ARAK, OUZO, PASTÍS, ANÍS.

Política, cultura i cuina de la Mediterrània.

GRÈCIA A “LES BELLES IMAGES” DE SIMONE DE BEAUVOIR

0

El 1966 l’escriptora existencialista i feminista Simone de Beauvoir publicava a Gallimard una de les seves obres menys conegudes, “Les belles images”. Hi ha edició catalana a Edicions 62, que en motiu del centenari del naixement de l’escriptora reedità la edició que n’havia fet Proa el 1995, amb traducció del gran Pere Quart.

En aquesta novel·la, Beauvoir ens descriu com, en l’alta burgesia parisenca dels anys 60, Laurence, una dona d’èxit, professional i familiar, s’adona de la buidor de la seva vida i la seva dificultat per sentir i connectar-se amb el món. Finalment entén que això és degut a la forma que l’educació burgesa imposa a les dones i tot i donar-se per perduda ella mateixa, es rebel·la per un futur millor per a les seves filles.

Cap al final del llibre fa un viatge a Grècia amb el seu pare, a qui considera l’única persona íntegra i coherent del seu entorn. Però el viatge no li permet tampoc connectar amb ell, massa arrabassat per l’hel·lenitat mítica com per poder adonar-se de les tribulacions i necessitats de la seva filla real. A Micenes, decebuda, l’heroïna reviu potser la mort ritual del pare-Agàmmennon i veu que tampoc pot esperar res més d’ell.

Més enllà de l’interés indubtable del llibre, crida l’atenció el viatge dels dos personatges per Grècia. A l’inici dels anys 60, Beauvoir ens pinta un país extremadament pobre, brut i trist, enfonsat en l’atzuzac de la dictadura. Laurence intenta aconseguir un ou, però en quatre ocasions els que troba són podrits, i tanmateix li ofereixen coure’ls. Mentre el pare vola en l’art i la mitologia, la filla es veu corpresa i disgustada per la misèria de les persones que viuen en la Grècia real.

a village school, Olimbos, Karpathos, Greece.1964                                  (Constantine Manos, Escola a Olimbos, 1964)

Us recomanem aquest petit viatge per una Grècia que ja no ha existit però que ens recorda com és de pèrfida la banalització intel·lectual oblidant la vida real i el patiment dels pobles i les persones. Per això, quan algú em pregunta “per què aprens grec modern” responc: “oh, és el que parlen els grecs, no?”. Sempre estaré a temps d’aprendre grec clàssic…

Publicat dins de General | Deixa un comentari

“METAUX” DE IANNIS XENAKIS

0

Iannis Xenakis – Γιάννης Ξενάκης–  (1922-2001) va ser un dels compositors més importants del segle XX. Estudiant d’enginyeria a Atenes el sorprengué el 1941 l’ocupació nazi i s’uní a la resistència. Acabada la Segona Guerra Mundial, seguí lluitant  com a membre de la companyia d’estudiants Lord Byron de l’Exèrcit Popular d’Alliberament Grec (ELAS). Al gener del 45 va rebre una greu ferida d’obús en un costat de la cara que el va dur a la vora de la mort, provocant-li la pèrdua d’un ull i desfigurant-li part del rostre. Tot i que l’any següent va poder finalitzar els seus estudis, va ser perseguit a causa del seu activisme polític i condemnat a mort. Va aconseguir escapar gràcies a un passaport fals i arribar a França el 1947. Com tants altres grecs, el drama de la guerra civil el dugueren a l’exili i, en el seu cas, a nacionalitzar-se francès

Iannis_Xenakis

A París, ingressà en l’estudi de Le Corbusier com a enginyer calculista, iniciant una curiosa carrera paral·lela entre l’arquitectura i la música, aplicant en ambdues disciplines els mateixos processos compositius i estètics. Per exemple, una molt important obra de Xenakis fou el pavelló Philips de l’Exposició Internacional de Brusel·les de 1958, basat en les mateixes estructures que la seua obra orquestral Metàstasi de 1953-54, i en el qual es sentia música del gran compositor Varèse i, en els interludis, del propi Xenakis. Vaig recordar que el meu pare havia visitat l’expo del 58, però no recordava l’edifici ni l’espectacle de llum, imatge i só de l’interior. Em sembla un edifici molt bonic, força millor dels que feia Le Corbusier.

10_Philips_Pavilion_at_the_Worlds_Fair_Brussels_1-528x400Xenakis va estudiar amb Messiaen, un visionari que fou un dels altres genis de la música del segle passat. Pioner de l’ús dels ordinadors en la composició musical, Xenakis fundà el 1966 el CEMAMu (Centre d’Études de Mathématique et Automatique Musicales), institut dedicat a l’estudi d’aplicacions informàtiques en la música. Va proposar la utilització de models matemàtics en la composició musical, creant “un món de masses sonores, vastos grups d’esdeveniments sonors, núvols i galàxies governades per noves característiques com la densitat, grau d’ordre, nivell de canvi, les quals requereixen definicions i realitzacions usant la teoria de probabilitat” .

