Trobem les converses que busquem. A través de les persones amb qui ens relacionem volgudament ens arriben espais d’intercanvi d’idees i de paraules que ens engalanen la biografia. En part, cadascun de nosaltres som autors del que vivim perquè ens regalem les relacions que construïm. Divendres quinze de juliol va ser el meu primer dia
Jugar amb les paraules ve de molt lluny. Les dites populars fan cantarelles i busquen una sonoritat fàcil de recordar i bonica de sentir. Per sort, les lletres i els sons es poden combinar sense fi per a crear idees noves i per a construir objectes comunicatius venerables. També per a generar contaminació verbal, és
Reviure és impossible. Mai no repetim un mateix dia. Malgrat que el calendari avança dibuixant cercles infinits, no passem cap més vegada just pel mateix lloc. Això és conegut des d’antic i, així i tot, ens sorprèn constatar-ho contínuament. Hem tornat a viure la nit més curta de l’any però no havia estat mai com
Som hereus de les mutacions. El que no canvien són els conglomerats de roca. Però el que és viu es transforma. A poc a poc o a una velocitat vertiginosa, la matèria orgànica va evolucionant. Els virus muten. La nostra pell s’arruga. Els pensaments se’ns emmotlen als escenaris per on transitem. La llengua ens fuig
De tots els signes gràfics, els parèntesis guanyen en capacitat narrativa. Ens proporcionen informació complementària, introdueixen un incís (que vol dir una altra idea) o ens fan esquivar possibles malentesos. En principi, formen part dels textos escrits. Metafòricament, però, contenen també petits episodis de la vida que vivim. Ningú n’ha descrit els límits físics encara.
Sacralitzem algunes paraules perquè s’ho mereixen. Tenen poder i els hi reconeixem. Mouen els fils i mouen muntanyes, si cal. Curiositat és d’aquesta mena de paraules. Sense tindre’n, no avançaríem. Aquesta setmana he assistit a dues jornades; una de terminologia i l’altra d’emprenedoria. Quan vaig a formació, sort de les notes que prenc a la
Som matèria. Els humans som de carn i ossos. Tal com un compost químic, ens podem descompondre en substàncies més senzilles. I alhora ens encercla una aurèola immaterial. Som també un concepte. Si em fixo en totes les relacions personals que he anat teixint fins ara, arribo a la conclusió que no hi ha una
La misèria també gasta possessius. Tindre un tros de terra, que és el nostre tros, que ja era nostre abans que nosaltres hi fóssem, et lliga a un paisatge. Encara que el tros només siga un coster, mig erm, mig abandonat, a punt de ser salvatge de nou. La terra et fa sortir raïls a
Hi ha una creença molt estesa que el temps és un luxe. Si imaginem què faríem si en tinguéssem sense límit, ens fem la il·lusió que aconseguiríem el que desitgéssem. No correríem per a fer les faenes, aniríem amunt i avall sempre que ens vingués de gust, ens delectaríem conversant o bé contemplant les aranyes
Ara hauria d’estar fent una activitat que no he pogut fer. El premi dels dijous s’ha esfumat per una contingència. Fa una tarda de primavera que comença a semblar de primavera i el sol irradia les teulades que tinc a la vista. Però m’he quedat a casa. Amb el fang de les paraules fabricaré un
Bum-bum. El cor bombeja la sang i l’envia a recórrer tots els racons del cos. El cor batega en silenci. I, sense sentir-lo, el sentim igualment. Dòcil, afligit, festiu o en èxtasi. Bum! Esclata a voltes. Però finalment torna a la calma discreta que ens permet sobreviure els trasbalsos. Bum-bum. Podria escriure un guió cinematogràfic
Donar i rebre són antònims. Verbs difícils de conjugar en equilibri. A la vida l’únic que podem triar és el que donem. Hem donat, donem, donarem i haurem donat perquè sí. Donem perquè volem. En canvi, rebre és un verb imprevisible. Si esperem rebre, ens exposem a la tronada inclement de la frustració. Si rebem
M’imagino caminant descalça per una platja d’arena color de pa torrat. M’acotxo quan a simple cop d’ull ressalta una pedreta diferent, d’una mida destacada i d’un aspecte inesperat. I l’agafo amb la pinça que fan el dit gros i l’índex i l’admiro de més a prop. I de seguida vull saber d’on ha vingut. I
Tindre-ho just al davant i no veure-ho passa. Les coses comunes se’ns fan transparents perquè els falta excepcionalitat. Ens acompanyen des de sempre així com són i poden passar mil anys sense que ens desperten la curiositat fins que arriba un dia que sí. Aquell dia ens cau la bena dels ulls. Avui fa una
Riure cura. Atansa i ajunta les persones. Les rialles salten els màrgens que voregen els perfils personals i que marquen fronteres. Riure no val diners però fer riure costa una mica perquè no tothom riem del mateix ni sempre tenim el somriure a flor de llavi. Últimament amb els alumnes del nivell elemental ens havíem