i que anava a donar eixida directa als AVEs que provindrien de Madrid i d’Alacant en direcció a Castelló.

Que significarà aquesta renúncia per al trànsit de mercaderies per via d’ample europeu que ha d’unir Algeciras amb el nord d’Europa, al seu pas per València? 

Doncs que els AVEs procedents de Madrid i d’Alacant hauran de passar obligatòriament per l'”ull d’agulla” que ja és ara el túnel de la Serreria, un túnel ferroviari que va ser construït en els anys vuitanta del passat segle per a trens convencionals i amb només dos carrils, i que discorre pels barris marítims de València.

Amb aquesta decisió, el túnel de la Serreria haurà de suportar el pas del trànsit de rodalies, el servei de mercaderies del port de València, els trens de llarga distància (com l’Euromed), i ara a més els AVEs de Madrid i Alacant cap a Castelló i també el tràfic de mercaderies del Corredor mediterrani… i tot això per dues úniques vies per ambdues direccions!
Ni els mateixos Germans Marx haurien pogut imaginar una situació similar per la seua hilarant escena de la cabina en la seua pel.lícula “Una nit a l’òpera”!

I com es va gestar aquesta autèntica punyalada per l’esquena que suposa aquesta renuncia de Rita Barberà per València i el Corredor mediterrani?

La seqüència d’esdeveniments va succeir, més o menys, així:

El passat 18 de desembre la ministra espanyola de Foment, Ana Pastor, va visitar València i es va entrevistar, entre altres, amb el President Alberto Fabra i amb l’alcaldessa de València, Rita Barberà (veure la crònica de la visita en un post meu anterior “La visita de la ministra Ana Pastor a València, el Corredor mediterrani, la peixatera del Mercat Central i la nova varietat de gamba “ratllada de Dénia tota grossa” anomenada Rita Barberà“).

L’endemà, el 19 de desembre, i sense que hi haguera cap declaració prèvia per part de la Ministra espanyola, Rita Barberà declarava en una roda de premsa que renunciava a que es construïra el túnel passant per baix de la ciutat, el qual, a més de servir per connectar directament els AVEs procedents de Madrid i Alacant amb Castelló, anava a evitar que l’Estació central de València funcionara com un autèntic “fons de sac”.
Les raons de la renúncia: l’enorme inversió que suposava la realització del túnel.

El dia 20 de desembre la Consellera Isabel Bonig comentava a les Corts valencianes, després d’assistir a la votació dels Pressupostos de la Generalitat per al 2013, que considerava “una proposta realista” la realitzada el dia anterior per part de l’alcaldessa de la ciutat, assenyalant a més que des de la Generalitat eren conscients que en aquests moments de “dificultat econòmica” la seua execució no era viable.
La Consellera va ser preguntada també per les declaracions que havia fet el dia anterior el President de la patronal taulellera ASCER, Joaquín Piñón, qualificant de “chapuza” el projecte del tercer carril del Corredor Mediterrani (veure al respecte el meu post anterior “El tercer carril NO és el Corredor mediterrani. L’Associació espanyola de Fabricants de Rajoles i Paviments Ceràmics, des de Castelló de la Plana, denúncia aquest parany espanyol”), a la qual va dir que no compartia aqueixes declaracions i es mostrava “convençuda” que tampoc les compartien la majoria dels empresaris castellonencs.

Aqueix mateix dia el President de la fundació Pro-AVE, Federico Félix, i el President de la Cambra de Comerç de València, José Vicente Morata, van mostrar el seu suport a la mesura exposada per l’alcaldessa de València, argumentant també els motius econòmics, encara que no ho va fer així l’ex-president de la patronal valenciana, Rafael Ferrando, que va dir que “Això ho haurem de parlar primer…”.

