Agafada al vol

La mida no sempre es correspon amb l’èxit. Viure en un pis amb vistes panoràmiques en una població amb semàfors als carrers no garanteix l’accés a molts estímuls. Si tens els ulls tancats en la penombra, no veus els matisos. Si no destries els sorolls de les paraules, no perceps els murmuris. Si els dits no saben resseguir textures, no coneixes la rugositat.

Avui fa vuit dies que ens movíem per l’UN-I-VERS, el primer festival de poesia de les Terres de l’Ebre. Un nom tan ben triat havia d’acollir, per força, experiències intenses i enriquidores. I així va ser. La primera vegada que es produeix una activitat col·laborativa com aquesta pot passar qualsevol cosa però tot va anar molt bé perquè, de fet, hi havia hagut persones que havien treballat intensament per a aconseguir-ho, amb La Simpàtica Produccions a la direcció artística. En tot cas, l’aposta era valenta: convocar poetes i rapsodes en un poblet minúscul en què els llibres han començat a circular en algunes cases particulars no fa tant. I esperar que els veïns seguissen els itineraris marcats i que vinguessen visitants de pobles pròxims. Fa de mal dir quant de públic has de tindre per a triomfar però la intensitat de la rebuda va ser notòria.

Cal reconèixer, a més, que la poesia fa una mica de por si no hi has tingut tracte sovint. Vaig fer tàndem amb una amiga en moltes de les activitats del festival i m’ho anava dient: “Jo no soc de llegir poemes però totes aquestes activitats m’agraden molt”. L’èxit d’aquesta rebuda es basa en l’encert dels organitzadors de demostrar que la poesia se’ns presenta cantada, escrita, fotografiada, interpretada, ballada… I l’únic que li demanem és que ens remoga o ens commoga. I potser justament perquè no érem gaires o perquè hi havia silenci i només se sentien les campanes de fons, les activitats desplegades en l’UN-I-VERS ens van anar impactant durant tres dies. Repassant les fotografies que n’he guardat, ho constaten les cares somrients del públic i els rostres badocs davant dels versadors.

En aquesta crònica també minúscula —perquè no us detallaré els noms de tots els protagonistes, entre els quals hi havia Enric Casasses, Carles Dénia, Josep Ramon Roig i Lia Sampai—, hi he volgut convidar l’adjectiu badoc. El tenia en estoc, esperant l’ocasió per a sortir a escena, i avui ens farà un bon paper. Encara que té significats diversos, jo em referiré només a dos: que bada, com a adjectiu, i flor del magraner i de diferents cucurbitàcies, com a nom. Aquesta etiqueta botànica no és gaire coneguda però ens l’hauríem d’aprendre només que siga per la bellesa de les balàusties, que és una altra denominació equivalent segons la Viquipèdia. Com a adjectiu, prenguem nota que badoc és qui bada, és a dir, qui s’abstreu o s’encanta mirant alguna cosa. Per això, aquesta imatge —i no cap altra— ens dona la mida de l’èxit de l’UN-I-VERS.

Un detall final podria fer de cirereta d’aquesta crònica? Sí, descobrir que badoc està documentat per primera vegada al segle XV en l’obra d’Ausiàs March i que apareix en aquests versets de Josep Carner al llibre El cor quiet.

Menys badoc el cirerer,
alt, empolvat i lleuger,
no pensa sinó en la dansa.

__

Programa d’actes de l’UN-I-VERS: aquí
Reportatge de l’UN-I-VERS a Canal TE
Reportatge a Canal21Ebre
Font del poema de Carner: Corpus textual informatitzat de la llengua catalana