Arxiu mensual: juliol de 2009

Entrades més visitades aquest mes de juliol…

No és que hi hagin grans xifres concentrades en entrades concretes, però esteu revisant coses més antigues i això s’agraeix… Bona nit.

 

 

Entrades més visitades aquest mes

 

Comunicat de premsa de Xúquer Viu amb el seu posicionament davant el transvasament Xúquer-Vinalopó.

 

 

 

 

XÚQUER VIU

 

COMUNICAT DE PREMSA

València, 30 de juliol de 2009

 

 

 

 

EL MINISTERI DE MEDI AMBIENT HA TRENCAT EL CONSENS EN TORN AL TRANSVASAMENT
XÚQUER-VINALOPÓ.

 

 

 

XÚQUER VIU CONSIDERA INACEPTABLE I ARBITRÀRIA LA DECISIÓ DEL MINISTERI DE
MEDI AMBIENT D’USAR L’AIGUA DEL XÚQUER PER ALIMENTAR L’ESPECULACIÓ URBANÍSTICA
A ALACANT.

 

 

 

            Ahir es feia pública la
decisió unilateral presa pel Secretari d’Estat de Medi Rural i Aigua, Josep
Puxeu, de canviar l’ús de les aigües transvasades des del Xúquer al Vinalopó,
per dedicar-les també a l’ús d’abastiment a poblacions. Des de Xúquer Viu,
rebutgem aquesta decisió per ser incompatible amb la finalitat del transvasament
i per ser arbitrària, ja que s’ha pres eixa decisió sense escoltar ni prendre
en consideració a la societat de la Ribera del Xúquer.

 

            Aquesta decisió és
contrària a l’objectiu declarat en tota la documentació oficial –inclosa la
acceptada per la Comissió Europea per finançar la infraestructura amb 120 milions
d’euros- respecte a quin és l’ús al qual s’han de destinar els cabals
transvasats: atendre les demandes de rec de la conca del Vinalopó mitjançant la
substitució de bombeigs per a regar que es troben als aqüífers
sobreexplotats  del

Vinalopó, contribuint d’aquesta manera a la millora del estat quantitatiu d’aquests
aqüífers.

 

            Encara que feien servir la
imatge de l’agricultura assedegada

i els aqüífers sobreexplotats, des del principi, tant els representants del
futurs usuaris del transvasament com el Consell de la Generalitat Valenciana
han estat interessats solament en obtindre aigua barata del Xúquer per
alimentar l’especulació urbanística alacantina (tindre aigua per a requalificar
terrenys) i, fins i tot, el negoci de compra-venda d’aigua (no hi ha més que
recordar les negociacions d’Andrés Martínez per vendre aigua dels aqüífers sobreexplotats
del Vinalopó a la multinacional Danone).

 

            L’esquema
del transvasament des de l’Assut de la Marquesa es basa en contribuir a reduir
la sobreexplotació dels aqüífers del Vinalopó aportant aigua del Xúquer per a
usos agrícoles, substituint les extraccions subterrànies, una vegada s’han atès
totes les necessitats ambientals del riu i l’Albufera i totes les demandes
urbanes i agrícoles de la conca cedent. Ara be, afegir l’ús d’abastiment a
població –mitjançant la construcció d’una potabilitzadora per tractar els
cabals transferits- als usos del transvasament significa, en la pràctica, que
els volums assignats a la potabilització hauran d’enviar-se sempre, s’hagen
satisfet o no les necessitats ambientals i les demandes urbanes i agrícoles a
la Ribera del Xúquer. La raó d’això és que l’abastiment a poblacions te una
prioritat màxima d’assignació en el repartiment dels recursos hídrics existents
en cada moment. I el caràcter infinit d’aquest tipus de demanda a Alacant
–alimentada per l’especulació urbanística- és per tots conegut. Es dona la
paradoxa de que l’aigua del Xúquer es farà servir per a l’especulació urbanística
a Alacant, mentre els pobles de la Ribera Alta i la Ribera Baixa del Xúquer han
d’abastir als seus habitants amb aigües subterrànies contaminades amb nitrats.

 

            D’altra banda, la manera
en la qual ha estat presa i anunciada la decisió per part del Secretari d’Estat
ha estat allunyada de la transparència, objectivitat i neutralitat exigible a
les administracions públiques de democràcies avançades, com se suposa, és
l’espanyola. A diferència del que va fer Cristina Narbona, que encetà una
comissió per avaluar la viabilitat del projecte de transvasament en la que
participaren totes les parts interessades, de la conca cedent i de la conca
receptora, durant 1 any, el Secretari d’Estat ha resolt el canvi de destinació
dels cabals transferits mantenint converses privades sols amb una de les parts,
Andrés Martínez. Els “diàlegs discrets”, la “cautela i silenci en torn als
acords assolits” i només entrevistar-se amb els beneficiaris de l’obra,
resulten inacceptables en una societat democràtica i ja ens varen portar fa 6
anys a un intens conflicte social en les Riberes del Xúquer al voltant d’aquesta
infraestructura. En aquella ocasió, els qui negociaren i “cuinaren” el projecte
des de Cortes de Pallàs, enganyaren a la societat riberenca assegurant “sobre
el paper” que es tractava de “sobrants”, però en realitat el que  es feia era assignar al  transvasament sempre 35 hm3/any amb prioritat
màxima, per davant del propi riu, l’Albufera i els regadius tradicionals, per
que estaven destinats a usos urbans al Vinalopó.

 

            Xúquer Viu considera que
amb aquesta decisió el Ministeri de Medi Ambient ha trencat el consens assolit
a les Riberes del Xúquer fa 4 anys en torn al transvasament Xúquer-Vinalopó des
de l’Assut de la Marquesa, al imposar un ús incompatible amb el declarat en el
projecte finançat per la Comissió Europea que vulnera les garanties de cabals
ambientals al riu i d’assignació als usuaris de la conca cedent –dues de les
condicions imposades per la Comissió Europea per co-finançar el projecte. 

 

            Xúquer Viu acudirà a les
instancies europees i als tribunals per tal de denunciar  els incompliments que suposa aquesta decisió

unilateral i arbitraria del Ministeri de Medi Ambient i es mobilitzarà,
juntament amb tota la societat de les Riberes, per tal d’impedir aquest abús.
En les pròximes setmanes es reunirà la Mesa pel Xúquer (formada per Xúquer Viu,
regants tradicionals de la Ribera, alcaldes i regidors de les Riberes, grups ecologistes,
sindicats agraris i de treballadors) per tal de valorar les mesures a prendre
en relació amb aquest tema.

 

 Persona de contacte: Graciela Ferrer
(616 30 92 43)

 

també pots visitar la web http://www.xuquerviu.org

TRADUCCIÓ: Entrevista amb Adellah Taïa “El meu país viu en la negació de l’homosexualitat” Público 28 de setembre de 2008.

Recorrent la xarxa, i enllaçats per no recordem qui, teníem pendent la traducció d’aquesta entrevista amb Abdellah Taïa que ens parla de la problemàtica de ser homosexual al Marroc.