La seva obra és àmplia i fascinant. Ja sabem que la música contemporània és sovint rebutjada i ridiculitzada. Tanmateix, us podem assegurar que Xenakis es mereix una oportunitat. Us proposem que, per començar, escolteu (i mireu) la versió que la percussionista japonesa Kuniko Kato fa de “Metaux”, un dels quatre moviments que composen l’obra “Pleïades” (1978), per a sis percussionistes. L’obra ens parla de les set filles del tità Atlas (el que aguanta el cel)  i la nimfa marina Pleione (iaia d’Hermes i de Jasó) i companyes d’Artèmis. L’instrument usat és el sixxen, construït per Xenakis específicament per a aquesta obra i que consta de dinou barres d’alumini afinades microtonalment. En la versió que us proposem Kuniko Kato interpreta totes les sis parts.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

“EN POLISSÓ” (Ο μαγκάσ), DE PINELOPI DELTA

0

Quan Jung parlava de les sincronies i ens les proposava com a pautes per entendre el món d’una manera més eficaç que a través del limitat principi de causalitat, va obrir a algunes persones (entre les que em compto), l’accés a tresors als quals mai no hauríem arribat si no ens haguéssim forçat a remenar entre les “casualitats”.

Fa uns pocs dies, em trobava a la llibreria Memòria, la plaça Rius i Taulet (ai no, que du el sossíssim nom de “plaça de la Vila de Gràcia”, canvi que no comparteixo: Rius i Taulet va instaurar les Golondrines i va fer el monument a Colom). Vaig desplaçar-me a la tal Vila per assistir a la presentació de “Nacionalismo galego aquén e alén mar”, d’Uxío-Breogán Diéguez Cequiel (que us recomano tot i la seva nul·la mediterraneïtat). Jo vaig arribar puntual, però no així l’autor, víctima, pel que vam saber després, d’un pèrfid taxista unionista. La llibreria és petita i la meva cadira es trobava enganxada a un prestatge de literatura infantil. Per fer temps, vaig anar remenant per si trobava alguna cosa per la meva filla. Quan l’acte finalment va començar, per poder veure l’autor vaig haver-me de girar cap a la dreta i ficar el colze a la prestatgeria. Amb el moviment vaig fer caure un parell de llibres i en posar-los de nou a lloc vaig descobrir-ne un parell que havien quedat amagats darrera la primera filera de volums. Tot i la mala educació que això suposava, no vaig resistir la temptació jungiana i vaig agafar el llibre per donar-li un cop d’ull. Com no podia ser diferent, era un llibre que em cridava: grec i situat a Alexandria.

Vaig fer una foto i la vaig wassapejar a la meva professora de grec. “To xeris;” (ho coneixes?). Em va respondre immediatament: “sí, era la meva escriptora preferida de petita”. El llibre aparentment parlava en primera persona de la vida d’un gos en una família de grecs alexandrins. Prometia i el vaig comprar. Al metro, vaig començar a llegir-lo per veure si era adequat per a la meva nena de 8 anys….. Uffff!!! I Déu n’hi dó també la vida de la Pinélopi Delta! Nata el 1874 en una família de l’alta burgesia  cotonera alexandrina, es va casar el 1895 amb Stefanos Delta, en un matrimoni arranjat per les famílies. Ella aprecià i respectà sempre el seu marit, però no l’estimà mai. El 1905 conegué Ion Dragumis, vicecònsol grec a Alexandria, diplomàtic, polític i escriptor d’origen macedoni, amb qui inicià una apassionada relació (platònica, diuen). Dona de principis, no amagà la situació al marit i li demanà el divorci, topant amb l’oposició de la família i del seu propi sentit del deure. Tres anys després en Ion conegué una artista amb el ridícul nom de Marika Kotopuli i l’abandonà. Pinélopi (una altra casualitat això del nom?) no deixà d’estimar-lo i escriví milers de pàgines (amb el verí a la butxaca sempre vorejant el suïcidi i provant-ho dos cops) com a sublimació del seu amor. En els temps d’enfrontaments entre venizelistes i realistes als anys 20, allò que s’anomenà “Ethnikós Dikhasmós” (la gran divisió), Dragumis fou assassinat per aquells el 13 d’agost de 1920 com a represàlia pel frustrat atemptat realista contra Venizelos que havia tingut lloc a París un mes abans. Penelopi el va plorar amargament i a partir d’aquell dia vestí sempre de negre. Per fer-nos una idea de la divisió del país, cal assenyalar que el pare de Penelopi fou una gran amic i col·laborador de Venizelos i va escapar pels pèls a una execució per part dels realistes.

8435035790_ac2eb26f19_b

Pel que fa a la Kotopuli, cal dir que va ser una actriu de teatre i cinema molt popular i que tenia una gran rival: Kyveli Andrianou, qui es casaria anys més tard en terceres núpcies amb Iorgos Papandreou, que arribaria a ser primer ministre i iniciador de la saga Papandreou que tants desastres ha dut a Grècia (per cert, Penelopi Delta va ser besàvia d’un altre primer ministre, Antoni Samaras). Durant el Dikhasmós, la Kyveli era la favorita dels venizelistes i la Kotoupoli dels realistes. A partir dels anys 30 les dues dives van col·laborar en diverses ocasions.

Penelopi es veié progressivament afectada de polio a partir de 1925 i es suïcidà el 27 d’abril de 1941, el dia de l’entrada dels nazis a Atenes.

