marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

5 d'agost de 2010
0 comentaris

EN EL SINOFÓS NO HI CAP NINGÚ MÉS

A la una, a la plaça de Cort de Palma, hi havia un abeller de gent ociosa. Acabaven de fer quatre gotes mortes que havien augmentat considerablement la xafogor. La capota del cel tapava el fulgor del sol però deixava caure, aplomada, una calda insofrible. El banc Sinofós era ple, no hi cabia ningú més. Els qui hi seien tot cercant l’ombra reparadora i la frescor de la pedra, es miraven la multitud amb aire de superioritat. I tanmateix, la gent de fora, que era majoritària, s’entretenia fent-se fotos a l’olivera que, en poc temps –tampoc no fa tants anys que esguarda en Figuera, el rellotge municipal-, s’ha convertit en una de les icones de la ciutat; si
més no, en un dels objectes ciutadans més fotografiats.

Va bona, que diria mon padrí. Passen dues galeres –reconvertides erròniament en calesses pels becaris dels diaris- reclamant clients i emprenyant el taxista, que no pot avançar-les. Amb dues botzinades i quatre crits gens espantosos se soluciona el conflicte. Òbviament, l’urbà de porta de l’ajuntament ha anat prou alerta a treure el cap per veure què passava. Ni la parella motoritzada apostada un centenar de passes més enllà, han fet cap gest d’aproximació. Un grup d’italians paren esment al cargol i al llangardaix que, ben dissimulats, adornen el portal esquerre de la Sala. El guia, amb prou solvència, els explica que, segons la llegenda, són
allà a mode de signatura de dos dels picapedrers (Jaume Caragol i Francesc Dragó) que participaren en la seva construcció. El brogit no gaire estrepitós, tanmateix, ho té tot de brunzit d’abelles. Entre la gentada, hom veu passar el degà del Capítol de la Seu, que tira la vista al rellotge municipal, en passar-hi per davant, per comprovar que el seu de polsera va d’hora. No s’ha resignat a portar-lo de quars, al rellotge; cada vespre,  abans d’allitar-se, li dóna corda, com ho féu fins que morí son pare. El saluda educadament i religiosa el secretari de la corporació, que va atrafegat i carregat de papers. Un cotxe de gamma alta i vidres enfosquits s’atura ben davant la façana. Encara no acabat d’aturar-se del tot, en davalla un missus que s’apressa a obrir la porta posterior per on en davalla un senyor alt com un sant Pau, de pell colrada, amb un vestit d’estiu impecable. Molts el miren sense saber qui és. Rere ell, una senyora amb cartera i ulleres de vista damunt la punta del nas que avança ràpidament i amb passes curtes, fet que l’enjoguina força. Del Sinofós se sent algú que diu que és l’ambaixador d’un país europeu que no recorda. Immediatament el contradiu una senyora que sosté que és el president d’una empresa molt important, el nom de la qual el té a la punta de la llengua. Pots  pensar, respon el tercer, aquest és el nuvi d’aquella artista, què nom? Aquella alta, elegant, tota una dona, que cantava i ballava… S’esqueixa la capota del cel i el sol torna a bategar de valent.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.