Mails per a Hipàtia

Diumenge cap a Figuerola a la calçotada de record del Ramon Barnils, que aquest any s’acompanya de la presentació del llibre ‘Vint i Barnils’. En parlem el David Bassa, el Ton, la Laia Altarriba i jo mateix. Els organitzadors esperen a que s’acabe la missa, perquè la gent no tinga problemes i reserven cadires, especialment per als joves del poble. M’agraden tots dos detalls, encara més perquè em permeten pujar al bar. Feia anys que no anava a Figuerola però el bar està com era. Ho comentem amb el Marc Recha, que hi va filmar escenes i tot fa anys.Després de l’acte fem la calçotada, en un restaurant d’El Pla de Santa Maria. No sóc cap devot dels calçots però el dinar s’allarga amb anècdotes més que sucoses fins ben bé les sis de la vesprada -bàsicament fins que ens fan fora. El Barnils dóna per a molt. Els Barnils de fet perquè hi són tots, fins i tot aquell que ja s’acosta en la panxa de sa mare. El net…

Després de suspendre dues xerrades pel mal d’esquena divendres i dissabte vaig participar en dos actes diferents, l’un a Vilanova, organitzat per la CUP i l’altre a Vidreres, en el marc de les jornades Breyting. A Vilanova parlava del llibre i de la independència i a Vidreres en canvi de periodisme. Cosa que em relaxar profundament després de tants debats i conferències seguits parlant sempre del mateix.

L’esquena a poc a poc millora. A base de pastilles, sprais i un cert control de l’activitat diària.

He de donar les gràcies per cert a la gent de Bell-lloc i de Falset que van ser tan amables com per acceptar la suspensió de les presentacions a les seues ciutats.  

(Ahir vaig publicar aquesta crònica sobre l’11M, de fa deu anys i el seu impacte en el periodisme. Com que el bloc em val també per organitzar temes, deixe còpia ací)

11M, el dia que va canviar la xarxa

L’ambient del migdia de l’11 de març de 2004 és molt difícil d’oblidar. A primera hora havien esclatat tot un seguit de bombes als trens que entraven a Madrid. Ibarretxe, gens sospitós de voler afavorir el PP, havia eixit a fer una conferència de premsa –ell primer!– i amb tota rotunditat havia dit que els autors dels atacs eren d’ETA. Amb tanta rotunditat que havia deixat desconcertat tothom, inclòs l’equip de periodistes de VilaWeb que aquell matí treballàvem des de la vella redacció del carrer de les Tàpies. Al pis de dalt hi havia els companys del Punt, però no entraven a treballar fins ben avançat el matí. De manera que, a primera hora, les preguntes i els nervis eren tots per a nosaltres. A mesura que anaven arribant els col·legues del diari, passaven pel pis de baix i tots, invariablement, feien la mateixa pregunta: ‘Tu t’ho creus?’

No era qüestió de creure-s’ho o no. La reacció del govern d’Aznar als atemptats havia estat, ho sabem avui, indecent fins a l’extrem. Totes les televisions repetien que allò, la mort de dotzenes de persones –aleshores no sabíem encara quantes– en un grapat d’atemptats simultanis –aleshores no sabíem encara quants– era obra d’ETA. Les incipients edicions digitals dels diaris en paper també. I tot plegat desfermava onades d’indignació que ens arribaven per tot els conductes: correus, SMS, telefonades i tot. L’ambient era tens com poques vegades. I tanmateix…

I tanmateix allò no tenia trellat. Era massa difícil de creure-s’ho. Ho comentàvem una vegada i una altra mentre hi cercàvem explicacions: ‘No té gens de lògica.’ Arribaven veus d’unes altres redaccions, de gent experta en mil batalles, que tampoc no ho veia clar, tot plegat. Atabalat i confús, vaig seure a l’escala per telefonar a Martxelo Otamendi, director de Berria, i a alguns altres contactes personals del País Basc. ‘No sé si no m’ho crec o si no m’ho vull creure’, em va dir ell amb aquella honradesa professional tan característica seua. Tot era tan estrany…! Vivíem uns fets que ens els volien presentar d’una manera que ens costava massa de veure. I era evident que tot esclataria, per una banda o per una altra. Semblàvem talment enmig d’un canvi històric, però no endevinàvem encara quin.