Fou la primera escriptora per a infants en neogrec, usant, òbviament el dimotikí. Els seus llibres són, sobretot, patriòtics. A nosaltres ens costaria donar als nostres fills llibres on els enemics siguin desqualificats de manera generalitzada i per als quals es demani l’extermini. Però ja sabem que els Balcans són un altre món. “En Polissó”, escrit el 1935, està força bé: la vida d’una família alexandrina vista des d’un gos (la traducció catalana ens l’anomena “Polissó”, però l’original és “Ο μαγκάσ”, que ve a a ser una mena de “milhomes o “el xulo”). Una mica com el que faria un escriuria 70 anys més tard el nostre admirat Joan Lluís Lluís. Però a diferència de l’escèptic gos rossellonès, en Polissó és un patriota. I tot que les seves aventures el porten a entendre que la vida no és tan senzilla com sembla i fins i tot contacta amb una cert saviesa encarnada per una àvia cretenca i un gos “’àrab” de carrer, aquesta saviesa desapareix com per encanteri quan es tracta dels enemics de Grècia. Molt compromesa (amb en Ion) amb la causa macedònica, aquests enemics són bàsicament els búlgars. També els turcs, és clar, però menys. D’altra banda, el seu racisme fa feredat: els àrabs són bruts, miserables, una mena de subraça que no te cap mena de mirament a l’hora de maltractar animals o els propis fills. Al llibre s’expliquen històries patriòtiques sobre els herois de la revolució grega, que van creant un ambient que escalfarà motors fins abocar a la conclusió del relat. Per exemple, els nens s’entusiasmen amb les gestes de Kolokotronis, deixant-se pel camí detalls com les atrocitats comeses pels grecs al seu càrrec contra la població civil de Trípoli, que van exterminar brutalment. Aquí no trobem la cara i creu que Katzantzakis tan magistalment ens planteja a Alexis Zorbàs, quan aquell gran cretenc es lamenta amargament dels seus propis assassinats de búlgars. En un episodi especialment lamentable, el jardiner (a qui els komitadjis búlgars havien pres el fill) estomaca el lleter búlgar “per què és búlgar”. La família, primer escandalitzada, reconeix que ha fet malament en comprar la llet a algú d’una nacionalitat tan espantosa i compra una vaca. Finalment, tots els joves de la casa, en Polissó inclòs, s’embarquen cap a la guerra per alliberar Macedònia dels búlgars i, si s’escaigués, dels turcs. És evident que haurem de tractar aquest tema dels búlgars, un dia d’aquests.

El llegiran els grecs, però aquest llibre fa mal. Jo no li donaré a la meva filla i em sorprèn que s’hagi editat sense un pròleg que ens permeti contextualitzar-lo millor. Una obra com aquesta sols pot sortir dels Balcans, de segles de patiment i odi. No és per a nens. Com a adults us el recomano. Els editors, , parlen de repassar “alguns capítols de la història de Grècia des d’un punt de vista innocent i enginyós”. Sols puc pensar que no han llegit el llibre.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

De l’olorosa paraula τσικνα

0

tsikna

No fa molt va ser Τσικνοπέμπτη (tsikopebti), el dijous gras al món ortodox, un món amb un llarguíssim carnaval de tres setmanes. Però no parlarem ni del carnaval ni de la quaresma a Grècia, sinó de la paraula τσικνα (tsikná). Per què? Doncs perquè en l’existència d’una determinada paraula a vegades hi trobem l’esperit de tot un país. Aquestes paraules solen ser úniques i no existeixen en altres llengües.

El mot τσικνα prové de verb τσικινιζω, que significa “fer coses a la brasa”. En sí ja un verb fantàstic. Els catalans, que presumim tant de brasa, de costelles, calçots, peixos i llagostes, no tenim però un verb com aquest. I que vol dir τσικνα? Doncs vol dir “l’olor del fum de les coses que es fan a la brasa”. Meravellós, no? Amb una sola paraula ens sentim transportats de cop a Grècia, sigui carnaval, estiu o hivern; sigui en poblets de muntanya, petits ports de les illes, capitals de la plana o grans ciutats.

No sé si aquesta paraula existeix fora del grec (potser sí). Tanmateix  ho he cercat en diccionaris online en les llengües que m’han semblat que podrien tenir alguna cosa semblant: totes les balcàniques, les mediterrànies, les del Càucas, les eslaves, les d’Orient Mitjà i fins i tot més enllà: Pèrsia, Àsia Central, Índia i Indoxina: res, sols les mateixes paràfrasis de la resta de llengües (reconec que esperava més dels georgians i els albanesos). Això ens reconforta, hel·lenistes catalans: no és habitual que un país arribi a aquests nivell de delicadesa en la llengua i que alhora ho faci per una cosa tan casolana i popular alhora. Visca Grècia, país únic en tantes coses!

D’altra banda, la τσικνα és una de les olors més gregues que hi ha. Tan sols de pronunciar-la necessito un glop d’ouzo o raki per disoldre’n el greix.

