Connexions des de #Badalona

Dissabte, 26 de febrer, va tenir lloc a la Fundació Ateneu de Sant Roc la segona trobada oberta de la Taula de Cultura. Ja fa dos anys que els representants d’una trentena d’entitats i col·lectius de Badalona es troben mensualment amb l’objectiu de posar al dia la cultura a la ciutat. Dissabte, i amb la inestimable col·laboració de Joan Soler, premi nacional de Cultura, vam trobar-nos per definir els eixos que haurien de conformar la política cultural el pròxim mandat. Aviat en tindreu notícia, d’aquest document, que serà presentat a totes les forces que concorreran a les eleccions del maig.   

Les reflexions que volia compartir són complementaries i, d’alguna manera, prèvies. 

El dissabte em mirava el plenari de la Taula i comprovava com, en dos anys, hem incorporat al discurs (i cada cop més, també, a la pràctica) alguns elements impensables fa un temps. Estic content, la veritat. Ens n’hem de felicitar les persones que hem estat rera el projecte, durant aquests mesos.

La Taula és avui (encara) un òrgan massa difús i precari organitzativament; és per això, segurament, que no ha impulsat grans projectes ni ha estat rera grans esdeveniments. Tanmateix, la Taula ha fet una altra cosa, que potser és més valuosa i tot. Aquest espai és discurs, un nou discurs. S’ha treballat de valent per redefinir el marc, tot estirant el fil del document Prioritats de la Cultura a Badalona, elaborat per Òmnium Cultural l’any 2007. La societat civil ha evidenciat lideratge, visió i habilitats. 

El cas és que, a Badalona, el treball de la Taula està ajudant a fer veure:

• Que quan parlem de cultura parlem també de vertebració i cohesió: la cultura s’ha d’entendre com a eina de transformació: l’especialització dels centres cívics pot ajudar a la vertebració dels barris; l’impuls de programes de coneixement del territori (com el Quedem?) pot ajudar a la cohesió social, etc.
• Que el repte, avui, és també en la manera com connectem els punts i en treiem tot el partit possible, més que no pas en l’impuls de noves propostes. Cal reivindicar, aquí, la perspectiva comarcal i nacional, en el disseny de les nostres polítiques culturals.  
• Que quan diem ‘cultura’ ens referim a un terme ampli i molt complex, que supera clarament les ‘set arts’: a la taula coincideixen en un mateix espai gent de la cultura, de l’educació del lleure, de l’assistència social… Vet aquí una visió transversal que reclama noves formes d’organització i interlocució. 
• Que quan discutim sobre finançament, cal superar la inèrcia de l’ajut ‘perquè toca’ i avançar cap al treball per projecte, molt més fàcil d’auditar i de situar dins d’una estratègia de ciutat consensuada. ¿Per què no incorporar un sistema de punts que premii en els projectes que opten a un finançament l’excel·lència i el compromís en la resolució dels reptes de ciutat (cohesió, fractura digital, participació)? 
• Que avui més que mai la cultura és conversa i és construcció, i no només consum. I que si això és així, cal proposar noves fórmules de participació, més obertes i flexibles, que no només siguin ‘paraules’. Les fórmules estan per veure i estudiar, però s’aventuren tres necessitats que segurament hauran de tenir tres tractaments: administració més eficient (extensió de la figura de Badalona Cultura), espai de debat i de decisió ampliat (consell de cultura), òrgan que articuli i validi projectes i finançament (consell de les arts i la cultura).
• Que les associacions de la ciutat ja no es fan la competència, i que volen treballar plegades i que de moment s’han començat a conèixer i a posar-se d’acord en els objectius a assolir i en la forma de treballar.

És temps de xarxes, deia la Dolors Sabater en un apunt al seu blog, fa uns pocs dies: “la xarxa crea ponts, –deia la Dolors–, trenca barreres, cohesiona, i aprèn d’ella mateixa.” És així mateix.

El conseller de Cultura Ferran Mascarell del govern de la Generalitat ha anunciat que posa en quarantena la data d’obertura dels museus d’Història Natural, Societat, Disseny, Castellers i Còmic i Il·lustració, equipament previst per a l’edifici de la CACI, al passeig Marítim de Badalona.

