Mails per a Hipàtia

Xerrada dijous a Sant Quirze de Besora. El tren se’m fa llarg i quan hi arribe encara hem de fer la volta pel poble del costat. Estan arreglant el pont, l’estació cau a l’altra banda del poble i els cotxes simplement no hi passen.

El company de l’ANC que em porta des de l’estació té un fill se li va morir de càncer fa pocs mesos. No sé com dir-li el greu que em sap. És una d’aquelles persones, que tantes n’hi ha, de pedra picada, treballadora, capaç, sempre disposada a fer el que siga però que veus que porta com un pes feixuc l’absència. Ho entenc perfectament i intente dir-li-ho. Però no sé si aconseguisc ser prou amable amb ell. Jo també estic tocat per la història…

Al local de Caixa Manlleu, que ja no sé ni de qui deu ser ara, em trobe bastant més gent de la que esperava pel context geogràfic. I algun d’aquells noms il·lustres de l’independentisme, persones que ja hi eren quan estàvem sols, gent que fins i tot va haver d’aguantar la tortura i la incomprensió. Gent que sempre m’impressiona veure’ls, allà, disposats a seguir treballant fins a la victòria. Com un més.

Sempre que puc, quan faig una presentació procure anar a sopar amb la gent de l’ANC local. És una manera d’anar coneguent el país i també de donar gràcies a tots els qui estan aconseguint el tomb històric en marxa ara mateix.

Sempre són una colla més o menys avinguda, alegre i entusiasta. A Altafulla, però, em semblen autèntics amics. M’epliquen que la majoria es van conèixer arran el pas de la Via Catalana per la localitat. Fa doncs poc més d’un any que l’ANC s’hi va constituir, precisament per a dur a terme en condicions la via. I veient-los xerrar i fer-se bromes al voltant de la taula em sembla impossible. Més aviat semblen amics de dècades.

Aquest, la força dels lligams emocionals que el moviment ha creat, fa temps que pense és un factor també de pes. Aquella cosa de la militància dels anys setanta i vuitanta era molt diferent. Ací hi ha menys doctrina i més estima. I segurament això també ho fa tot plegat més fort. O com a mínim m’ho sembla a mi… 

Quan arriba el tren a Manresa Toni Perís ja és esperant-me. Toni és un xativí il·lustre, professor fins fa poc a la Universitat del País Basc, un gran expert en llatí medieval i una persona excepcional pel seu entusiasme, fidelitat al país i bonhomia.De camí cap a Súria la conversa ens porta a Xàtiva i Lloc-nou, dos espais geogràfics que compartim. La ruta se’m fa curt mentre li explique les passejades amb la meua àvia o com portàvem a pasturar les cabres del tio Troski. Quan arribem el lloc de la xerrada em sembla especialment agradable. Un local a les afores, ple d’arbres i de llum. És el dia que falta exactament mig any per al referèndum.

Curiosament, però, en un lloc on tenen de veí un valencià il·lustre la conversa acaba derivant en el paper dels valencians en el procés. Supose que estic poc encertat perquè acaba organitzant-se un guirigai que em supera i em fa posar-me massa nerviós. No m’entenen o jo no sé explicar-me. I em sap molt greu. Intente rebaixar la tensió tant com puc però me n’adone que això és al preu de carregar-me-la jo tota dins meu. Què hi farem?

Quan pugem al cotxe de nou amb el Toni, aquesta vegada per a tornar, li dic que a voltes em faria blavero. Sort que els quilòmetres cap a Barcelona ens permeten parlar de llibres i projectes i el somriure em va tornant a la cara, a poc a poc.

(L’article al setmanari de Súria sobre la xerrada)

Els amics de l’ANC de Sant Hipòlit del Voltregà i les Masies de Voltregà em conviden a presentar el llibre en un ambient francament relaxat. És una sessió més informal de les que habitualment faig i molt agradable. Xerrem sense presses i amb molt de detall.

En arribar-hi m’espera Xavier Bardolet, amb un fotògraf d’El 9Nou. Bardolet és un professional notable amb molts anys de treball a l’esquena. Publica al seu diari una entrevista, mig entrevista a peu dret, mig resum de la conferència. L’encerta com sempre amb el títol. Darrerament em diverteix molt posar de relleu les enormes incongruències de les tesis unionistes, que no resisteixen el més simple anàlisi.