Un telèfon des de Londres

Va sonar un telèfon. Crec que el va agafar Pau Pertegaz i era un lector que ens avisava des d’una cabina de l’aeroport de Heathrow que la policia britànica s’havia posat en màxima alerta ‘per l’atemptat islamista de Madrid’. No sabem el nom d’aquest lector. No el vam apuntar i no li hem pogut donar mai les gràcies. Però ens va obrir els ulls. La policia de Londres no es posa en alerta per un atemptat basc. Ve’t ací la primera peça, evident i contrastable, que no encaixava. Aquella i unes declaracions del ministre britànic d’Interior confirmant el moviment.

Alguns aspectes eren verament surrealistes. Per exemple, que vam haver d’anar a la web del diari argentí Clarín per saber què en pensava Batasuna, dels atemptats. La seua opinió era important, però cap cadena de televisió, cap agència de notícies ni cap diari tradicional no la cobrien. El cas és que Otegi va haver de parlar amb un diari argentí perquè alguns sabéssem què en pensava.

Va ser enmig d’aquest ambient que vam buidar una de les taules de la redacció per a estendre-hi un paper blanc enorme, on vam dibuixar quatre columnes: ETA / ETA – Armagh (representant una possible escissió nova i molt violenta d’ETA) / Anys de plom (per si allò era un atemptat d’ETA però teledirigit per l’estat) / al-Qaida. Simplement, entre tots, apuntàvem raons contràries i raons a favor. Que hi hagués tants i tants morts i que no haguessen avisat no casava amb el ‘modus operandi’ d’ETA… Que fos dia 11 encaixava amb un colp dels gihadistes… I així, un argument rere un altre. Lentament.

A mesura passaven els minuts, però, i cada vegada més, la columna d’al-Qaida era més carregada d’arguments i concentrava més les mirades de tothom i tots els dits. Montserrat Serra encara ho recorda ara com un moment molt especial, intens. Un moment en què tots ens trencàvem el cap mirant d’aclarir-nos.

L’editorial més important

Cap a migdia, amb les idees mínimament endreçades ja, vam decidir que calia fer un editorial i dir alguna cosa. En aquell moment a VilaWeb els editorials eren molt excepcionals, no se’n publicaven pas cada dia. Però l’ambient dominant era ja d’indignació total i absoluta contra ETA i contra tot allò que s’hi acostés i segurament per això nosaltres sentíem, cada minut que passava, el pes de més i més dubtes. A les televisions deien coses impossibles de reproduir i del País Basc estant ens arribava una palpable sensació de por, que haurien de pagar un preu molt car per les morts de Madrid. Però la lògica, el sentit comú, anava per una altra banda i ens vam obligar a explicar-ho.

L’editorial és aquest, tal com es va publicar. I la por que transmet, més enllà d’allò que intenta aclarir, és evident. En el primer paràgraf es nota la tensió perquè hem de defensar una cosa ben elemental: tenim el dret de fer-nos preguntes. Aquell dia tan solament això ja era sospitós. I encara a l’inici del segon paràgraf vaig escriure: ‘Segurament aquest atemptat és obra d’ETA. Però és insòlit. ETA no havia fet mai un atemptat així.’ Tres frases doncs: la primera i dues més que la contradeien. Tres frases que indiquen fins a quin punt per a nosaltres les coses ja eren clares, però també com en aquell ambient resultava molt dur de qüestionar obertament que ETA no hagués estat l’autora de l’atemptat. I és això que fèiem, que fèiem exactament, al llarg del text.

