Aquest cap de setmana l'hem passat per l'Empordà, fent parada i fonda al festival Acústica de Figueres. Un esdeveniment que, aquest any, s'ha transformat en una mena de 'very best' de la temporada, un resum del que ha donat de si el curs 2009-2010 pel que fa a la producció catalana. Hi han passat tots els espectacles que més han girat aquests mesos d'estiu: l'enèrgic i rodat directe de Mishima, el nou projecte elctroacústic de Sanjosex, l'espectacle amb banda d'Els Amics de les Arts –autèntic fenomen popular de la temporada–, Roger Mas i les cançons d'A la casa d'enlloc en format despullat o el xou conjunt entre At Versaris i Asstrio. Una reflexió a fer és: què hauria passat si algun festival hagués fet un cartell fa quatre o cinc anys amb aquests artistes? [Més]
Doncs sí, avui ens escapem fins a Figueres per seguir les dues darreres jornades de l'Acústica. Un festival que, d'acústic, ja gairebé que només en conserva el nom, i que a la pràctica ha esdevingut un bon aparador per veure aquells espectacles que més estan girant aquesta temporada, així com alguna que altra producció pròpia i alguna que altra, per dir-ho suau, excentricitat difícilment comprensible (com la programació enguany de la –crec– neboda cosina de Miguel Bosé, Bimba Bosé, i la seva banda, The Cabriolets). En tot cas, aquí teniu una petita guia d'allò que convé no perdre's a l'Acústica d'enguany. [Més]
Pocs grups poden presumir d’haver marcat el so de tota una generació com Color Humano. Podem considerar el grup encapçalat pel cantant i lletrista José Capel com a pioners, si no creadors, d'allò que amb el temps batejaríem de forma més o menys afortunada com a 'mestissatge', una forma d'entendre i viure la música que ha marcat l'escena barcelonina durant els darrers quinze anys. Color Humano va publicar tres discos i va fer multitud de concerts, sempre de bracet amb els moviments i les alternatives socials de tota mena, fins a posar fi a la seva trajectòria l'any 2005. Molts els han volgut imitar, però pocs han aconseguit només apropar-se a l’energia que desprèn en directe un grup que encara té esperança en la música com a eina per a la transmissió d’idees insurgents. Ara, després d'aquest parèntesi, tornen a la càrrega i publiquen Madibá (kasba, 2010), on segueixen menjant-se la vida a cada cançó, com deixen clar d'entrada amb aquest "Esperanza" que aquí ressona. [Més]
Avui és el 'Blog Day'. Així doncs, aquí van les meves cinc recomanacions:
El mètode Klose, bloc d'Olga Àbalos. L'Olga és periodista, gran coneixedora del món del jazz i les músiques més trencadores. Col·labora amb la revista Jaç, també escriu per a Nativa i treballa amb la gent d'Arco i Flecha. I a més som veïns, i ens trobem pel carrer per casualitat sovint.
Xtutatis!, bloc d'Isaac Vilalta. L'Isaac també és periodista, treballa al Tot Gira de Catalunya Ràdio, és un autèntic crack del futbol internacional, a més d'un patriota berguedà de pedra picada, la qual cosa sempre és una garantia quan parlem de patriotes. Va fer un seguiment blocaire fantàstic del Mundial i estaria bé que s'animés a perfeccionar i aplicar-se certa rutina al bloc.
Prodigis, bloc d'Albert Lloreta. Des de fa uns mesos és el nou becari de l'Enderrock (22 anyets té la criatura) i des d'un primer moment hem tingut clar que sap el territori que trepitja. A més a més escriu molt bé –cosa gens habitual si parlem de periodistes–. El seu bloc Prodigis n'és una bona mostra. A més a més, també col·labora al bloc col·lectiu Gent Normal.
L'esquena del món, bloc de la Laia Altarriba. La Laia és periodista i és gracienca, la qual cosa ja fa que tinguem un 90% de coses en comú. Fa relativament poc que s'ha llençat a escriure un bloc, L'esquena del món, especialitzat en temàtica internacional, on hi trobem sempre visions diferenciades i crítiques. A més també participa del projecte Media.cat.
