Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

A la casa del president Irla, a Sant Feliu de Guíxols

Publicat el 4 de juny de 2014 per vicent
Presentació del llibre a Sant Feliu de Guíxols, a la que fou la casa del president Irla, molt ben restaurada i aprofitada, reivindicant fins i tot la taverna que va ser de la seua família.

És un lloc magnífic i únic per a explicar que cal que gaudim del moment que estem vivint. Som uns autèntics privilegiats d’estar protagonitzant aquest moment històric. Sempre explique que moltes generacions de catalans no han pogut fer res més que resistir. Ací, en aquesta casa, l’explicació és evident. En què devia creure el president Irla quan va acceptar el càrrec? Ho va fer a la mort, assassinat del president Companys i sense cap perspectiva de res. Ho va fer perquè havia de fer-ho. A ell li tocava mantenir la institució i ho va fer fins a la mort. Què pensaria avui?

Ho comentem animats durant una bona estona després de la xerrada. Una pregunta sense resposta, em tem. 

A la Súnion, amb el jutge Vidal, la Liz Castro i el Sergi Mateu

Publicat el 28 de maig de 2014 per vicent
…i amb centenars de persones més.

Aquesta volta tocava un debat, un debat ampli presentat per Sergi Mateu i en el qual interveníem per aquest ordre la Liz, el jutge Vidal i jo mateix. Davant un auditori espectacular. Jo no coneixia l’escola, no en el seu nou emplaçament, però el que m’imagine que deu ser l’espai pluridisciplinar, una mena de sala d’actes, va quedar molt i molt xicotet.

Era divertit perquè mentre anaves parlant veies gent que arrosegava cadires, invadint cada vegada espais més i més allunyats. La causa principal evidentment era el jutge Santiago Vidal, convertit en involuntària estrella mediàtica gràcies al Consejo General del Poder Judicial.

Ell va parlar amb una notable contundència i va explicar coses que resultaven com a mínim impactant. Sempre sense alçar ni un to la veu i rebuscant entre les paraules per a trobar el vocable exacte -vici que supose en la meua ignorància que deu ser de jutge.

Al final tot de gent se li acostava donant-li les gràcies per la fermesa i mostrant-li la solidaritat. Merescuda, sens dubte. Que la gent que dóna tant la cara no sol demanar-ho però un somriure és ben reconfortant. 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La visió des de dins del New York Times

Publicat el 24 de maig de 2014 per vicent
Aquest informe intern del New York Times sobre què està passant en el món del periodisme i com això obliga a canviar el seu model de diari és impressionant. Especialment perquè els grans temes que planteja els compartim diaris de tot el món amb independència del tamany i la reflexió. Si el tema us interessa llegir-lo és imprescindible.

  The Full New York Times Innovation Report

 

A Castellbisbal

Publicat el 24 de maig de 2014 per vicent
Xerrada impressionant a Castellbisbal. L’ANC local és més que ben organitzada. Un dels seus membres els ha cedit un local magnífic al mig de la població, perfectament arreglat. La sala s’omple de gent, sobre una paret la seqüència fotogràfica de la Via Catalana corresponent a la localitat. 

Flota en l’ambient el tema de les europees, com és lògic. La pregunta sobre com aniran i com de representatives seran. Dependrà de l’abstenció. Amb una abstenció molt alta caldrà prendre-les amb una certa prudència. Si l’abstenció no ho és tant aleshores podrem treure conclusions. M’expliquen que els socialistes locals ‘estan fent números’. Números vol dir sobre les conseqüències locals d’una caiguda general que ja veurem si passa. Tothom la dona per segura però les urnes sempre acaben donant sorpreses.
 

Què és per a mi el periodisme i cap on anem

Publicat el 20 de maig de 2014 per vicent
Aquesta setmana fa trenta anys que va començar a funcionar El Temps i per tant faig trenta anys treballant de periodista. Que és molt. De casualitat he descobert que els amics de les Jornades Breyting van tenir a bé gravar la meua intervenció dedicada a explicar què crec jo que és un diari i com veig el futur del periodisme. En el debat es colen temes que no hi tenen a veure però si a algú li interessa la meua opinió sobre aquest ofici que m’ho ha donat tot en la vida em sembla que aquest vídeo és un bon resum.