Vista la polèmica que havien alçat les seues sorprenents declaracions, el 21 de desembre Rita Barberà va convocar una roda de premsa per matisar les seues paraules, assenyalant què el que havia dit no suposava una renúncia definitiva a aquest túnel, el qual es podria escometre en un altre moment, sinó què el que ella proposava era una “solució immediata” i “provisional” per a l’execució del Parc Central i per garantir l’arribada de l’AVE a Castelló en la data prevista. “Si hem d’esperar a que estiga fet el túnel passant per confiar que vaja l’AVE a Castelló, podem morir-nos esperant “, va comentar, alhora que ressaltava que “això no vol dir que haja renunciat” al túnel passant perquè el que ella proposava “no és incompatible amb que es faça en el seu moment l’eix passant”.
Així mateix, va aclarir que el plantejament que feia “no és una proposta de la ministra” de Foment, Ana Pastor, explicant que aquesta sorgia després d’haver tingut coneixement d'”unes desafortunades declaracions d’un membre del Ministeri dient: no podem escometre túnels com els de sota el Guadalquivir i els de València”.
Rita Barberà va corregir a la Consellera Isabel Bonig, qui havia declarat que la idea de renunciar al túnel passant havia partit de la ministra de Foment, Ana Pastor. «No és una proposta de la ministra, la consellera es va confondre i ja he parlat amb ella».

Aquest mateix dia, el president de la Cambra de Contractistes de la Comunitat Valenciana, Manuel Miñés, li esmenava la plana a l’alcaldessa en declarar que l’alternativa proposada per ella “no ha de invalidar el túnel ferroviari de passatgers d’alta velocitat i Rodalies sota el centre de València “, ja que deixar la principal estació de la ciutat com a terme i no com passant «no només afecta a l’AVE a Castelló, sinó a tot el trànsit ferroviari nord-sud», per considerar finalment que el moviment de entrada i eixida per la mateixa via era «tercermundista».

Fa uns dies, el secretari general dels socialistes valencians, Ximo Puig, va descriure la realització del túnel passant com “una necessitat bàsica sense la qual no hi haurà reindustrialització valenciana… No estem d’acord amb l’alcaldessa de València, Rita Barberá, que vol tornar a posar un semàfor roig a Europa en el Corredor mediterrani. Aquesta infraestructura no pot estar sotmesa a més vaivens conjunturals de les diferents administracions i no es pot perdre ni un sol dia més”, va afegir Ximo Puig.

És evident, i així ho avalen organitzacions com el Col.legi Oficial d’Enginyers Industrials de la Comunitat Valenciana (COIICV) o la FERRMED (associació multisectorial empresarial que actua a manera de «lobby» o grup de pressió, format per entitats públiques i privades, empreses, cambres de comerç, autoritats portuàries, etc, amb l’objectiu d’unir Europa de Nord a Sud mitjançant un corredor ferroviari que connecte les zones de major activitat econòmica i logística), que la supressió del túnel passant per l’AVE sota la ciutat de València convertiria el túnel de doble via del bulevard de Serreria en un nou “coll d’ampolla” en les comunicacions amb el continent, ja que tot el trànsit ferroviari nord-sud de la façana mediterrània hauria de passar per l’ull d’agulla de Serraria.
L’estesa del tercer carril entre Portbou i València per al 2015, amb la finalitat que per la via convencional (ample ibèric) puguen circular trens de mercaderies d’ample internacional amb destinació a Europa, col.lapsaria si es fa passar per aquest túnel l’AVE a Castelló, un AVE que, per cert, no seria ni d’alta velocitat, ja que el tercer carril no suporta velocitats superiors a 130 km/h.

I més sabent que quan unes mateixes vies ferroviàries comparteixen transport de passatgers i de mercaderies, sempre té prioritat el primer, de manera que la circulació de mercaderies pel Corredor mediterrani quedaria limitada quasi exclusivament a hores nocturnes.

Francisco García Calvo, especialista del COIICV en temes ferroviaris, va declarar que “és impossible que les dues vies de Serreria puguen absorbir els trànsits diaris de rodalies, AVE, Euromed i mercaderies, a més del manteniment”.
Per evitar aquest nou “tap” d’Europa, el President de Ferrmed, Joan Amorós, va exigir que la “circumval.lació oest de rodalies de València es faça ràpidament, ja que l’actual corredor ferroviari entre aquesta ciutat i Barcelona necessita de quatre vies… Si no es fa res, aquest tram quedarà saturat en sis o set anys”.

Així doncs, si no teníem ja poc amb el boicot històric al qual els successius governs espanyols han sotmès al Corredor mediterrani (veure el meu post “El Corredor mediterrani a València…The Neverending story), només ens faltaven els comportaments submisos i obedients dels polítics del govern valencià, alineats amb els dels seus amos de Madrid.