Un text on, després d’analitzar les altres opcions, finalment exposàvem obertament els arguments a favor que l’atemptat fos obra d’al-Qaida:

«–el fet que els atemptats siguen simultanis, una manera d’operar característica d’al-Qaida

–l’alt nombre de morts. Mai, ni per aproximació remota, ETA havia causat tants morts ni havia posat tantes bombes juntes

–grups algerians islamistes han protagonitzat en el passat atemptats semblants als trens de rodalia i al metro de París

–el suport d’Aznar a Bush i Blair després dels atemptats de l’11 de setembre havia posat Espanya en la llista d’enemics d’al-Qaida, i fins i tot Bin Laden n’havia parlat expressament

–part de les operacions que van conduir als atemptats de l’11 de setembre es van fer a Tarragona i Madrid.»

Vist amb la distància dels deu anys que han passat, aquell editorial pot semblar fins i tot fred. Però molta gent, encara ara, el recorda com la peça que la va fer dubtar i és possiblement el text més important que ha publicat VilaWeb fins ara. Presentava als lectors un visió dels fets que era molt difícil de conciliar amb la gran operació propagandística que el govern d’Aznar i Rajoy havien activat. I demanava als lectors que refredassen els sentiments i aplicassen la raó. Ni més ni menys.

Els diaris, als quioscs, apunten a ETA

La reacció va ser enorme i ens va sorprendre. Però no va ser fàcil. Encara guarde alguns correus electrònics que ens acusaven de ‘girar la cara als morts’ i ens insultaven. Val a dir que ho trobe normal. Poques vegades m’han tremolat tant les cames com quan, poc després, vam eixir l’Assumpció Maresma i jo a passejar per pensar en veu alta i aclarir les idees. Els passos ens van portar a la Rambla, on vam veure les edicions especials dels diaris, d’El País i d’El Periódico, que assenyalaven sense cap ombra de dubte ETA com a autora de la massacre. No feia ni deu hores de l’atemptat i la rotunditat era sorprenent.

Antonio Franco, director d’El Periódico en aquell moment, ha donat després totes les explicacions sobre què va passar i ha exercit amb una notòria elegància l’autocrítica. El País no. Com és ben sabut, com sabem ara, José Maria Aznar en persona els va telefonar assegurant-los l’autoria d’ETA i posant-los contra la paret amb una indecència difícil de superar. El resultat van ser uns exemplars que no poden ser mostrats en públic sense haver de donar complicades explicacions i que El País, per exemple, ha amagat durant anys i ha intentat fins i tot esborrar de Google.

Vam tornar ràpidament cap a la redacció, realment atemorits per les conseqüències d’allò que acabàvem de publicar. Però les notícies no paraven d’arribar amb noves pistes. I poques hores després, exactament a les 20.20, ja vam decidir d’obrir VilaWeb amb un titular que negava la major: ‘Al-Qaida reivindica els atemptats de Madrid al diari Al-Quds’. (Avise: la còpia de l’article que hi ha a l’arxiu incorpora fragments d’informacions de dies posteriors, perquè el 2004 encara no teníem consciència de la importància que tenia l’arxiu i era normal que escrivíssem una versió nova d’un article sobre una de vella…)

El titular va córrer molt més que no havíem vist córrer mai una notícia en la web. Nosaltres no n’érem conscients, però entre aquell dijous i el diumenge següent havia de canviar tot. El signe polític de l’estat espanyol i segurament, a la llarga, de Catalunya. I també el periodisme. Zapatero diu que ell sabia que guanyaria, però no s’ho creu ningú. La manipulació realment abominable que va intentar fer el govern del Partit Popular els va eixir mal. Perquè era impossible. I ho era perquè els vells diaris i la televisió controlada ja no estaven sols.

