Les espelmes s’han quedat per a servir-nos de metàfores. Potser algú en deu encendre en moments de delitosa intimitat però ja no transportem espalmatòries amunt i avall per a il·luminar-nos el camí. Tot i així, ens són útils encara. Ho són: la vida s’acaba consumint com un ciri i, de qualsevol eufòria, en queda finalment
Inspirar, expirar. Comprimir, expandir. Concentrar, dispersar. Ordre, caos. Uniformitat, diversitat. Les oscil·lacions marquen el ritme del que es mou. I en l’episodi concret que ve a continuació ens ha costat decidir-nos cap a on ens havíem de decantar. La perla que us mostro m’ha vingut a trobar en l’última passejada d’estiu per les muntanyes ebrenques.
Riure fins a plorar no passa gaire. Somriem sovint, per compromís; un somriure ens fa semblar afables o escurça distàncies; les rialles sonores omplen de festa les estances. Però riure sense parar, amb les llàgrimes vessant galtes avall, no passa gaire. A la festa dels seixanta anys de la S. vam riure pels descosits. No,
Explicar batalletes equival a desplegar algun dels capítols que conformen la biografia d’algú. Les autobiografies tenen molt d’èxit. Omplen les sobretaules. A qui no li agrada explicar les coses que ha viscut, adornant-les i posant-les en un pedestal? Ser tema de conversa complau, però quan una persona s’esplaia, més enllà dels fets narrats, retrata també
Estic convençuda que hi ha mots que són territoris sense fronteres; prescindible, posem per cas. De què es pot prescindir. És impossible establir un consens sobre l’abast real d’aquest adjectiu. Roig, viu, sa, vigorós, feble… ofereixen una lectura més homogènia de la realitat. Però no sempre és així. En alguns casos especials, com en aquest,
L’itinerari que segueixen les paraules quan viatgen en el temps o salten d’una llengua a una altra no l’han planificat els déus de la parla. És un camí sotmès a les lleis de la física, fruit de les tensions i els contactes entre els òrgans bucals, i modulat per la força de les analogies. Per
La saviesa popular diu que les comparacions són odioses però, en aquesta ocasió, no deu ser veritat del tot perquè la llengua està farcida de modismes comparatius que durant segles ens han dibuixat imatges al costat de les paraules. Aquest recurs és tan productiu que Eugeni S. Reig n’ha fet un llibre en què en
No totes les paraules tenen la mateixa fondària. No totes transporten una càrrega exacta de sentit, no s’expandeixen amb el mateix nombre de sons, no ens vinculen a les nostres experiències amb la mateixa força. Dels milers de mots que ens ronden pel cap, només alguns ens fan d’amulets o de souvenir. Durant l’última setmana
Dins de les llengües hi ha corrents invisibles que van dipositant a una velocitat imperceptible significats i significats a la riba de les paraules. Al cap de temps, dins d’una mateixa combinació de lletres s’hi poden haver sedimentat una llarga llista d’accepcions, perquè la polisèmia és un gran recurs per a continuar etiquetant un món
Donar sentit a les paraules és un acte creatiu. A les pàgines dels diccionaris s’apilen milers de significats ben endreçats però els glossaris de mots no els tenim sempre a mà ni els portem incrustats en el mecanisme per a desxifrar els missatges que ens arriben contínuament des de tot arreu i en qualsevol circumstància.
L’atenció va cara. Tenim tantes finestres obertes a les realitats virtuals i a les tangibles, a les properes i a les allunyades que necessitem fer neteja constantment. Les informacions ens entren pels sistemes sensorials i al cap de no res les esborrem; sense parar. Només retenim allò que se’ns infiltra més cap endins de tot.
Viure entre diccionaris i neologismes et fa circular en òrbites en sincronia¹ amb la realitat més mutant. Tocar mots nous o específics d’una parcel·la molt particular t’ensenya coses de la vida. Però hi ha etiquetes esquives que, malgrat que tenen tota la raó de ser, no compareixen quan pertocaria. Hi ha termes que viuen reclosos
Les nostres vides no caben en les pàgines d’un llibre, ni en cent vint minuts de pel·lícula. Un dia comença i un dia s’acaba, la vida; sobre el paper. Però de vegades comença abans —en el desig intens de qui ens vol veure nàixer— i, sovint, no s’acaba en el moment d’extingir-se el cos. En
Exagerem quan diem que la major part del que comuniquem ho transmetem amb el llenguatge no verbal. Proveu d’explicar una història sense ni una sola paraula! Però és cert que el cos ens fa d’aliat a l’hora d’expressar-nos: esvaeix malentesos, precisa significats. Des de fa mesos alguns divendres tenim seminari d’un curs del CUSC. Som
Un gest que ens rendeix amb escreix és mirar a través de les coses: de les paraules, dels gestos, de les estampes. Voler copsar per què s’ha dit allò, per què s’ha fet, per què se’ns presenta d’una manera i no d’una altra. Els ulls són, doncs, un far que il·lumina el que tenim al