Mails per a Hipàtia

Xerrada, dijous, a Berga. Al magnífica Pavello de Suècia. Impressiona pensar que un edifici com aquest, fet per Suècia en ocasió de l’Exposició Universal de Barcelona, té més de cent anys. La seua modernitat és rabiosa i la bellesa i elegància de l’indret difícil de superar en termes arquitectònics.

Durant la xerrada apareix la qüestió d’un possible cop d’estat. La desmentisc, com sempre, en base a un argument tècnic: quan Espanya va anul·lar la mili obligatòria va perdre la capacitat logística de fer servir l’exèrcit com a policia interior. En el cas del Principat una invasió amb garanties no es pot fer amb menys de mig milió de soldats i aquesta xifra multiplica per quatre els efectius de l’actual exèrcit espanyol. A l’eixida m’expliquen que precisament el pavelló de Suècia i l’edifici annex havien estat confiscats durant la guerra pels feixistes italians que eren l’avançada de Franco. I em donen una xifra: 10.000 es van haver d’instal·lar a Berga per a poder controlar la contrada. Qui s’imagina avui 10.000 soldats instal·lats a Berga per a aturar el procés d’independència? I d’on els treurien perquè caldria multiplicar els de Berga pels de tot Catalunya i encara pel temps ja que una invasió reclama quedar-s’hi anys…

Acabada la xerrada vam passar per la plaça a veure el rellotge que s’ha instal·lat a l’ajuntament per a fer el compte enrere cap al referèndum. És un d’aquells electrònics amb llum, que a plena nit feia un efecte certament enorme. 

Xerrades, divendres i dissabte, a La Sénia i Palautordera. Amb un ambient extraordinari en totes dues. Quan veus les sales tan plenes de gent i l’entusiasme que es respira arreu del país més aviat cal contenir l’optimisme. Que no hem guanyat encara res, malgrat que estem en condicions de guanyar-ho tot.

En els dos casos, però, quede impacte per dues trobades personals que em retornen al passat. A La Sénia la gran sorpresa és trobar-me al Xavier, amb qui vaig fer, vaig patir, la mili. Jo vaig passar una mili horrorosa, en una unitat d’helicòpters que estaven bojos, recent tornats del Sàhara, que eren uns feixistes integrals i que ens les feien passar molt magres a tots. Hi vam acabar juntant-nos més o menys els qui no aguantàvem aquella gentola i ens refugiàvem en la companyia dels pocs amb els qui podíem parlar obertament i sense embuts. El Xavier era un d’ells i veure’l després de tants anys em va fer una gran alegria. Evidentment vam comentar com de diferent era tot i quina distància tan enorme que hi ha entre aquell moment i el que ara vivim. ‘I el que viurem aviat…’ que li vaig dir jo.

A Palautordera ja hi vaig fer cap pensant que igual hi acudiria el Jordi. El Jordi és el marit de la Remei, que va ser cangur de les nostres filles, especialment de la meua major, fins a la seua mort. La Remei va ser per a nosaltres una dona especialment important, molt. I la seua mort va ser una desgràcia enorme, un pes que encara avui ens costa d’assumir. Ella vivia a Barcelona però era de Palautordera i els seus darrers anys els va passar allí. 

Quan vaig entrar a la sala vaig buscar a veure si el veia al Jordi però no el vaig trobar entre la gentada present. De sobte però el vaig descobrir quan ja havia començat a xerrar. Així que en el moment en que vam acabar vaig córrer a abraçar-lo, emocionat. Em va fer dedicar-li un llibre, que evidentment el vaig dedicar a la memòria de la Remei, que al cap i a la fi, és una raó més per a guanyar. La de fer-ho per tots aquells que no ho hauran pogut viure però que són encara ben dins del nostre cap, dels nostres cors. 

Xavier Prats serà a partir d’aquest agost el nou director general d’educació i cultura de la Unió Europea, un càrrec rellevant, molt important i en el qual és molt bo que hi haja precisament un català.

En base a això el departament de cultura va organitzar dimecres un debat sobre el paper de la cultura en el projecte europeu on ens van convidar a la Giovana Carnevalli i a mi mateix a fer com de sparrings del nou director general, sota la batuta de l’amic Ignasi Aragay.

En Prats el coneixia d’algun acte a Brussel·les on havíem coincidit  però em va agradar molt aprofitar l’oportunitat per a saber-ne més. I he de dir que em va sorprendre molt favorablement. Té les idees molt clares i té una capacitat insòlita per a recordar dades i relacionar-les.

[vimeo 99913043 w=500 h=281]

La Cultura en el Projecte Europeu amb la participació del Sr. Xavier Prats Monné from SDE ICEC on Vimeo.

