Després de 34 anys de les primeres eleccions espanyoles ja hem vist governar diverses opcions: majoria absoluta socialista, majoria absoluta conservadora, majoria simple socialista i majoria simple popular.
Seria hora, doncs, de començar a treure'n conclusions.
Seria hora, doncs, de començar a treure'n conclusions.
I la conclusió més palpable és que mani qui mani nosaltres no sortim guanyant mai. Com a molt es pot tenir l'esperança que l'aritmètica parlamentaria sigui tal que els catalans hi puguin ser decisius i poder esgarrapar alguna cosa. És allò que hom anomena "peix al cove" i que tant ha fet servir CiU.
Aquesta tàctica ha estat sovint criticada i menystinguda.
Des d'Espanya es deia que mostrava el tarannà fenici, pesseter i pèrfid dels catalans als quals calia "comprar" la seva fidelitat a Espanya. Bé, això ho deien els socialistes quan CiU pactava amb el PP i els del PP quan CiU pactava amb el PSOE. I tots dos quan podien governar en solitari mostraven el seu tarannà centralista i jacobí.
I en "qüestions d'estat" (eufemisme per a anomenar els pactes en contra dels "nacionalismes perifèrics") no trigaven en posar-se d'acord (arrabassar el govern basc al PNB, llei de partits, etc)
Des de Catalunya molts eren els que deien que aquesta tàctica era covarda i poc ferma. Que el que s'aconseguia era fruit de la submissió i de repetides baixades de pantalons.
En tot cas, CiU es defensava dient que calia tenir sentit d'estat (espanyol, s'entén) i que gràcies a ells Espanya s'ha salvat del caos més d'un cop. En això tenen raó, la beligerància entre les dues espanyes ha arribat de vegades a límits increïbles i el paper de CiU ha estat el més assenyat. A mi se m'escapa quin interès pot tenir un nacionalista català en salvar Espanya d'un caos que ells mateixos creen, però bé...
Aquesta tàctica ha estat sovint criticada i menystinguda.
Des d'Espanya es deia que mostrava el tarannà fenici, pesseter i pèrfid dels catalans als quals calia "comprar" la seva fidelitat a Espanya. Bé, això ho deien els socialistes quan CiU pactava amb el PP i els del PP quan CiU pactava amb el PSOE. I tots dos quan podien governar en solitari mostraven el seu tarannà centralista i jacobí.
I en "qüestions d'estat" (eufemisme per a anomenar els pactes en contra dels "nacionalismes perifèrics") no trigaven en posar-se d'acord (arrabassar el govern basc al PNB, llei de partits, etc)
Des de Catalunya molts eren els que deien que aquesta tàctica era covarda i poc ferma. Que el que s'aconseguia era fruit de la submissió i de repetides baixades de pantalons.
En tot cas, CiU es defensava dient que calia tenir sentit d'estat (espanyol, s'entén) i que gràcies a ells Espanya s'ha salvat del caos més d'un cop. En això tenen raó, la beligerància entre les dues espanyes ha arribat de vegades a límits increïbles i el paper de CiU ha estat el més assenyat. A mi se m'escapa quin interès pot tenir un nacionalista català en salvar Espanya d'un caos que ells mateixos creen, però bé...
Però quina alternativa hi ha? Que hi poden anar a fer els partits catalans a Madrid si no és intentar que el "govern central" no sigui massa bèstia?
Imaginem (i és molt imaginar) que s'aconseguís que tots els diputats catalans elegits fossin independentistes. Seria l'escenari millor, oi? Però serien una minoria inoperant (una cinquantena de diputats, de fet no hi arriba, de tres-cents cinquanta) enfront d'una majoria PP-PSOE (+ altres opcions espanyolistes) que sempre es posaran d'acord per a tancar- se en banda en "qüestions nacionals". Ni tan sols pactant amb els bascos s'aconseguiria trencar aquesta dinàmica.
I doncs, que fem? Fer servir el denostat "peix al cove"?
Personalment he votat poques vegades a les eleccions espanyoles. El darrer cop que vaig votar-hi un partit va ser fa dues legislatures quan ho vaig fer per ERC. I va ser un vot més emotiu que reflexiu (Era quan Carod estava patint aquell assetjament mediàtic i polític després de l'afer de Perpinyà i d'haver estat expulsat del nounat govern Maragall). I en les darreres ho vaig fer en blanc.
