Agafada al vol

No hi ha cap recepta per a educar la descendència. Ni les teories més lúcides ens valen. A la pràctica tot es redueix a trampejar els dies difícils i a fer prevaldre l’afecte més incondicional per damunt de qualsevol circumstància canviant. I passats els anys, de sobte, arriba un dia que et dediques només a gaudir de la companyia dels fills.

Avui hem fet la primera passejada llarga de les vacances de Pasqua amb ma filla. Hem caminat conversant, acompanyades dels gossos que mostraven una eufòria que nosaltres dissimulàvem. Sense brúixola ni nord, el vent ens ha anat portant d’un tema a un altre. Entremig d’alguna deliberació m’ha fet prometre que quan arribaríem a casa li tornaria a fer una altra frega, perquè la d’anit li va anar bé però encara té l’esquena encarcarada. M’ha fet gràcia que digués frega i no massatge. No sé ben bé per què.

Al poble es diu frega de sempre; potser, a tot arreu. Ma iaia em demanava sovint que li fes fregues amb alcohol a les cames perquè tenia mala circulació. A ma filla també li he fet fregues tota la vida; per a fer-li vindre el son o perquè som tocats de mal d’esquena a casa nostra. Fregar enèrgicament les mans sobre la pell de l’altre aplicant-hi un producte que hi potencia l’escalfor cura; fa remetre el dolor muscular de la persona adolorida. També fa créixer el vincle que ens tenim. Massa sovint, el contacte físic entre els adults de la mateixa família es va atenuant a mesura que ens mirem com a iguals. No sabríem prescindir de les carícies als nostres nadons però deixem d’abraçar-nos per pura necessitat quan ja no vivim davall del mateix sostre. Una contractura fa d’excusa providencial per a retornar al punt de partida.

A part, en el moment que li he dit que escriuria sobre aquesta paraula, he estat conscient que les reflexions que he anat acumulant al llarg del temps en aquest blog m’han donat una certa saviesa sobre la llengua. Ma filla ha assentit i ha pronunciat unes paraules que m’he anotat per no oblidar.

La saviesa no es pot traspassar a un altre però el saber, sí. La saviesa té a veure amb l’experiència.

Passejar sense pressa, conversar amb interès recíproc, tocar-nos amb afecte primordial o acceptar els bons moments com un regal valuós justifica la vida que compartim com a clan.

—

Fotografia de Jenn Calder