L’engany no va reeixir perquè era molt difícil de sostenir i perquè el paper que els mitjans tradicionals no van arribar a saber complir el vam complir, i era la primera vegada, els nous mitjans i les xarxes. L’editora de VilaWeb, Assumpció Maresma, encara recorda el sotrac que li va causar entrar en un taxi i que un taxista desconegut aconsellàs a algú per telèfon que anàs a la pàgina de VilaWeb, ‘que allà expliquen què passa’. Els 140.000 lectors que aquell 11M van entrar a VilaWeb varen ser un rècord de visites imbatut durant molts anys. I això encara perquè les xifres de connexió d’internet a les cases el 2004 eren molt baixes.

I, igual com recorde tremolant els diaris dels quioscs aquell primer migdia, em recorde també a mi mateix dissabte veient en un televisor del pis on hi havia El Punt com Acebes, aleshores ministre d’Interior espanyol, reconeixia finalment que havien trobat ‘una furgoneta amb unes cassets de versicles islàmics’. Abans el govern espanyol ja havia admès l’existència d’una pista islàmica, però allò era definitiu. Pensant en els morts em sap greu haver-ho fet, però vaig alçar els punys enlaire satisfet: era possible derrotar la gran mentida orquestrada.

El gran paper dels mòbils

Derrota en què les webs, algunes i ben diverses, hi vam tenir un paper clau. Però els mòbils, especialment els mòbils, van fer-hi el paper definitiu. Els SMS concretament, amb aquell històric ‘passa-ho!’ amb què acabaven tots els missatges.

Vist des de l’època actual de whatsapps, bambusers, youtubes i twitters, el sistema dels SMS i la seua capacitat de comunicació retorna a la prehistòria. Però tingué una eficàcia demolidora durant aquells tres dies, com explica molt bé el documental de Manuel Campo Vidal i Manuel Castells ‘La revolta dels mòbils’ (primer capítol, segon i tercer).

D’una manera espontània, per mitjà de l’SMS, l’11-M es va fabricar el primer fenomen viral de la història de la comunicació a Europa. I això, fins i tot, va arribar a tombar un govern. Aznar parlava i extorquia els directors dels diaris, però no sabia que l’amenaça li anava arribant d’una altra banda. Primitius i encara enviant-se d’un en un, t’arribaven onades d’SMS d’amics i coneguts dient que la versió que donaven els mitjans era falsa. Que al-Qaida havia reivindicat l’atemptat, que Bush havia dit a la CNN que lamentava que la participació espanyola a l’Irac hagués causat allò. Que calia eixir al carrer i reclamar la veritat i que el govern del PP feia ús de l’atemptat per a guanyar les eleccions. Que…

Finalment tot va desembocar en allò que a VilaWeb vam qualificar de ‘revolta democràtica’. Milers i milers de persones es van abocar al carrer repicant atuells i acorralant les seus del Partit Popular. Indignats. La policia va començar a insinuar que la volien manipular. L’oposició va exigir, ara sí d’una manera ferma, explicacions i el PP es va començar a ensorrar sota el pes de les seues mentides. A VilaWeb vam fer dues edicions com d’un diari en pdf del qual molta gent va fer còpies que repartia pel carrer. La primera el dia 12 al matí, després d’una apocalíptica conferència de premsa de José Maria Aznar. I la segona, després de les eleccions, apuntant directament la causa de la victòria de Zapatero: ’14M, el preu de la mentida’.

Va anar de poc, però. Segurament, amb vint-i-quatre hores menys de marge el PP encara hauria guanyat les eleccions i Rajoy ja hauria estat, aleshores, president del govern espanyol. Però el cas és que, encarats a un fenomen completament nou, els responsables del gran despropòsit i la mentida no van poder aguantar la pressió del carrer ni, per primera vegada, tampoc la de les xarxes.

 

Dissabte havia de participar en un debat a Vilassar de Dalt, amb Pere Pugès i Pere Martí. Hi vaig fer cap però en molt males condicions. El dia abans havia notat una punxada en l’esquena que amb el pas de les hores es va anar convertint en aquella molèstia que tothom que l’ha passat coneix tan bé i recorda amb tanta precissió.