Quins interessos defen vosté, senyora Barberà?… Perquè els dels valencians és clar que no!
Vergonya, senyora batllessa, vergonya…!

Patraix, València (L’Horta), a 6 de gener de 2013.

Bloomberg Markets és una revista de publicació mensual nord-americana dirigida a professionals de les finances, i està considerada entre les més prestigioses del seu gènere.

En el seu darrer número mensual que va eixir a la llum aquesta mateixa setmana, va fer pública la classificació dels homes més rics del planeta.

En aquesta classificació el gallec Amancio Ortega, fundador del grup tèxtil Inditex, apareixia com el tercer home més ric del món, amb un patrimoni “conegut” de 57.500 milions de dòlars.

La publicació feia una interessant revelació: Amancio Ortega era el milionari que més havia augmentat la seua fortuna personal durant l’any 2012, un any en què bona part del món va continuar sumit en una profunda recessió i crisi econòmica, però que no va ser obstacle perquè l’amo d’Inditex augmentara la seua fortuna ni més ni menys que en 22.500 milions de dòlars, un 63% per sobre de l’exercici anterior.

S’assenyalava també que aquest espectacular augment s’havia degut fonamentalment a la forta pujada de la cotització de les accions de la seua empresa, que s’havien disparat un 66,7% durant l’any 2012.

És curiós comprovar que l’última vegada que Amancio Ortega havia aparegut en les portades dels diaris, fins l’aparició d’aquesta noticia, va ser l’octubre del passat any, i va ser perquè havia fet una donació de 20 milions d’euros a Càritas a través de la seua fundació, segons informava la pròpia organització a través d’un comunicat.

Aquesta donació representava la major aportació privada que rebia Càritas en els seus 55 anys d’història.

Sense dubte aquest gest es pot considerar un acte de filantropia notable, i fins i tot va ser presentat en alguns mitjans de comunicació com una “exaltació de la noblesa humana”, com un conte de fades embolicat en paper de cel.lofana fi, hi afegiria jo…

Però si gratem una miqueta en la història personal d’aquest multimilionari gallec i en com ha pogut acumular tal extraordinària fortuna personal a través de la seua empresa, Inditex, podem aplegar a la conclusió que no és or tot el que llueix i el que envolta els negocis d’aquest home, tal i com volen fer-nos creure determinades informacions.

El “imperi” Inditex té 5.693 botigues de roba repartides arreu del món, en vuit formats comercials diferents: Zara, Pull & Bear, Massimo Dutti, Bershka, Stradivarius, Oysho, Zara Home i Uterqüe.

A València, per exemple, podem trobar una successió quasi ininterrompuda d’aquestes botigues al llarg de només un centenar de metres en un dels principal carrers comercials de la ciutat. Totes elles recapten per a un mateix magnat: Amancio Ortega.

Fa uns mesos es va fer públic que Amancio Ortega, tan orgullós ell de ser espanyol (yo soy español, español, español…, sembla que deia!), tributava fora d’Espanya des de 2007, concretament a Irlanda, pels beneficis que obtenia de la venda de roba a Internet (la més gran “botiga” d’Inditex en quant a xifra de vendes), a través de la societat “ITX E-Commerce Ireland Limited”, amb seu social a Dublín, per així estalviar-se molts diners en imposts… és clar, molt més que els 20 milions d’euros donats a Càritas!

Quan es va fer pública aquesta noticia, a les poques hores Inditex va emetre un comunicat en què anunciava que a partir de l’any següent canalitzaria el seu negoci de Internet a Espanya, explicant que ja havia constituït la societat “Inditex Ecommerce SA”, amb seu a Arteixo (A Corunya), a la qual es traspassaria tot el negoci online el 2012.

Amb aquesta actuació, Inditex passaria a pagar els imposts que generava la seua activitat en Internet a Espanya, i passaria d’abonar el 12,5% (que estava tributant a Irlanda) al entre el 18% i el 24% que pagaria a Espanya.

Quantes i quines són les persones que, directa o indirectament, treballen per al senyor Amancio Ortega fent la roba que després ven a les seues botigues arreu del planeta?