“El meu
país viu en la negació de l’homosexualitat”

ENTREVISTA A ABDELLAH TAÏA. Aquest escriptor marroquí
s’autodefineix amb ironia com un «heroi», doncs fou el primer intel·lectual del
seu país en prendre la difícil decisió d’eixir de l’armari amb nom i cognoms

 

MÓNICA PATXOT  – TRINIDAD DEIROS – MADRID – 28/09/2008 21:27

            Té 35 anys però la joventut es
resisteix a abandonar-lo. Com tants marroquíns d’origen humil, Abdellah Taïa
(Salé, 1973) és una persona de gestos dolços però plens de melancolia. La mateixa
que impregna la seu obra, en la qual narra la seua vida de jove homosexual,
primer al seu país i, després, en un exili llarg temps somniat a París, la ciutat
on volia estudiar cinema i on viu des de 1999.

            En gener de 2006, exposant-se
a l’escarni de la societat musulmana en la qual va nàixer, reconegué
públicament la seua condició d’homosexual en el setmanari independent marroquí
‘Tel Quel’. En juny de 2007, aquesta revista li dedicà la seua portada: sobre la
seua fotografia, es podia llegir ‘Homosexual’. Fou el primer intel·lectual del
seu país en eixir de l’armari: ara és un símbol.

            El dijous passat, aquest escriptor
estigué en Madrid per a participar en el primer congrés sobre Drets Humans,
Societat Civil i Homosexualitat en els països de majoria musulmana, organitzat
per la Confederació Espanyola d’Associacions de Lesbianes, Gais, Bisexuals i
Transsexuals (Colegues). Aquesta confederació vol cridar l’atenció sobre la
situació en la qual viuen els homosexuals en els països islàmics.

            En 26 estats de majoria musulmana, aquesta
opció sexual és delicte. En alguns, com Iran o Aràbia Saudí, es castiga amb la
mort. En Marroc no s’arriba a tant, però l’article 489 del Codi Penal preveu
penes de sis mesos a tres anys de presó per als homosexuals. La seua vida segueix
dominada pel pes de la H’chouma: la vergonya.

            Vosté descriu irònicament la seua eixida
de l’armari com la seua conversió en heroi.

            Fou durant la presentació del meu llibre
Le Rouge du Tarbouche (El roig del fes). Una periodista del ‘Tel Quel’ volia
dedicar el seu article a l’homosexualitat. Mai pensí que faria alguna cosa
semblant, però aleshores m’adoní de que havia de ser valent, una espècie d’heroi.
Aquesta periodista em donà l’oportunitat d’assumir del tot la meua veritat
íntima i literària; perquè la meua reivindicació no era només sexual, sinó
identitària.

            Ho sentí com un deure?

            Per suposat. És la literatura la que
em dóna visibilitat i el dret de parlar. Hi ha un deure de dir la veritat, de prendre
la paraula.

            Què seguí al seu anunci?

            M’esperava una reacció violenta,
però va haver-hi de tot. Alguns mitjans (es refereix, per exemple, al popularíssim
diari Al Massae) m’insultaren. No dic que açò siga normal, però sí és simptomàtic
de les contradiccions de la societat marroquí, en la que l’homosexualitat s’ha
convertit en una obsessió. El positiu és que ara amb l’assumpte de la suposada
boda gai en Alcazarquivir (sis homosexuals anaren a la presó per això), s’ha obert
un debat sobre aquest assumpte.

            I la seua família?

            La seua reacció fou de gran dolor. El
meu germà petit no podia ni eixir al carrer. Estaven en el seu dret de sentir
dolor: jo acabava d’anunciar-los que era diferent i a més temien per mi.
Pensaven que jo no podia ser un bon musulmà, però no em rebutjaren. El meu patiment
no és res comparat amb els gais que han estat a la presó o, per exemple, el d’aquell
estudiant de Fes a qui els islamistes feren un judici fa dos anys per ser
homosexual.

            Ha tornat a la seua casa familiar?

            Sí, al juny, però a casa no parlem
de la meua homosexualitat. Això no vol dir que la meua família l’accepte. Quan torní
a casa, la meua mare cuinà molt per a mi. Fou molt tendre, però sé que era una
forma de no parlar sobre allò. En Marroc, encara estem en la negació de l’homosexualitat,
no volem nomenar-la perquè això representaria reconèixer la seua existència.

            Es tracta només de llibertat sexual?

            L’autèntica qüestió no és la sexualitat,
fins i tot si el sexe és un dret humà, sinó la individualitat. En Marroc, el
pes de la societat i la família és afeixugant, però és que venim de generacions
d’adoctrinament.

            Vosté diu que l’àrab és la llengua
del silenci.

            Sí, és una llengua que s’usa per a
callar.

            Per això escriu en francès?

            No, el francès en Marroc és la llengua
dels rics i, sent jo de família pobra, era un repte dominar-la. Però m’agrada i
no m’agrada a la vegada. Comencí a escriure amb ella perquè tenia un diari
personal per a millorar el meu francès que fou després el germen dels meus llibres.

            L’homosexualitat està molt present
en la cultura popular marroquí.

            Sí, eixos homes que es disfressen de
dona en la plaça D’jmaa el Fna sense que ocorri res o els romiatges on
tradicionalment ha hagut una gran tolerància sexual. Però és que els marroquís,
en privat, són una gent molt lliure. El problema és el control de la societat. Jo
no vull renunciar a eixa cultura popular.

            Hi ha molta hipocresia?

            Sí, en Marroc hi ha una tensió
homosexual evident que tal vegada ve d’eixe desig de controlar a la gent. Fins
i tot els del partit islamista et diuen: “Tu pots ser homosexual però que
no es vegi”. No hi ha problema si ho fas d’amagat; No obstant, arriba un
moment en el qual la societat t’atrapa i intenten obligar-te a que et casis.

            És vostè optimista sobre el futur del
Marroc?

            Visc una lluita interior. Hi ha vegades
que sóc optimista: miri com ara els periòdics critiquen al rei, però, en l’aspecte
econòmic, tot està estancat. La quotidianeïtat de molts marroquís és lluitar per
a menjar cada dia; així és impossible parlar de llibertat sexual. La precarietat
econòmica impedeix el canvi de les mentalitats. Així i tot, hi ha una evolució
innegable, però el desig de modernitat deu lluitar en Marroc contra les forces
de l’obscurantisme, que pretenen imposar la seua visió.

            Es considera vostè musulmà?

            Culturalment em sento musulmà, però ho
sóc a la meua manera, no com se’m vol imposar. 

         Kif Kif,
l’associación pionera en Marroc

            Kif kif (iguals) és el nom triat per
la primera associació marroquí de gais i lesbianes. El seu president, Samir
Bargachi, estigué el dijous (25 de setembre) al congrés de Madrid i contà com
han intentat legalitzar-la en va.

            Però la seua mera existència és un
gran assoliment. Perquè com digué Bargachi, ser homosexual en Marroc no és molt
difícil; el que és impossible és declarar-ho. “Ens tracten com a anormals”,
deplorà.

            Les lesbianes viuen una situació encara
pitjor que la dels homosexuals barons. La seua discriminació és doble; per ser dona
i per ser lesbianes.  

 

Les noves autovies projectades a la Ribera no ens convencen.

