Invisibles o visibles són les paraules. Vibren en l’aire només o tenen la corporeïtat de la tinta sobre el paper. Poden ser un tub de neó encès enmig de la nit o han adoptat el relleu del fil brodat en la girada d’un llençol. Corren imparables dins la pantalla que sostens entre mans o s’han quedat momificades en la bústia de l’adreça on vius. Totes sempre secreten un fil com les aranyes. Totes sempre van teixint una teranyina transparent que atrapa els teus records, que reté altres idees que passaven per allí, que ajuda a sostindre encara més paraules.
Durant els últims dies hem tingut unes converses que no oblidaré mai. Hem fet corpòries algunes idees que dormien al fons de la bassa. També hem dit coses banals. De vegades m’imagino els diàlegs que visc escrits en uns distingits subtítols que no podran transcendir les parets de casa. El col·loqui em fascina com a gènere textual. Dius i responc. Pregunto i expliques; en bucle durant tot el temps que tenim. I entremig de la teranyina hi va quedant el món que som capaços de descriure.
En una de les escenes més fútils li pregunto a ma mare si s’ha fixat en les ulleres noves que porto. No me n’havia dit res però s’hi havia fixat —reconeix. Ho diu molt bonic: “Esta mostreta que fa la muntura te queda bé”. Em fa somriure pel que diu i, sobretot, per la manera com ho diu. Aquest diminutiu tan nostre la fa més simpàtica però, encara que no l’hagués dita així, mostra secreta sola prou seda per a atrapar-me l’atenció. Al DIEC2 en llegim sis significats; en aquest cas concret el que se li assembla més seria: Dibuix teixit o estampat que es repeteix en una roba, malgrat que la pasta de les ulleres no siga cap teixit. Ma mare era modista i les robes que feien una mostreta corrien pel nostre cosidor en temps enllà del temps. Per això ha tornat, aquest nom.
Just després, em va vindre al cap una altra expressió. Quan anava a escola ens feien fer mostra en uns quaderns que tenien impresa una frase o màxim dues per pàgina i que havies de reproduir incansablement fins que el que sortia de la punta del llapis perdés la tremolor de la inexpertesa. Aquesta expressió literal, amb el sentit de fer cal·ligrafia, l’he trobat recollida a la PCCD. Sense gaire esforç, hem acumulat una mica més de matèria als fils de seda que brillen a contrallum.
—
Fotografia de theilr Flickr
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Enhorabona per aquest deliciós (i esperat) article.
M’ha recordat un ús que fem de mostra per referir-nos a la quantitat de material (habitualment gra, farina…) que cap a les mans. El compartiu?
Sí, i tant. Una “mostra” és una mesura en aquest sentit. I “remostró” seria un parent seu.
Gràcies pel comentari, Martí!
Que maques són moltes mares, quina perfecció arrosseguen en la relació amb els seus fills/es
Les mares van davant nostre! ❤