El nou rei d’Espanya ha decidit coronar-se el mateix dia que el seu avantpassat va cremar Xàtiva. Aquell borbó malnascut no en va tenir prou encara i va decidir canviar-li el nom. Els seus habitants van ser deportats en massa a la Manxa i la ciutat va prendre durant un segle l’histriònic nom de Colonia Nueva de San Felipe. Per això avui a Xàtiva penjaran crespons negres dels balcons i les finestres, enutjats per la insensibilitat absoluta del nou Borbó que no ha tingut cap remordiment ni vergonya a l’hora de coronar-se vestit de militar i el mateix dia en què el seu avantpassat va ordenar la crema. Parle, doncs, avui de Xàtiva. Amb goig. De la Xàtiva de mon pare i els meus avantpassats. De la Xàtiva que veia des del balcó de ca ma güela al carrer Montcada, carrer de trànsit estret, vell símbol de la ciutat lliure. Del so de la font de la plaça de la Trinitat. Dels arbres de l’Albereda. De la calor espessa i blanca que ens obligava els xiquets a la migjornada.

I parle amb orgull de la Xàtiva que no ha oblidat mai el seu origen ni el seu valor com a símbol de la nació. La de les banderes roges amb les quatre barres al mig. La de Vicent Peris i l’Encobert, la que canta l’Estellés, la dels morts sota el bombardeig feixista italià a l’estació, la de Raimon i sa mare, en aquell carrer blanc, la dels Ventura pare i fill, la dels maulets i la pedra que els recorda amb solemnitat a la plaça de Sant Francesc, la de l’Almodí on penja Felip V cap per avall i on penjarà cap per avall pels segles dels segles. Mentre Xàtiva existisca.

Avui un Felipe en substituirà un altre. I Xàtiva ho veurà, ferma al peu del castell. Posada en el mapa d’on la van voler esborrar.

(El meu article d’ahir a El Punt-Avui) 

Aquest divendres em tocava predicar a Campredó, el poble del meu admirat Emigdi Subirats. L’Emigdi és un d’aquells homes sense els quals el país no tiraria endavant. Són dècades ja empenyent i fent millor tot el que toca. Tant en l’àmbit cultural i polític com en el professional. Em parla amb entusiasme dels seus xiquets i dels treballs que els ha dirigit aquest any. Diu que vint han tret excel·lents i se li nota un orgull de professor que em causa sana enveja.

En arribar al local on farem la xerrada hi ha un home gran que me’l presenta de seguida. Es diu Joserin i l’Emigdi m’explica que és un vell resistent al franquisme, catalanista de tota la vida. Joserin m’impacte en dir-me que s’està cuidant molt perquè no vol morir-se just ara, que vol veure la independència abans. Tots els qui hi són el tracten amb deferència i respecte, cosa que em fa content. Cal saber que si hem arribat ací és gràcies a tots però també que hi ha gent com Joserin o Emigdi que mereixen unes gràcies molt especials. 

Arribe a Roda de Ter i l’ajuntament només ja fa impressió amb la seua estelada sola flotant a l’aire. Això és territori que ja en podríem dir alliberat i es nota en la xerrada, en les coses que la gent pregunta, en la manera d’expressar-se. És el dia de la dimissió de Pere Navarro així que bona part de les preguntes en giren al voltant. Perquè? Com és que ha estat ara? Què significa? Em conten que els vots socialistes a les europees en Roda de Ter han estat ínfims. ICV està a punt de superar-los i ERC i CiU estan en una altra galàxia, a anys llum. De fet els socialistes locals ja fa temps que s’han desentès del projecte de Navarro que ara s’acaba.

Després, durant el sopar, conec una mestra de Burjassot que fa molts anys que treballa ací i que havia lluitat ja i patit molt durant el franquisme. Diumenge va anar al País Basc a veure la cadena humana i ens regala adhesius, amb els quals anem més contents que un gínjol, cap a casa. 

Hi ha dies que l’excursió no paga la pena només per la xerrada i el que hi aprenc o veig sinó també per l’entorn. A La Cellera, per exemple, m’expliquen que el Ramon Barnils hi anava sovint i la Pilar, que porta el grup de lectura de la biblioteca, m’explica unes anècdotes sobre ell que em resulten particularment plaents. Anècdotes relacionades amb mi, explicades pel Ramon fa dècades i que ara em retornen com un regal inesperat de la mà d’una persona que fins avui desconeixia.

A La Cellera, per cert, he començat a veure que la gent s’està prenent molt seriosament el tema de l’11 de setembre. Ja ho he dit diverses vegades: serà més important i tot, em sembla a mi, que el 9N. I veig que els preparatius van de debò, amb plena consciència del que ens hi juguem. Magnífica senyal…

 

Presentació del llibre a Sant Feliu de Guíxols, a la que fou la casa del president Irla, molt ben restaurada i aprofitada, reivindicant fins i tot la taverna que va ser de la seua família.

És un lloc magnífic i únic per a explicar que cal que gaudim del moment que estem vivint. Som uns autèntics privilegiats d’estar protagonitzant aquest moment històric. Sempre explique que moltes generacions de catalans no han pogut fer res més que resistir. Ací, en aquesta casa, l’explicació és evident. En què devia creure el president Irla quan va acceptar el càrrec? Ho va fer a la mort, assassinat del president Companys i sense cap perspectiva de res. Ho va fer perquè havia de fer-ho. A ell li tocava mantenir la institució i ho va fer fins a la mort. Què pensaria avui?