 

*COMPROMÍS PER L’ALCÚDIA DEMANA

LA PARALITZACIÓ DE LES NOVES

AUTOVIES PROJECTADES

A LA RIBERA*

 

 

L’Ajuntament de l’Alcúdia

es pronunciarà en setembre.

 

 

 

            En
aquests moments hi ha projectades tres noves autovies a la Ribera en un radi de
només 15 km: una nova circumval·lació a València que afecta a la zona nord de
la Ribera, projectada des del Ministeri de Foment, l’autovia l’Alcúdia-Algemesí-Sueca
i l’autovia Alzira-Carcaixent, aquestes últimes projectades des de la
Generalitat Valenciana.

 

            Paco
Sanz, regidor de l’Alcúdia, ha presentat una moció per la que es demana al
Ministeri de Foment i a la Conselleria d’Infrastructures i Transport la paralització
de les actuacions projectades amb la finalitat de, amb la participació i el
consens de tots els sectors afectats i en el marc de l’elaboració d’un Pla
Territorial de la Ribera, s’estudien, amb criteris de racionalitat i
sostenibilitat ambiental, les necessitats reals de la comarca en matèria
d’infrastructures.

 

            Per a
Compromís per l’Alcúdia, que forma part de la Coordinadora per un Transport
Sostenible, l’acumulació de projectes en un espai tan reduït, a més dels
impactes que causaran, denota una greu falta d’estudi i coordinació entre les
distintes administracions, i fins i tot, dins de les mateixes administracions,
com és el cas de la Generalitat Valenciana, titular de dues d’aquestes
autovies. Aquests projectes no corresponen a cap Pla comarcal, raonat i aprovat
pels representants dels nostres municipis, amb el necessari consens i
participació social, sinó que són absolutament externs, proposats i dissenyats
per unes altres instàncies amb uns altres interessos.

 

            L’autovia
de l’Alcúdia-Algemesí-Sueca, és una continuació de l’autovia CV-50, prevista
com a tercera circumval·lació a València, ara quarta si comptem el nou by-pass
que finalitzarà en Benifaió i Sollana. Aquest tram l’Alcúdia-Sueca afecta a
cursos d’aigua de la nostra comarca com el Xúquer i el Magre i se situa al
costat mateix del Parc de l’Albufera. Aquesta infrastructura és completament
incompatible amb el “Projecte de Condicionament del Xúquer entre Carcaixent i
l’AP 7” que recentment ha sigut sotmès a consultes sobre  l’avaluació d’impacte ambiental i que inclou
la “Millora del drenatge de la Marjal Sud”. L’esmentat projecte preveu una derivació
del riu Xúquer a l’Albufera en forma d’ample corredor fluvial que discorreria
al nord de les poblacions d’Algemesí i Albalat.

 

            La
comarca de la Ribera, encara és, una comarca amb uns alts valors naturals,
paisatgístics i socials que li confereixen una personalitat única. Aquesta
proliferació d’infrastructures destinades no al transport públic sinó al
transport privat motoritzat, amb la destrucció de milers de fanecades de les
terres més fèrtils d’Europa i impactes ambientals, paisatgístics i socials irreversibles
convertirà la Ribera en una comarca cinturó de València amb la conseqüent
pèrdua dels seus valors i personalitat, com ha passat amb altres comarques
veïnes.

 

             Compromís per l’Alcúdia a més d’exigir la
paralització d’aquestes noves autovies demana la gratuïtat de l’autopista AP-7,
al menys en el tram de la Ribera, i proposa una sèrie de mesures alternatives
que passen pel foment del transport públic, amb la millora de les línies de
Metro i Renfe i la creació de noves línies de ferrocarril o tramvia, el foment
del transport a peu o en bicicleta o la millora de les carreteres locals i
comarcals amb la construcció de variants senzilles que traguen el trànsit del
nuclis urbans de la nostra comarca.

 

            Adjuntem
un mapa en el que apareixen assenyalades les noves autopistes previstes o en
construcció.

   A dintre hi teniu la moció que presentà Comrpomís per l’Alcúdia al Ple de l’Ajuntament el passat dia 21 de juliol.

 
MOCIÓ PER UN TRANSPORT SOSTENIBLE A LA RIBERA

 

 

En nom del grup
municipal Compromís per l’Alcúdia li presente per al seu tractament en el
pròxim Ple Municipal per al seu debat i aprovació, si escau, la següent moció:

 

 

1- En aquests moments hi
ha projectades tres noves autovies a la Ribera en un radi de només 15 km: una
nova circumval·lació a València que afecta a la zona nord de la Ribera,
projectada des del Ministeri de Foment, l’autovia l’Alcúdia-Algemesí-Sueca i
l’autovia Alzira-Carcaixent, aquestes últimes projectades des de la Generalitat
Valenciana.

 
- La circumval·lació exterior a València que arribaria fins a Sollana i discorreria entre Benifaió i Alginet suposa un nou by-pass a la ciutat de València, el tercer, quan encara no s'ha finalitzat el tercer carril a la segona circumval·lació. Tindria un cost de quasi 400 milions d'euros i una longitud de més de 65 km. Com s'ha demostrat en casos similars de grans ciutats, prompte quedarà col·lapsada aquesta nova autovia i es pensarà en realitzar una nova circumval·lació.
 

El passat dia 13 de juliol va ser publicat en el BOE l’anunci d’informació
pública del projecte, estudi d’impacte ambiental i estudi d’integració
paisatgística del projecte anomenat: “Variant d’Alzira i nou accés a
Carcaixent”.  Aquesta autovia
  entre el Molí
Borrego i el Pont de l’Estret, passaria per una zona tan densa i complicada
(ferrocarrils, Xúquer, Barxeta, barrancs i carretera comarcal) que els
enginyers l’han dissenyada alçant viaducte de 565 m de llarg, la qual cosa
tindrà un impacte visual i sorollós enorme, a més del gran sobrecost, afectant
directament a Alzira i Carcaixent. Amb l’agreujant de prosseguir, en una fase
posterior, cap a la Barraca d’Aigües Vives i la Valldigna.

 

– L’autovia de
l’Alcúdia-Algemesí-Sueca, és una continuació de l’autovia CV-50, prevista com a
tercera circumval·lació a València, ara quarta si comptem el projecte anterior.
Aquest tram en bona part del seu traçat anirà molt a prop de l’AP-7, una
autopista infrautilitzada, la qual cosa sembla un complet disbarat pel
malbaratament de recursos públics i la gran destrossa ambiental, a més afecta a
cursos d’aigua de la nostra comarca com el Xúquer i el Magre i se situa al
costat mateix del Parc de l’Albufera. Aquesta infrastructura és completament
incompatible amb el “Projecte de Condicionament del Xúquer entre Carcaixent i
l’AP 7” que recentment ha sigut sotmès a consultes sobre  l’avaluació d’impacte ambiental i que inclou
la “Millora del drenatge de la Marjal Sud” L’esmentat projecte preveu una
derivació del ríu Xúquer a l’Albufera en forma d’ample corredor fluvial que
discorreria al nord de les poblacions d’Algemesí i Albalat.