Responsables

Publicat el 19 de maig de 2014 per vicent

Conten que Sir Winston Churchill va reaccionar amb molta flegma i humor després de perdre les eleccions britàniques, convocades immediatament després que ell tingués un paper clau en la victòria aliada a la Segona Guerra Mundial. Diuen que el vell lleó, que tant d’esforç havia esmerçat per guanyar els nazis, va dir alguna cosa així com que la democràcia només té el problema que la gent vota el que vol. I efectivament és així.

La gent vota el que vol però les conseqüències del vot sempre acaben fent-se ben visibles. Com ho van ser ahir al camp del Barça. Això, aquest equip penós és el resultat, al final, del vot dels socis. Del vot de la gent que va triar un president i una directiva capaços de destrossar-ho tot a una velocitat inaudita: el club, la seua imatge, els seus valors i fins i tot el joc de l’equip.

Això que vam viure ahir és el balanç cru de la feina d’una directiva blaugrana el màxim representant de la qual ha fugit. Fugit. Això que vam viure ahir és el que s’ha guanyat una directiva que va planificar la temporada de la pitjor manera imaginable, acumulant error rere error. D’una directiva que ha aconseguit una sola victòria en tot l’any: guanyar un referèndum que portarà el club a endeutar-se fins a les celles. Qui sap si com a part d’una agenda oculta. Qui sap si l’únic títol que realment els importava a ells era aquest.

Ara el normal és que hi hagueren eleccions a la presidència del Barça. I que en tot cas els socis culers pogueren castigar, si ho consideren convenient, els responsables finals d’això que hem viscut. Ep! repeteixo que si ho consideren convenient. Perquè no cal que ens enganyem: tots sabíem ja en el seu moment el que podia donar de si aquesta gent que seu a la llotja, però sobretot tots sabem també que la gent vota el que vol.

(El meu article d’ahir a L’Esportiu de Catalunya

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Sant Quirze de Besora

Publicat el 18 de maig de 2014 per vicent
Xerrada dijous a Sant Quirze de Besora. El tren se’m fa llarg i quan hi arribe encara hem de fer la volta pel poble del costat. Estan arreglant el pont, l’estació cau a l’altra banda del poble i els cotxes simplement no hi passen.

El company de l’ANC que em porta des de l’estació té un fill se li va morir de càncer fa pocs mesos. No sé com dir-li el greu que em sap. És una d’aquelles persones, que tantes n’hi ha, de pedra picada, treballadora, capaç, sempre disposada a fer el que siga però que veus que porta com un pes feixuc l’absència. Ho entenc perfectament i intente dir-li-ho. Però no sé si aconseguisc ser prou amable amb ell. Jo també estic tocat per la història…

Al local de Caixa Manlleu, que ja no sé ni de qui deu ser ara, em trobe bastant més gent de la que esperava pel context geogràfic. I algun d’aquells noms il·lustres de l’independentisme, persones que ja hi eren quan estàvem sols, gent que fins i tot va haver d’aguantar la tortura i la incomprensió. Gent que sempre m’impressiona veure’ls, allà, disposats a seguir treballant fins a la victòria. Com un més.

A Altafulla, amb amics

Publicat el 18 de maig de 2014 per vicent
Sempre que puc, quan faig una presentació procure anar a sopar amb la gent de l’ANC local. És una manera d’anar coneguent el país i també de donar gràcies a tots els qui estan aconseguint el tomb històric en marxa ara mateix.

Sempre són una colla més o menys avinguda, alegre i entusiasta. A Altafulla, però, em semblen autèntics amics. M’epliquen que la majoria es van conèixer arran el pas de la Via Catalana per la localitat. Fa doncs poc més d’un any que l’ANC s’hi va constituir, precisament per a dur a terme en condicions la via. I veient-los xerrar i fer-se bromes al voltant de la taula em sembla impossible. Més aviat semblen amics de dècades.

