REPORTATGE: exposicions
El jazz esclata
a Barcelona
Un recorregut subjectiu per la
història del gènere a partir de la gran exposició que acull el CCCB: música,
cinema, fotografia i art al voltant a un segle màgic.
ENRIQUE
VILA-MATAS 21/07/2009
Tal vegada el jazz siga una
misteriosa exhalació de foc blau en la ciutat de Nova Orleans. Miles Davis mai
oblidà la seua primera memòria de la por i recordava sempre el pànic i a la vegada
la fascinació que li produí una flamarada blava brotant d’un fogó de gas que
algú encengué en la casa dels seus pares a Nova Orleans. Davis tenia tres anys quan
sentí el sobresalt de l’improvís d’aquell fenomen, d’aquella exhalació que
brotà de la cuina: “Suposo que tan sobtada experiència em portà a algun lloc
de la meua ment on abans no havia estat. A alguna frontera, tal vegada al tall de
les coses possibles. Aquella por fou gairebé com una invitació, un desafiament a
entrar en un món del que no sabia res”.
Barcelona mira a un segle
de Jazz
Tal vegada el jazz siga
individualisme, música per a un mateix. La mostra és un viatge musical i visual
a les seues relacions amb les altres arts.
Tal vegada, des dels seus orígens,
el jazz ha estat sempre això, un desafiament. Eixa exhalació sobtada, eixa
música híbrida a la que Georges Perec anomenava “la cosa”, fou ja des
del seu començament un repte, l’aventura d’entrar en el món de les incessants recerques
dels més artístics estils personals: un univers de continues recerques
individuals en la frontera que confronta amb el tall de les coses possibles. Al
cap i a la fi, el jazz verdader sempre ha estat una música que bàsicament ha representat innovació, flama blava. Bill Evans
ho tingué sempre clar: “Quan Charlie Parker, Miles Davis i Fats Navarro
tocaven bebop eren considerats cuques rares, i ara és la música que tot
el món toca. Per a mi, jazz significa que has de ser original i prendre riscos;
d’altra manera la música no creix, i si no creix, es mor”.
Per a fer jazz verdader s’exigeix
ser original, el que no deixa de ser una sort per a aquest art tan pensat per a
créixer. Recordo que a Perec li agradava parlar de jazz perquè en el fons això
li permetia parlar d’un tipus d’escriptura molt volguda per ell, una escriptura
que ell sabia que mai podia arribar a res si no era profundament original i es
molestava en córrer riscos. Altre gall ens cantaria si en literatura o en
pintura s’exigís, amb la mateixa vehemència, eixe elemental poder d’innovació.
D’eixes relacions del jazz amb la novetat i amb les arts s’ocupa la magistral mostra
que s’inaugura avui a Barcelona en el Centre de Cultura Contemporània de
Barcelona, coordinada pel crític d’art Daniel Soutif, que ja fou comissari d’aquest
mateixa exposició a Itàlia i més recentment a París, en el museu de quai
Branly.
Recorrent la mostra es pot observar
que tal vegada el jazz sempre ha estat un univers de caçadors solitaris
perdent-se en la recerca inesgotable dels seus estils personals, únics i
inconfusibles: un teatre de soledats, de singularitats genials. Si és així,
resulta un encert que els visitants d’aquesta mostra, en perfecta simetria amb
el món de solitaris al que guaiten, disposin d’audífons per a ells sols:
audífons en els que, si apropen la seua orella, poden escoltar en exclusiva una
tonalitat pròpia que els permet aïllar-se de la música general del recinte.
Tal vegada el jazz siga
individualisme, música per a un mateix, per a un sol oient amb audífon en un
gran teatre de soledats. Scott Joplin, Louis Armstrong, Duke Ellington, Charlie
Parker, Benny Goodman, Billie Holiday, Ella Fitzgerald, Thelonius Monk, John
Coltrane, Chet Baker, Cecil Taylor, Christian Scott. Tots ells estan relacionats,
però no hi ha una línia jeràrquica o cronològica, ni un rei verdader, ni una
melodia central. De fet, no hi ha melodia -en el sentit que donem a eixa paraula
en la cultura occidental- i el jazz es crea i funda a cada moment, torna a néixer
en la primera flama blava del primer fogó de Nova Orleans. Tal vegada el jazz siga
el triomf de l’ànima fugaç de l’instant i de la recerca incessant, infinita, de
l’estil. I tal vegada la història del jazz i del segle siga modal, como eixa vessant
de “la cosa” que desenvolupés amb talent el mateix Miles Davis. El
modal seria aleshores la subtil tensió que es produeix quan les intervencions
individuals -els famosos solos- no sempre progressen, o es resolen d’una forma
simètrica que ens pugui semblar coherent. De fet, en introduir-se una nova manera,
el centre tonal canvia, el que implica que l’oient -inclòs el visitant que posa
l’orella en aquesta mostra- se senti transportat al temut desequilibri de la
melodia de l’imprevisible.
Es força la màquina i s’arrisca i s’innova.