Retalls d'asfalt, bloc d'Oriol Lladó. L'Oriol és un dels paios més 2.0 que coneixo, i això, contra tot pronòstic, no li impedeix ser un molt bon periodista. Ja fa molt temps que fa blocs, i en l'actualitat podeu seguir els seus Retalls d'asfalt al web de Time Out. Molt interessant, sobretot si treballeu en això de la comunicació, anar seguint tota la seva producció i també tot allò que difon a través dels seus múltiples canals.
Fins al 31 d'octubre encara pot veure's al Museu d'Història de Catalunya l'exposició La Nova Cançó. La veu d'un poble, que vol ser un tribut i a l'hora una reivindicació del què va suposar per al país el fenomen de la Nova Cançó. L'expo, comissariada per la fotògrafa Pilar Aymerich i el periodista i cronista de la cançó Xevi Planas, i documentada pel fotògraf –i company de batalles a l'Enderrock– Juan Miguel Morales, és realment molt recomanable, diria que imprescindible per a tothom que estigui mínimament interessat en la música i la cultura del país. El gruix de la mostra no es queda en la superfície, entra a fons en aspectes com la censura o la relació entre els artístes i les cases de discos i promotors de l'època, i a més dedica temps i espai a fenomens si es vol paral·lels però òbviament connectats com el Grup de Folk o l'ona laietana. La vàlua del material recopilat, en especial d'aquell que procedeix de l'arxiu de l'incansable i minuciós Fermí Puig, és realment notable i ens fa pensar un cop més en la tasca abnegada de personatges com ell, que amb dedicació i sovint lluny dels grans focus han anat 'salvant-nos els mots', en aquest cas els mots de la Cançó. Dit això, però, hi ha alguns aspectes que, des del punt de vista de l'autor d'aquest bloc i des del màxim respecte pels impulsors de la iniciativa, caldria matisar. [Més]
La vitalitat de la que ha gaudit l'escena alternativa dels Països Catalans durant els darrers anys ha arribat en alguns moments a eclipsar la en altres èpoques potentíssima escena radical basca. Els bascos han passat per certs moments de confusió, on hi ha influït una crisi del sector que ha afectat també els segells alternatius: la clausura de la iniciativa discogràfica apadrinada per Fermin Muguruza, on trobaven aixopluc nombroses propostes i que ara ja pràcticament només edita els discos del propi Fermin, en seria un dels exemples. Tot i això, Euskal Herria seguit produint bon material, i l'aparició i consolidació d'Esne Beltza, grup que encapçala l'acordionista Xabi Solano, és la prova que, com sempre, des d'Euskal Herria seguiran arribant bones notícies pels amants de la bona música rebel. [Més]
Alexandre Deulofeu i Torres. Si no sabeu de qui parlo, és que no esteu a la pàge. Ni Pujols, ni Dalí, ni Sisa ni Riba: Deulofeu és la clau del pensament català. M'ho explicava ahir en Roger Mas, mentre xerravem tranquil·lament a l'ombra de l'arbreda del parc de la Mare de la Font de Solsona. Va començar éssent una entrevista de cara a l'Enderrock d'octubre, però no se ben bé com vam acabar parlant d'en Deulofeu: crec que va ser quan en Roger explicava que el so de la cobla, del qual ha explorat les potencialitats darrerament (i té intenció de seguir fent-ho), li evocava moments de gran eufòria èpica. Moments com, per exemple, la hipotètica proclamació de la independència de Catalunya. Llavors va ser quan va explicar-me la teoria dels imperis d'en Deulofeu, un català de l'Alt Empordà que, atenció, va ser capaç de descobrir un mètode matemàtic per calcular amb precisió la durada de tot tipus de civilitzacions. I amics, segons aquestes previsions, sens dubte lúcides, ens queden dinou anys. Només dinou anys més de submissió al jou espanyol. [Més]