Aquest, la força dels lligams emocionals que el moviment ha creat, fa temps que pense és un factor també de pes. Aquella cosa de la militància dels anys setanta i vuitanta era molt diferent. Ací hi ha menys doctrina i més estima. I segurament això també ho fa tot plegat més fort. O com a mínim m’ho sembla a mi… 

A Súria, discutint sobre els valencians

Publicat el 13 de maig de 2014 per vicent
Quan arriba el tren a Manresa Toni Perís ja és esperant-me. Toni és un xativí il·lustre, professor fins fa poc a la Universitat del País Basc, un gran expert en llatí medieval i una persona excepcional pel seu entusiasme, fidelitat al país i bonhomia.De camí cap a Súria la conversa ens porta a Xàtiva i Lloc-nou, dos espais geogràfics que compartim. La ruta se’m fa curt mentre li explique les passejades amb la meua àvia o com portàvem a pasturar les cabres del tio Troski. Quan arribem el lloc de la xerrada em sembla especialment agradable. Un local a les afores, ple d’arbres i de llum. És el dia que falta exactament mig any per al referèndum.

Curiosament, però, en un lloc on tenen de veí un valencià il·lustre la conversa acaba derivant en el paper dels valencians en el procés. Supose que estic poc encertat perquè acaba organitzant-se un guirigai que em supera i em fa posar-me massa nerviós. No m’entenen o jo no sé explicar-me. I em sap molt greu. Intente rebaixar la tensió tant com puc però me n’adone que això és al preu de carregar-me-la jo tota dins meu. Què hi farem?

Quan pugem al cotxe de nou amb el Toni, aquesta vegada per a tornar, li dic que a voltes em faria blavero. Sort que els quilòmetres cap a Barcelona ens permeten parlar de llibres i projectes i el somriure em va tornant a la cara, a poc a poc.

(L’article al setmanari de Súria sobre la xerrada)

Al Voltregà

Publicat el 10 de maig de 2014 per vicent
Els amics de l’ANC de Sant Hipòlit del Voltregà i les Masies de Voltregà em conviden a presentar el llibre en un ambient francament relaxat. És una sessió més informal de les que habitualment faig i molt agradable. Xerrem sense presses i amb molt de detall.

En arribar-hi m’espera Xavier Bardolet, amb un fotògraf d’El 9Nou. Bardolet és un professional notable amb molts anys de treball a l’esquena. Publica al seu diari una entrevista, mig entrevista a peu dret, mig resum de la conferència. L’encerta com sempre amb el títol. Darrerament em diverteix molt posar de relleu les enormes incongruències de les tesis unionistes, que no resisteixen el més simple anàlisi.

En acabar em porten a sopar a La Gleva a un restaurant desconcertant. Hi ha carns de tot arreu del món, d’una qualitat enorme. Optem pels embotits del país ja que és tard i entaular-nos molt no em sembla una bona idea. Al final menjarem més del que toca mentre escolte interessants històries locals i la crònica d’un viatge ben especial a l’Àfrica.

Tres Zeros

Publicat el 9 de maig de 2014 per vicent

Els recomane que isquen al carrer i compren un llibre: ZeroZeroZero, de Roberto Saviano (Ed. Empúries). El volum és un retrat implacable i duríssim de com la cocaïna està esdevenint el centre de l’economia mundial. És una lectura angoixant i desesperant. Però lúcida. Saviano no és un qualsevol. Viu fa anys d’amagat i envoltat de policies que el protegeixen. Primer va denunciar la seua pròpia màfia i ara ha fet un retrat demolidor de com les màfies del món, totes, estan unint-se al voltant del tràfic de cocaïna. Una mercaderia que té clients fins i tot enmig de la més greu de les crisis econòmiques, que ha articulat un sistema de brokers i de negocis que desdibuixen els límits entre l’economia legal i la criminal, i que és una de les amenaces més greus que podem imaginar.