En aquestes no em prendre ni la molèstia d'anar a votar. Que això contribueix a que el PP guanyi per més majoria? Bé, i què? Encara no ens hem aprés la faula del ruc que canvià d'amo? Qui no aprèn dels errors de la història està condemnada a repetir-la. I qui repeteix les seves tragèdies acaba per fer riure.
I doncs, que fem? Fer servir el denostat "peix al cove"?
Personalment he votat poques vegades a les eleccions espanyoles. El darrer cop que vaig votar-hi un partit va ser fa dues legislatures quan ho vaig fer per ERC. I va ser un vot més emotiu que reflexiu (Era quan Carod estava patint aquell assetjament mediàtic i polític després de l'afer de Perpinyà i d'haver estat expulsat del nounat govern Maragall). I en les darreres ho vaig fer en blanc.
En aquestes no em prendre ni la molèstia d'anar a votar. Que això contribueix a que el PP guanyi per més majoria? Bé, i què? Encara no ens hem aprés la faula del ruc que canvià d'amo? Qui no aprèn dels errors de la història està condemnada a repetir-la. I qui repeteix les seves tragèdies acaba per fer riure.
Ja comentaré, si cal, els resultats però sembla que tot està més o menys dat i beneït: Majoria absoluta del PP i a Catalunya baixada espectacular del PSC i augment del PP. Transvasament de vots de la població que encara ara se sent espanyola i que viuen al marge del país (començant per la llengua). La resta, si fa no fa igual.
Sembla que algun partit no s'hi presenta. No m'estranya. Estem en temps de dificultats econòmiques i una campanya electoral comporta unes despeses brutals que no es recuperen si no s'aconsegueix cap escó (a banda dels sous dels diputats l'estat paga 21.633,33 € per escó aconseguit a més de 0,83 € per vot al Congès i 0,33 € per vot al Senat. L'ordre del BOE corresponent en aquest enllaç. El perquè nassos cal gastar-se diners públics en pagar partits polítics seria una bona qüestió a debatre) així que és normal que un partit no s'arrisqui a gastar-s'hi un dineral si no te cap escó assegurat.
Així doncs, que hi han d'anar a fer els nostres polítics a Madrid? A demanar el concert econòmic (aka pacte fiscal)? No han tingut prou amb el sarau de l'estatut (menys ambiciós pel que fa a qüestions fiscals que el concert) i les negatives explícites tant de Rajoy com de Rubalacaba per a poder deduir que és una pèrdua de temps?
Sembla que algun partit no s'hi presenta. No m'estranya. Estem en temps de dificultats econòmiques i una campanya electoral comporta unes despeses brutals que no es recuperen si no s'aconsegueix cap escó (a banda dels sous dels diputats l'estat paga 21.633,33 € per escó aconseguit a més de 0,83 € per vot al Congès i 0,33 € per vot al Senat. L'ordre del BOE corresponent en aquest enllaç. El perquè nassos cal gastar-se diners públics en pagar partits polítics seria una bona qüestió a debatre) així que és normal que un partit no s'arrisqui a gastar-s'hi un dineral si no te cap escó assegurat.
Així doncs, que hi han d'anar a fer els nostres polítics a Madrid? A demanar el concert econòmic (aka pacte fiscal)? No han tingut prou amb el sarau de l'estatut (menys ambiciós pel que fa a qüestions fiscals que el concert) i les negatives explícites tant de Rajoy com de Rubalacaba per a poder deduir que és una pèrdua de temps?
Demanar la independència? En l'acte de presentació de Sobirania i Progrés (fa poc més de cinc anys. Com passa el temps!) l'ara dirigent d'ERC Oriol Junqueres va acabar la seva intervenció dient una frase que em va encantar:
"La independència no es demana, es proclama i es defensa".
Ell no ho se, però jo continuo pensant que això continua essent totalment vàlid.
