Agafada al vol

No saber llançar res es podria considerar un defecte. Guardar agendes laborals com a record durant dècades, conservar els papers usats d’embolicar regals per si de cas, col·leccionar les gometes dels enciams per a tancar bosses d’aliments a mig gastar, posar en un calaix les estampetes dels enterraments o construir muntanyes de revistes i diaris potser no caldria. Ho fem perquè ho hem vist fer. Potser és així de simple. D’aquí en podria nàixer també aquesta passió per a rastrejar paraules inhàbils.

Les fogueres de Sant Joan han cremat reliquiaris i han encès el forn en què ens comencem a coure. Són les tres de la tarda, estem a 30 graus i gràcies encara de la mica d’alè que ens baixa per l’Ebre. Ens hem posat a escriure amb l’ànim d’arreplegar un grapat d’idees que tenim agafades amb pinces en alguna cambra de la memòria recent. Hem apuntat bastantes paraules a la llibreta últimament i ens ha costat escollir-ne només una. Espellucar ha guanyat el combat.

Aquesta setmana hem assistit a una reunió de faena en què parlàvem de qüestionaris lingüístics per a determinar com es comunica una organització amb els seus usuaris. Convé pensar bé què preguntar i què no preguntar a algú amb qui encara no tens una relació de confiança i, amb la idea de poder-nos fer simplement un croquis de la situació, hem anat perfilant els límits del formulari. Després ja tindrem temps d’espellucar el que calga —hi vaig afegir. I l’impacte d’aquesta acció va quedar suspès uns segons enmig de la conversa. ¿No sabien què volia dir? ¿S’ho imaginaven perfectament? ¿Era que no l’havien sentit mai i prou? Pels somriures discrets semblava que era un mot benvingut, en tot cas.

En un context formal com el d’aquesta reunió potser quedava pintoresc aquest verb però, sens dubte, la seua presència no podia ser més pertinent. Si el tema era com obtenir informació de la realitat a partir de preguntes, espellucar ens aporta un sentit precís gens menyspreable: indagar minuciosament, segons el DIEC2. L’estranyesa que va despertar rau en el fet que aquest verb tan poc inútil es coneix bàsicament en l’àrea dialectal del valencià i del tortosí. Així doncs, no està avesat a vestir de gala en les oficines del cap i casal de Catalunya. I nosaltres, sense preveure-ho, l’havíem empès a entrar en l’arena del circ.

Ja que hi som, reforçarem la grandesa d’aquesta peça lèxica amb tot l’ímpetu de què serà capaç aquest apunt. Tenim una part del vocabulari perifèric infrautilitzat, ja que no s’usa en àmbits més enllà dels pròpiament dialectals simplement perquè no ha gosat traspassar les fronteres. Malgrat això, ¿existeix realment una alternativa en català estàndard per a expressar aquesta mateixa idea concreta? ¿Té el matís de minuciositat? ¿Implica un grau de perseverança en l’acció? Si la resposta és que no, adopteu-lo sense restriccions, amics lectors.

Per si encara no li acabeu de veure el potencial que té, us copio aquí un passatge que ens ha seleccionat el Corpus textual informatitzat de la llengua catalana, localitzat a Camí de sirga, de Jesús Moncada. El nostre protagonista, s’hi fa servir amb total propietat:

Al Saló de les Verges Màrtirs, van enllestir el tema a corre-cuita; no s’entretingueren a espellucar la veritat de la història, força embullada, a base de policies corruptes, marcolfes romàntiques i macarres patibularis amb què l’Arcadi explicava el retard.

No sé si us caldrà mai espellucar res. Recordem, en última instància, que trobar nous contextos per a les paraules útils de les nostres perifèries és cosa de tots. La llengua creix amb els vocables que ens arriben a la platja de les novetats però quina llàstima si no girem la mirada igualment terra endins —i segles enllà— per a descobrir aquella espècia que encara no havíem tingut la sort de tindre a la punta de la llengua.

—

Fotografia de Véronique Debord-Lazaro