 

Publicat dins de Costums | Deixa un comentari

ÀUREA DE SARRÀ, UNA BALLARINA HEL·LENITZANT ALS ANYS 20

1

aurea 6Un dels personatges més curiosos dels anys 20 a Catalunya fou la ballarina Àurea de Sarrà (1889-1974). Filla natural del ric farmacèutic catalanocubà José Sarrà, ja de ben jove es va destacar com a una noia estèticament especial i peculiar. Autodidacta, es va presentar com a ballarina d’uns innovadors “cants plàstics” a Madrid i París a principis dels anys 20.  Àurea fou una dona de biografia misteriosa, molt culta i enamorada del món clàssic, que en les seves coreografies dónava vida a deeses de la mitología grega.
Àurea de Sarrà s’identificava plenament amb la dansa lliure d’Isadora Duncan (renovadora de la dansa clàssica que s’inspirà en l’expressionsime i una estètica hel·lènitzant), una dansa que ara trobaríem naïf i que al seu temps també va ser sovint ridiculitzada. Es feu famosa mundialment, actuant a Buenos Aires, El Caire, Londres i altres capitals europees. El 1924 tingué un enorme èxit a Grècia, actuant als antics teatres clàssics i rebent excel·lents critiques. Forjà una gran amistat amb els grans poetes Kostís Palamás i Konstandinos Kavafis i rebé, ensems amb Kavafis, l’Ordre del Fènix de mans del cap d’Estat grec (i dictador militar) Pàngalos (de qui parlarem un dia d’aquests). Com grans admiradors de Kavafis, passarem de puntetes (de moment) el fet que el poeta alexandrí es deixés condecorar pel dictador.
Un cop tornada a Catalunya esdevingué la musa dels noucentistes, hel·lenitzants de mena, i rebé el suport econòmic i intel·lectual (i segons Dalí, també íntim) de la Fundació Bernat Metge que dirigia el futur col·laboracionista feixista Joan Estelrich.

Per contra, l’avantguarda artística catalana encarnada en el Manifest Groc (escrit en papers grocs el 1928 per Dalí, Lluís Montanyà i Sebastià Gasch), s’encarnissà irreverentment amb el noucentisme hel·lenista encarnat per Estelrich amb la Bernat Metge, i l’Àurea i les seves danses, considerant la ballarina un exemple dels mals artístics de Catalunya. Dalí se’n fotia de la següent manera: “Estelrich és el personatge mes cursi dels grecs, a casa de l’Àurea, la ballarina putrefactíssima, es disfressa amb una túnica i un llençol rosa al front, crec que existeix una foto representant això, impagable!”.  També se’n fotien de la Bernat Metge, dient que finalment sols havia servit per confondre hel·lenisme i Àurea de Sarrà.

Tot i el seu enorme èxit i popularitat, Àurea Sarrà va finir els seus dies el 1974, sola, oblidada i arruïnada, a la seva finca d’Arenys d’Empordà. Sembla però que la historia no acaba aquí: per la finca corre una presencia fantasmagórica femenina. En Sebastià d’Arbó ho investigà al programa “Misteris” de 8Tv el 2013, al programa “L’ànima que dansa”.


 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

“PA, EDUCACIÓ, LLIBERTAT”, DE PETROS MARKARIS

2

Ψωμί, παιδεία, ελευθερία…”Pa, educació, llibertat”, era el lema que resumia la revolta dels 1973 dels estudiants de la Politècnica d’Atenes contra la Junta Militar dels coronels encapçalada per Papadópoulos (un ex col·laborador nazi que va arribar a ser agent del la CIA i, segons hom diu, el primer membre d’aquesta organització terrorista en dirigir un país occidental).

Aquest és un llibre dur, escrit el 2013, en plena crisi humana al país dels grecs (el podem gaudir en català en l’edició de Tusquets). És ple tanmateix d’humor i tendresa, Markàris situa el seu heroi, el policia Kostas Kharitos davant d’una sèrie de crims que acaben tenint relació amb els fets de la Politècnica. L’escriptor de Constantinoble retrata una Atenes dessolada per la crisi, amenaçada per l’atur i la suspensió dels cobraments dels sous, ferida per la corrupció, pel feixisme i el racisme. Una ciutat de runes en runes que, malgrat tot, sobreviu gràcies a la saviesa de les dones i la solidaritat i l’aliança entre els joves i els vells.

politecnica1973_thumb

La “generació de la Politècnica”, és a dir, aquells que aprofitaren la seva lluita contra els militars per arribar al poder un cop caiguda la dictadura, en surt molt malparada. Lluitadors antifeixistes reals i arribistes transformats per igual en polítics corruptes i despòtics, i dominant amb corrupció i nepotisme l’empresa, els sindicats, la universitat, ens recorden amb amargor que no n’hi ha prou amb tenir raó en la contra (a la dictadura, a l’opressió nacional o colonial, o de classe). També ens recorden amargament que sovint els dolents són dolents però que entre els bons… n’hi ha molts (repeteixo, molts!) que no són tan bons.  I de tics autoritaris, un cop al poder (i fora d’ell) se’n tenen sovint també a l’esquerra. Esperem que la victòria de Syriza els escombri per sempre més.
”Pa, educació, llibertat” acusa aquella generació de desvirtuar la democràcia i la tercera república grega, i hi situa part de les arrels del desastre actual. Més que una acusació, Markàris s’hi venja, de la mà (del gallet) de la generació següent.