Ho comentem animats durant una bona estona després de la xerrada. Una pregunta sense resposta, em tem. 

Aquest matí m’han fet una entrevista en els informatius de la televisió kurda Ronahi sobre la situació allà, especialment pel que fa als kurds de Rojava, a Síria i sobre el resultat de les eleccions europees al nostre país i el procés d’independència. 

 

…i amb centenars de persones més.

Aquesta volta tocava un debat, un debat ampli presentat per Sergi Mateu i en el qual interveníem per aquest ordre la Liz, el jutge Vidal i jo mateix. Davant un auditori espectacular. Jo no coneixia l’escola, no en el seu nou emplaçament, però el que m’imagine que deu ser l’espai pluridisciplinar, una mena de sala d’actes, va quedar molt i molt xicotet.

Era divertit perquè mentre anaves parlant veies gent que arrosegava cadires, invadint cada vegada espais més i més allunyats. La causa principal evidentment era el jutge Santiago Vidal, convertit en involuntària estrella mediàtica gràcies al Consejo General del Poder Judicial.

Ell va parlar amb una notable contundència i va explicar coses que resultaven com a mínim impactant. Sempre sense alçar ni un to la veu i rebuscant entre les paraules per a trobar el vocable exacte -vici que supose en la meua ignorància que deu ser de jutge.

Al final tot de gent se li acostava donant-li les gràcies per la fermesa i mostrant-li la solidaritat. Merescuda, sens dubte. Que la gent que dóna tant la cara no sol demanar-ho però un somriure és ben reconfortant. 

 

Aquest informe intern del New York Times sobre què està passant en el món del periodisme i com això obliga a canviar el seu model de diari és impressionant. Especialment perquè els grans temes que planteja els compartim diaris de tot el món amb independència del tamany i la reflexió. Si el tema us interessa llegir-lo és imprescindible.

  The Full New York Times Innovation Report

 

Xerrada impressionant a Castellbisbal. L’ANC local és més que ben organitzada. Un dels seus membres els ha cedit un local magnífic al mig de la població, perfectament arreglat. La sala s’omple de gent, sobre una paret la seqüència fotogràfica de la Via Catalana corresponent a la localitat. 

Flota en l’ambient el tema de les europees, com és lògic. La pregunta sobre com aniran i com de representatives seran. Dependrà de l’abstenció. Amb una abstenció molt alta caldrà prendre-les amb una certa prudència. Si l’abstenció no ho és tant aleshores podrem treure conclusions. M’expliquen que els socialistes locals ‘estan fent números’. Números vol dir sobre les conseqüències locals d’una caiguda general que ja veurem si passa. Tothom la dona per segura però les urnes sempre acaben donant sorpreses.
 

Aquesta setmana fa trenta anys que va començar a funcionar El Temps i per tant faig trenta anys treballant de periodista. Que és molt. De casualitat he descobert que els amics de les Jornades Breyting van tenir a bé gravar la meua intervenció dedicada a explicar què crec jo que és un diari i com veig el futur del periodisme. En el debat es colen temes que no hi tenen a veure però si a algú li interessa la meua opinió sobre aquest ofici que m’ho ha donat tot en la vida em sembla que aquest vídeo és un bon resum.

Conten que Sir Winston Churchill va reaccionar amb molta flegma i humor després de perdre les eleccions britàniques, convocades immediatament després que ell tingués un paper clau en la victòria aliada a la Segona Guerra Mundial. Diuen que el vell lleó, que tant d’esforç havia esmerçat per guanyar els nazis, va dir alguna cosa així com que la democràcia només té el problema que la gent vota el que vol. I efectivament és així.

La gent vota el que vol però les conseqüències del vot sempre acaben fent-se ben visibles. Com ho van ser ahir al camp del Barça. Això, aquest equip penós és el resultat, al final, del vot dels socis. Del vot de la gent que va triar un president i una directiva capaços de destrossar-ho tot a una velocitat inaudita: el club, la seua imatge, els seus valors i fins i tot el joc de l’equip.

Això que vam viure ahir és el balanç cru de la feina d’una directiva blaugrana el màxim representant de la qual ha fugit. Fugit. Això que vam viure ahir és el que s’ha guanyat una directiva que va planificar la temporada de la pitjor manera imaginable, acumulant error rere error. D’una directiva que ha aconseguit una sola victòria en tot l’any: guanyar un referèndum que portarà el club a endeutar-se fins a les celles. Qui sap si com a part d’una agenda oculta. Qui sap si l’únic títol que realment els importava a ells era aquest.

Ara el normal és que hi hagueren eleccions a la presidència del Barça. I que en tot cas els socis culers pogueren castigar, si ho consideren convenient, els responsables finals d’això que hem viscut. Ep! repeteixo que si ho consideren convenient. Perquè no cal que ens enganyem: tots sabíem ja en el seu moment el que podia donar de si aquesta gent que seu a la llotja, però sobretot tots sabem també que la gent vota el que vol.

(El meu article d’ahir a L’Esportiu de Catalunya)