La curiositat té contraindicacions. El que no sabem ens ho inventem perquè quan volem trobar una resposta no parem fins a descobrir-la: a fora —en les fonts que podem consultar— o a dins del nostre cap. La invenció ve d’aquí; de l’insomni que ens provoquen els interrogants i de la satisfacció associada a les explicacions
No sé com deu anar exactament però la bona reputació es construeix amb eines de seducció massiva. A la inversa, igualment; es destrueixen les imatges de personatges públics en un tres i no res, quan convé. Amb el vocabulari passa un fenomen semblant perquè algunes paraules surfegen damunt les onades de les modes com ho
Els carrers són un simulacre de la vida salvatge per als menuts que hi poden córrer tots sols. I tal com seuen per a descansar, beuen quan tenen set: l’aigua els arriba als llavis per instint. Ningú no els ensenya a fer cassoleta amb les mans per a proveir-se’n de la font de la plaça.
La mida no sempre es correspon amb l’èxit. Viure en un pis amb vistes panoràmiques en una població amb semàfors als carrers no garanteix l’accés a molts estímuls. Si tens els ulls tancats en la penombra, no veus els matisos. Si no destries els sorolls de les paraules, no perceps els murmuris. Si els dits
No saber llançar res es podria considerar un defecte. Guardar agendes laborals com a record durant dècades, conservar els papers usats d’embolicar regals per si de cas, col·leccionar les gometes dels enciams per a tancar bosses d’aliments a mig gastar, posar en un calaix les estampetes dels enterraments o construir muntanyes de revistes i diaris
La velocitat és una magnitud física vectorial. Amb fórmules plenes d’incògnites, es calcula la velocitat mitjana d’un vehicle. També la notem sense mesurar-la: si traiem el cap temeràriament per la finestra del cotxe quan anem de copilot per la carretera o si baixem vertiginosament per una muntanya russa. La velocitat ens toca. Ens podria ferir.
Invisibles o visibles són les paraules. Vibren en l’aire només o tenen la corporeïtat de la tinta sobre el paper. Poden ser un tub de neó encès enmig de la nit o han adoptat el relleu del fil brodat en la girada d’un llençol. Corren imparables dins la pantalla que sostens entre mans o s’han
L’esperança és molt discreta. Qui té esperança que el futur li millorarà el difícil present en què viu no ho verbalitza gaire; no fos cas que l’atzar li girés l’esquena. A més, a còpia d’esquivar massivament els salms als déus inestables, aquesta paraula ha anat quedant relegada als reductes teologals. Als carrers, l’optimisme li ha
Les partides de ping-pong dialèctic es presenten de sorpresa però algunes s’anuncien amb grans titulars en la nostra agenda de rutines. Si mai ningú ens vol entrevistar per a fer pública la nostra conversa, se’ns genera als budells una certa intranquil·litat perquè el paper o les càmeres sempre tindran més raó que la nostra desmemòria.
Sobre el misteri s’han construït molts relats. Del que no en sabem l’origen, del que ens arriba per un camí que no coneixem o del que es queda mirant-nos des de la penombra, no ens en sabem avenir. Ens intriga. En veritat, les preguntes sense resposta ens pertorben. Per això som buscadors incansables de respostes.
No hi ha cap recepta per a educar la descendència. Ni les teories més lúcides ens valen. A la pràctica tot es redueix a trampejar els dies difícils i a fer prevaldre l’afecte més incondicional per damunt de qualsevol circumstància canviant. I passats els anys, de sobte, arriba un dia que et dediques només a
No creure en els miracles et fa confondre. Hi ha miracles que no reben aquest nom perquè es camuflen amb moments d’entusiasme. Però continuen sent un prodigi. Com ara confiar que passarà allò que voldries i que finalment s’esdevinga, sense estridències: només perquè sí. Esperar-ho i trobar-ho realment és, de fet, un premi. Diumenge 26
Atribuïm a les metàfores un valor poètic. Redenominem el nostre contorn a còpia de trobar semblances entre formes, de lligar els efectes que ens provoquen els elements que ens travessen. Si som d’embrutar-nos els dits amb paraules, el joc lingüístic ens fa semideus. Però la llengua col·loquial també ha explorat aquest mecanisme des d’antic. I,
En la saliva dels llavis s’abeuren les paraules abans de sortir de viatge per a sempre. Beuen i surten volant. I tan bon punt traspassen el límit de la cova, es fan invisibles i sonores com un ratpenat que s’orienta per les ones fins que troben el cau de l’orella a què anaven disparades. Així
Si algun dia podem arribar a preveure tot el que passarà, no caldrà que posem el peu en terra de bon matí. Ni caldrà guaitar per la finestra per a decidir si agafem un paraigua. Ni ningú ens farà una assegurança de vida. Ni tindrem la mínima opció d’experimentar què ens provoca una sorpresa; un