Tornem de vacances amb un flashback desagradable. És com un viatge en el temps a contractor, cap aquells anys en què tothom qui es movia en àmbits polítics diguem-li alternatius (independentistes, okupes, etc) era militant d’ETA o gairebé. La sortida en llibertat de la terrassenca Laura Riera, acusada i condemnada en el seu dia per haver col·laborat amb l’escamot Barcelona que va operar a Catalunya entre 1999 i 2000, ens ha situat de nou en aquesta desagradable cojuntura, on el gra i la palla mai no se separen, on els mitjans de comunicació es prenen més a la lleugera que mai el seu deure de contextualtizar, contrastar i informar amb rigor. Un cicle que sembalva tancat i barrat, però que ara s’obre de nou, i apareixen fantasmes que créiem lluny: l’Audència Nacional espanyola, les lleis d’excepció, la criminalització sense escrúpols. Tots de la ETA, i fot-li que és de Reus. [Més]
Ha arribat l'agost i amb ell tres setmanes de merescudes vacances a l'Enderrock. Divendres passat vam tancar l'oficina de Muntaner Nord i els més afortunats no hi tornarem fins el proper dilluns 23. Així mateix, aquest bloc i el seu autor també es prendran un merescut repós en quan a actualitzacions es refereix. Si el silenci es trenca serà de forma ocasional i imprevista, o sigui que ja esteu avisats: fins al 23, Al darrera la nevera està estarà en serveis mínims (quan no inexistents). Abans d'esfumar-me, però, us deixo aquí una última perleta. Com que aquest estiu, per segon any consecutiu, també ens perdrem la pràctica totalitat de la Festa Major de Gràcia, en aquest post ressonarà durant tot el mes d'agost un tema ben gracienc. Es diu "Jo decideixo", els autors són Rumb al Bar i és una iniciativa que ha impulsat la campanya Gràcia Decideix, que està impulsant tota la moguda del referèndum del proper 2011. Tenint en compte que aquest any se'n compleixen vint de la mort de Gato Pérez, fer-ho a ritme de rumba és el més indicat. Salut i ens retrobem a la tornada.
Aquest cap de setmana l'hem passat per l'Empordà, fent parada i fonda al festival Acústica de Figueres. Un esdeveniment que, aquest any, s'ha transformat en una mena de 'very best' de la temporada, un resum del que ha donat de si el curs 2009-2010 pel que fa a la producció catalana. Hi han passat tots els espectacles que més han girat aquests mesos d'estiu: l'enèrgic i rodat directe de Mishima, el nou projecte elctroacústic de Sanjosex, l'espectacle amb banda d'Els Amics de les Arts –autèntic fenomen popular de la temporada–, Roger Mas i les cançons d'A la casa d'enlloc en format despullat o el xou conjunt entre At Versaris i Asstrio. Una reflexió a fer és: què hauria passat si algun festival hagués fet un cartell fa quatre o cinc anys amb aquests artistes? [Més]
Doncs sí, avui ens escapem fins a Figueres per seguir les dues darreres jornades de l'Acústica. Un festival que, d'acústic, ja gairebé que només en conserva el nom, i que a la pràctica ha esdevingut un bon aparador per veure aquells espectacles que més estan girant aquesta temporada, així com alguna que altra producció pròpia i alguna que altra, per dir-ho suau, excentricitat difícilment comprensible (com la programació enguany de la –crec– 
Pocs grups poden presumir d’haver marcat el so de tota una generació com Color Humano. Podem considerar el grup encapçalat pel cantant i lletrista José Capel com a pioners, si no creadors, d'allò que amb el temps batejaríem de forma més o menys afortunada com a 'mestissatge', una forma d'entendre i viure la música que ha marcat l'escena barcelonina durant els darrers quinze anys. Color Humano va publicar tres discos i va fer multitud de concerts, sempre de bracet amb els moviments i les alternatives socials de tota mena, fins a posar fi a la seva trajectòria l'any 2005. Molts els han volgut imitar, però pocs han aconseguit només apropar-se a l’energia que desprèn en directe un grup que encara té esperança en la música com a eina per a la transmissió d’idees insurgents. Ara, després d'aquest parèntesi, tornen a la càrrega i publiquen Madibá (kasba, 2010), on segueixen menjant-se la vida a cada cançó, com deixen clar d'entrada amb aquest "Esperanza" que aquí ressona. 