 

2-
L’acumulació de projectes en un espai tan reduït a més dels impactes que
causaran denoten una greu falta d’estudi i coordinació entre les distintes
administracions, i fins i tot, dins de les mateixes administracions com és el
cas de la Generalitat Valenciana, titular de dues d’aquestes autovies. Aquests
projectes n
o corresponen a cap Pla comarcal, raonat i
aprovat pels representants dels nostres municipis, amb el necessari consens i
participació social, sinó que són absolutament externs, proposats i dissenyats
per unes altres instàncies amb uns altres interessos.

 

3- La
comarca de la Ribera, encara és, una comarca amb uns alts valors naturals,
paisatgístics i socials que li confereixen una personalitat única. Aquesta
proliferació d’infrastructures destinades no al transport públic sinó al
transport privat motoritzat, amb la destrucció de milers de fanecades de les
terres més fèrtils d’Europa i impactes ambientals, paisatgístics i socials
irreversibles convertirà la Ribera en una comarca cinturó de València amb la
conseqüent pèrdua dels seus valors i personalitat, com ha passat amb altres
comarques veïnes.

 

 

4- El
projectes planificats, en lloc de potenciar el ferrocarril o el mode de
transport no motoritzat,
segueixen fomentant el desplaçament massiu en
automòbil, un model de transport tan caduc i insostenible com el de l’urbanisme
sense límits que ens ha portat a una crisi econòmica sense precedents. Canviar
el model de PAIs per autovies no és una bona solució. Les conseqüències que
tindran per a la comarca són clarament negatives, ja que augmentaran els
accidents, el soroll i la contaminació, amb més emissions de CO2 i major
escalfament global.  El seu cost serà de
centenars de milions d’euros (més de 30.000 milions de pts.), diners públics que
serviran per augmentar els beneficis de les grans constructores però que a
penes crearan llocs de treball perquè aquestes grans obres es fan amb molta
maquinària pesada i pocs obrers.

 

Per tot allò expressat
l’Ajuntament de l’Alcúdia acorda:

 

 

1- Demanar al Ministeri de Foment i a la
Conselleria d’Infrastructures i Transport la paralització de les actuacions
projectades amb la finalitat de, amb la participació i el consens de tots els
sectors afectats i en el marc de l’elaboració d’un Pla Territorial de la
Ribera, s’estudien, amb criteris de racionalitat i sostenibilitat ambiental,
les necessitats reals de la comarca en matèria d’infrastructures.

 

2- Exigir, com estava previst en el seu
moment, la gratuïtat de l’autopista AP7 al menys en el tram de la Ribera.

 

3- Proposar com a model alternatiu a la
construcció indiscriminada de noves autovies les següents mesures:

 

– Fomentar el transport públic:

·        
Millorant
les línies de Metro i Renfe per la nostra comarca. Augmentat la freqüència i
reducció del temps de viatge i eliminant els passos a nivell encara existents.

·        
Estudiant
la creació de noves línies ferroviàries o de tramvia com la connexió de la
línia de Metro amb Renfe, el desdoblament del Metro o la recuperació com a
tramvia del l’antiga línia Carcaixent-Tavernes.

·        
Millorant
el servei d’autobusos i estudiant la creació de noves línies per connectar tots
els municipis de la comarca. Fomentant el transport intermodal.

 

– Fomentar els modes de transport no
motoritzat, potenciant la proximitat, anar a peu i en bici en les distàncies
curtes. Realitzant una bona xarxa de camins rurals, carrils bici i vies verdes
que connecten tots els nostres pobles a peu i en bici.

 

Millorar les
carreteres locals i comarcals. Traure aquestes fora dels cascs urbans, per on
encara passen, amb circumval·lacions senzilles, buscant el mínim d’impacte
agrícola i ambiental. 

 

4- Traslladar la present moció al Ministeri
de Foment, Conselleria d’Infrastructures i Transport, Mancomunitat de la Ribera
Alta i Coordinadora per una Transport Sostenible.

 

 

L’Alcúdia 21 de juliol de 2009

 

 

 

 

 

Paco Sanz

Regidor de Compromís per l’Alcúdia

 

NOta de premsa de Xúquer Viu del sopar popular del 17 de juliol.

Amics
i amigues de Xúquer Viu:

 

            El passat divendres celebràrem el IV
Sopar Popular i Festa de Xúquer Viu a la Plaça Major de Corbera. Us adjuntem el
comunicat que enviàrem a la premsa i una sèrie de fotos.

 

            També us recordem que fins el 31 de
juliol teniu temps per presentar les vostres fotos al II Concurs de Xúquer Viu,
“Paisatges d’aigua al Xuqeur, cara i creu”. Els premis son de 600,
300, 150 i 50 €. Les bases del concurs i llocs de lliurament dels premis les
teniu a la plana web: www.xuquerviu.org

 

 

 

400
PERSONES PARTICIPEN EN EL SOPAR POPULAR I FESTA DE XÚQUER VIU

 

            La Generalitat Valenciana, la Junta
de Castella la Manxa i el Ministeri de Medi Ambient aconsegueixen en votació
popular el premi “Tarquim Pudent”  

            Els periodistes Teresa Albeldín,
Vicent M. Pastor, Xavier Espanya, Josep Blai i Xavier Pérez repleguen el guardó
“Aigua Clara”

 

            Roger Pons, president de Xúquer Viu,
adverteix dels intents de vulnerar les condicions de la Unió Europea per al
Xúquer-Vinalopó

 

            En
un ambient festiu 400 persones es reuniren a la Plaça Major de Corbera per commemorar
el quart aniversari de la històrica manifestació del 28 de maig de 2005, quan
15.000 persones es manifestaren a Sueca contra el transvasament projectat del Xúquer
al Vinalopó des de Cortes de Pallàs. Majoritàriament de la Ribera, però també de
la Costera, de la Canal, de València i d’altres comarques valencianes. Entre
els assistents es trobaven desenes de regidors de la majoria dels pobles de la
comarca de tots els partits polítics, els alcaldes de Sueca, Albalat,
Massalavés i Benicull, el secretari general de la Unió de Llauradors, el
secretari comarcal de CCOO, diputats autonòmics i representants
d’organitzacions ecologistes, sindicals o socials.

 

            En el transcurs de l’acte, que
comptà amb la col
·laboració
especial de l’Ajuntament de Corbera i de la Comunitat de Regants de Sueca, es
lliuraren per quart any els guardons “Aigua Clara” i “Tarquim Pudent”.

 

            El guardó “Aigua Clara”, que es
concedeix pel compromís en la defensa del rius va ser compartit per cinc
persones, periodistes o redactors gràfics, que han contribuït amb la seua tasca
professional a augmentar el grau de sensibilització social cap als ecosistemes
aquàtics en general i a cap al Xúquer en particular. Xúquer Viu reconeix, d’aquesta
manera el paper fonamental que el mitjans de comunicació han tingut en la
lluita per la recuperació del nostre riu. Les persones premiades vas ser:
Teresa Albeldín (redactora del Levante), Vicent M. Pastor (redactor gràfic del Levante),
Xavier Pérez (redactor de Las Provincias), Josep Blai (corresponsal del País en
la Ribera Baixa i director de la Chicharra) i Xavier Espanya corresponsal del
País en la Ribera Alta i de l’agència EFE).