Com que em sabia mal fallar hi vaig fer cap però després em vaig haver de posar al llit amb l’esquena trencada. De fet he hegut d’anul·lar dues presentacions que tenia aparaulades aquesta setmana i he treballat més estona des de casa que no des de la redacció.

La gent, per cert, amabilíssima, em va donar tot de consells per a superar el mal d’esquena. Alguns, formes d’estirament molt recomanables i algun ben excèntric -em recomanaven beure’m tres boletes d’alcanfor dissoltes, cosa que com ja podeu imaginar no pense fer de cap de les maneres… 

La veritat és que estic molt sorprès de les manipulacions que s’estan fent aquests dies sobre el tema Ucraïna. Manipulacions molts elementals. Que crec que no ajuden gens als qui, com és el meu cas, hem denunciat durant anys i denunciem ara també l’actuació de Vladimir Putin.

Parle del famós cas de la conversa entre el ministre d’afers estrangers estonià i la senyora Ashton sobre qui va disparar als manifestant a Maidan. No puc entendre de cap manera que unes paraules tan clares i tan dures puguen haver estat tan poc explicades pels mitjans, tan amagades. (Ací teniu en qualsevol cas la nostra notícia).

Però avui n’he vist una altra que m’ha deixat blanc. Diversos mitjans han remarcat de forma escandalosa que la televisió russa ja posa Crimea en el mapa com a part de Rússia. Des de que va començar la crisi tinc encesa tothora RT, ja que és la televisió russa que emet en anglès i vaig reconèixer el programa. I encara no m’ho crec.

En el programa, com podeu veure en el vídeo la presentadora explica que Crimera té dues opcions. Una és seguir amb Ucraïna i l’altra anar a Rússia. El gràfic canvia però a mi em sembla que és un gràfic absolutament raonable. A no ser que el tregues de context i només ensenyes la foto de la darrera part del gràfic dient que diu el que no diu i posant una fletxeta ben vistosa per a remarcar-ho.

Aquesta ha estat una setmana estranya. Només he fet una presentació del llibre i ha estat al barri del costat de casa. Tocava Poble Sec i m’hi vaig perdre, fent el ridícul. Només havia de caminar en línia recta des de cada però encara no sé què vaig fer que vaig arribar-hi tard.

Ho vaig lamentar i me’n vaig disculpar davant una audiència molt gran entre la qual dèien alguns que hi havia un policia. M’expliquen que el tenen identificat d’altres actes i m’ho crec. Pobre home, quina llauna deu ser per a ell anar a aguantar l’entusiasme d’aquest tipus de trobades. Deu tragar molta mala fel…

Després vam anar a sopar una bona colla, molt representativa del que és l’ANC. Tot tipus de professions, sexe, edat, orígens, etcètera. Barrejats i compartits amb molta alegria, encara que es fèia notar la preocupació pel tema de Crimea. Els vaig dir que estigueren tranquils. Crimea ja se l’ha quedat Rússia i no se’n parlarà més -ningú no vol iniciar ara una guerra nuclear. Per cert que un senyor em va preguntar si enarboraria jo la bandera europea i li vaig dir que ara ja no, afirmació que va provocar una salva d’aplaudiments que em va sorprendre a mi mateix. La Unió Europa està jugant amb foc i em sembla que es cremarà.

I a l’endemà una sorpresa en veure que torne a entrar en la llista dels llibres més venuts en català. Després de 51 setmanes en les llibreries, que em sembla una eternitat. En aquesta ocasió en el número tres de la llista -que em sembla molt atès que aviat farà un any que va eixir el llibre al carrer.  

La història de Rússia és un combat permanent entre Dostoievski i Puixkin, dos monstres de la literatura que retraten millor que ningú les dues ànimes de la gran potència oriental. Dostoievski va enfonsar-se en les profunditats asiàtiques del seu país. Puixkin és el seu contrari. El gran poeta de Sant Petersburg és la finestra oberta de l’efímera Rússia europea, excel·lent però inusual, fins a un punt irreconeixible. Aquelles dones tan poc russes!; ell mateix, negre i afrancesat…

A tot arreu la gran literatura despulla l’ànima de les nacions però a Rússia encara més. I aquests dies són una apoteosi de Dostoievski i es fa molt difícil treure’s del cap Rodion Raskolnikov, el megalòman protagonista de Crim i càstig. Raskolnikov, com Putin, es veu a si mateix com un superhome, creu ell que forçat per la seua condició única a incomplir les lleis convencionals.