Un llibret policíac potser, un llibre polític segur, però molt digne i amb un retrat escruixidor i humà de la Grècia actual, amb una tendresa que no acaba de coincidir del tot amb el “distanciament brechtià” que proposa l’autor per tal d’apropar-se amb més eficàcia al món que descriu. Però Grècia el fa patir com ens fa patir a nosaltres i Markàris no la pot mirar de lluny. Amb aquest llibre ens obliga també a mirar aquest patiment de cara.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

TRIOMF DE SYRIZA: ESPEREM L’ESPERANÇA…

1

hope

L’esperança arriba! Primer els diners i és teva (UE). Publicat a Ekathimerini, avui 26/1.

Syriza finalment ha guanyat les eleccions que podria haver guanyat fa dos anys si no hagués estat pel  joc brut de l’UE i l’estúpid premi de 50 diputats que es dona a Grècia a la primera força i que es dissenyà com a dic contra l’esquerra radical (que vés per on, ara se’n ha aprofitat). És cert que Syriza ja no sembla ser esquerra radical, ni la força anticapitalista i revolucionària de fa un parell d’anys. A més, Tsipras acaba de pactar amb els ultradretans, xenòfobs i antisemites de l’ANEL. Probablement ho ha fet per marcar territori davant Merkel i els seus socis, ja que l’ANEL són anti-UE i clarament antialemanys, però la veritat, aquesta tria no m’agrada gens ni mica.

Bé, en tot cas, podem celebrar que el patiment del poble grec potser deixa de ser tan gran i que una Syriza més centrista aconseguirà restaurar els mínims de l’estat del Benestar que la troika, l’oligarquia grega, Nea Demokratia i el PASOK havien destruït.

Mentrestant, una reflexió per aquells que comparen Syriza amb “Podemos”. Voldria recordar que Syriza és un coalició de partits que fa anys (almenys des del 2001) treballen en la construcció d’alternatives al capitalisme, i no una creació des de dalt de no es sap ben bé qui. Amb la crisi que ha castigat brutalment Grècia, des de l’esquerra anticapitalista s’han muntat infinites iniciatives per pal·liar el que l’estat abandonava: salut, habitatge, alimentació, educació. Sols a Atenes hi ha trenta clíniques populars, desenes de menjadors socials, allotjaments per gent sense casa… Això no s’ha fet deixant-se cueta, xerrant i sent promocionat per la cadena dels amics de la Chacón i Zapatero. No, això s’ha fet mullant-se, treballant des del carrer, organitzant la solidaritat, fent efectiva la força de la mobilització i l’autogestió.
Vull esperar que Syriza sap el que es fa i que primer de tot ha decidit jugara a posar contra les cordes a l’UE per re negociar el deute. Espero que, paral·lelament reconstrueixi els serveis i els drets perduts, i que  després comenci a redreçar el país des de l’alternativa.
Eλπίζουμε! (esperem!).


    
Publicat dins de Política | Deixa un comentari

MELOMAKARONA Μελομακάρονα

1

melomakaronaDesprés d’un llarg període d’inactivitat, motivat per causes diverses (un llibre per acabar, problemes tècnics, més feina de la desitjable…), torno a la càrrega amb l’Arak i companyia i prometo un post setmanal amb flaires hel·lènics i de la resta de la Mediterrànea.

Com el 2014 no vaig poder passar-me per Grècia (tot i haver estat a la Magna Grècia i a llocs tan grecs -en el passat- com Agrogent o Siracusa), m’he enyorat més del que ja és habitual. I per compensar, aquest Nadal no m’he volgut quedar sense les galetes típiques d’aquests dies a Grècia,  les Μελομακάρονα, unes pastetes molt i molt dolces i força especiades. Bé, tan dolces com tot el que trobareu en un ζαχαροπλαστειο qualsevol (en grec pastisseria es diu “obrador de sucre”, i amb això ja està tot dit: no enganyen pas ningú). Estan enxopades i arrebossades amb mel i queden tovetes. Us recomano que en feu: no són difícils, però tenen el seu puntet.

Ingredients per a les galetes
300g d’oli d’oliva
50ml de conyac
200 gr de suc de taronja
2 culleretes de té llevat en pols
200 gr de sucre
2 culleretes de té de clau en pols
2 culleretes de té de canyella en pols
La pell de dues taronges ratllada
900g de farina
Nous picades
Ingredients per al xarop de mel
400g de sucre
400g de mel (quan millor sigui, més bones les galetes, i si és de farigola millor)
400ml d’aigua
½ llimona

Escalfeu el forn a 160º. En un bol gran barregeu bé l’oli, el sucre, la canyella, el conyac, el clau i la pell de taronja. D’altra banda poseu el suc de taronja en una tassa i afegiu-hi una cullerada de llevat en pols, barrejant-ho bé fins que escumegi. Afegiu-ho al bol. Bateu sense por. A part, barregeu la farina amb la resta del llevat i afegiu-la a la massa. Barregeu tota la mescla amb el batedor manual o amb les mans (no massa, però).
Agafeu petites porcions de la pasta (com una nou) i formeu les galetes, en forma de camafeu. Amb una forquilla feu punxades arreu a la carra superior (serviran per a què la mel penetri millor). Poseu-les en una plata al forn (les podeu posar juntes, no pugen gaire) durant 30-40 minuts, fins que agafin un color daurat per fora i l’interior estigui ben cuit.
Mentre les galetes són al forn, poseu tots els ingredients del xarop de mel fins que quedin ben barrejats i fosos (uns cinc minuts).
Treieu les galetes del forn i, una a una, suqueu-les al xarop (que s’enxopin bé)  i poseu-les en una safata. Tireu per sobre les nous picades.

