Agafada al vol

Som les paraules que diem

26 de març de 2023
2 comentaris

Clavellina

No creure en els miracles et fa confondre. Hi ha miracles que no reben aquest nom perquè es camuflen amb moments d’entusiasme. Però continuen sent un prodigi. Com ara confiar que passarà allò que voldries i que finalment s’esdevinga, sense estridències: només perquè sí. Esperar-ho i trobar-ho realment és, de fet, un premi.

Diumenge 26 de març de 2023 hem tornat a celebrar el Dia Mundial de la Poesia a l’Església Vella de Sant Pere de Ribes, cinc dies després del que tocava. Un any més, amb la Quima havíem fet crides a persones diverses, que potser no coneixíem de res, perquè vinguessen a llegir un poema un diumenge al migdia al peu d’un altar barroc formidable, que dorm a les fosques tres-cents seixanta-un dies a l’any. Hem mogut fils durant unes setmanes i avui ha acudit tothom a la cita: divuit rapsodes; gairebé tot dones. Sense dir-nos-ho, totes dues hem entès que s’havia tornat a produir una altra vegada el miracle: les cadires entapissades de roig de la nau central s’anaven ocupant just a última hora fins a omplir tres quartes parts de l’espai. Prop de cent ànimes han decidit que era una bona idea vindre a escoltar durant una hora poesia recitada per veus aficionades. Fabulós.

Per començar, hem llegit un parell de poemes del Rector de Vallfogona perquè enguany se celebra el quatricentenari de la seua mort. En un de les composicions¹, l’autor satiritza l’excés de poetes al seu temps, cosa que podria resultar altament vigent. En tot cas, hi apareixien unes muses —lloades com a clavellines— esgotades de plantar llorers per a fer corones per als poetes. Ara mateix aquestes dones delicades, inspiradores de senyors amb talent literari, ens apareixen com una imatge anacrònica però si no ens semblés una mica fora de lloc un text escrit fa quatre-cents anys també seria un miracle. A part d’això, les clavellines fan primavera i per això mateix les hem convocat aquí.

Per a ser justa, em tocaria fer una crònica fidel de l’acte poètic d’avui però l’impacte de l’aplec de públic mereix igualment una reflexió a consciència. Fa dies que observo l’abundància de manifestacions poètiques en el meu entorn físic i, sobretot, en el virtual: naixen pòdcasts literaris aquí i allà; molts llibres de poemes ocupen espais als aparadors de les llibreries i generen recitals poètics; els cantants continuen musicant textos lírics; corren versos recitats en vídeo o vídeopoemes; la literatura digital arriba als telèfons mòbils; de cada deu tuits del meu TL, un és el tast d’algun poema; s’organitzen festivals de poesia a pobles grans, mitjans o petits… La poesia ha pres una dimensió social evident com si, enmig de l’abatiment col·lectiu  —latent o explícit—, se’ns oferís com un refugi sòlid. Potser m’ho sembla a mi i prou. Potser és un miratge.

Ara bé, aquest conhort compartit que ens ofereix aquest gènere tan sublim no hauria de perdre mai la dimensió personal i íntima. Ho escriu molt ben escrit Pere Rovira:

Els poetes i els lectors fidels al gènere saben que l’èxit de la poesia es produeix sempre que algú la llegeix de debò; i llegir de debò també és, com escriure, un assumpte solitari.

Tant de bo l’any que ve tornem a esperar que els nostres veïns del poble travessen el Portal de les ànimes per a deixar-se imbuir per uns versos que potser no arribaran a llegir mai en privat. Tant de bo que, a més, algú s’engresque per primera vegada a capbussar-se en el cos d’un bon poema perquè —ves per on!— les clavellines de les muses li han mostrat la seua olor.

¹ Web de l’Any Rector de Vallfogona: Queixa’s l’autor de l’abundància de poetes

Fotografia de clavellines rosa a la Wikimedia Commons

Esgarronar
17.01.2021 | 7.04
Ballaruca
13.05.2018 | 7.29
Emprar
05.10.2015 | 7.07

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.