Hi ha discos que es no poden entendre si els desconnectem de la tradició. És el cas d'Endavant continu (BankRobber, 2011), el primer treball d'Esperit!, projecte personal de Mau Boada (Les Aus). Seria absurd escriure sobre aquestes cançons sense tenir en compte el que van suposar al seu dia Música Dispersa, Om, Màquina! o el primer Toti Soler, músics dels primers setanta que, alhora que investigaven en les pròpies arrels sonores, es van aventurar a mirar més enllà de les fronteres de la convencionalitat de l’època i van transitar pels camins més atrevits del moment. [Més]
Il Xef Malatesta és una formació que costa de classificar amb una etiqueta, i només per això ja val la pena que els escoltem amb atenció. Els tres components d’aquesta formació del Maresme han anat fent de les seves en propostes musicals com Reig Bord, Animalànima o La Bundu Band. Fan cançons de base acústica, entre el reggae, el pop i la rumba, a les quals afegeixen ritmes sincopats i algun matís folk. El seu debut es diu D'unir versos i botons (Quimera Records) i hi podem trobar temes com aquest "Sol·licito pista", que aquí sentim en un clip enregistrat en directe als estudis de Ràdio Arenys. [Més]
Avui presentem una nova entrega de La Nevera TV. Estem orgullosos i molt contents del resultat, perquè ens agrada especialment el grup, ens agrada la cançó, ens agrada la versió i ens agrada el tractament que li han donat. No podiem esperar menys dels Plouen, una de les bandes de més qualitat i a l'hora més incompreses de l'escena. Quan vam tirar-los la canya van dir que sí en qüestió de segons. I de seguida van tenir clar que volien fer una adaptació d'un tema de Radiohead. Fantàstic! Plouen + Radiohead = Plouenhead. Així va batejar aquest projecte el cantant i compositor del grup, l'Albert Palomar, un monstre com n'hi ha pocs. [Més]
Una de les idees més habituals que hem de sentir de forma regular en boca d'alguns polítics i economistes és la que diu que “tots hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”. Sembla ser que, durant els “anys de bonança" (això és, entre 1995 i l'esclat de la crisi, el 2008) en aquest país vam malgastar de forma irresponsable. Tothom comprava i venia pisos per especular, qui més qui menys tenia accions a la borsa i el més tonto se n'anava de vacances a algun país exòtic. Ara, és clar, en pagaríem la factura col·lectivament en forma de retallades.
Hola. Som la gent del Grup de Periodistes Ramon Barnils. Hem constatat que això del periodisme està bastant malament, i hem decidit arreglar-ho. Des de fa un parell d'anys impulsem l'observatori crític dels mitjans Mèdia.cat. Un dels temes que més ens preocupen és el silenci amb que alguns mitjans de comunicació tracten determinades notícies. Creiem que, sovint, el silenci és la forma més efectiva de censura. Per això hem decidit engegar una campanya de micromecenatge per finançar l'Anuari Mèdia.cat 2012, que recollirà els temes més silenciats pels mitjans de comunicació durant l'any 2011. [Més]
Els Països Catalans tenen una llarga i prolífica tradició de cançó d’autor. Noms com Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Raimon o Maria del Mar Bonet han marcat profundament la música catalana. La Nova Cançó ha estat el moviment més important de la història sonora del país, pel seu incalculable impacte sociològic, cultural i polític. Avui en dia, però, els cantautors no estan de moda. La paraula fa por. Els periodistes inventem tota mena de subterfugis per no haver-nos-hi de referir. Un dia és el pop-folk, l’endemà seran els bandautors, i la setmana vinent el pop d’autor. Tot sigui per no posar negre sobre blanc la paraula maleïda.
Hi ha cançons que, en tres minuts, expliquen la vida d'algú millor que qualsevol biografia. Hi ha poques vides, però, que puguin ser explicades exclusivament a partir de cançons que parlen de mort. La vida de Manuel Fraga és una d'aquestes vides. En la seva mort cal tornar a escoltar i cantar les cançons que parlen d'aquestes morts. [Més]
Amb el paisatge de l'Empordà com a teló de fons, el guitarrista i compositor Toti Soler publica un nou treball, Raó de viure (Satélite K, 2011), on inclou enregistraments realitzats durant els últims deu anys. Hi trobarem, sobretot, les sis cordes de la guitarra d'en Toti, de vegades nues, de vegades en companyia de la seva pròpia veu, i en alguna ocasió al servei de veus femenines com la de Sílvia Pérez-Cruz ("El corazón es agua"), o la seva pròpia filla Laia("Aurora"). Senzill i genial. [Més]
TV3 va emetre fa unes setmanes un magnífic documental sobre la història d'Òmnium Cultural. Entre d'altres aportacions, hi destacava la del sociòleg Salvador Cardús, que assenyalava una idea que es troba en l'arrel de l'èxit d'Òmnium i de moltes altres iniciatives socials i culturals de matriu catalanista. Diu Cardús que, durant els anys seixanta, els impulsors d'Òmnium van connectar amb la societat perquè van trencar amb les tesis del resistencialisme antifranquista. La clau, segons Cardús, és que Òmnium va decidir treballar a partir de la lògica del “com si”, és a dir, “com si fóssim un país normal”. Així haurien nascut des de productes com Cavall Fort fins al moviment de la Nova Cançó. I sota aquesta premissa han seguit desenvolupant-se multitud d'iniciatives durant els últims cinquanta anys.
