Era tan lògic com inevitable que Manel ocupessin la portada de l'Enderrock quan publiquessin un nou disc. Això ho teníem tots més o menys clar. El problema és que el calendari del llançament d'Atletes, baixin de l'escenari (Warner/DiscMedi, 2013) no lligava gaire amb les dinàmiques de les publicacions mensuals: la lògica dictava que haguessin estat portada a l'abril, però això volia dir fer l'entrevista i la sessió de fotos el mes de març, quan el disc encara no estava del tot acabat. Fet i fet, doncs, si volíem fer-ho bé ens n'anàvem al mes de maig. Passa, però, que el disc va sortir a mitjans d'abril, i a hores d'ara el nou disc ja ens l'han explicat de totes les formes possibles. Què podíem oferir de nou als nostres lectors? Aquesta és la història d'una de les portades més curioses –i crec que, al mateix temps, una de les més reeixides– de la història d'Enderrock. [+]
[Article publicat al setmanari Directa. 2 de maig de 2013]
Si no ho hem aconseguit en 77 anys, segur que a hores d'ara no ens posarem d'acord sobre els Germans Badia. Filofeixistes a la catalana, repressors d'obrers i rebentavages? Patriotes de pedra picada entestats en posar pau enmig del caos i la devastació failangista? Probablement cap d'aquests clitxés sigui del tot cert, i segur que alguna cosa de veritat hi ha en ambdues dues línies d'investigació. En tot cas, aquest no és el tema que ens ocupa. El tema és un altre. El tema és el com i el perquè del seu recent homenatge. Com s'ha fet i per que ara. [+]
Avui es presenta al Col·legi de Periodistes (19h) la tercera edició de l'Anuari Mèdia.cat, que hem coordinat de nou amb en Sergi Picazo. Aquest projecte impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils té com a objectiu treure a la llum quinze temes silenciats pels mitjans de comunicació durant l'any 2012. A hores d'ara, els més de 400 micromecenes que han fet possible l'edició d'enguany a través de la campanya de micromecenatge que vam impulsar a Verkami ja han pogut fullejar la versió digital i descobrir en primícia els quinze reportatges que hi publiquem. A partir d'aquest vespre, l'Anuari estarà disponible en lliure descàrrega a aquest web. Amb aquest post volia aprofitar per explicar una mica qui són les persones que han fet possible l'Anuari 2013. Han treballat de forma molt professional i, a més, han fet gala d'una paciència infinita suportant les exigències i manies dels dos coordinadors. A totes elles, gràcies.
Com ja sabran alguns lectors d'aquest bloc, fa uns mesos vam mantenir un diàleg amb l'economista Xavier Sala-i-Martin sobre el frau fiscal. El debat va venir motivat d'un article seu a La Vanguàrdia on argumentava que el volum del petit frau era molt superior al del que realitzen les grans empreses. Per rebatre-ho, vam esmentar aquest reportatge de l'Anuari Mèdia.cat on se citava com a font un estudi elaborat pel sindicat de tècnics d'Hisenda, Gestha, en què s'estimava que el 71,8% del frau fiscal a l'Estat espanyol era responsabilitat de grans corporacions. En vam escriure aquest apunt. En Xavier va respondre amb dos apunts (aquí i aquí), aportant dades que avalen la tesi que el "petit frau" és el més nociu. Al mateix temps, em demanava quins eren els estudis que demostren la validesa de les dades aportades per Gestha i d'on surt la xifra concreta del 71,8% de suposat frau. En aquest escrit aportem uns quants elements més per a l'anàlisi. [+]
La iniciativa de Teresa Forcades i Arcadi Oliveres per engegar el que han anomenat “Procés constituent” ha despertat tota mena de reaccions, des de l'adhesió entusiasta fins a la crítica furibunda per les formes o el fons de la proposta. La monja benedictina i el president de Justícia i Pau s'han postulat com a cares visibles d'una operació que té com a objectiu aglutinar l'esquerra catalana sota una candidatura conjunta amb un explícit programa de transformació social i emancipació nacional. Diuen adreçar-se en primera instància a ICV-EUiA, la CUP i els moviments socials, i també a “persones d'ERC i el PSC”. L'objectiu seria traslladar al Parlament una majoria social “ja existent” que s'oposa a les anomenades “polítiques d'austeritat” i està a favor de l'exercici del dret a decidir o directament de la independència. [+]
Una de les característiques essencials del periodista de raça ha estat sempre la capacitat de ser el primer en explicar la notícia. En un context de competència, eren especialment apreciats aquells reporters que, ja fos per la qualitat de les seves fonts o per la seva habilitat per furgar en temes propis d’investigació, eren capaços de presentar davant de l’audiència bones exclusives abans que ningú altre. Aquesta passió per arribar en primera posició ha donat grans moments i ha engreixat els comptes de resultats quan això nostre encara era un negoci. Indro Montanelli, que no va conèixer l’era 2.0, ho explicava dient que l’estrès era l’adob i el catalitzador del periodisme, i que sense la droga de l’ansietat, s’és un periodista fracassat. [+]