 

            El premi “Tarquim Pudent” va ser
triat, com és tradicional, per votació popular, alçant-se amb el premi la
Generalitat Valenciana, la Junta de Comunitats de Castella la Manxa i el
Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí per ser responsables de la
paralització de l’elaboració del Nou Pla de Conca per al Xúquer, que porta més d’un
any d’endarreriment. La seua ineficàcia i manca de coordinació fan que se es prorrogue
l’apliació del nefast Pla de Conca del 98, que legalitza la sobreexplotació del
riu i de l’aqüífer i deixa sense cabal ecològic al Xúquer.

 

            El president de Xúquer Viu, Roger
Pons,  va advertir que malgrat els
avanços aconseguits en els darrers anys, la sobreexplotació del Xúquer i la
falta de cabal ecològic persistien i va denunciar els intents, avalats pel
Ministeri de Medi Ambient, de destinar l’aigua del Xúquer-Vinalopó a consum
humà, vulnerant la finalitat del transvasament des de la Marquesa que no és
altre que destinar aigua a l’agricultura a fi de que es puguen recuperar els
aqüífers sobreexplotats del Vinalopó.

 

            Finalment va fer una crida a la gent
de la Ribera i altres comarques valencianes a estar alerta per tornar a
mobilitzar-se per un Xúquer Viu si es vulneren les condicions de la Unió
Europea i no s’avança en la recuperació integral del riu.

 

 

TRADUCCIÓ: “El Jazz esclata a Barcelona” d’Enrique Vila-Matas. El País, 21 de juliol.

REPORTATGE: exposicions

El jazz esclata
a Barcelona

Un recorregut subjectiu per la
història del gènere a partir de la gran exposició que acull el CCCB: música,
cinema, fotografia i art al voltant a un segle màgic.

ENRIQUE
VILA-MATAS
21/07/2009

            Tal vegada el jazz siga una
misteriosa exhalació de foc blau en la ciutat de Nova Orleans. Miles Davis mai
oblidà la seua primera memòria de la por i recordava sempre el pànic i a la vegada
la fascinació que li produí una flamarada blava brotant d’un fogó de gas que
algú encengué en la casa dels seus pares a Nova Orleans. Davis tenia tres anys quan
sentí el sobresalt de l’improvís d’aquell fenomen, d’aquella exhalació que
brotà de la cuina: “Suposo que tan sobtada experiència em portà a algun lloc
de la meua ment on abans no havia estat. A alguna frontera, tal vegada al tall de
les coses possibles. Aquella por fou gairebé com una invitació, un desafiament a
entrar en un món del que no sabia res”.

Barcelona mira a un segle
de Jazz

            Tal vegada el jazz siga
individualisme, música per a un mateix. La mostra és un viatge musical i visual
a les seues relacions amb les altres arts.

            Tal vegada, des dels seus orígens,
el jazz ha estat sempre això, un desafiament. Eixa exhalació sobtada, eixa
música híbrida a la que Georges Perec anomenava “la cosa”, fou ja des
del seu començament un repte, l’aventura d’entrar en el món de les incessants recerques
dels més artístics estils personals: un univers de continues recerques
individuals en la frontera que confronta amb el tall de les coses possibles. Al
cap i a la fi, el jazz verdader sempre ha estat una música que bàsicament ha  representat innovació, flama blava. Bill Evans
ho tingué sempre clar: “Quan Charlie Parker, Miles Davis i Fats Navarro
tocaven bebop eren considerats cuques rares, i ara és la música que tot
el món toca. Per a mi, jazz significa que has de ser original i prendre riscos;
d’altra manera la música no creix, i si no creix, es mor”.

            Per a fer jazz verdader s’exigeix
ser original, el que no deixa de ser una sort per a aquest art tan pensat per a
créixer. Recordo que a Perec li agradava parlar de jazz perquè en el fons això
li permetia parlar d’un tipus d’escriptura molt volguda per ell, una escriptura
que ell sabia que mai podia arribar a res si no era profundament original i es
molestava en córrer riscos. Altre gall ens cantaria si en literatura o en
pintura s’exigís, amb la mateixa vehemència, eixe elemental poder d’innovació.
D’eixes relacions del jazz amb la novetat i amb les arts s’ocupa la magistral mostra
que s’inaugura avui a Barcelona en el Centre de Cultura Contemporània de
Barcelona, coordinada pel crític d’art Daniel Soutif, que ja fou comissari d’aquest
mateixa exposició a Itàlia i més recentment a París, en el museu de quai
Branly.

            Recorrent la mostra es pot observar
que tal vegada el jazz sempre ha estat un univers de caçadors solitaris
perdent-se en la recerca inesgotable dels seus estils personals, únics i
inconfusibles: un teatre de soledats, de singularitats genials. Si és així,
resulta un encert que els visitants d’aquesta mostra, en perfecta simetria amb
el món de solitaris al que guaiten, disposin d’audífons per a ells sols:
audífons en els que, si apropen la seua orella, poden escoltar en exclusiva una
tonalitat pròpia que els permet aïllar-se de la música general del recinte.

            Tal vegada el jazz siga
individualisme, música per a un mateix, per a un sol oient amb audífon en un
gran teatre de soledats. Scott Joplin, Louis Armstrong, Duke Ellington, Charlie
Parker, Benny Goodman, Billie Holiday, Ella Fitzgerald, Thelonius Monk, John
Coltrane, Chet Baker, Cecil Taylor, Christian Scott. Tots ells estan relacionats,
però no hi ha una línia jeràrquica o cronològica, ni un rei verdader, ni una
melodia central. De fet, no hi ha melodia -en el sentit que donem a eixa paraula
en la cultura occidental- i el jazz es crea i funda a cada moment, torna a néixer
en la primera flama blava del primer fogó de Nova Orleans. Tal vegada el jazz siga
el triomf de l’ànima fugaç de l’instant i de la recerca incessant, infinita, de
l’estil. I tal vegada la història del jazz i del segle siga modal, como eixa vessant
de “la cosa” que desenvolupés amb talent el mateix Miles Davis. El
modal seria aleshores la subtil tensió que es produeix quan les intervencions
individuals -els famosos solos- no sempre progressen, o es resolen d’una forma
simètrica que ens pugui semblar coherent. De fet, en introduir-se una nova manera,
el centre tonal canvia, el que implica que l’oient -inclòs el visitant que posa
l’orella en aquesta mostra- se senti transportat al temut desequilibri de la
melodia de l’imprevisible.

            Es força la màquina i s’arrisca i s’innova.
I es creix. Només així té sentit aquest art. El segle passat fou del jazz, però
també del cinema i del rock i també, per suposat, de Freud i de Kafka, i del
que el visitant vulgui. Hi ha molts segles i tots estan en el nostre món. És fàcil
comprovar-ho en aquesta exposició, que és tant un viatge musical com visual que
recorre les relacions entre el jazz i les altres arts al llarg del segle XX i s’articula
en una línia de temps que en aparença, però només en aparença, avança solapada amb
la cronologia del segle, presentant més d’un miler de quadres, cartells,
fragments de pel·lícules, partitures, cobertes de discos. La mostra proposa un
viatge en deu etapes, que van des de 1917 i l’era del jazz a América
(1917-1930), fins La revolució free (1960-1980) i Contemporanis
(1960-2002). En totes aquestes etapes apareixen, lligats estretament amb el
jazz, pintors com Picasso, Léger, Grosz, Pollock, Warhol, Basquiat i el sorprenent
Archibald J. Motley Jr; escriptors como Francis Scott Fitzgerald (Contes de
l’era del jazz)
, tota la beat generation (batejada en to de
jazz, generació del ritme), Sartre, Morand, Perec, Leiris, Vian; cineastes de
la Nouvelle vague francesa i arquitectes com Le Corbusier; grafistes,
fotògrafs (el gran Jeff Wall il·luminant el tancament d’aquesta exposició),
dibuixants de còmic, vedettes (Josephine Baker), artistes modals de tots els racons
del món.