En són moltíssimes… Només a Banglasdesh, per exemple, en són aproximadament 223.000.

I en quines condicions treballen aquestes persones?

Les condicions de treball (laborals, higièniques, sanitàries…) de moltes d’elles podem afirmar que s’acosten a les de l’esclavitud (podeu veure al respecte un post meu anterior “El capitalisme torna a assassinar desenes de treballadors a Bangladesh”). 

Però Inditex, tot i les múltiples denúncies d’explotació laboral existents sobre les seues subcontractes, es nega a donar a conèixer quins són els seus proveïdors i les condicions de treball reals dels seus treballadors.

Consultada la web d’Inditex, per exemple el 2011 la companyia declarava una plantilla de 109.000 empleats, la meitat dels quals treballaven en països asiàtics. El salari mensual d’un treballador de Bangladesh és de 31 euros, treballant a més molt per sobre de les 40 hores setmanals que tenim en els països occidentals.

Fa uns mesos es va publicar l’informe ‘La moda espanyola a Tànger: treball i supervivència de les obreres de la confecció‘, elaborat per la “Campaña Ropa Limpia” de les ONG espanyoles Setem i Amarante.

En aquest informe es donava a conèixer que la jornada habitual de quasi el 70% de les treballadores marroquines en factories proveïdores d’Inditex era d’entre 45 i 54 hores a la setmana, mentre que el 30% d’elles superava les 55 hores setmanals de forma habitual, arribant de vegades fins a les 65 hores, amb un salari mensual de 178 euros.

El més curiós del tema és que el codi de conducta intern d’Inditex, que recull els estàndards laborals mínims que han de respectar totes les seues fàbriques proveïdores, estableix que el màxim d’hores que podran realitzar les persones treballadores en tota la seua cadena de subministrament en són 48, amb la possibilitat de realitzar, de forma esporàdica, un màxim de 12 hores extraordinàries!

L’informe descobria, a més, les dures condicions de les obreres de confecció marroquines: excés d’hores de treball, baixos salaris, abusos verbals i físics, arbitrarietat en la contractació i l’acomiadament, mesures disciplinàries desproporcionades i obstacles a l’acció sindical.
També feia palés que les hores extres són obligatòries i no se solen remunerar, que amb freqüència es perllonga la jornada fins a les 12 hores diàries i sis dies a la setmana, per salaris inferiors als 200 euros mensuals, i que, de vegades, fins i tot per baix dels 100 euros al mes.

A les treballadores més joves, sovint menors de 16 anys, “se’ls fa treballar sense contracte les mateixes hores que la resta, però cobrant 0,36 euros l’hora, tres vegades menys que les seues companyes“, segons denunciava l’autor de l’informe.

Al Marroc es confecciona el 10% de la roba que Inditex ven a les seues botigues.

També fa poc de temps es va fer públic què el Ministeri de Treball del Brasil va destapar l’existència de treball esclau en una subcontracta que produïa roba per Zara, després de realitzar una investigació que va durar tres mesos. 
La investigació va descobrir casos de “discriminació ètnica de les tribus Quítxua i Aimara, que rebien un tractament pitjor que altres treballadors”, alhora que “contractacions il.legals, condicions degradants i jornades exhaustives de fins a 16 hores diàries”, segons deia l’informe de la investigació.

Com a conseqüència, el Ministeri de Treball brasiler va denunciar a Inditex.

Poc després, Inditex i el Ministeri van signar l’anomenat “Terme d’Ajust de Conducta” (TAC), en el qual es va acordar una milionària inversió social per part del grup espanyol per esmenar denúncies sobre treball en condicions anàlogues a l’esclavitud en subcontractades.

El TAC, en el qual la multinacional espanyola es va comprometre a eliminar les “precàries condicions de treball en les empreses proveïdores”, va estipular una sèrie d’accions socials per un valor d’uns 1,8 milions de dòlars.

En un altra ocasió, l’agost de 2011, el Ministeri Públic de Treball del Brasil va obrir cinquanta i dos actes d’infracció a Zara, en trobar evidències que l’empresa AHA, un dels seus proveïdors al Brasil, comprava roba elaborada en dos tallers on els treballadors, procedents de Bolívia i Perú, eren sotmesos a condicions anàlogues a l’esclavitud.
 

