Agafada al vol

Som les paraules que diem

12 de maig de 2023
2 comentaris

Blanquejar

L’esperança és molt discreta. Qui té esperança que el futur li millorarà el difícil present en què viu no ho verbalitza gaire; no fos cas que l’atzar li girés l’esquena. A més, a còpia d’esquivar massivament els salms als déus inestables, aquesta paraula ha anat quedant relegada als reductes teologals. Als carrers, l’optimisme li ha pres el protagonisme.

Diguem-li com li diguem, no sé què faríem sense ànim, sense entusiasme, sense expectatives. Seríem morts per dins. Amb els ulls tancats —si cal— per a mantenir-la viva, la confiança ens fa aixecar de la cadira, ens fa sortir de casa i ens mou d’un lloc a un altre. Només cal una mica d’entrenament per a reconèixer-ne les condicions favorables que l’alimenten. Tenim esperança perquè la necessitem. Concretament, jo en tinc en la força de la nostra llengua, en estat de salut constantment delicat.

En poc temps he respost dues entrevistes a un parell d’alumnes d’institut: una de 18 anys que feia el treball de recerca de batxillerat sobre el model de llengua en diferents àmbits comunicatius de les Terres de l’Ebre, i una altra —també ebrenca— de 4t de l’ESO que havia de practicar justament aquest gènere de formular preguntes i recollir respostes. Amb una i altra hem parlat de llengua. I salvant les distàncies d’edat i de l’esforç que els ha representat els treballs respectius, totes dues m’han sorprès per la claredat del seu posicionament de compromís amb el català. Ens podem preguntar què fa que les persones amb una edat tan curta tinguen ja preparats lligams amb la causa lingüística. Per què aquí sí i en altres bandes probablement no tant? O potser gens? Només depèn del gruix percentual de parlants actius de català de l’entorn, aquest fenomen? Ara em venen al cap preguntes que els faria jo a elles. Allargaríem la conversa una mica més!

Faig un salt i us presento el verb que he escollit per a aquest apunt: blanquejar. Aquesta etiqueta ha experimentat una transformació enorme des del punt de vista semàntic. Fa unes dècades al meu poble tothom blanquejava les cases cada quan podien; cridaven al blanquejador, que els feia una faena professional i ben feta i retornava a les parets de menjadors i habitacions el llustre que havien perdut. Blanquejar era retornar l’esperança a unes edificacions de vegades precàries o amb molts anys a l’esquena. En canvi, si ara sentiu aquest verb al telenotícies o el llegiu al diari, porta una càrrega negativa sense cap mena de dubte. Ara qui blanqueja és un delinqüent. Les cases pobres caurien a trossos si haguessen de confiar en les mans d’aquests blanquejadors.

Em fa pena, això. Hem perdut el sentit bonic i positiu d’un verb que naix del blanc, el color de la puresa per antonomàsia, i ens l’hem deixat arrabassar pel costat fosc de l’energia. Per tant, reivindico el significat antic de blanquejar, perquè el lligo als canvis favorables construïts damunt d’una certa precarietat. I el recupero amb relació a les xiques tan eixerides amb qui he tingut la sort d’interaccionar. Elles blanquegen la nostra esperança en el futur de la nostra comunitat lingüística. Blanquejadores, avant!

Fotografia de a Flickr

Carabasseta
28.02.2019 | 11.46
Cabdells
27.10.2013 | 5.43
Miloca
26.01.2014 | 7.56

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.