            Una addenda, finalment, es deté en l’època
del jazz-art en Barcelona al voltant al Hot Club 49, germen d’inspiració d’artistes
com Tàpies, Catalá Roca, Tharrats, Ponç i Dalí. Aquesta secció barcelonina ens
permet escoltar, en un únic audífon que serà molt cobejat, l’arrencada de la
històrica actuació de Louis Armstrong en el cine Windsor de Barcelona en desembre
de 1955. Però també apropar-nos a Ditirambo de Gonzalo Suárez, o veure a
Tete Montoliu en Once pares de botas de Rovira Beleta, o revisar una seqüència
meravellosa de A tiro limpio (Pérez-Dolz).

            Al final de la visita, ens quedarà
la sensació d’haver recorregut de cop el segle passat en la seua vessant més
furiosament artística. Una visita a una multitud de grans creadors. Qui digué
que l’art del segle passat fou pura ruïna i decadència? Som massa propensos a
una innecessària melancolia. Aquesta exposició ens comunica una impressió de
creativitat sense límits, i de vegades ens deixa fins sonàmbuls en la frontera
última, al tall de les coses possibles.

            En eixe espai híbrid l’aire general,
malgrat la seua il·lusió de globalitat, ve acompanyat, paradoxalment, d’un
timbre intimista, profundament individual, solitari. Com si viatjàrem d’un
infinit univers ple al més desemparat i singular audífon. O com si estiguéssim
descobrint, en companyia de Miles Davis, una flama blava de Nova Orleans o el
so únic de la seua trompeta amb sordina d’acer Harmon: un so individual suau,
de notes curtes, amb tendència a la poesia i a la introspecció, una
“cosa” tan esqueixada del món com a la vegada pròxima a ell. Com si
el monstruós desordre del segle passat hagués arribat a comptar també amb el
factor audífon, és a dir, amb un sorprenent costat intimista, tímid i cerebral.

L’exposició

Pintura.
Retalls de papel de Matisse (1947); King Zulu, de Basquiat (1986); obres
de Pollock, Mondrian, Dalí, Picasso o Tàpies.

Fotografia. Retrao de Billie
Holliday
, de Carl Van Vechten; Jazz, de Man Ray.

Literatura.
Contes de l’era del jazz (F. S. Fitzgerald); textos de Jean Cocteau,
Paul Morand o Michel Leiris.

Escultura.
Clarinet gegant, d’Oldenburg (1992).

Cinema.
Johnny Staccato, de John Cassavetes (1959).

Disseny.
Número 1 de Jazz Magazine (1935); I like jazz!, caràtula de l’àlbum
de Columbia Records (1955).

Música.
Gravació del directe de Louis Armstrong a Barcelona en 1955.

Només afegir la immensa sort que teniu els qui viviu a
Barcelona per poder visitar aquesta exposició. Gràcies Roser per
recomanar-nos-la!.

                També
afegir alguns noms i “coses” relacionades amb la “cosa” que ací tractem:

                La
novel·la “Los subterráneos” de Jack Kerouak (llegida en castellà).

                La
pel·lícula “Blow Up” de M. Antonioni, més que res per l’espectacular banda
sonora de Herbie Hancok.

                La
banda sonora (la pel·lícula encara no l’hem poguda veure) “Round Midnight”, amb
la versió de Bobby McFerri… genial!.

                El
còmic “Billie Holiday” de Muñoz & Sampayo.

 

                …i
per suposat tots els noms que han aparegut a l’article que ens han agradat des
que els coneguérem: Georges Perec, Miles Davis, Billie Holiday, la beat generation… no ho farem és
llarg… ara mateix estem escoltant a Donald Byrd, un altre trompeta, que no té
tan de renom com altres, però que es mereix que el nomenem ací…

                Bona
vesprada!.

               

Comentaris del 7 al 17 de juliol del 2009.

 

                Després
de les primeres setmanes treballant, hem perdut (si això pot passar) el ritme
de producció, a més de trobar-nos en situacions “delicades” que no ve al cas
ara de contar, i intentem trobar unes petites escletxes per on recordar què
anem fent, aquest escrit, sense anar més lluny, el vam començar el divendres 17
de juliol, i anem a veure si l’acabem hui. Tenim pendents traduccions que ens
ha enviat la Roser, quan puguem ja ho farem, no patiu. Ara anem a veure si
comentem des del dia 7 de juliol fins hui…farem el que bonament podrem…

                Començarem
pel dia 7 de juliol, dimarts, i si no sou assidus a aquest bloc us ho recordem ací, i ací. Per a què
es reuneixen els Amics del Corral de Rafel un
dimarts a les 7 de la nit? Doncs resulta que eixe dia coincidia amb el
pleniluni d’estiu. Amb el que no contàvem era que podia (com de fet va passar),
posar-se núvol i no veure’s res… Menys mal que l’excusa de la lluna també ens
va portar a programar una actuació de Tangbolero, parella de músics i cantant
que ens adelitaren amb el que el seu nom indica: tangos, boleros… i algunes
sorpreses (segons deien ells). Ells són Antonio Espanya i Ricardo… (ara ens
falla la memòria del seu cognom) … de Carcaixent. També actuaren la nit de
Sant Joan, i ni els nomenàrem, així que ara i ací, demanem disculpes i ho
deixem escrit, per a que se sàpiga.  

                Allà
puguérem parlar amb el nostre corresponsal a la Catalunya Nord, el nebot Jordi, que ens va fer cinc cèntims de com va anar
l’identicat’09 a Perpinyà. Van poder veure jugar
a pilota en els seus carrers i en totes les
seues variants i fins i tot s’afegiren a practicar aquest esport; jugar al truc“; participar a la trobada castellera, on formen part de la colla de Bao, en companyia de La
Nova Muixeranga d’Algemesí, on va poder saludar algun amic. El dijous se’n
tornà a Perpinyà per baixar el divendres a Mallorca amb la colla castellera…
aquests joves és que no paren!.

