Agafada al vol

Si algun dia podem arribar a preveure tot el que passarà, no caldrà que posem el peu en terra de bon matí. Ni caldrà guaitar per la finestra per a decidir si agafem un paraigua. Ni ningú ens farà una assegurança de vida. Ni tindrem la mínima opció d’experimentar què ens provoca una sorpresa; un dia qualsevol ja estarà escrit abans de començar. Espero no veure-ho, si algun dia això ha d’arribar.

De moment, però, les sumes més simples de vegades són impredictibles. Dos problemes i dos problemes no fan quatre problemes; són el desordre total. Igualment, l’addició de mots es pot transformar en un enigma. Per això mateix, m’encisen les locucions; en les locucions hi campa la insubordinació semàntica. Si fem ostentació de locucions desconegudes pels nostres interlocutors, a l’acte se’ls ericen les orelles. Aquesta setmana he deixat anar una locució verbal a la faena i ha causat efecte. Jo només pretenia dir que una acció se’m feia costa amunt, que no em sentia amb prou força per a executar-la. En aquell moment de flaquesa, se’m va presentar en primera instància aquesta manera de dir-ho:

Me pren lo cor de fer això ara.

De seguida vaig notar que no era una expressió coneguda pels meus companys, tot i que l’opció equivalent i molt més popular de “no tenir coratge” agafa també com a referent l’òrgan que ens batega al pit. El cor té molta corda. Fixeu-vos que, justament, un antònim d’aquesta expressió podria ser “veure’s amb cor”, és a dir, atrevir-se. El significat es confronta en aquesta parella de contraris tan peculiar: “prendre el cor” enfront de “veure’s amb cor”. Si en posem un exemple l’espectacularitat s’incrementa:

M’ha pres lo cor sortir a caminar de bon matí però em veig amb cor de fer-ho a la tarda.

Hi deu haver alguna explicació racional que puga aclarir com és que tenim aquesta inclinació a buscar opcions noves quan ja en tenim algunes que fan el fet. Ens deu semblar avorrit descriure el món i el que hi fem recorrent contínuament a un repertori escàs de vocabulari. Deu ser per això que tenim aquesta pulsió de fer créixer el nostre llenguatge en consonància a l’expansió de l’univers. Una prova evident de la capacitat col·lectiva per a generar maneres de dir creatives és repassar la col·lecció d’expressions que recull la Paremiologia catalana comparada digital. De fet, només allí hi trobareu 232 paremiotipus que contenen la paraula “cor”: amb l’ai al cor; tenir bon cor; obrir el cor… I això que la meua no hi surt encara!

Seguint les lleis naturals, m’agraden les sorpreses agradables. Xalo provocant-ne en els altres. I simplement tenint paraules entre mans, aquest joc no s’acaba mai.

—

Fotografia a Unsplash