Mails per a Hipàtia

Xerrada a la Fundació Universitària de Manresa. A les sis. Hora ben rara. Hi puge amb una certa inquietud. Però la sala, de les grosses, ja és plena de gom a gom quan hi arribe. No em canse de repetir-ho: com més passeges el país més veus l’entusiasme que hi ha. No importa ni l’hora, ni el dia, ni amb què competeixes. La gent vol saber què passarà amb el procés d’independència i per això totes les xerrades que fem, tanta gent diversa, són sempre plenes. A l’hora que siga i on siga.

Finalment són més de dues hores de debat. La gent té ja com descomptat que hi arribarem i cada volta les preguntes es centren més en el futur, en la constitució, en com serà la república. La iniciativa de Santiago Vidal de redactar-ne un text crida especialment l’atenció i il·lusiona. ‘És que jo només he vist una constitució en la meua vida i no sé com pot ser una altra’ em diu un senyor quan acaba tot. I afegeix: ‘Sóc de Conca i he començat a parlar en català ara, quan he entès que la independència és l’única sortida possible’. Tot és més raonable i lògic que no sembla…