Independència i dret a decidir
El dret a decidir és el lema central
d’Esquerra en aquestes eleccions. Resulta sorprenent que una formació que se
segueix autodefinint com a “formació independentista”, oculti la paraula
independència en qualsevol acte públic o en les entrevistes als mitjans.
La va congelar durant el tripartit i ara, tot i el canvi de les cares del cartell, prefereix el succedani “dret a decidir”. El dia 2 d’aquest mes presentaven el seu programa dividit en aquests quatre eixos: “Contra la crisi, combatem el capitalisme; els Països Catalans decidim decidir; qui estima la terra no la destrueix, i Homes i Dones lliures en un país lliure: valors republicans”. (M’he permès corregir la puntuació que era un desastre).
En honor a la veritat, just aquest cap de setmana han començat a introduir tímidament les paraules “independència fiscal i política”, això sí, mig amagades entre no sé quantes propostes més. Només en dues ocasions, en un míting al Penedès i amb una xerrada al Nueva Economia Fórum. El dret a decidir, però, segueix imperant com a concepte estrella. El meu interès, però, no és posar en evidència Esquerra sinó deixar clar que no es pot encobrir la independència sota la pell del dret a decidir. Malgrat que algú els hagi volgut presentar com conceptes equivalents, són en molts aspectes, oposats.
El dret a decidir es demana. Amb el dret a decidir es va a Madrid per a reclamar-ne el reconeixement. I l’Estat dominant te l’ha de concedir per poder exercir-lo. Com qualsevol dret. La batalla pel dret a decidir s’orienta a aconseguir una resposta de l’Estat espanyol. Per tant, s’accepta, d’entrada, que aquest té l’última paraula. Exigir el dret a decidir és situar-se en una posició de subordinació. De dependència, no d’independència.
Defensar la independència és tota una altra cosa. Defensar la independència és proclamar una voluntat. És autoafirmació. No està condicionada al beneplàcit de l’Estat. La decisió ja es té presa i es vol imposar. Treballar per a la independència no és treballar per un reconeixement sinó per fer afermar i ampliar aquesta voluntat fins a fer-la majoritària. La independència no depèn de Madrid, només de nosaltres. Fer explícita aquesta voluntat és exposar una determinació i per treballar-hi denonadament. No és pidolar ni sotmetre’s a cap reconeixement aliè. No ens condicionem a la seva acceptació, li exposem la nostra ferma voluntat de ser nosaltres i li recordem la nostra decisió d’acabar amb la injustícia de la seva opressió i del seu espoli. L’actitud independentista se situa en peu d’igualtat amb l’Estat encara que aquest no s’hi avingui: no demanem ni exigim, exposem la clara i decidida voluntat d’acumular prou forces per a fer girar la situació de dominació. Per tant, no eludim el conflicte, sinó que fem palès en tot moment.
Algú ens pot replicar que la independència sí que precisa un reconeixement, el de la comunitat internacional. D’entrada, que tingui clar que es tracta d’un reconeixement gens comparable al reconeixement del dret a decidir que es demana a Madrid. El reconeixement de la comunitat internacional no està condicionat al seu capriciós beneplàcit, sinó al que decideixi per endavant la voluntat majoritària del poble català. Així com el dret a decidir depèn del reconeixement d’un altre que no hi està disposat, la independència serà reconeguda per la comunitat internacional amb l’única condició que nosaltres la vulguem majoritàriament. El reconeixement de la comunitat internacional està condicionat per nosaltres i està a les nostres mans. Perquè la comunitat internacional es limita a reconèixer un fet, no pas un dret que té reconegut per a tothom.
En resum, el dret a decidir depèn dels altres, del seu reconeixement. El treball per a la independència, en canvi, només depèn de nosaltres. El dret a decidir a Madrid se l’esbandiran amb un sec i senzill “No és constitucional”, com varen fer amb Ibarretxe. La independència està només a les nostres mans, treballant perquè sigui una voluntat majoritària que es concreti políticament en una proclamació per part dels diputats del nostre parlament. A Madrid no se’ns hi ha perdut res com no sigui el seu desdeny. Un desdeny que ens pot produir rancúnia, estèril rancúnia. La voluntat independentista, en canvi, manté vius la fe i l’orgull. Treballar per la independència és una font de satisfacció perquè va dibuixant una realitat cada dia més pròxima i que és fruit del propi esforç.
I treballarem, molt, sense aturar-nos, perque la independència sigui un fet, i la decisió només la té el poble, i el poble té uns representants al Parlament i aquests representants han de fer el manifest de proclamar la independència perque així ho desitja el poble i anar a la capital de les espanyes perque posin ‘el enterado’ i com molt bé ha dit en Jaume ( temps d’incertesa) … ens veurem a l’ONU.
Molt clarificador el teu apunt. Cal diferenciar molt i molt bér el que vol dir ‘dret a decidir’ i ‘proclamar la independència’.
Amb tant d’eufemisme un no sap de què estem parlant. Les coses clares i tots ens entendrem millor. No només per ERC ho dic.
És com allò de “hem d’obrir l’independentisme als castellanoparlants”. Comorrr? Jo sóc castellanoparlant ( i mots amics meus ) i sóc independentista i no m’he sentit mai rebutjat ni menystingut ni res…
Potser volen dir que cal obrir-se a la gent que ENCARA ARA no parla català? D’aquests n’hi ha tres grups:
– La gent que va venir als 60 i no va poder aprendre català (eren els temps que eren). No cadria preocupar-se’n gaire.
– Els immigrants actuals (Molts no són castellanorparlants, però bé). Aquests tenen al seu abast els mitjans per aprendre la llengua i els seus fills també. Tal com si anessin a qualsevol altre país i haguessin d’aprendre la llengua del lloc.
– Els fills o néts dels vinguts als 60 que malgrat haver estat escolartizats en català no parlen la llengua.
Sospito que es refereixen al tercer grup. El que no parlen perquè no els dóna la gana. No se quin interès hi ha en fer-hi de missioner per la causa. Ni els deu interessar la independència ni a l’independentisme li deu interessar captar gen que meysprea el país. Ja s’ho trobaran.
Tant bonrotllisme i no voler molestar acabarà per fer que ara que tenim la independència a tocar es vulgui fer el castellà llengua cooficial en un estat independent (això ho he sentit dir a algun independentista).
Mira Nen– En quan a la nostre llengua, el CATALÀ , Tens tota la raó amb el que escrius , no cal afegir res més. Sobre el “dret a decidir”, he de dir que mai he sabut on porte aquesta decisió ; per a mi , és un eufemisme del dret a ser lliures / INDEPENDENTS. Si Catalunya fos estat , tothom sabrie que l’única llengua oficial és el Català , i per tant, s’ha acabat el debat i el problema.
ll*ll Magí.