Ja teniu les Μελομακάρονα fetes. Us aguantaran molt de temps, ja que amb tanta mel es conserven perfectament. Potser us costarà trobar qui les aprecïi, però ben segur que els hel·lenòfils que conegueu se’n menjaran encantats…una o dues.

 

 

Publicat dins de Cuina | Deixa un comentari

ELS ATRIDES, DE IANNIS RITSOS

0

No és exactament una primícia, però hem de destacar la recent publicació (aquest març passat) de tres textos de Iannis Ritsos a la col·lecció “D’ací i d’allà” d’Adesiara. Sota el títol de “Els atrides”, recull tres llargs poemes al voltant de tres personatges del mite dels atrides.

En el primer poema, “Sota l’ombra de la muntanya”, escrit el 1960, Electra, ja vella, estableix un ombrívol diàleg monologat amb la seva dida centenària, immòbil, muda, momificada. Sota la presència amenaçadora de la gran roca de Micenes-Monembassià (el poble de Ritsos) passen la solitud, la mort, el passat i les ombres del casal d’Agamèmnon.

Els altres dos poemes parlen d’arribades i destins tràgics imminents: a “Orestes”, escrit entre 1962 i 1966, l’heroi, pràcticament buit d’odi, arriba a Micenes per complir el seu terrible destí. A “Agamèmnon”, escrit el 1970, un cansat  rei de Micenes arriba a casa seva des de Troia i intueix la traïció i mort que l’esperen.

Més que pomes es tracta de viatges a la profunditat més pregona de la dimensió humana del mite: mort, solitud, record, vida, destí, vellesa… No es tracta d’una lectura fàcil. De fet és gairebé incòmoda: ens planteja massa fantasmes, massa amenaces… I tanmateix, és altament recomanable.

Una bona traducció de Joan Casas, que pel que jo puc saber de grec, fa una versió acurada i molt respectuosa. No us poso cap vers, no em semblen poemes escapçables.

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

MANOLIS GLEZOS: HEROI AHIR, HEROI AVUI; PERSEGUIT AHIR, PERSEGUIT AVUI

0
Publicat el 4 de juny de 2014
La matinada del 30 de maig de 1941, dos joves de 18 anys, Manolis Glezos i Lakis Santas van escalar el roquer de l’Acròpolis d’Atenes i van despenjar-ne la bandera nazi de guerra (Reichskriegflagge) que hi onejava, davant mateix del guàrdies. Els alemanys l’havien penjada un mes abans quan, el 27 d’abril, havien ocupat la capital grega.
El comandant alemany va condemnar a mort en absència els culpables i el govern col·laboracionista grec va iniciar una forta persecució contra els qui havien atacat la bandera del “gran i heroic exèrcit alemany” (un dia parlarem dels col·laboracionistes grecs).
Glezos, implicat en la resistència, va ser arrestat un any després pels alemanys, empresonat i torturat. El 43 va ser arrestat i empresonat pels italians. El 1944 va ser arrestat de nou, aquest cop per col·laboracionistes grecs nazis i va passar vuit mesos a la presó fins que va poder escapar.
Però amb la segona guerra mundial no s’acaba la lluita de Glezos. El 1948, emmig de la guerra civil grega, és jutjat pel govern de dreta (recolzat pels USA i l’UK)  i condemnat a diverses penes de mort. La pressió internacional atura l’execució que és commutada per cadena perpètua. Més tard és detingut per espionatge i com us podeu imaginar, durant la dictadura dels coronels, és enviat a un camp de concentració. Malgrat tot, mai no va aturar la seva lluita i fa uns dies, amb 92 anys, va ser elegit eurodiputat per Syriza. Assegura que anirà al Parlament Europeu a exigir que Alemanya pagui reparacions de guerra i torni els préstecs forçosos d’ocupació que la banca grega va ser obligada a donar a Hitler. Molt bé, Manolis! Canviem-los pels diners que deu Grècia als bancs alemanys!

El trist d’això és que ara, en contra de les moltes proves documentals existents, els neonazis grecs asseguren que mai es va despenjar aquella bandera i que Manolis no és cap heroi. Com en un país que va patir tant a mans dels nazis hi ha neonazis (i tants) és una pregunta que em supera i que per ouzo que begui no sabré respondre mai.