Igual que Raskolnikov, Putin creu que està per damunt de la moralitat ordinària. Convençut que, ja que pot fer coses inusuals com ara envair Crimea, simplement té el dret de fer-les, enardit follament pel record de Napoleó, gran mirall del personatge dostoievskà. I, com Raskolnikov, també Putin afirma que la fi justifica els mitjans.

Dissortadament, però, ací s’acaben les comparacions. Perquè a Crim i càstig el sentiment de culpa acaba portant el protagonista a confessar els seus crims, raó per la qual és enviat a la presó a Sibèria. I Dostoievski, mestre insuperable a l’hora de retratar aquesta Rússia que ell temia tant, aprofita la circumstància per, al final de la narració, deixar oberta una porta última, la de la regeneració per l’amor. Putin, tanmateix, ni confessarà ni es regenerarà. Perquè la realitat, ai las, és molt pitjor que la literatura.

(El meu article d’ahir a El Punt – Avui) 

El diari basc Gara ha publicat aquest diumenge una entrevista i un vídeo on parle del procés d’independència i de què pot passar d’ara endavant.

– ací teniu l’entrevista en text 
– i ací un fragment d’entrevista que publiquen també en vídeo. 

Divendres la setmana acaba a La Roca. Amb les forces he de reconèixer que justetes. Un debat llarg, presentat pel batlle i que té allà al final un pica pica que ens vindrà molt bé tot just acabem. Hi ha molta insistència en les preguntes sobre la situació econòmica després de la independència i, com és natural, sobre quin impacte pot tenir la situació de Crimea. Dic el que pense, com sempre: que no ens convé cap moviment i que pot complicar-nos molt la vida.

La conversa deriva cap a la presència dels russos a Catalunya, mentre sopem. Ací a la Roca hi ha unes botigues que formen part de la ruta russa del shopping. No els són pas gens estranys i hi ha gent que els ha vist actuar de formes clarament condemnables. Serà un dels problemes que heretarà el país, ben segur. Però cada cosa al seu temps.

(Ací trobareu la crònica de la gent de l’ANC de La Roca)

Xerrada a Reus. Em venen a esperar a l’estació del tren i passegem cap a la seu d’Òmnium, un imponent edifici al centre de la ciutat que m’havien dit que era una herència per a l’organització, generosa i perfecta. De camí passem per davant un enorme casalot, ca’l Bofarull, que me’l defineixen com la casa dels botiflers felipistes. Hi entrem per a veure un saló monumental que té a cada cantonada el bust d’un borbó. Menuda família sembla que eren.

Després acudim a la nova seu d’Òmnium, on anàvem a fer l’acte. És fantàstica i faig broma dient que si ca’l Bofarull era la casa dels botiflers aquesta és la dels Maulets. En la balconada que dóna a la plaça pengen les estelades blava i roja i la senyera. Hi conviuran Òmnium amb l’Assemblea i amb el diari Reus Digital i La nova ràdio, que ja té els estudis a punt. 

La veritat és que una instal·lació que fa molt goig. Fruit de la generositat de Josep Maria Ferrer Camprubí, que el va deixar en herència. Un home, per cert, del PSC. 

La xerrada a Dublín havia estat extraordinàriament ben preparada per l’ANC Irlanda i el Catalan Council of Ireland, així que va ser tot un èxit. La Sala on era previst l’acte es va quedar petita, amb un auditori barrejat de catalans i irlandesos amb els quals vaig poder parlar durant dues hores ben bones sobre el procés català.