El conseller ha reconegut a la premsa que el futur museu badaloní queda ara en fase d’estudi, malgrat que el pressupost de l’Estat va incloure una partida pel museu (a petició d’ERC) i que ja s’havia anunciat oficialment que el museu seria una realitat el 2012.

Aquí van cinc raons perquè el govern de la Generalitat i el conseller Mascarell reconsiderin la decisió i mantenguin l’aposta i la inversió prevista per al Museu del Còmic i la Il·lustració a Badalona:

• Hi ha un deute històric amb el territori pel que fa a la inversió pública de l’administració (Generalitat, Estat…). És una pista ben eloqüent el mapa de projectes estratègics 2010 elaborat pel Pla Estratègic Metropolità, accessible aquí. 
• Badalona ha reforçat els seus actius culturals aquests darrers anys, però no té cap equipament cultural d’àmbit nacional. Si que el tenen altres municipis de tamany similar (o inferior). 
• El Museu del Còmic i la Il·lustració ajudarà a emarcar i potenciarà un col·lectiu dinàmic i de molta qualitat vinculat al còmic i la il·lustració, i avui mancat de referents. 
• Badalona, necessita subratllar més que mai (malauradament) que és alguna cosa més que una perifèria problemàtica. En depèn un objectiu comú d’aconseguir un relat de ciutat en positiu, eina clau per a treballar per la necessària cohesió social al municipi.
• El Museu del Còmic i la Il·lustració pot ser un motor econòmic significatiu, en la línia de l’economia del coneixement, en una de les comarques on la crisi s’està mostrant de forma més crua. D’altra banda, el museu ajuda a potenciar una zona clau a la ciutat, com és la del passeig marítim tot diversificant-ne l’ús. 

A l’espera del que decideixi la gent de la Plataforma del Museu del Còmic i la Il·lustració… podem anar insistint sobre aquests aspectes al conseller @ferranmascarell via Twitter amb el hashtag #femmuseucomicbdn. També podeu signar una petició via twitter, aquí. Jo ja ho he fet.

 
Algunes reaccions:

• El Museu del Còmic i la Il·lustració no corre perill (pàgina d’ERC)
• Estem congelats! (Plataforma Pro Museu del Còmic)
• El Museu del Còmic no és un caprici (Nautilus Comunicació)
• CiU lluitarà perquè la inversió es consolidi (pàgina de CiU)

Buf, tu, aquest dimarts farà dos mesos que vam sortir de l’armari. “Accent es presenta a les eleccions amb ERC, tot aplegant un seguit de noms ben coneguts en la societat civil badalonina”. La notícia sortia al diari El Punt a sis columnes un 15 de desembre.

Aquestes primeres setmanes hem fet tres coses que altres moviments triguen anys a fer. I no és estrany, que triguin tant. És el que toca, perquè no és gens fàcil. Gens.

Ens hagut de donar a conèixer (avui el nostre nom ja sona i genera curiositat, però no era òbvi); hem hagut d’explicar quin és el nostre marc polític i en quina línia situavem la nostra proposta (la construcció d’un espai polític sòlid a l’esquerra nacional amb la vista posada al 2015) i tot just ara hem començat a explicar què volem per a la ciutat (aportar aire fresc, aposta pels consensos, optimisme). Vindran, aviat, propostes més concretes. Hi hem començat a treballar.

Accent està en construcció, doncs. A mig fer, podríem dir; com nosaltres, com la ciutat. Amb il·lusió, amb moltes idees, amb un equip que va creixent i també amb coses que ens falten, amb alguna contradicció, amb dubtes, algun error… un projecte obert. Com nosaltres, com la ciutat. 

En aquests dos mesos ens han acusat de moltes coses: de suïcidar-nos cívicament (quines coses!), de falta d’honestedat, de ser ‘snobs’, de no ser prou patriotes, de ser ‘btv’, d’ingenus, de prepotents… fins i tot ens han acusat de fer el joc al PP. Ah, i de ser antisocialistes, de ser anticius, de ser anticups! Ja us heu atabalat? Imagineu-vos nosaltres… El cas és que una part de la política local (des dels partits més grans als més petits) ha reaccionat amb molta duresa. Senyal que hem mogut coses. No ha estat agradable de portar, –és natural, encara no tenim una bona armadura, nosaltres–, però si més no ha ajudat a fer-nos presents al debat. 