En acabar em porten a sopar a La Gleva a un restaurant desconcertant. Hi ha carns de tot arreu del món, d’una qualitat enorme. Optem pels embotits del país ja que és tard i entaular-nos molt no em sembla una bona idea. Al final menjarem més del que toca mentre escolte interessants històries locals i la crònica d’un viatge ben especial a l’Àfrica.

Els recomane que isquen al carrer i compren un llibre: ZeroZeroZero, de Roberto Saviano (Ed. Empúries). El volum és un retrat implacable i duríssim de com la cocaïna està esdevenint el centre de l’economia mundial. És una lectura angoixant i desesperant. Però lúcida. Saviano no és un qualsevol. Viu fa anys d’amagat i envoltat de policies que el protegeixen. Primer va denunciar la seua pròpia màfia i ara ha fet un retrat demolidor de com les màfies del món, totes, estan unint-se al voltant del tràfic de cocaïna. Una mercaderia que té clients fins i tot enmig de la més greu de les crisis econòmiques, que ha articulat un sistema de brokers i de negocis que desdibuixen els límits entre l’economia legal i la criminal, i que és una de les amenaces més greus que podem imaginar.

El llibre és periodisme. Però esquitxat amb fragments literaris curts que tenen un valor enorme. Saviano s’hi aboca i Pau Vidal els tradueix amb una excel·lència que ha de ser remarcada. No sempre el traductor és un traïdor i de vegades, a més, ha de resoldre envits notables. Com tradueixes, per exemple, el llenguatge d’un cappo sicilià que barreja dialectes i llengües sense cap regla fixa? M’agradaria trobar l’original italià per comparar-lo, però l’atmosfera que s’hi dibuixa, en la versió catalana, és molt creïble, que és el millor que es pot dir.

El problema posat sobre la taula per Saviano, però, és d’una cruesa angoixant. I, sincerament, un cop llegit el llibre no sé ni imaginar-me quina solució pot tenir això. Quina forma hi ha de controlar, aturar i desmuntar aquest monstre que cada vegada mana més sobre el nostre món. Saber que existeix és el primer pas i en això Saviano ha marcat un abans i un després.

(El meu article d’ahir a El Punt Avui) 

Xerrada a la Fundació Universitària de Manresa. A les sis. Hora ben rara. Hi puge amb una certa inquietud. Però la sala, de les grosses, ja és plena de gom a gom quan hi arribe. No em canse de repetir-ho: com més passeges el país més veus l’entusiasme que hi ha. No importa ni l’hora, ni el dia, ni amb què competeixes. La gent vol saber què passarà amb el procés d’independència i per això totes les xerrades que fem, tanta gent diversa, són sempre plenes. A l’hora que siga i on siga.

Finalment són més de dues hores de debat. La gent té ja com descomptat que hi arribarem i cada volta les preguntes es centren més en el futur, en la constitució, en com serà la república. La iniciativa de Santiago Vidal de redactar-ne un text crida especialment l’atenció i il·lusiona. ‘És que jo només he vist una constitució en la meua vida i no sé com pot ser una altra’ em diu un senyor quan acaba tot. I afegeix: ‘Sóc de Conca i he començat a parlar en català ara, quan he entès que la independència és l’única sortida possible’. Tot és més raonable i lògic que no sembla…

No sé imaginar-me una manera més cruel de perdre que la del València l’altra nit contra el Sevilla. Semifinal europea. A casa. Véns d’un primer partit en què els donen per bo un gol en fora de joc. Perds dos a zero. Tant hi fa. El passat és passat i ara cal mirar endavant. Necessites fer dos gols aviat i, a partir d’aleshores, jugar amb el cap. Ho fas. Marques els dos gols ben aviat i esperes a fer el tercer quan ja sembla definitiu. El primer, amb sort; el segon, magnífic, bellíssim. El tercer, èpic, com toca i cal. I aleshores el partit s’allarga quatre minuts, l’àrbitre allarga el partit quatre minuts. No tres, ni dos ni un. Quatre justos. I en el darrer segon del quart minut afegit marquen ells. Un gol de cap. Tant a punt del xiulet final que ja no pots ni treure el baló de nou des del mig del camp. Encara que no calia. Ara n’hauries de fer dos, de gols. I et quedes sense final. Fora. Per un segon. Literalment.