                El 9,
dijous, vam anar a celebrar el sopar de final de curs (que encara no s’ha
acabat) de l’Obrador d’Art Potencial (hi ha un esborrany de bloc, però no
s’acaba de decidir penjar-lo..) Taller on anem a aprendre de dibuix,
restauració, arts plàstiques…  i de
convivència. Foto enllaçada. Salutacions a Íber,
a Anna, a Rosanna, a Amparo (a la foto), i al “mestre” Josep,i a tota la resta
que us vull per igual encara que no us nomene…

                El
dissabte, 11 de juliol va estar bastant “mogudet” (i menys mal que no
treballàrem!). De matí, cap a les 11:30 estàvem al pont de Gavarda amb Xúquer
Viu per dur a terme el MULLA’T ’09 (la foto que il·lustra l’apunt de hui). Un
centenar de persones es congregaren i llegírem un manifest que podeu veure ací. Poca gent es va decidir a entrar al riu, ja que
l’accés era difícil, el corrent molt ràpid i l’aigua “fresqueta”.  En acabar, férem una “picadeta” i ens en
anàrem a l’assut d’Antella, on l’accés a l’aigua és molt més fàcil… però amb el
que no comptàvem era que estigués tan freda! Els qui havien entrat a Gavarda
3-4 quilòmetres més avall deien que allà estava freda, però 8-10 graus per
sobre de la de l’assut! Després d’entrar i eixir corrent, dinàrem al
bar-restaurant de l’alberg... un lloc molt
agradable.

                Per la
vesprada, en no trobar companyia per anar a la manifestació a Carcaixent amb el
lema “Orgullós de ser de poble, orgullós de ser com sóc”, que organitzà el
Col·lectiu Colorets LGTB de la Ribera i de la Costera, haguérem de llogar un
“taxis”per anar-hi. En arribar mitja hora abans, i per la porta que no tocava,
vam ser reencaminats pels Colorets a la porta de concentració, on poc a poc,
anaren congregant-se fins a 500 persones per donar eixida a la MANIFESTACIÓ. I
ho posem en majúscules, perquè un dels lemes que es corejaven era “No desfilem,
ens manifestem”. Va ser emocionant com les persones manifestaven els seus
sentiments públicament, d’una manera normal i sense estridències… Trobàrem
que els partits polítics “dirigien” d’alguna manera “agranant cap a casa” en
tot allò, no així l’UDyP, que no acudiren a la cita. En arribar a la FEVE, es
va llegir el manifest i els qui havien comprat tiquet per sopar, es quedaren
allà, nosal3 haguérem d’anar a un bar, per tornar després a veure una estona de
l’espectacle a l’ús i una mica de discomòbil.

                Diumenge
12 de juliol, com altres tres vegades, assistirem per darrera vegada al sopar a
l’Olleria, a la burguer, on fan “tarifa plana”, tu demana i…. 10 €. Allà
puguérem conversar amb els amics Jordi, Pep, Àngel, Àlex, Toni, Elisa,… i us diem el
mateix que als de l’Obrador d’Art Potencial…  

                El
dimarts 14 acudirem a Torrent, a l’hort de Trénor, per escoltar i riure i
gaudir de la música de Les Maedéus (el bigotet no sé com es fa) i de totes les
col·laboracions que va aconseguit Toni de l’Hostal reunir
en una actuació molt dinàmica i entretinguda… Intentarem
penjar alguna foto si podem trobar-ne alguna decent… les nos3, fete amb el
mòbil no es veu res de res.

                La nit
del divendres 17 de juliol hi havia dos actes més, el sopar festa de Xúquer Viu
a Corbera, amb la votació popular dels premis Aigua Clara i Tarquim Pudent i
posterior actuació de “Alikata Rock” i “Armant folló”, al qual acudírem, i
dipositàrem el nostre vot. Els resultats de la votació els podeu veure a la
pàgina de Xúquer Viu (si no no acabarem mai) . L’altre acte va ser el “Pop al
carrer”, a la platja de Tavernes de la Valldigna organitzat per “La casa calba”.
Enguany no hem pogut ni anunciar-lo amb antelació.  Ací, intentarem
veure si podem enganxar alguna cosa per saber com va anar…

Penseu que són massa coses?… NOOOO!!! I per suposat no està tot…

17 de Juliol a Corbera, Sopar Popular, Premis i Festa Xúquer Viu.(AMPLIAT el 17/07/09 a les 15:51)

 

SOPAR POPULAR I FESTA DE XÚQUER VIU

Divendres 17 de juliol

A
la Plaça Major de Corbera

22:00 Sopar Popular

TIQUETS
A 5 €

COM POTS RESERVAR ELS TIQUETS:

 – per correu electrònic xuquerviu@hotmail.com

 – per telèfon 655833540
(Roger) o 678461376 (Tomàs)
 

– a l’Alcúdia a la Llibreria-Papereria l’Esplai, C/ Blasco
Ibáñez, 92

– a Alzira a La Llibreria, C/ Horts dels Frares, 6

– a Alginet a la Copisteria Grafos, C/ Sant Vicent, 8  

– a Corbera a l’Ajuntament, al bar Nou i al Casino  

 

23:00
Lliurament dels guardons

“Aigua
Clara” i “Tarquim Pudent”

 

23:30 Actuacions musicals

 

“Armant Folló” i “Alikata Rock”

 

 

Col·laboren

Ajuntament de Corbera i
Comunitat de Regants de Sueca

 

 

PER UN XÚQUER I UNA
ALBUFERA VIUS

 

Ací teniu la convocatòria de l’any passat, i ací l’apunt de com va anar.

I a veure si demà tenim temps i us contem la passada setmana, que també ha estat un no parar…

   17/07/2009

   Encara no hem pogut parar-nos a contar-vos com ha anat tot des de l’11 d’aquest mes… ja ho farem més endavant… demanem perdó… i ara afegim el darrer correu de Xúquer Viu amb més informació per al sopar festa d’aquesta nit:

 
NOTA EMBARGADA FINS A LES 22:00 DEL DIA DE HUI

SOPAR POPULAR I FESTA DE XÚQUER VIU

Estimem l'assistència al sopar, en principi, d’unes 350 persones considerant el
número de reserves i tiquets venuts.

PREMIS AIGUA CLARA 2009

A les 23:00 tindrà lloc el lliurament de la IV edició dels Guardons de Xúquer Viu:
“Aigua Clara” i “Tarquim Pudent”. El premi “Aigua Clara” es concedeix pel compromís
en la defensa dels rius. En l’edició de 2006 va ser concedit a José Pascual Fortea,
president de la Comunitat de Regants de Sueca, en 2007 a Antonio Estevan, de la
Fundació Nova Cultura de l’Aigua i en 2008 a Cristina Narbona, ex-ministra de Medi
Ambient.

En aquesta IV edició 2009 el premi “Aigua Clara” serà compartit per cinc persones,
periodistes o redactors gràfics, que han contribuït amb la seua tasca professional a
augmentar el grau de sensibilització social cap als ecosistemes aquàtics en general
i a cap al Xúquer en particular. Xúquer Viu reconeix, d’aquesta manera el paper
fonamental que el mitjans de comunicació han tingut en la lluita per la recuperació
del nostre riu. I especialment volem reconèixer a les persones hui premiades, ja que
les seues informacions al voltant de la situació del Xúquer i dels seus problemes
han anat més enllà de transmetre una notícia i que tots ells s’han compromès per un
Xúquer Viu.