I hem decidit, finalment, afrontar aquest clima enrarit amb un somriure, tot mostrant-nos amb allò que som i parlant bé dels altres (doneu un cop d’ull al nostre canal de twitter, on hem anat recollint iniciatives d’altres partits que ens semblaven útils i interessants). Les maneres de fer la política són també Política, de la que s’escriu en majúscules. 

Ens agrada fer, no pas desfer 

Som gent que fa anys que treballem a la ciutat, que hem impulsat (i impulsem) projectes col·lectius en camps diversos, que van des de la cultura, la cohesió social o el lleure. Tenim al darrera una xarxa de complicitats teixida amb persones de moltes veus i colors. Sumem amics, coneguts i gent per descobrir! Ens agrada aprendre i no ens fa por equivocar-nos. 

És el que hem fet fins ara, a la societat civil. És el que volem fer ara en la política junt amb molts altres. Ajudar a definir, tot ajustant l’estratègia i incorporant noves veus al debat, com volem que sigui la nostra ciutat: una Badalona justa, interessant i… inclassificable. No tenim receptes perfectes ni solucions màgiques. Creiem que ens avala allò que hem fet fins ara. 

Escoltar, conversar, proposar… fer.

Dos breus apunts recents sobre Sant Roc: de l’Agnès Rotger (aquest) i de la Laura Garcia (aquest altre). No volem parlar de, volem parlar amb. L’aprenentatge que mai acaba. Estem en camí. Res més, res menys. 

Cinc fenomens que poden passar a Badalona els pròxims quatre anys, cinc breus apunts, sense ànim de tancar conclusions, per sí amb la voluntat de convidar a la conversa.

1. Efecte ‘metro’: l’arribada de l’L2 al centre de la ciutat (plaça Pompeu Fabra) i la millora de la connectivitat als barris de la Serra d’en Mena ja estan obligant a reconsiderar la relació de Badalona amb la capital. En sortim reforçats, però caldrà ajustar polítiques… en el camp de la cultura, però també enfortint determinades sinergies de col·laboració en aspectes educatius i socials. Badalona sempre ha estat un actor metropolità de primer ordre. Ara, la ciutat es quedarà sense excuses per a no actuar com a tal (finalment).

2. Efecte comarca: la millora de la connectivitat afavorirà un debat llargament ajornat sobre la inexcusable coordinació de polítiques culturals, socials, infrastructurals i econòmiques entre els municipis que formen part del Barcelonès Nord. El Fòrum de municipis treballa en aquesta línia des de fa un temps i això es començarà a veure en diferents projectes. Caldrà estar al cas.

3. Efecte nova governança: la crisi econòmica obligarà a les associacions a reinventar-se. S’aprofundirà el treball en xarxa. Associacions més petites, vinculades a l’emprenedoria social, fórmules cooperatives… L’economia com a via de solució per als reptes de ciutat. Serà clau tenir a punt nous i més potents eines de participació i informació ciutadana. La governança serà més complexa, però també assegurarà majors i millors oportunitats.

4. Efecte ‘relat’: com reconquerim l’espai públic segrestat en una idea de ciutat atemorida i problemàtica? Aquest és un treball de fons que requereix el finançament adeqüat i bones polítiques… però més que això, al procés de vertebració li cal un lideratge pacient, imaginatiu i militantment optimista, un lideratge inexcusablement compartit. Els polítics hauran (haurem) d’estar a l’altura i parar bé l’orella.

5. Efecte 2015: aquestes setmanes s’han multiplicat contactes per consensuar solucions i propostes per part de les forces situades a l’esquerra, a la ciutat. Ha estat un tastet del que podria passar els pròxims quatre anys. La fortalesa de l’espai representat per l’esquerra nacional és clau en una ciutat com Badalona on la crisi pot allargar (encara més!) la inquietant ombra de la intolerància. Cal assegurar, en aquest sentit, l’impuls de polítiques eficients, properes i exigents; sorgides d’un diagnòstic rigorós i d’un compromís clar per una ciutat més justa.

Els cinc efectes descrits crec que jugaran un paper en els pròxims 4 anys. He dit jugaran… i potser hauria d’haver escrit ‘ja juguen’…