Cada matí, el primer que veig quan entro per la porta de l’Enderrock és l’Ovidi Montllor. A la recepció de la revista hi tenim penjats una sèrie de retrats d’artistes catalans, obra d’en Juan Miguel Morales. I el de l’Ovidi és el primer. És una foto de la darrera època, en què el cantant d’Alcoi apareix envoltat de llibres, mirant a càmera amb una expressió cansada. És el rostre d’algú que se sap conscient d’estar esgotant els seus últims cartutxos. Data de 1994 i és, de fet, una de les últimes sessions de fotos –si no l'última– que se li va fer. Quan recorro el passadís que separa el vestíbul de la redacció, pel camí em topo amb altres mirades emmarcades. AlbertPla, somnolent entre llençols. Sisa arrossegant unes maletes. LluísLlach amb un jersei de coll alt. Pi de la Serra, amb ulls clucs i pensatiu. Pau Riba, PascalComelade, Sopa de Cabra. Un triple retrat de Quimi Portet, Lluís Gavaldà i Adrià Puntí, que assenyala cap amunt. També hi ha una imatge dels primers Kitsch. La darrera foto, abans d’entrar a l’espai comú de treball, és la de Toti Soler. Mira de lluny, directe a càmera, el gest server i la guitarra entre les mans.
Una de les idees més habituals que hem de sentir de forma regular en boca d'alguns polítics i economistes és la que diu que “tots hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”. Sembla ser que, durant els “anys de bonança" (això és, entre 1995 i l'esclat de la crisi, el 2008) en aquest país vam malgastar de forma irresponsable. Tothom comprava i venia pisos per especular, qui més qui menys tenia accions a la borsa i el més tonto se n'anava de vacances a algun país exòtic. Ara, és clar, en pagaríem la factura col·lectivament en forma de retallades.
Els Països Catalans tenen una llarga i prolífica tradició de cançó d’autor. Noms com Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Raimon o Maria del Mar Bonet han marcat profundament la música catalana. La Nova Cançó ha estat el moviment més important de la història sonora del país, pel seu incalculable impacte sociològic, cultural i polític. Avui en dia, però, els cantautors no estan de moda. La paraula fa por. Els periodistes inventem tota mena de subterfugis per no haver-nos-hi de referir. Un dia és el pop-folk, l’endemà seran els bandautors, i la setmana vinent el pop d’autor. Tot sigui per no posar negre sobre blanc la paraula maleïda.
TV3 va emetre fa unes setmanes un magnífic documental sobre la història d'Òmnium Cultural. Entre d'altres aportacions, hi destacava la del sociòleg Salvador Cardús, que assenyalava una idea que es troba en l'arrel de l'èxit d'Òmnium i de moltes altres iniciatives socials i culturals de matriu catalanista. Diu Cardús que, durant els anys seixanta, els impulsors d'Òmnium van connectar amb la societat perquè van trencar amb les tesis del resistencialisme antifranquista. La clau, segons Cardús, és que Òmnium va decidir treballar a partir de la lògica del “com si”, és a dir, “com si fóssim un país normal”. Així haurien nascut des de productes com Cavall Fort fins al moviment de la Nova Cançó. I sota aquesta premissa han seguit desenvolupant-se multitud d'iniciatives durant els últims cinquanta anys.
Cada matí, el primer que veig quan entro per la porta de l’Enderrock és l’Ovidi Montllor. A la recepció de la revista hi tenim penjats una sèrie de retrats d’artistes catalans, obra d’en Juan Miguel Morales. I el de l’Ovidi és el primer. És una foto de la darrera època, en què el cantant d’Alcoi apareix envoltat de llibres, mirant a càmera amb una expressió cansada. És el rostre d’algú que se sap conscient d’estar esgotant els seus últims cartutxos. Data de 1994 i és, de fet, una de les últimes sessions de fotos –si no l'última– que se li va fer. Quan recorro el passadís que separa el vestíbul de la redacció, pel camí em topo amb altres mirades emmarcades. Albert Pla, somnolent entre llençols. Sisa arrossegant unes maletes. Lluís Llach amb un jersei de coll alt. Pi de la Serra, amb ulls clucs i pensatiu. Pau Riba, Pascal Comelade, Sopa de Cabra. Un triple retrat de Quimi Portet, Lluís Gavaldà i Adrià Puntí, que assenyala cap amunt. També hi ha una imatge dels primers Kitsch. La darrera foto, abans d’entrar a l’espai comú de treball, és la de Toti Soler. Mira de lluny, directe a càmera, el gest server i la guitarra entre les mans.
