Agafada al vol

En la saliva dels llavis s’abeuren les paraules abans de sortir de viatge per a sempre. Beuen i surten volant. I tan bon punt traspassen el límit de la cova, es fan invisibles i sonores com un ratpenat que s’orienta per les ones fins que troben el cau de l’orella a què anaven disparades. Així són les paraules dites: humides, transparents i fugaces. Les paraules escrites, no. Les que veiem tenen els peus enfangats en la tinta o un pes de plom que les lliga a un pergamí de píxels. Tenen cos i un rostre identificable.

D’alguns rostres, però, no hi ha registres guardats en la nostra memòria. De sobte, en una conversa que suraria en l’aire si tinguéssem l’interlocutor davant, ens aclapara la necessitat de fixar les faccions d’uns mots que no hem vist mai escrits abans. Ara redactem converses a totes hores. Ens parlem teclejant. I fem sortir de la penombra mots i expressions que, fins a aquell dia i a aquella hora, només tenien ales. I en la punta dels dits ens naixen petits dubtes que ens fan atribolar. Em va passar això, l’altre dia.

Quant costa fer bé les coses? Quantes hores ha invertit ma mare en cada davantal que ha cosit aprofitant una granota vella o la tela d’un matalap de llana? Es poden comptar els dies que tardes a escriure un poema commovedor? Si has de podar una olivera vella, quina quantitat de temps hi cal emprar? Els resultats satisfactoris que hem aconseguit amb esforç no delaten la perseverança ni l’esforç que hi hem posat. Per això, culturalment hem après a donar-nos coratge els uns als altres. Com jo l’altre dia, quan volia transmetre ànim a qui es planyia perquè, davant d’una faena començada, veia un camí incert que se li obria al davant, i vaig recórrer a la nostra fórmula màgica:

Coste i valga!

No es coneix aquesta expressió de l’Ebre per amunt potser. En canvi, als valencians i als tortosins ens és molt útil. Segons el DCVB, s’usa “per conhort en tractar d’obtenir una cosa important que demana molt de sacrifici o despeses”. És a dir, davant de les mostres de possible defalliment en una comesa, aquesta dita és com un petit copet a l’esquena tot dient: vinga va, que quan ho tindràs fet, ningú sabrà el que t’ha costat! El missatge no pot ser més encomiable, veritat? En tot cas, més enllà de la idea bonica que conté, aquests dos verbs em van fer ballar el cap una mica a l’hora d’escriure’ls perquè no ho havia fet mai i perquè els presents de subjuntiu col·loquials que gasto d’anar per casa no són exactament com els que apareixen al diccionari dialectal on he trobat documentada aquesta forma.

Més endavant, vaig sortir de dubtes; després d’haver fet la consulta a les amigues del poble sobre la forma com diuen elles aquesta expressió. Me la van transcriure com si sonés en directe: “costie i valguie”. No era, doncs, d’estranyar que tingués una certa indecisió al moment que vaig haver de posar lletres per primera vegada a aquesta locució. En realitat, encara que puga semblar inversemblant, a la meua comarca natal —tal com consigna Carles M. Castellà al seu “El tortosí del Baix Ebre i l’estàndard”—el present de subjuntiu presenta una variació destacable. En concret, s’hi observen “diferents desinències morfològiques produïdes al llarg de l’evolució de la llengua, des de les més antigues –e i –o fins a les més recents –ia, –ie.”¹ A la pràctica, som un mapa sonor de la gramàtica històrica de la llengua catalana. Us ho juro.

Ja ho veieu. Quan defallim falquem els ànims amb paraules plenes d’energia, que se’ns revelen inesperadament enmig de converses que —amb corporeïtat o amb sense— seran endutes igualment pel vent de la desmemòria.

—

¹ “El tortosí del Baix Ebre i l’estàndard”. Onada edicions, 2018.

Fotografia d’Ingrid S [Flickr]