Entre els irlandesos la pregunta més comuna era com s’explicava la reacció del govern espanyol. Realment és inexplicable així que podríem dir que s’explica ella sola. Van haver comentaris durs sobre l’actuació espanyola, en algun cas vinculant-los també al procés en marxa a Escòcia, lògicament molt més proper encara a ells.

I entre les preguntes dels catalans en destacava una: votarem els catalans de fora? Vaig dir que pel que sé s’estan arbitrant totes les mesures possibles per a que es puga votar i per a que es puga votar de manera fàcil. Però és comprensible la preocupació de gent que ha vist de prop en altres eleccions el comportament d’ambaixades i consulats.

És molt encoratjador veure com d’animada i llesta per a treballar està la gent també a fora. Abans i després de la xerrada he tingut l’ocasió de passar una bona estona amb catalans de Dublín i realment cal destacar la feina que fan en tots els camps -fins i tot tenen un diari en català a la capital d’Irlanda, Liffey.cat, que va seguir en detall la conferència i va oferir aquesta crònica. 

Després de l’acte vam poder fer una cervesa i vam tenir una estona pels catalans. Vaig aprofitar per a saludar-los i saber què fan, en algun cas quedant molt sorprés: una dona havia vingut a posta des de Cork i això que era el dia del seu aniversari! I evidentment, tal i com havia promés, vaig saludar els dos de Gironella i em vaig fer la foto que els havia promés.

El dia va acabar amb un sopar que no puc acabar d’explicar del tot i amb una estoneta curta de dormir ja que l’avió cap a casa eixia a les sis.

Aprofite el matí per recórrer Belfast. Intente passar pels que encara són els barris clarament marcats dels unionistes i els republicans. Sense saber geografia són fàcils de distingir. Els uns tenen pintats a les voreres els colors blau, blanc i roig de la Union Jack. Als altres flota la tricolor verd, blanc i taronja.

Belfast viu molt a través dels seus murals. En un barri i en un altre hi ha murals presents que recorden els morts, la lluita o expressen solidaritats diveses. Caminem primer per les zones unionistes i jo diria que hi ha alguns dels murals més violents de tots. En la línia de demarcació entre Belfast est i oest, una explanada on fa anys l’exèrcit britànic tenia el seu punt de control més gran, al final de Glennmachan, ara ha aparegut una espècie d’estàtua com representant una bola del món, lletja i aparatosa com ella sola. La travessem carrer amunt allunyant-nos dels barris unionistes i posant els peus en la zona republicana.

Falls Road, l’epicentre del Belfast republicà, ha canviat l’ambient de la lluita armada pel gaèlic irlandés. Quede profundament sorprés per això. De fet s’hi defineix ara com un Gaeltacht (zona de parla gaèlica) urbà i això és ben visible. Les botigues, cosa estranya al sud, retolen els seus senyals públics en irlandès, els senyals públics són també en irlandès i fins i tot pots escoltar parlar en irlandès pel carrer. Cosa francament sorprenent atés com de malament estava la llengua fa quatre dies. El gaèlic irlandès havia desaparegut del nord de l’illa pràcticament abans de la partició i l’ocupació britànica evidentement no va fer res per reviure’l. 

No és que siga un miracle el que es veu a Belfast, en aquest sentit, però el pas endavant és claríssim. Plou de sobte a bots i barrals i entrem a refugiar-nos al Centre Cultural, Cultúrlann, on hi ha una ràdio que emet en gaèlic, una llibreria amb publicacions en aquesta llengua i un bar on també escoltem parlar en irlandés. És un espai acollidor i modern on pots trobar totes les publicacions en aquesta llengua que malgrat ser oficial en la república és pràcticament una llengua morta.

En qualsevol cas la presència dels anys de la violència es manté clara, malgrat els anys. Hi ha els memorials als morts, hi ha pintades i murals per tot arreu (em fotografie davant l’històric mural de Bobby Sands a la seu del Sinn Féin) i sobretot, i això m’impressiona més, encara hi ha el mur que separa el barri ‘catòlic’ del barri ‘protestant’. Continua allà on era. Tan alt com era. La diferència ara és que les portes són obertes de matí. Però les tanquen a la nit per evitar incidents entre les dues comunitats.