El futbol és això i és així, per descomptat. Quan et passa una situació com aquesta a favor t’entra una gran eufòria que tots recordem durant anys, però quan et passa en contra et vols morir. És massa dur tot plegat. Massa corprenedor. Després de tant esforç? Les mans van a la boca i s’hi queden durant uns segons que semblen simplement eterns. Com pot ser? Però com pot ser?

I aleshores comencen les especulacions. Si no hi hagués hagut aquest canvi, o aquell altre. Si no s’haguera fet enrere l’equip en l’últim minut. Dissecciones la jugada del darrer gol. Un pas més endavant d’aquest, un marcatge més contundent contra aquell. Una falta, si calia. Una falta! Tot, excepte deixar que aquell gol entrara per l’escaire provocant un silenci sepulcral i aquestes cares de no saber ni que dir.

(El meu article d’aquesta setmana a L’Esportiu)

Dissabte a Montserrat. Participant en una trobada amb antics dirigents del cristianisme progressista català. Un debat excel·lent amb gent que porta dècades de lluita a la seua esquena i que em van explicar anècdotes esfereidores de l’època en que el monestir amagava alguna cosa més que monjos i la guàrdia civil el rondava.

Els monjos em van convidar a dinar amb ells, una invitació que em va sorprendre i encantar. Hi vaig entrar al seu menjador esperant trobar-te al fill de Bausset però la gran sorpresa va ser descobrir-hi un dels blocaires de la primera època i gran informàtic, el Xavi Caballé. El seu fantàstic somriure ho deia tot. 

Va ser una estona que vaig gaudir molt especialment. Procurava mirar en totes les direccions i no perdre detall de res. La llum que entrava per unes amplíssimes finestres que donaven al claustre, les cares de la gent, el ritual de la lectura pública… Em van fer seure a tocar de la taula del pare Abat i vaig procurar comportar-me amb el respecte degut. Fins i tot menjant ràpid, que em van dir que quan ell acaba s’ha acabat tot. 

Tot un regal poder-ho viure això. 

(Rectificació. M’han escrit per a dir-me que el pare Abat no s’alça mai abans que no hajam acabat els convidats.) 

La Literaturhaus és un preciós xalet en una travessia de la KuDamm. Té un jardí espaiós, una llibreria molt ben apanyada, un restaurant agradable i unes sales on es pot debatre de tot i més. Allà és on els catalans de Berlín celebren de fa anys el Sant Jordi amb la venda de llibres en català i catalans traduits a l’alemany i amb una xerrada que enguany em toca fer a mi.

Hi arribe abans de dinar. Fa solet. Sembla un Sant Jordi barceloní amb les roses escampades, amb el ‘Signa un vot’ de l’ANC preparat i amb passavolants que s’aturen i catalans, de tots els Països Catalans, arrimant-se a comprar llibres en la seua llengua a la capital d’Alemanya. La Rojals, sobretot, que s’esgota ben aviat. Una traductora alemanya, em diuen que coneguda, s’emporta el darrer exemplar abans que no anem a dinar.

A les set una cinquantena de persones seuen en una de les sales per a fer la xerrada. Quedem que jo parlaré en català i aniran traduint les intervencions a l’alemany. No es fa feixuc i jo descobrisc que em va bé perquè em deixa pensar. El debat és molt ric. Discutim sobre com es va fer la unificació alemanya, sobre el significat de paraules com ‘nacionalisme’ o ‘elit’ en aquell país. I per supost sobre com ho farem, el referèndum, la proclamació, què farà Espanya…

Al final una bona estona per a prendre junt alguna cosa i moltes converses privades. Em resulta especialment divertit veure que em venen a saludar amics i amigues de les meues filles, de la meua neboda… Sembla que el recanvi generacional va en marxa.

Quan tot acaba faig un llarg passeig per la KuDamm. Recorde aquell nou de novembre i els trabat orientals que eren aclamats des d’aquestes mateixes voreres. Farà vint-i-cinc anys el nostre propi nou de novembre. Tot un símbol.