I es creix. Només així té sentit aquest art. El segle passat fou del jazz, però
també del cinema i del rock i també, per suposat, de Freud i de Kafka, i del
que el visitant vulgui. Hi ha molts segles i tots estan en el nostre món. És fàcil
comprovar-ho en aquesta exposició, que és tant un viatge musical com visual que
recorre les relacions entre el jazz i les altres arts al llarg del segle XX i s’articula
en una línia de temps que en aparença, però només en aparença, avança solapada amb
la cronologia del segle, presentant més d’un miler de quadres, cartells,
fragments de pel·lícules, partitures, cobertes de discos. La mostra proposa un
viatge en deu etapes, que van des de 1917 i l’era del jazz a América
(1917-1930), fins La revolució free (1960-1980) i Contemporanis
(1960-2002). En totes aquestes etapes apareixen, lligats estretament amb el
jazz, pintors com Picasso, Léger, Grosz, Pollock, Warhol, Basquiat i el sorprenent
Archibald J. Motley Jr; escriptors como Francis Scott Fitzgerald (Contes de
l’era del jazz), tota la beat generation (batejada en to de
jazz, generació del ritme), Sartre, Morand, Perec, Leiris, Vian; cineastes de
la Nouvelle vague francesa i arquitectes com Le Corbusier; grafistes,
fotògrafs (el gran Jeff Wall il·luminant el tancament d’aquesta exposició),
dibuixants de còmic, vedettes (Josephine Baker), artistes modals de tots els racons
del món.
Una addenda, finalment, es deté en l’època
del jazz-art en Barcelona al voltant al Hot Club 49, germen d’inspiració d’artistes
com Tàpies, Catalá Roca, Tharrats, Ponç i Dalí. Aquesta secció barcelonina ens
permet escoltar, en un únic audífon que serà molt cobejat, l’arrencada de la
històrica actuació de Louis Armstrong en el cine Windsor de Barcelona en desembre
de 1955. Però també apropar-nos a Ditirambo de Gonzalo Suárez, o veure a
Tete Montoliu en Once pares de botas de Rovira Beleta, o revisar una seqüència
meravellosa de A tiro limpio (Pérez-Dolz).
Al final de la visita, ens quedarà
la sensació d’haver recorregut de cop el segle passat en la seua vessant més
furiosament artística. Una visita a una multitud de grans creadors. Qui digué
que l’art del segle passat fou pura ruïna i decadència? Som massa propensos a
una innecessària melancolia. Aquesta exposició ens comunica una impressió de
creativitat sense límits, i de vegades ens deixa fins sonàmbuls en la frontera
última, al tall de les coses possibles.
En eixe espai híbrid l’aire general,
malgrat la seua il·lusió de globalitat, ve acompanyat, paradoxalment, d’un
timbre intimista, profundament individual, solitari. Com si viatjàrem d’un
infinit univers ple al més desemparat i singular audífon. O com si estiguéssim
descobrint, en companyia de Miles Davis, una flama blava de Nova Orleans o el
so únic de la seua trompeta amb sordina d’acer Harmon: un so individual suau,
de notes curtes, amb tendència a la poesia i a la introspecció, una
“cosa” tan esqueixada del món com a la vegada pròxima a ell. Com si
el monstruós desordre del segle passat hagués arribat a comptar també amb el
factor audífon, és a dir, amb un sorprenent costat intimista, tímid i cerebral.
L’exposició
– Pintura.
Retalls de papel de Matisse (1947); King Zulu, de Basquiat (1986); obres
de Pollock, Mondrian, Dalí, Picasso o Tàpies.
– Fotografia. Retrao de Billie
Holliday, de Carl Van Vechten; Jazz, de Man Ray.
– Literatura.
Contes de l’era del jazz (F. S. Fitzgerald); textos de Jean Cocteau,
Paul Morand o Michel Leiris.
– Escultura.
Clarinet gegant, d’Oldenburg (1992).
– Cinema.
Johnny Staccato, de John Cassavetes (1959).
– Disseny.
Número 1 de Jazz Magazine (1935); I like jazz!, caràtula de l’àlbum
de Columbia Records (1955).
– Música.
Gravació del directe de Louis Armstrong a Barcelona en 1955.
Només afegir la immensa sort que teniu els qui viviu a
Barcelona per poder visitar aquesta exposició. Gràcies Roser per
recomanar-nos-la!.
També
afegir alguns noms i “coses” relacionades amb la “cosa” que ací tractem:
La
novel·la “Los subterráneos” de Jack Kerouak (llegida en castellà).
La
pel·lícula “Blow Up” de M. Antonioni, més que res per l’espectacular banda
sonora de Herbie Hancok.
La
banda sonora (la pel·lícula encara no l’hem poguda veure) “Round Midnight”, amb
la versió de Bobby McFerri… genial!.
El
còmic “Billie Holiday” de Muñoz & Sampayo.
…i
per suposat tots els noms que han aparegut a l’article que ens han agradat des
que els coneguérem: Georges Perec, Miles Davis, Billie Holiday, la beat generation… no ho farem és
llarg… ara mateix estem escoltant a Donald Byrd, un altre trompeta, que no té
tan de renom com altres, però que es mereix que el nomenem ací…
Bona
vesprada!.