I és que l'única cosa que hem d'anar a fer a Madrid (políticament, vull dir, personalment podem fer moltes coses: turisme, visitar parents, amics o coneguts, fer negocis,....tal com a qualsevol altre lloc del món) és portar-los la declaració d'independència proclamada pel Parlament de Catalunya per al que donin l"Enterado", dir-los adéu, que vagi bé i ja ens veurem a l'ONU.
"La independència no es demana, es proclama i es defensa".
Ell no ho se, però jo continuo pensant que això continua essent totalment vàlid.
I és que l'única cosa que hem d'anar a fer a Madrid (políticament, vull dir, personalment podem fer moltes coses: turisme, visitar parents, amics o coneguts, fer negocis,....tal com a qualsevol altre lloc del món) és portar-los la declaració d'independència proclamada pel Parlament de Catalunya per al que donin l"Enterado", dir-los adéu, que vagi bé i ja ens veurem a l'ONU.
Però és una pèrdua de temps. No tan sols perquè Espanya no vol "concedir-lo" sinó perquè encara que ho volgués, no s'ho pot permetre.
En una enquesta d'ahir vaig veure que el PSC baixa molt i que pugen CiU i PP. Tenint en compte que hi ha vot útil de CiU que va al PP i que tot i així creix espectacularment vol dir que rep vot catalanista del PSC (el que queda) i independentista. D'altra banda, segons l'enquesta la suma d'escons de partits espanyols (PSC i PP) baixava de fa quatre anys cosa que voldria dir que l'espanyolisme recula però es fa més bèstia.
T'entenc, però també em plantejo altres coses.
No seria l'hora de votar un partit menys envaït?
Es podria proposar a nivell estatal un moviment massiu de vots cap a una força menor, menys corrupta?
El meu gol, el meu objectiu, seria coordinar
el vot de tota la ciutadania decebuda (el 90% o més) cap a quelcom com
el Partit Humanista o alguna força encara ingènua, que no s'esperi
governar, convençut que ho faran menys malament que els que ens esperen.
Fins i tot cap a Izquierda Unida... - No dic Des de Baix, ja que crec que només tenen representació a Catalunya.
Què me'n dius?
Fa 2 hores ·
Jaume Ortí Crec
que a política s'ha de ser més pràctic. En el fons has de tractar amb
qüestions reals i has de gestionar un pressupost. A més la gent decebuda
ho està per motivacions diverses, vull dir que potser estan d'acord en
la crítica a la situació (poc representativitat, corrupció, poca
transparència,...) però posar-se d'acord en alternatives és més dificil
(jo mateix no votaria cap dels partits que esmentes), a banda que de
cara a Catalunya per a mi la primera prioritat és aconseguir la
independència. I si dic que votant partits independentistes en les
eleccions espanyoles no s'avençarà res en aquest sentit, menys
s'aconseguirà encara votant partits d'àmbit estatal.
Lourdes Garcia Subscric el contingut del teu darrer post "in its entirety". I m'atreveixo a afegir-hi Amén.
Fa 3 hores ·
Assun Vegas Jo també hi estic totament d'acord amb el teu escrit. De fet si en sabés , d'escriure vull dir, l'hauria fet jo hehehhe
Fa 2 hores ·
Lourdes Garcia Assun, en Jaume, ens fa el favor d'estalviar-nos la feinada que prou bé ja ho fa ell.
Fa 2 hores ·
Assun Vegas totalment d'acord amb tu també Lourdes hehehehehh
Fa 2 hores ·
Bon diumenge!
Tots aquests anys han xuclat de la mamella sense miraments i evidentment que hem aconseguit millorar la nostra vida, gràcies al poble, a la gent, als emprenedors, als que no volen llençar mai la tovallola malgrat els pals a les rodes que pateixen un dia i un altre.
La independència no es demana, es proclama i es defensa.
Aquest és també el 'meu slogan' i no cal dir res més. M'hi trobaran quan es porti la declaració d'independència proclamada per el Parlament de Catalunya a la capital de les espanyes.
No, jo tampoc aniré a votar i serà la primera vegada. En les darreres eleccions, i ja fa unes quantes, ho feia en blanc. Ara ja no. Ho has explicat molt bé.
Ens hem d'arremangar i continuar, no aturar-nos i si hi han polìtics que volen tirar d'aquest carro, hi pujaré.
......... ja ens veurem a l'ONU !!