En els últims anys ha arrelat en l’imaginari del país una idea inqüestionable: és imprescindible retallar costos a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). És habitual sentir que TV3 i Catalunya Ràdio són massa cares i que tenen una estructura gegantina i ineficient, herència d’un model desfasat i burocràtic. Darrera d'aquesta situació insostenible hi ha, segons expliquen els defensors d'aquesta tesi, els privilegis i prebendes dels treballadors de TV3 i Catalunya Ràdio: n’hi ha massa, cobren molts diners –més que qualsevol altre periodista- i estan blindats per l’acció d’uns sindicats corporativistes en extrem. Ja se sap que els qui treballen per l'administració viuen molt bé, i els periodistes de TV3, que són l’elit de la casta funcionarial del país, encara millor. [+]
Hi ha molts records sobre Obrint Pas. Alguns tenen molts anys i es conserven frescos. D’altres són més boirosos, fins al punt que arribes a dubtar si són propis o aliens. Recordo quan en Jordi va passar-me la maqueta de Recuperant el somni en casset. Recordo fotocopiar-ne la caràtula i escoltar-la repetidament a casa els meus pares, quatre cançons, un cop i un altre cop. Recordo concerts contra el feixisme a Cotxeres de Sants també amb el Jordi, i amb el Xavi i l'Armelle i molta altra gent que hi és i que no hi és. Recordo “No tingues por” i “Continuant avançant” i el Miquel estripant a “Telefeixisme”. També recordo el teloner, un noi que es deia Feliu i cantava “L’única diferència”. Recordo la Mavi amb una cervesa a la mà a la plaça Màlaga explicant-me que aquells xiquets eren els seus nebots. Ho recordo com si fos divendres passat però ja fa com a mínim quinze anys. [+]
A l'Amèrica Llatina hi estan passant coses trascendentals per al futur de l'espècie. Als Països Catalans, però, no hem estat capaços de copsar amb plenitud allò que s'ha esdevingut en aquest continent. Un bon exemple l'hem tingut amb el tractament mediàtic de la mort d’Hugo Chávez. Amb honroses excepcions, la majoria de mitjans catalans i espanyols han presentat el president veneçolà com un sàtrapa, minimitzant-ne les virtuts i exaltant-ne els defectes. Contra Chávez hem practicat un periodisme de guerra, i això ens ha impedit copsar una part important de la realitat. En canvi, si els mitjans haguéssim ofert una informació més contrastada sobre l'anomenada “revolució bolivariana”, potser hauríem tingut elements per comparar l'evolució de Veneçuela i Catalunya durant els darrers anys. Si fem aquest exercici contextualitzador ens adonarem que els catalans no en sortim gaire ben parats. [+]
El Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) ha fet pública una nova onada del seu Baròmetre. Per primera vegada l'enquesta ha ofert dades sobre la CUP, que fins ara no hi apareixia perquè no tenia representació al Parlament. Alguns mitjans n'han destacat una detall: semblaria ser que, segons el CEO, un 19% de votants d'aquesta formació descarten votar “sí” en un hipotètic referèndum d'autodeterminació. Des dels entorns de la dreta sobiranista la xifra ha estat esgrimida com la prova que la CUP, en realitat, és un partit més d'esquerres que independentista, que a l'hora de la veritat posarà per davant “la revolució” a un hipotètic procés d’alliberament nacional liderat per CiU. En resum: la formació que encapçala al Parlament en David Fernàndez és en realitat un “cavall de Troia de l'unionisme”, encara que molts dels seus votants, patriotes de bona fe, no en siguin conscients. [+]
Avui es presenta al Col·legi de Periodistes (19h) la tercera edició de l'Anuari Mèdia.cat, que hem coordinat de nou amb en 
Com ja sabran alguns lectors d'aquest bloc, fa uns mesos vam mantenir un diàleg amb l'economista Xavier Sala-i-Martin sobre el frau fiscal. El debat va venir motivat d'un 
Hi ha molts records sobre Obrint Pas. Alguns tenen molts anys i es conserven frescos. D’altres són més boirosos, fins al punt que arribes a dubtar si són propis o aliens. Recordo quan en Jordi va passar-me la maqueta de Recuperant el somni en casset. Recordo fotocopiar-ne la caràtula i escoltar-la repetidament a casa els meus pares, quatre cançons, un cop i un altre cop. Recordo concerts contra el feixisme a Cotxeres de Sants també amb el Jordi, i amb el Xavi i l'Armelle i molta altra gent que hi és i que no hi és. Recordo “No tingues por” i “Continuant avançant” i el Miquel estripant a “Telefeixisme”. També recordo el teloner, un noi que es deia Feliu i cantava “L’única diferència”. Recordo la Mavi amb una cervesa a la mà a la plaça Màlaga explicant-me que aquells xiquets eren els seus nebots. Ho recordo com si fos divendres passat però ja fa com a mínim quinze anys. 
A l'Amèrica Llatina hi estan passant coses trascendentals per al futur de l'espècie. Als Països Catalans, però, no hem estat capaços de copsar amb plenitud allò que s'ha esdevingut en aquest continent. Un bon exemple l'hem tingut amb el tractament mediàtic de la mort d’Hugo Chávez. Amb honroses excepcions, la majoria de mitjans catalans i espanyols han presentat el president veneçolà com un sàtrapa, minimitzant-ne les virtuts i exaltant-ne els defectes. Contra Chávez hem practicat un periodisme de guerra, i això ens ha impedit copsar una part important de la realitat. En canvi, si els mitjans haguéssim ofert una informació més contrastada sobre l'anomenada “revolució bolivariana”, potser hauríem tingut elements per comparar l'evolució de Veneçuela i Catalunya durant els darrers anys. Si fem aquest exercici contextualitzador ens adonarem que els catalans no en sortim gaire ben parats. 
