Agafada al vol

Els carrers són un simulacre de la vida salvatge per als menuts que hi poden córrer tots sols. I tal com seuen per a descansar, beuen quan tenen set: l’aigua els arriba als llavis per instint. Ningú no els ensenya a fer cassoleta amb les mans per a proveir-se’n de la font de la plaça. Corren, s’aturen, beuen i arranquen de nou, amb les mans banyades i la barbeta regalimant.

Anit vaig descobrir que els pastors pallaresos es van inventar un estri per a beure aigua de les fonts de la muntanya. No ho devien fer amb els mans perquè les duien negres com l’estalzí o perquè la set que havien acumulat coster amunt era tan ferotge que l’havien de sadollar de cop. Segons l’amic Jaume aquest recipient es diu beçulla —però no escrit precisament així, segons les seues referències— i es fabrica de l’escorça d’alguns arbres. Després de gratar una mica de res, he trobat beçull, que és una forma documentada al DIEC2 i al DCVB. No ens cal buscar més; el diccionari dialectal ens la defineix com a “vas d’escorça de bedoll, usat principalment pels pastors pallaresos”. Ens diu també que deriva justament de beç (bedoll) amb el sufix –ull (<llatí -ūcŭlu). A més, segons la Viquipèdia, aquest objecte és conegut també amb altres noms: beçulla, caçull o covat. I serveix fins i tot per a escalfar-hi llet, cosa que jo ja sabia perquè el meu informador ens ho havia explicat amb entusiasme.

¿Amb quin altre mot més sorprenent tindria l’excusa d’explicar-vos una petita part de les vivències que encara tinc a flor de pell després dels tres dies del festival Vaivé d’aquest cap de setmana? La beçulla va aparèixer en una conversa durant la pausa entre els espectacles que es van exhibir ahir dissabte al Castell de Ribes, mentre esperàvem la nit per a poder contemplar Far contra la foscor del cel i sobre la paret gegant de la torre medieval. Han estat tres dies d’una intensitat insòlita. Hem sortit de cadascuna de les actuacions bocabadats, commoguts, sorpresos, contents, riallers o cavil·losos. Mai indiferents. El llenguatge del cos ens ha parlat barrejat amb la música, amb alguns sons guturals —la paraula hi ha estat pràcticament absent— o amb el suport imprescindible dels jocs de llum i del vestuari. Hem vist i hem mirat i hem entès el que ens volien comunicar. El missatge ens entrava pels ulls mentre ens sortia la resposta per la pell, que s’eriçava d’emoció. Quantes gràcies hem de donar per tot això?

Segurament no tindran gaire sentit aquests elogis per als que no heu vingut a aquest festival però voldria remarcar algunes impressions que enllacen amb un debat que tenim col·lectivament damunt la taula: el valor indispensable de la cultura de base. Vaivé es fa perquè una entitat local el promou, amb el suport de persones voluntàries i la complicitat de la comunitat. Els pobles on s’organitzen esdeveniments culturals que sorgeixen de la força de l’entramat de persones que participen en la vida col·lectiva tenen un patrimoni ric. I aquesta riquesa ara ens cal molt.

Més enllà d’això, el valor específic d’algunes de les peces que hem presenciat al Vaivé té a veure amb el que entenem per normalitat, el que considerem bell o el que pensem que és digne de ser mostrat en un escenari. L’etiqueta de festival d’ànima inclusiva ens ha permès gaudir de la fortalesa dels que es mouen gràcies a una cadira de rodes, de l’expressivitat dels que no diuen paraules perquè no les han dit mai i de la tendresa dels que tenen tants anys que ja han començat a esborrar els records que no els caben al cap.

En tres dies de vaivé ens hem abeurat en un beçull fet a mà però la nostra set no s’apagarà mai.

—

Font de la fotografia: Ecomuseu de les Valls d’Àneu.