Al final de Falls Road, girem a la dreta per a baixar cap al centre de nou, passant per davant del vell gratacels on els militars britànics tenen permanent llogada la darrera planta per a vigilar el barri republicà. I jo recupere la sensació del dia abans: ho han canviat tot per a aparentar que Belfast és una ciutat normal com una altra qualsevol. Cosa que quinze anys després dels acords de Pasqua encara no és. 

Primera presentació de la microgira irlandesa. A Belfast plou, que no és una gran novetat. Passegem pel centre. És ben evident, al centre, el canvi originat pel procés de pau. L’Hotel Europa, l’hotel que ha patit més atemptats del món, no té ni tan sols seguretat a la porta. Les botigues recorden, lamentablement, una ciutat qualsevol amb les marques i els venedors típics que trobaries a Liverpool, Manchester, Londres o Dublín.

Fem cap finalment al Centre Ar Reálta. És un primer pis on coexisteixen diverses entitats, un espai com de bar i una ampla sala d’actes. Els seus impulsors m’expliquen que s’han basat en el model dels casals catalans. Em sobta i impressiona. Exportant model.

Quan arriba l’hora som una trentena de persones, catalanes i irlandeses. Faig una versió modificada del que és habitual. Amb més fons i no donant per sentat que s’entenga res. Però l’esquema és l’habitual. Deu minuts d’introducció i molta estona per a parlar. Ho fem tots en anglès perquè els irlandesos no perden cap detall. Un català fa tant bé l’accent irlandés que no em puc estar de dir-ho, fet que provoca una rialla ben sonora del públic. 

Les referències al procés irlandés són menors de les que esperava. Tothom assumeix que és ben diferent. Ací quinze anys després dels acords de pau segueixen havent moltes ferides obertes.

Quan acabem propose als catalans que fem una cervesa i descobrim que no hi ha encara ANC al nord d’Irlanda. Ens posem a la feina de constituir-la i segurament no hi ha millor lloc que el pub on hem anat a parar, ja que allà fa cent anys es va fundar el moviment republicà irlandés, una de les seues branques. Brindem.

Arribe a Gironella per a fer la presentació del llibre. Una sala plena a rebentar amb gent dempeus i tot. Només passar la porta em saluda un home: ‘la meua filla viu a Dublín i vindrà a la xerrada de dimarts…’ Fem una foto per enviar-li. ‘Que em salude…’ li dic, pensant que ja és curiós això de la globalització. La sorpresa és que al cap d’uns minuts una altra persona em repeteix la mateixa frase però ara en masculí: ‘el meu fill viu a Dublín i vindrà a la xerrada de dimarts…’. Alto! Com un xic? era una xica fa un segon? Doncs resulta que no. La casualitat és enorme, dos joves de Gironella, que no és tan gran, viuen a Dublín i m’anuncien a través del seus pares que vindran a la xerrada de dimarts. Promet una foto…

Xerrada dimarts a Cardedeu. En un teatre local impressionant, ple de gent. Els organitzadors, l’associació local de jubilats, estan molt tristos perquè és el darrer cicle d’actes que fan. L’ajuntament està enfrontat amb ells i els ha fet la vida, m’expliquen, impossible. Al final han llençat la tovallola, cosa realment trista a la vista de l’enorme capacitat de convocatòria que tenen i demostren. 

Anant cap a Cardedeu puja a Granollers un grup de joves al tren protestant contra les protestes abussives del transport públic. Ho fan molt bé. Pugen amb cartells i pancartes i llegeixen un manifest. Faig una piulada amb la foto de la seua protesta. I en baixar a Cardedeu baixen ells també. Em fa gràcia que un dels manifestant em salude i em diga ‘ja hem vist la teua piulada. Temps moderns…