Agafada al vol

La curiositat té contraindicacions. El que no sabem ens ho inventem perquè quan volem trobar una resposta no parem fins a descobrir-la: a fora —en les fonts que podem consultar— o a dins del nostre cap. La invenció ve d’aquí; de l’insomni que ens provoquen els interrogants i de la satisfacció associada a les explicacions plausibles. En lingüística, també.

Una de les proves fefaents d’aquest fenomen és l’etimologia popular, que consisteix “a establir l’origen d’una paraula basant-se en les creences i opinions de gent no especialitzada en la ciència etimològica”. Algun dels exemples recollits a la Viquipèdia ens resulta molt il·lustratiu: melmelada sembla derivar de la mel, però en realitat deriva de marmelo, el nom portuguès del codony, que ha donat derivats fidels a l’origen portuguès en la major part dels idiomes. De fet, esbrinar l’origen de les paraules que han arribat fins a nosaltres representa sovint una tasca que demana molts coneixements lingüístics. I així i tot, quan ens desvelen l’origen comú d’alguns mots no hi donem crèdit. Us en tornaré a parlar més avant.

Estiu és sinònim de visitar llocs que desconeixíem. A les vacances tornem als nostres caus de sempre i, alhora, busquem posar els peus en espais que ens sorprenguen. Quan tenim festa conjuguem els verbs retrobar i explorar en una harmonia perfecta. I no cal anar gaire lluny. Només hem d’agafar el cotxe i fer uns quants quilòmetres i prou. I arribar allí i localitzar les ubicacions que ens esperen perquè viuen esperant-nos: un museu, una esglésieta, aquell casalot, un castell mig apuntalat… En aquestes expedicions, trepitgem alguns espais només perquè portem penjat al coll el cartellet de visitant. Seria el cas de les esglésies, per als que no som de missa. Justament en els temples ens adonem —més que en cap altra banda— dels efectes de la laïcitat que hem incorporat en els paradigmes dominants. No sabem llegir moltes de les coses que veiem. Ni els sabem posar nom. Ni ens parlen elles a nosaltres ni ens hi podem adreçar. Apunteu-vos a una visita guiada a una església i us n’adonareu.

En la meua última experiència en un edifici destinat al culte cristià, vaig prendre nota d’un petit descobriment lingüístic: la fornícula  és el buit deixat en el gruix d’una paret per a col·locar-hi una estàtua, un altar, etc. Per tant, acull els sants que a mi em costa tant de reconèixer perquè no tinc prou cultura religiosa ni iconogràfica. Com sabem que tenim Sant Pere, Sant Cristòfor o Sant Antoni al davant? Doncs, efectivament, necessitem saber qui té encomanades les claus de la porta del Cel, qui és que carrega un xiquet a coll i a qui acompanya un porquet per a destriar-ne un dels altres. Però de sants n’hi ha un fotimer i és fàcil perdre’s entremig de tanta simbologia.

Com que les descobertes no venen mai soles, a part d’aprendre què és una fornícula —tan devota, ella— ara mateix també sé que el verb fornicar —que és el sisè pecat capital i que encara fa de mal sentir— té el mateix origen. Ves per on! Diria que els de l’etimologia popular no se l’haurien empescada mai aquesta connexió. En canvi, segons el GDLC, aquí tenim l’ètim d’aquests dos mots: fornícula ve de la paraula llatina  fornix, -ĭcis ‘volta’ i, igualment, fornicar prové del llatí fornicare, derivat de fornix, -ĭcis ‘volta, túnel’, per la forma dels llocs on es trobaven les prostitutes amb els clients. Tot és possible, és clar. Hi donem crèdit perquè ho diuen els de Ca l’Enciclopèdia, que es basen en els nostres savis diccionariers. Però xocar, xoca.

I hem arribat fins aquí perquè quan ets visitant vas amb ulleres de sol pel carrer, però als interiors que explores per primer cop tens els ulls i les orelles tan oberts que no tornes mai a casa de buit. I això és formidable.

—

Imatge de Sant Antoni de l’Església de Sant Antoni Abat de Favara [Wikimedia Commons]