Per acabar, i a mena de conclusió personal, tot i reconèixer l’apreciable gest realitzat per Amancio Ortega amb Càritas, pense què aquest acte de filantropia “espontània” (res anònim i divulgat als quatre vents ben interessadament) respon a la necessitat de rentar una imatge pública empresarial molt deteriorada per la procedència tacada d’explotació (també infantil) i de patiment de gran part de la roba que ven en les seues més de 5.000 botigues situades per tot arreu del món.
 

La tercera fortuna més important del planeta té un tortuós recorregut pels foscs i sòrdids tallers de confecció de Bangladesh, el Marroc i Brasil.

Patraix, València, a 4 de gener de 2012. 

Acabe d’aplegar de la festa popular de cap d’any a la plaça del meu barri, Patraix, un barri (fins al 1870 era poble independent, després absorbit per València) situat al sudoest de la ciutat de València. 

Abans d’anar-m’en a dormir, volia desitjar-vos un feliç i venturós 2013, i aprofitant que encetem un nou viatge a través d’un any ple d’incertesa, voldria engrescar-vos parlant-vos d’Ítaca, aquell deliciós poema de l’escriptor grec nascut a Alexandria, Konstantinos Kavafis, en el qual ens explica la veritable essència de la vida humana, assimilant-la a les etapes per les quals passa un llarg viatge, un viatge que és la nostra pròpia vida.

Un viatge ple d’esperances, de somnis i d’anhels, però també de dificultats, de decepcions i moltes vegades de dolor.

En el seu poema, Kavafis ens anima a saber apreciar i saber gaudir de tots i cada un dels moments del nostre devenir per la vida, fins d’aquells que ens puguen semblar mínims i insignificants, i a estar sempre predisposats a veure amb actitud positiva cada una de les mil batalles i aventures a les que ens anem enfrontant mentre dura el nostre viatge per ella.

Kavafis esmenta als Lestrígons i als Ciclops, i els relaciona amb la idea de que la voluntat de superació i de victòria està en la nostra ment, en que si pensem que són invencibles i que ens guanyaran la batalla, indefectiblement ho faran i ens venceran. És la manera que té Kavafis d’al.ludir a les pors i als prejudicis que constantment ens assalten, i que ens condicionen a l’hora d’afrontar les mil i una dificultats amb què ens adoba la vida.

Ítaca és l’objectiu, el somni, el lloc on volem aplegar.

Cada repte al qual ens enfrontem en la vida es correspon amb cadascuna de les aventures amb les quals s’enfronta Ulisses durant el seu viatge, aventures de les quals sempre podrem aprendre moltes coses I en les que sempre podrem sumar experiència, coneixement i esperit de superació, aventures que a la fi serveixen per enriquir-nos.

Quan, per fi, vam aplegar a Ítaca després d’haver lliurat moltes batalles i passat per tants reptes i aventures, aleshores sentim que hem arribat a la plenitud personal, una plenitud aconseguida sense haver tingut necessitat de buscar recompenses econòmiques i materials.

I per encetar l’any, què millor manera de fer-ho que gaudint amb el poema de Kavafis:

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,

has de pregar que el camí sigui llarg,

ple d’aventures, ple de coneixences.

Els Lestrígons i els Cíclops,

l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:

són coses que en el teu camí no trobaràs,

no, mai, si el pensament se’t manté alt,

si una emoció escollida

et toca l’esperit i el cos alhora.

Els Lestrígons i els Cíclops,

el feroç Posidó, mai no serà que els topis

si no els portes amb tu dins la teva ànima,

si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.

Que siguin moltes les matinades d’estiu

que, amb quina delectança, amb quina joia!

entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;

que et puguis aturar en mercats fenicis

i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,

corals i nacres, mabres i banussos

i delicats perfums de tota mena:

tanta abundor com puguis de perfums delicats;

que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,

per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.

Has d’arribar-hi, és el teu destí.

Però no forcis gens la travessia.

És preferible que duri molts anys

i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,

sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t’ha donat el bell viatge.

Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.

Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.

Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,

ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

FELIÇ CAMI A ÍTACA!

Patraix, València (L’Horta), a 1 de gener de 2013.