Però des d’aquí no vull fer cas als nazis i sí saludar l’heroi Glezos, amb tot el meu respecte i admiració.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

LA VICTÒRIA DE SYRIZA, VICTÒRIA DE LA DIGNITAT

0
Publicat el 30 de maig de 2014
Bones notícies finalment des de Grècia, si bé ja avançades per les eleccions locals de la setmana passada. El triomf de Syriza ha estat ben nítid. Recordem que Tsipras havia plantejat les europees com una mena de referèndum antiausteritat contra la barbàrie de les polítiques que Nea Demokratia, el PASOK i la troika estan inflingint contra la població grega i, en particular contra les persones més desvalgudes. Unes polítiques que no són sinó una flagrant i constant violació dels drets humans dins del propi territori de la fantàstica i súperdemocràtica Unió Europea (la de Le Pen, Juncker, nazis danesos….). La raó de tan patiment? Que els bancs alemanys que s’han vist arrossegats per la crisi grega no perdin massa diners.
Ara bé, un banc no és un negoci privat? Si van arriscar i van perdre, és el seu problema. Si jo poso una parada de souvlakis a la plaça Sant Jaume i no em funciona, em pagarà algú les pèrdues? Hauré arriscat i perdut. Què hi farem, el próxim cop ho faré millor. D’això es tracta, la famosa ‘emprenedoria…o no??
Si el sistema econòmic necessita bancs, fem-los públics o ètics. Si algú vol fer negoci deixant diners, cap problema, però que no demani que li paguem els plats trencats. Quan van bé, no ens fan cap regal….
Una part important dels grecs han dit que prou a l’austeritat, a la barbaritat, a l’expoli cap als bancs. Una part important dels grecs s’ha alçat amb dignitat, com van fer altres vegades en la seva història. I ens marquen el camí a la resta de pobles víctimes de la cobdícia infinita, il·limitada, aliena al dolor humà, del capital. Recuperem la dignitat, αξιοπρ?πεια.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

UN DOCUMENT ESCRUIXIDOR SOBRE LA CRISI GREGA

1
Publicat el 14 de maig de 2014

Per a desesperació dels hel·lenòfils, la primera imatge que la majoria de les persones associa amb Grècia és la de runes. Belles i evocadores, vora un mar blau i sota un cel clar. Però runes al cap i a la fi, que probablement inclouen columnes blanques i capitells dòrics.

En la nostra època la crisi económica, la golafreria infinita de les clases dirigents gregues, la corrupció dels seus polítics, la voracitat dels bancs europeus i la cruel estulticia d’una Unió Europea irresponsable i autista, ha dut noves runes al país. Menys romàntiques, això sí.

El fotògraf Nikos Pilos ha retratat algunes d’aquestes runes a la Tràcia industrial. Millor dit, post-industrial. Doneu un cop d’ull al corprenedor vídeo que publica Open Society Foundations. Penseu-hi a l’hora d’anar a votar a les europees, on esperem que els electors grecs deixin de banda tant els corruptes PASOK i Nea Demokratia com els nazis de Χρυσ? Αυγ? i altres forces populistes. Penseu qui mereix obtenir el nostre vot. No podem votar, de Catalunya estant censats, a Alexis Tsipras. Tanmateix, afinem ben bé el nostre vot i que no vagi a aquells que han contribuït a la destrucció de Grècia i que no dubtaran en deixar-nos a tots entre runes si això millora els seus beneficis.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

JACO PASTORIUS I EL METAXÁ

1
Publicat el 9 d'abril de 2014

Jaco Pastorius ha estat el baixista més gran de la història. Ell mateix, quan encara no era famós, solia dir que era el “millor baixista del món” i de fet es va presentar així al Joe Zawinul, que el va engegar. Per als qui no sapigueu qui són en Pastorius ni en Zawinul, és a dir, que no coneixeu Weather Report, sols us podem dir que us heu perdut el millor jazz dels setanta i la meitat del vuitanta (i no superat encara!). Cap problema, encara hi sou a temps per descobrir-los.

El Metaxà és una mena de conyac creat el 1888 per Spiros Metaxas. De fet és una barreja de conyac i vi. Primerament es fa una destil·lació doble de vins moscatells Savatian i Roditis que es posa en botes de roure francès (amb porus més petits i que procuren un sabor més delicat). El vi es Samos i moscat d’Alexandria de Lemnos, Samos i Patra, que es deixa madurar durant dos anys fins que dona un vi licorós, dolc  i aromàtic. Finalment se li afegeix una barreja secretíssima d’aigua destilada, pètals de rosa, herbes i espècies.

Quan vaig començar a passejar per Grècia no m’agradava l’ouzo i desconeixia el tsipouro, o sigui que bevia força Metaxà. Ara fa anys que no en bec, però tinc el record d’una beguda no especialment bona però entranyable, a l’estil dels brandys armenis o georgians.

Què té a veure el malaguanyat Jaco Pastorius, nat a Florida, amb el Metaxà? El pobre Pastorius, que va acabar molt malament per una barreja letal de drogues, alcohol, fama mal digerida, pressió, culpabilitat catòlica i malaltia mental, no va començar a veure seriosament fins el 1976, un cop ja era a Weather Report. El pes de la fama de ser el millor baixista del món i haver-ho de seguir sent se li feia massa pesat i l’alcohol l’ajudava a sentir-se més lleuger. De fet havia evitat curosament les drogues i l’alcohol durant anys, quelcom gens fàcil en l’ambient pel que es movia. Tanmateix, als seu llibre “Jaco Pastorius”, Bill Milkowski recull el testimoni d’un músic que el va beure en una insòlita trompa el 1972. Una trompa de … Metaxà.

