Agafada al vol

Les partides de ping-pong dialèctic es presenten de sorpresa però algunes s’anuncien amb grans titulars en la nostra agenda de rutines. Si mai ningú ens vol entrevistar per a fer pública la nostra conversa, se’ns genera als budells una certa intranquil·litat perquè el paper o les càmeres sempre tindran més raó que la nostra desmemòria.

Ahir em van fer una entrevista per a una revista local bimestral de gran qualitat gràfica i de contingut consistent, El Carrer. La trobada va resultar d’allò més agradable. La fotoperiodista, que és una noia extraordinàriament cordial, em va fer més retrats per minut que no m’havien fet mai de la vida. L’entrevistador portava onze preguntes ben preparades i jo les havia de respondre espontàniament, sota la mirada atenta i amb l’escolta activa d’aquell petit equip de tres reporters tan ben compenetrats.

Vam parlar de llengua, de la situació sociolingüística del català, d’aquest blog que esteu llegint, del llibre que va sortir d’aquest blog i, fins i tot, dels efectes que temem que podria tindre l’IA en l’àmbit de l’art i de la literatura en particular. De la llista de preguntes, n’hi havia una que ja m’havien fet en altres entrevistes però que tinc molt d’interès a explicar: “Com captures les paraules que reculls al teu blog?”. I sense cap esforç, em vaig esplaiar explicant com el meu cercle familiar, d’amistats o de companys de faena saben que corren sempre el risc d’acabar sent ressenyats en algun apunt. Hi vaig afegir que també tinc una petita legió d’informadors voluntaris que m’envien propostes per Whastapp: “Ara, per exemple, tinc un àudio pendent d’escoltar d’una dona del poble que me n’envia de tant en tant” —vaig constatar.

Avui he escoltat l’àudio i l’he transcrit. A risc d’allargar-me més del que acostumo a fer, us comparteixo les paraules textuals de l’enregistrament:

Quan los pagesos anaven al de fora i havien de fer una plaça als garrofers perquè hi caigués lo fruit damunt, agafaven una botja seca i feien com una espècie de granera per a netejar aquell rogle. Agafaven la botja pel tronxo i la feien servir de granera. I li deien “lo ramàs”.

Només pel fet de tindre l’oportunitat de rebre aquestes perles ja dono per bona la meua dedicació al col·leccionisme de lèxic local. Si no fos per aquesta recepció oberta que he anat mostrant al llarg del temps, m’hauria perdut irremissiblement la trobada amb paraules com ramàs, que no he sentit cap vegada en les converses del meu voltant.

En aquest cas, els diccionaris ens la guarden però no hi anirem a buscar-la mai si no hi entropessem en algun moment i se’ns genera el dubte del que vol dir o d’on deu vindre. Com que he tingut la sort que sí, l’he trobat al DIEC2 però només amb un sol significat, que no és el de la nostra escena. En canvi, tant el DCVB com el GDLC li assignen aquest sentit: “Escombra feta de branques de ginesta, de botja, etc., per a escombrar el carrer, el forn, l’era, etc.“. Pel que fa a la forma, ens expliquen que es tracta d’un derivat augmentatiu de ram. Ja ho tenim tot resolt, doncs.

A més, gràcies a l’impagable Corpus textual informatitzat de la llengua catalana, he trobat un poema del valencià Gaspar Jaén i Urban que la inclou en un dels seus versos. Per acabar, us regalo també aquesta composició perquè, a l’últim, la vida no és res més que un intercanvi de regals.

Fa un dia fred d’hivern. Hui la tia Ramona
ha expirat a sa casa del barri del Toscar,
allà dalt, on de nit bufa el vent de la serra,
on els arbres malviuen sobre el subsòl de roca,
on anaren a viure els treballadors d’Elx
que amb pobresa i estalvi es van fer un piset.
(Des d’aquí fou des d’on, a principi de segle,
els astrònoms guaitaren el sol durant l’eclipsi,
la fosca que espantà les gallines, corrent
a amagar-se al corral. La gent mirava el sol
amb vidres fumats, negres, i en fer-se el dia nit
van aplaudir amb força, com en la Festa d’Elx)
S’ha mort ara al gener, quan pode les hortènsies
i en faig un planter nou amb les branques tallades,
ara que al jardí naixen coralls, narcisos, pèsols.
Tan arriscada estava als noranta-dos anys
que uns dies endarrere encara va agranar
amb un ramàs els marges del jardí i la replaça.
Un dia em va contar que quan era xiqueta
collí un ramell de flors d’all porrit, cridaneres;
i li renyà sa mare per la pudor que feien.
Al seu darrer moment potser tornà a reviure
aquell moment d’infància, quan tornava a sa casa,
tan privada, amb un ram de flors lila a les mans.

Si heu arribat fins aquí, us mereixeu un aplaudiment!

__

Fotografia de Wikimedia Commons