(La foto és de l’Olga Rodríguez. En trobareu més de l’acte ací) 

El taxi em replega a casa a les quatre del matí. Ahir era Sant Jordi i no m’era possible anar-hi. Avui al migdia parle en un acte a la universitat de la capital noruega, que l’ha organitzat amb el Diplocat. Així que no em queda més remei que una matinada espectacular.

Dorc al vol. És Ryanair, que sempre em fa pànic, però la veritat és que no emprenyen prou com per a despertar-me. El pitjor és que arriben a més de cent quilòmetres d’Oslo, a un d’aquests aeroports secundaris dels quals treuen tants diners. Hi ha un autobús que en una hora em porta al centre. Temps de passar per l’hotel, deixar les coses i anar al campus de la universitat, en el metro. Arribe just a temps de fer un cafè i intervenir-hi.

La primera conversa la faig jo amb Øyvind Østerud, un conegut professor noruec, que acabarà resultant el més reticent de tots al procés català. Ens enfrontem civilitzadament i amb arguments. Desmunte els seus prejudicis, basats en això que en diu la norma. El més divertit és quan diu que en un referèndum d’independència de Catalunya haurien de votar tots els espanyols. Només cal recordar-li que en el referèndum d’independència de Noruega no va votar cap suec. Lògicament.

Després hi ha dues taules rodones més, una de tema polític i una altra de tema econòmic. Amb professors noruecs, anglesos, que parlen molt d’Escòcia, i catalans. Totes les converses són extremadament educades i plenes d’arguments, majoritàriament a favor de Catalunya però també en contra. Al final però l’os dur m’ha tocat a mi. Mira, una manera com una altra de despertar-te.

Acabada la jornada anem a sopar una colla dels participants. Demane carn de re, que no recorde haver menjat mai. Una vegada vaig estar a la Lapònia finlandesa però no em sona que la tastés. Passa bé. Menys dura del que em semblava.

Tornem caminant cap a l’hotel i de sobte hi ha un edifici que reconec i que està clarament en obres, la seu governamental on Anders Breivik va fer aquell horrible atemptat, previ a la matança d’Utoya. Se m’apareix com una ferida oberta al cor de la ciutat. Fins i tot en una ciutat tan civilitzada com aquesta pot haver un malalt com aquell. Passege en silenci, recordant aquella vesprada quan a la redacció no enteníem què estava passant i les notícies eren cada minut que passava molt pitjors.

Diplocat: Experts noruecs i catalans debaten a Noruega el dret de decidir de Catalunya

 

Hi va haver un temps que volar m’encantava. Recorde viatges llarguíssims -a Pequín, a Jakarta, a Ciutat del Cap, a San Francisco… que per a mi eren autèntics plaers. Moltes hores per a llegir, per a badar, per a descansar, per a pensar. Ara en canvi els viatges cada vegada em fatiguen més.

Des de Barcelona a Nova York són ben bé nou hores de vol, vuit de tornada. I se m’han fet llargues. Malgrat els vídeos, he vist tres o quatre pel·lícules i malgrat els llibres. Les cames se m’enganxen i el recurs a alçar-te i caminar amunt i avall sembla poc. I les becaines, inevitables, són insuficients. 

Supose que són els anys. I que no m’hauria de queixar. Ok.

 

Passe per davant del quiosc. És diumenge. Però passe de llarg. Jo mateix em sorprenc. Abans comprar el New York Times, quan era a la ciutat, era un goig per a mi. Encara més en diumenge, quan et donen tot aquell patracol ple de seccions i seccionetes. Aquest viatge però només l’he comprat un parell de dies. La majoria no. I no en diumenge.

Recorde bé quan vaig deixar de comprar diaris en paper, ací a casa. Al principi em sabia molt greu, tenia com remordiments, però un dia em vaig adonar que no m’interessaven gaire ja. Que les meues necessitats informatives les cobria internet i de sobres. I vaig passar a fullejar-los per damunt damunt a la redacció o quan em faig el cafè.

