marginàlies

L’editor Lleonard Muntaner acaba d’incorporar en el seu catàleg una nova col·lecció, «Antificció», dedicada a la literatura de la memòria, un vessant que no té gaires vies de sortida en el món editorial català, raó per la qual cal aplaudir. En mig any n’han sortit quatre textos, el darrer dels quals, «La passió segons Maria-Mercè Marçal. Dietari d’una amistat», de Josefa Contijoch.

Contijoch, amiga de Maria-Mercè Marçal, inicia el dietari el 18 de novembre de 1994 -20 mesos abans de la detecció del càncer a Marçal-, i l’acaba el 14 de juliol de 1998, 9 dies després de la mort de la poeta d’Ivars d’Urgell. Les anotacions a mà d’aquests anys, segons relata l’autora, varen «entrar a l’ordinador, febrosament», l’agost de 1998 i «per pudor i angúnia» no els va tornar a mirar fins a l’any 2013, moment en què s’adona que «era un text revelador de les darreries de l’esperit afuat i lúcid de l’escriptora».

Ens trobam, per tant, davant el text net, admiratiu i colpidor de qui acompanya la lenta consumició d’una persona estimada, d’una “creadora amarrada a la mort”, en aquest cas de Maria-Mercè Marçal. I, a la vegada i també, el relat del viacrucis de qui se’n va; dels seus neguits; de les seves pors; de les seves estratègies per acarar-se a la fi.

Commou veure com Maria-Mercè Marçal -representant totes les persones condemnades pel càncer- prem i esgota totes les possibilitats per intentar aturar el procés destructiu; com vol mantenir viva la flama de l’esperança sense deixar de treballar intensament fins que les forces han desaparegut i sotmetent-se a les pràctiques de la medicina convencional i de l’alternativa, passant i tot pels remeis arcans com la imposició de mans.

Colpeix també com la poeta abocada a la mort retorna a la religió catòlica que practicà de jove i als seus rituals: “Em demana si la vull acompanyar demà a missa, que li agradaria una missa cantada i, a poder ser, en llatí”. I com s’extasia amb els misteris cristians, sobretot amb l’Esperit Sant («La Seqüència de l’Esperit Sant») seguint, en certa manera, el camí cap a la mort de Violette, el personatge de la seva novel·la «La passió de Renée Vivien». I, finalment, com també s’aferra als norais de la música, del cinema, de la literatura fins que pot llegir.

En definitiva, aquest dietari de Josefa Contijoch ens situa despulladament davant les marrades que fa la mort fins arribar a Maria-Mercè Marçal; al dissabte definitiu que fa a la seva vida; de tot el que va fer per escapar dels protocols i de les estadístiques oncològiques sense sortir-se’n. D’aquesta lluita contra la mort o a favor de la vida, que hom no sap si és el mateix, tant de Maria-Mercè Marçal com de les persones que l’acompanyen en l’agonia, Josefa Contijoch en fa crònica calenta i fendidora on es poden cartografiar silencis i planys, i en la que l’eloqüència de l’estupor i del fracàs no impedeix el doll revelador de les paraules.

Maria-Mercè Marçal, el proper dia 13 de novembre hagués fet 64 anys. En homenatge, el títol d’aquesta ressenya, el darrer vers del sonet inclòs en el seu recull «La germana, l’estrangera» (Llibres del Mall, Barcelona, 1985) que comença: «Mar que m’escups, un cop m’has seduït» i que ve precedit de la cita de Renée Vivien: «Et je t’adorerai comme un noyé la mer»