Agafada al vol

La velocitat és una magnitud física vectorial. Amb fórmules plenes d’incògnites, es calcula la velocitat mitjana d’un vehicle. També la notem sense mesurar-la: si traiem el cap temeràriament per la finestra del cotxe quan anem de copilot per la carretera o si baixem vertiginosament per una muntanya russa. La velocitat ens toca. Ens podria ferir. Hem après a perseguir-la, fins i tot.

Faig massa coses. Una part de la gent del meu voltant també en fa moltes. Rutines, faena, plans, esdeveniments ocasionals, projectes que comencem, compromisos que arrosseguem, accions inesperades, propostes indeclinables i pauses inajornables competeixen per a trobar un bon lloc dins del nostre horari. No arribem a tot malgrat que tinguem la consigna i la fama de no perdre punt mai de mai. Ma mare em va dir ahir: “Ja t’aturaràs ja…”. Volia ser un consol però sonava com una amenaça. Malgrat els moments puntuals de plany, m’agrada estar activa. La vastitud inabastable del que passa al nostre voltant ens impel·leix a no parar gaire quiets.

No perdre punt equival justament a això: aprofitar el temps; no cessar, no interrompre la pròpia acció; actuar d’una manera diligent i sense interrupcions. La recull amb aquests sentits la Paremiologia catalana comparada digital. És una manera antiga de dir, que encara ens serveix per a un món que corre a tota velocitat. De fet, si cal, la podem intensificar una mica més: No voler perdre punt. La diem alguns parlants —en tortosí com a mínim— malgrat que han entrat en joc altres formes de referir-se a aquesta necessitat de fer-ho tot.

Segons ma filla, qui pateix amb intensitat aquesta mena d’inquietud té fomo. Ho he buscat i té raó: la síndrome FOMO existeix. Aquest acrònim prové de les inicials angleses fear of missing out (en català, «por de perdre’s alguna cosa» o «por de quedar-se sense»), segons ens il·lustra la Viquipèdia. Ens diuen els experts —i ho sabem nosaltres per experiència— que el món tecnològic ens té captius en certa manera. De fet, la por de no ser-hi ens arrossega en direcció contrària del moviment lent, slow movement en anglès, que s’oposa a la cultura de la immediatesa. No volem perdre punt perquè ens hem avesat a anar corrents, a no parar.

N’he fet un gra massa, de tot plegat. Quan ens posem a exagerar no ens guanya ningú. En realitat, només volia redimensionar aquesta expressió tan singular que vaig caçar al vol en l’última estada al poble. No negaré que aspiro a viure la vida amb intensitat. Per contra, sé que sense córrer també s’arriba a tot arreu. Perdre algun puntet pel camí no hauria de ser cap drama, per tant.

—

Fotografia de  Gabriel  a Flickr