marginàlies

La criatura que em té el cor robat i que tanta Pau em procura, mirà de prim compte el tub de respiració de la careta submarina, objectes de regal per la compra d’una càmera fotogràfica aquàtica que feia molta il·lusió a la seva padrina jove, el girà d’un vent i d’un altre i acabà sentenciant com si fos el patriarca de la nissaga que allò era el gaiato dels peixos. Magistral! No pot ser altra cosa, certament. No té vint-i-un mesos encara, la criatura que em pacifica, i sap més que tots plegats i allà on arribam amb penes i treballs, ell ja fa estona que n’ha partit.

Per primer cop aquest estiu he anat a la mar. Ho faig poc perquè no som gens nedador i encara menys de sol, i per no capficar-me gaire en la poca gràcia que em fan aquestes hores mortificadament mortes, quan tomb el coll i vaig a les roques marines, procur anar-hi ben acompanyat. Avui ha vingut amb mi en Haruki Murakami i els personatges dels seus relats reunits a “Homes sense dones”.

Prenent les mides als panorames sempre engrescadors del japonès, emergeix amb força en Kitaru, un jove mandrós quant als estudis, naturalment rar, excepcionalment atractiu, que tradueix a la seva manera i sense cap ansa i coherència el “Yestarday” dels Beatles al Kansai, dialecte del japonès estàndard, que aprèn a l’atropellada perquè, el que pretenia, per ventura, era canviar de persona.

I a Kitaru pens que li agradaria molt el gaiato dels peixos, i ben segur que n’hi faria una cançó estrafolària, tronada, però enganxadissa com les llamineries, les paraules planeres i la claror definitiva dels infants.