Però a Nova York aquesta vegada he trencat amb mi mateix. Cada vegada que passava per davant d’un quiosc mirava el Times …i no el comprava. El mirava pel mòbil, des d’on m’arriben les alertes i també aquest bon producte que és el TimesNow. Però el paper, tant que me l’havia estimat, es quedava allà al quiosc. Els dos dies que el vaig comprar no em va donar temps ni de llegir-me’l. Què hi farem? El temps corre contra la premsa escrita i jo no m’hi mataré per ella… 

Pugem fins a Sant Joan el Diví, la gran catedral episcopaliana de la ciutat, un indret francament especial per moltes raons.

La primera i ben evident és perquè és la catedral més gran del món, que no és poca cosa. La seua nau central és certament impressionant, encara que avui no es pot veure despullada. La catedral té una enorme i antiga tradició cultural i social i tota la nau l’ocupen, volant, dracs xinesos de l’esculptor Xu Bing. Es tracta d’una crítica als canvis socials a la Xina. Bing ha fet uns dracs enormes amb materials reciclats de les deixalles que anava trobant per Pequín, uns dracs que fan un efecte seriós penjats enmig de la nau.

I aquesta és la pista de la segona i principal raó per la qual aquesta catedral és diferent: el seu compromís social. Sant Joan el Diví és una església especial. Només visitant les capelles ja es veu. Hi ha una dedicada als morts per la Sida. En una altra et demanen pregar pels treballadors aturats. Una, la meua preferida, és dedicada als grans escriptors americans, amb inscripcions de gent tan diferent com Withman, Faulkner, Cummings, Tennessee Williams o Auden. Totes les capelles, a més, tenen relació amb els grups d’emigrants que van fer Amèrica. Dels seus cinc clergues tres són dones i l’obra social que fan és remarcable. La social i la cultural, ja que la catedral mateix és un centre d’exposicions i concerts amb un programa molt ric.

Però el que m’agrada més és la seua obertura religiosa. A l’altra major sorpren veure dues precioses menorahs jueves i diversos objectes budistes i d’altres religions -suposant que el budisme siga una religió. I hi són permesos i encoratjats els actes religiosos d’altres confessions i religions, una cosa gens habitual però que a mi em sembla francament assenyat i remarcable.

Plou. Finalment després de dies encantadors plou. No és una pluja enorme, d’aquelles torrencials. Més aviat és una pluja fina però persistent. I que m’agrada. Nova York té un altre color quan plou, quan veus els núvols tapant el cim dels edificis. La ciutat agafa com un altre aire. La gent camina diferent més fixada en l’objectiu. I els taxis, no sé perquè, corren més. 

Anem al memorial de l’11S. Sempre m’ha impressionat l’absència de les torres. Les primeres vegades que vaig venir a Nova York pujar a dalt era per a mi tot un ritual. Una forma d’adonar-me’n de l’enorme complexitat de la zona. Les vistes abraçaven un terreny tan vast que semblava impossible que hi hagués cap ordre en aquell cafarnaüm humà que divisaves des de les altures.

Quan vaig tornar després de l’11S el buid era enorme. La seua absència era i és visible des de tota la ciutat i la nova torre que han alçat i que ja és pràcticament completa no la compensa. Havia vist el forat, la ferida oberta, però no encara el memorial que van inaugurar fa pocs mesos. Així que hi vaig anar i he de dir que vaig quedar francament decebut.

Primer per la cua per entrar-hi, el registre i l’entorn. Esperava una cosa solemne i em vaig trobar una cosa molt desballestada, basta, gens elegant, gens amable, gens polida. El corredor per on et fan passar entre les obres és tètric i maldestre, impropi. I que no hi haja una entrada digna a un lloc que se suposa que és un espai solemne provoca estupefacció.

Les piscines amb els noms em semblen fins a un cert punt encertades. No n’estic segur perquè hi ha un punt que pareixen una baixada als inferns però la sol·lució cal reconèixer que és enginyosa. No era fàcil. L’entorn, però, és simplement impresentable.

Quan van caure les torres i va començar l’espectacle aquest de què fer amb el terreny sobtadament ‘recuperat’ ja vaig pensar que tot plegat era un mal símptoma. Un mal símptoma en el sentit de la ineficàcia del sistema. Deixar una cosa tan important en mans de la inciativa privada a mi sempre m’ha semblat un error de pes. I a la vista del resultat em tem que m’hauria de reafirmar.