Fins al 31 d'octubre encara pot veure's al Museu d'Història de Catalunya l'exposició La Nova Cançó. La veu d'un poble, que vol ser un tribut i a l'hora una reivindicació del què va suposar per al país el fenomen de la Nova Cançó. L'expo, comissariada per la fotògrafa Pilar Aymerich i el periodista i cronista de la cançó Xevi Planas, i documentada pel fotògraf –i company de batalles a l'Enderrock– Juan Miguel Morales, és realment molt recomanable, diria que imprescindible per a tothom que estigui mínimament interessat en la música i la cultura del país. El gruix de la mostra no es queda en la superfície, entra a fons en aspectes com la censura o la relació entre els artístes i les cases de discos i promotors de l'època, i a més dedica temps i espai a fenomens si es vol paral·lels però òbviament connectats com el Grup de Folk o l'ona laietana. La vàlua del material recopilat, en especial d'aquell que procedeix de l'arxiu de l'incansable i minuciós Fermí Puig, és realment notable i ens fa pensar un cop més en la tasca abnegada de personatges com ell, que amb dedicació i sovint lluny dels grans focus han anat 'salvant-nos els mots', en aquest cas els mots de la Cançó. Dit això, però, hi ha alguns aspectes que, des del punt de vista de l'autor d'aquest bloc i des del màxim respecte pels impulsors de la iniciativa, caldria matisar. 
La vitalitat de la que ha gaudit l'escena alternativa dels Països Catalans durant els darrers anys ha arribat en alguns moments a eclipsar la en altres èpoques potentíssima escena radical basca. Els bascos han passat per certs moments de confusió, on hi ha influït una crisi del sector que ha afectat també els segells alternatius: la clausura de la iniciativa discogràfica apadrinada per Fermin Muguruza, on trobaven aixopluc nombroses propostes i que ara ja pràcticament només edita els discos del propi Fermin, en seria un dels exemples. Tot i això, Euskal Herria seguit produint bon material, i l'aparició i consolidació d'Esne Beltza, grup que encapçala l'acordionista Xabi Solano, és la prova que, com sempre, des d'Euskal Herria seguiran arribant bones notícies pels amants de la bona música rebel. 
Alexandre Deulofeu i Torres. Si no sabeu de qui parlo, és que no esteu a la pàge. Ni Pujols, ni Dalí, ni Sisa ni Riba: 
Ha arribat l'agost i amb ell tres setmanes de merescudes vacances a l'Enderrock. Divendres passat vam tancar l'oficina de Muntaner Nord i els més afortunats no hi tornarem fins el proper dilluns 23. Així mateix, aquest bloc i el seu autor també es prendran un merescut repós en quan a actualitzacions es refereix. Si el silenci es trenca serà de forma ocasional i imprevista, o sigui que ja esteu avisats: fins al 23, Al darrera la nevera està estarà en serveis mínims (quan no inexistents). Abans d'esfumar-me, però, us deixo aquí una última perleta. Com que aquest estiu, per segon any consecutiu, també ens perdrem la pràctica totalitat de la Festa Major de Gràcia, en aquest post ressonarà durant tot el mes d'agost un tema ben gracienc. Es diu "Jo decideixo", els autors són Rumb al Bar i és una iniciativa que ha impulsat la campanya Gràcia Decideix, que està impulsant tota la moguda del referèndum del proper 2011. Tenint en compte que aquest any se'n compleixen vint de la mort de Gato Pérez, fer-ho a ritme de rumba és el més indicat. Salut i ens retrobem a la tornada. 