Les persones premiades són les següents:

- Teresa Albeldín (redactora del Levante)
- Vicent M. Pastor (redactor gràfic del Levante)
- Xavier Pérez (redactor de Las Provincias)
- Josep Blai (corresponsal del País en la Ribera Baixa i director de la
Chicharra)
- Xavier Espanya (corresponsal del País en la Ribera Alta i de l’agència EFE)

TARQUIM PUDENT

El premi “Tarquim Pudent” és el premi negatiu, destinat als que posen en perill la
sostenibilitat i el futur dels nostres rius. Aquest premi, que es lliura per
votació popular entre tres candidats, va ser lliurat en 2006 a Eduardo Zaplana i
José Bono pel pacte que protagonitzaren i que va donar peu a l’actual i nefast Pla
de Conca que consagrà la sobreexplotació del Xúquer, en 2007 a Francesc Camps per
continuar defensar el transvasament del Xúquer des de Cortes o des d’Antella
malgrat la greu afecció que tindria sobre el riu i en 2008 a Canal 9 per la seua
descarada manipulació i desinformació permanent en temes relacionats amb l’aigua.

Els nomitats al premi “Tarquim Pudent” en aquesta edició 2009 són els següents:

- Andrés Martínez, president de la Junta Central d’Usuaris del Vinalopó i promotor
urbanístic, per que continua intoxicant amb les seues mentides, demanant aigua des
de Cortes o des d’Antella, per especular amb ella a costa de d’assecar el Xúquer i
perjudicar l’Albufera.

- La Junta Central de Regants de la Manxa Oriental, per continuar sobreexplotant
l’aqüífer de la Manxa Oriental fent extraccions massives per regar cultius
subvencionats, la qual cosa ha fet que el Xúquer haja perdut el seu cabal base i
siga molt més vulnerable.

- La Generalitat Valenciana, la Junta de Comunitats de Castella la Manxa i el
Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí per ser responsables de la
paralització de l’elaboració del Nou Pla de Conca per al Xúquer, que porta més d’un
any d’endarreriment. La seua ineficàcia i manca de coordinació fan que se es
prorrogue l’apliació del nefast Pla de Conca del 98, pactat per Bono i Zaplana, que
legalitza la sobreexplotació del riu i de l’aqüífer i deixa sense cabal ecològic al
Xúquer.

DEMÀ DISSABTE ENVIAREM FOTOS DEL SOPAR, AMB ELS PREMIATS, EL RESULTAT DEL TARQUIM
PUDENT I MÉS INFORMACIÓ.

TRADUCCIÓ: “Castigats per ser rars” Anaïs Berdié i Cristina Castro. El País 4 de juliol.

REPORTATGE

Castigats per
ser ‘rars’

El 57% dels
adolescents homosexuals pateixen violència escolar – L’assetjament pot produir-los
problemes d’aïllament i repercutir en la seua vida adulta

ANAÍS BERDIÉ / CRISTINA CASTRO – Madrid / Santander – 04/07/2009

            Adrián sap que és el rar del seu institut. Odia el futbol
i es mou en un grup de xiques. Des dels 11 anys ha aguantat que li diguin
“marieta”. S’ha avesat. “Una vegada un xic em pegà una pilotada
en un ull i començà a pegar-me i a insultar-me”, conta. Després d’un temps
“tancat” en si mateix, acceptà que era gai. Tenia 14 anys. Als 15
presentà a sa mare el seu primer nuviet. Ara Adrián té 17 i no li importa res
del que puguin dir-li. “Si em diuen marieta contesto: ‘sí, i què?’. Per a
mi ja no és un insult”. I ha tret la seua pròpia conclusió: “Els del
meu institut són uns immadurs”.

            La història d’Adrián es repeteix
entre els xics i xiques homosexuals. Un 57% d’ells pateix violència escolar,
segons un estudi de la FELGTB (Federació Espanyola de Lesbianes, Gais, Transsexuals
i Bisexuals). No tothom sap sortir sol del problema. S’allunyen dels amics, s’aïllen,
empitjoren els seus resultats escolars.

            “La majoria viu un autèntic segrest
emocional”, explica José Joaquín Álvarez, pioner en crear una tutoria d’orientació
sexual en un institut, el Duque de Rivas de Madrid. “Encara hui es segueixen
produint suïcidis en adolescents homosexuals perquè l’entorn no és comprensiu”,
assenyala. “Tenim lleis molt progressistes i avançades però no s’ha traslladat
de la mateixa manera als centres educatius”, opina.

            La FELGTB ha declarat aquest any el
de la Diversitat afectivo-sexual en l’Educación, i el lema de l’Orgull Gai, que
hui se celebra amb una desfilada a Madrid, és Escola sense armaris. “En
el col·legi és on més es pot estigmatitzar una identitat sexual”, explica
Miguel Ángel González, president del col·lectiu gai de Madrid Cogam. “Si els
noiets que surten de l’armari tenen problemes, això va a repercutir en tota la seua
vida posterior”, afegeix.

            I ser la cuca rara de l’institut no
és res comparat amb ser la cuca rara del poble. Segons l’informe, el percentatge
de joves que pateix violència escolar augmenta fins el 65% en poblacions petites.
Ho sap bé Pablo López, de la Fundació Triangle, que porta les seues xerrades
sobre homofòbia per instituts de tot l’Estat espanyol. “Els joves de l’àmbit
rural no tenen cap referent homosexual. Així que encara que no parlares gens, només
amb que et vegin ja és alguna cosa”, relata. Ha presenciat burles contra els
rars fins i tot durant els seus tallers, i lamenta que molts col·legis només
s’interessen pel tema quan hi ha algun conflicte. “És el que jo anomeno
presumpció d’heterosexualitat. Sembla que tothom és hetero fins que es demostri
el contrari”.

            Fa poc anà a fer una xerrada a La
Palma. En acabar, se li apropà un homosexual de 25 anys i li va dir que, fins
aleshores, no havia conegut a cap altre gai i que estava desitjant anar-se’n a un
altre lloc. “Deia que era molt rar i que per això no tenia amics.
Segurament era rar perquè els altres l’havien tractat així”, conclou l’orientador.

 

Convocatòria reunió: Projecte autovia CV-50 al seu pas per l’Alcúdia, GUadassuar, Algemesí i Sueca. Dimarts 14 de juliol a Algemesí.

Estimats amics i amigues,
 
per la present quedes convocat/ada a
una reunió que farem a la seu de la Nova Muixeranga (carrer Nou del
Convent 59,  d’Algemesí), el proper dimarts 14 de juliol, a les 19:30h,
per parlar sobre el projecte d’una nova autovia que, com a ramal de la
CV-50, aniria de l’Alcúdia fins a Sueca, passant per Guadassuar,
Algemesí (en la seua major part), Albalat i Sueca. Tenim idea de crear
un grup de treball, una mena de plataforma d’oposició a aquest
projecte, que estaria vinculat a una coordinadora més ampla, dintre de
la qual, també hi són els que s’oposen a l’altre ramal d’autovia que
volen fer passar per la Valldigna.
 
És important que vingues i
que convoques a qui cregues, tot i pensant que cal que les cinc
poblacions estiguen representades a la reunió, de cara a poder
movilitzar la major quantitat de gent posssible.
 

Encara estem a temps!
 
Salut!  
 
Raul Sanxis
La llàstima és que no podrem anar-hi, ja que estarem a Torrent amb les Maedeus. Ja ens informeran els qui vagen i us en farem cinc cèntims de com ha anat.