El llibre és periodisme. Però esquitxat amb fragments literaris curts que tenen un valor enorme. Saviano s’hi aboca i Pau Vidal els tradueix amb una excel·lència que ha de ser remarcada. No sempre el traductor és un traïdor i de vegades, a més, ha de resoldre envits notables. Com tradueixes, per exemple, el llenguatge d’un cappo sicilià que barreja dialectes i llengües sense cap regla fixa? M’agradaria trobar l’original italià per comparar-lo, però l’atmosfera que s’hi dibuixa, en la versió catalana, és molt creïble, que és el millor que es pot dir.

El problema posat sobre la taula per Saviano, però, és d’una cruesa angoixant. I, sincerament, un cop llegit el llibre no sé ni imaginar-me quina solució pot tenir això. Quina forma hi ha de controlar, aturar i desmuntar aquest monstre que cada vegada mana més sobre el nostre món. Saber que existeix és el primer pas i en això Saviano ha marcat un abans i un després.

(El meu article d’ahir a El Punt Avui

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

A Manresa. A les sis.

Publicat el 7 de maig de 2014 per vicent
Xerrada a la Fundació Universitària de Manresa. A les sis. Hora ben rara. Hi puge amb una certa inquietud. Però la sala, de les grosses, ja és plena de gom a gom quan hi arribe. No em canse de repetir-ho: com més passeges el país més veus l’entusiasme que hi ha. No importa ni l’hora, ni el dia, ni amb què competeixes. La gent vol saber què passarà amb el procés d’independència i per això totes les xerrades que fem, tanta gent diversa, són sempre plenes. A l’hora que siga i on siga.

Finalment són més de dues hores de debat. La gent té ja com descomptat que hi arribarem i cada volta les preguntes es centren més en el futur, en la constitució, en com serà la república. La iniciativa de Santiago Vidal de redactar-ne un text crida especialment l’atenció i il·lusiona. ‘És que jo només he vist una constitució en la meua vida i no sé com pot ser una altra’ em diu un senyor quan acaba tot. I afegeix: ‘Sóc de Conca i he començat a parlar en català ara, quan he entès que la independència és l’única sortida possible’. Tot és més raonable i lògic que no sembla…

Derrota

Publicat el 5 de maig de 2014 per vicent

No sé imaginar-me una manera més cruel de perdre que la del València l’altra nit contra el Sevilla. Semifinal europea. A casa. Véns d’un primer partit en què els donen per bo un gol en fora de joc. Perds dos a zero. Tant hi fa. El passat és passat i ara cal mirar endavant. Necessites fer dos gols aviat i, a partir d’aleshores, jugar amb el cap. Ho fas. Marques els dos gols ben aviat i esperes a fer el tercer quan ja sembla definitiu. El primer, amb sort; el segon, magnífic, bellíssim. El tercer, èpic, com toca i cal. I aleshores el partit s’allarga quatre minuts, l’àrbitre allarga el partit quatre minuts. No tres, ni dos ni un. Quatre justos. I en el darrer segon del quart minut afegit marquen ells. Un gol de cap. Tant a punt del xiulet final que ja no pots ni treure el baló de nou des del mig del camp. Encara que no calia. Ara n’hauries de fer dos, de gols. I et quedes sense final. Fora. Per un segon. Literalment.

El futbol és això i és així, per descomptat. Quan et passa una situació com aquesta a favor t’entra una gran eufòria que tots recordem durant anys, però quan et passa en contra et vols morir. És massa dur tot plegat. Massa corprenedor. Després de tant esforç? Les mans van a la boca i s’hi queden durant uns segons que semblen simplement eterns. Com pot ser? Però com pot ser?

I aleshores comencen les especulacions. Si no hi hagués hagut aquest canvi, o aquell altre. Si no s’haguera fet enrere l’equip en l’últim minut. Dissecciones la jugada del darrer gol. Un pas més endavant d’aquest, un marcatge més contundent contra aquell. Una falta, si calia. Una falta! Tot, excepte deixar que aquell gol entrara per l’escaire provocant un silenci sepulcral i aquestes cares de no saber ni que dir.

(El meu article d’aquesta setmana a L’Esportiu)