Que això és poca cosa per a un post? Mireu-vos-ho d’una altra manera: si sou fans de Pastorius apreciareu que es parli d’ell. Si no, potser us sentiu encuriosits, cercareu la seva música i m’estareu eternament agraïts. I en tot cas, potser algun dia tasteu el Metaxà i us agrada i l’agraïment serà doble.

 

 

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

El saganaki de musclos, desvelat!

0
Publicat el 9 d'abril de 2014

Un mot grec que m’agrada molt és “anakalípto” (ανακαλ?πτω), és a dir “des-velar” (καλ?πτω vol dir “vel” i molt similar a “apokaliptó” (αποκαλ?πτω), “revelar”). El secret que us desvelaré avui no és tan transcendent ni terrible però, com el que Joan l’Evangelista va escriure de Patmos a la seva “Apocalipsi” o “revelació”.

Es tracta del saganaki de musclos (μυδια σαγανακι). Curiosament a Grècia costa trobar musclos. En alguna taverna, en l’arròs amb musclos de Tràcia, però no se’n mengen tant com a casa nostra o a Itàlia. Aquest saganaki és un plat excel·lent i senzill, típic de Thessaloniki, però que mai m’havia sortit bé: sempre salava massa. Finalment, amb l’ajut d’una web macedònia i de la senyora Nula, que viu a Oreocastro, a pocs quilòmetres de la capital macedònica,  he trobat la solució.  Us recomano vivament que seguiu al peu de la lletra les meves instruccions i us cuineu aquest meravellós plat.

Ingredients:

1 kg de musclos de roca o clòtxina valenciana (res de musclo de l’Atlàntic)
1 ceba
1 gra d’all
1 bitxo petit (si voleu, jo en posaria ben poc)
Mig pebrot verd (si voleu)
Un tomàquet a daus 
Mig got d’ouzo
Sal, pebre, orenga
100 gr. de feta grec (res de feta alemany)

Netegeu els musclos i els poseu en poca aigua durant dos minuts, no més, fins que s’obrin! Els deixeu refredar i els traieu una o les dues volves. Jo els trec les dues.

En una paella sofregiu la ceba, l’all i el pebrot verd i el bitxo (si n’heu posat), que alegrem amb pebre i orenga. Un cop tot dauradet, afegiu-hi aigua (no gaire),  i deixeu que les verdures s’estovin. Quan ja estan toves, afegiu l’ouzo i els musclos. Hi ha qui hi posa vi, però per a mi l’ànima del saganaki és la barreja del gust de l’ouzo i la feta. A continuació, el feta, a trossos o ratllat. Remenem dos o tres minuts fins que el feta s’hagi desfet, rectifiquem la sal i servim, amb un bon ouzo amb glaçons.

Una meravella!

Durant molt temps jo coïa els musclos amb la verdura. Entre la sal dels musclos i la del feta, allò era tan “sentidet”, que no se m’ho menjaven ni a València. Com ara ja tinc el tema resolt, estic tan content que si un dia ens trobem, us convido.

Paraula.

Publicat dins de Cuina | Deixa un comentari

EL FORMATGE MANOURI….

0

Aquesta nit ens sentim generosos i us fem un regal que ens agraireu. Avui dia tothom coneix el feta, bàsicament en les seves infames versions industrials provinents de Dinamarca o la RFA. Però pràcticament ningú coneix altres formatges grecs. I n’hi ha de molt bons, com el fantàstic formatge fumat de Metsovo, el metsobone (Μετσοβ?νε) –ja en parlarem- o altres com el kefalotiri (Κεφαλοτ?ρι), el graviera (Γραβι?ρα) o el misizra (Μυζ?θρα).

Però avui parlem del manouri (μανο?ρι), un formatge blanc fresc semi-tou fet del sèrum drenat de la producció del feta (ovella o cabra),afegint-hi llet i/o nata. Té alguna similitud amb el feta, però és molt més suau i molt poc o gens salat. La seva textura és  cremosa i lleugerament granulada, amb un sabor pràcticament de nata. Com el feta, no té una escorça externa dura. Habitualment es ven en rotllos o en peces quadrades com les del feta envasat.Té un contingut de greix entre el  36 i 38%, i un baix contingut de sodi de 0,8%.

Es produeix exclusivament en àrees protegides amb DO a Macedònia Central i Occidental i en Tessàlia. S’utilitza en amanides, pastes (com la fantàstica spanakopita), i altres plats, i molt sovint com formatge de postres, amb mel o fruital, per exemple….. També el podeu fer al grill: extraordinari! Hi ha qui el troba similar a la ricotta salata. No fem broma: n’és molt superior!

Per sort, ara el podeu trobar a Barcelona. Aviat us diré si a València també. Com a mínim a Alfil, a la plaça del diamant de Gràcia. Potser hi ha més llocs.

Diuen que fou Aristeu (Αρισται?ος), fill d’Apol·lo i la nimfa Cirene, a qui els déus van lliurar el secret  de fer formatge. També va aprendre de les muses les arts de la medicina, l’endevinació, la caça i la cria d’abelles. Vaja, un setciències! I vés a saber, és veritat que aquests grecs tenien molta imaginació, però quan tasteu el manouri potser comenceu a pensar que potser sí té un origen diví. Bon profit!

Publicat dins de Cuina | Deixa un comentari