Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

Un casal a Belfast

Primera presentació de la microgira irlandesa. A Belfast plou, que no és una gran novetat. Passegem pel centre. És ben evident, al centre, el canvi originat pel procés de pau. L’Hotel Europa, l’hotel que ha patit més atemptats del món, no té ni tan sols seguretat a la porta. Les botigues recorden, lamentablement, una ciutat qualsevol amb les marques i els venedors típics que trobaries a Liverpool, Manchester, Londres o Dublín.

Fem cap finalment al Centre Ar Reálta. És un primer pis on coexisteixen diverses entitats, un espai com de bar i una ampla sala d’actes. Els seus impulsors m’expliquen que s’han basat en el model dels casals catalans. Em sobta i impressiona. Exportant model.

Quan arriba l’hora som una trentena de persones, catalanes i irlandeses. Faig una versió modificada del que és habitual. Amb més fons i no donant per sentat que s’entenga res. Però l’esquema és l’habitual. Deu minuts d’introducció i molta estona per a parlar. Ho fem tots en anglès perquè els irlandesos no perden cap detall. Un català fa tant bé l’accent irlandés que no em puc estar de dir-ho, fet que provoca una rialla ben sonora del públic. 

Les referències al procés irlandés són menors de les que esperava. Tothom assumeix que és ben diferent. Ací quinze anys després dels acords de pau segueixen havent moltes ferides obertes.

Quan acabem propose als catalans que fem una cervesa i descobrim que no hi ha encara ANC al nord d’Irlanda. Ens posem a la feina de constituir-la i segurament no hi ha millor lloc que el pub on hem anat a parar, ja que allà fa cent anys es va fundar el moviment republicà irlandés, una de les seues branques. Brindem.

De Gironella a Dublín, dos encàrrecs

Arribe a Gironella per a fer la presentació del llibre. Una sala plena a rebentar amb gent dempeus i tot. Només passar la porta em saluda un home: ‘la meua filla viu a Dublín i vindrà a la xerrada de dimarts…’ Fem una foto per enviar-li. ‘Que em salude…’ li dic, pensant que ja és curiós això de la globalització. La sorpresa és que al cap d’uns minuts una altra persona em repeteix la mateixa frase però ara en masculí: ‘el meu fill viu a Dublín i vindrà a la xerrada de dimarts…’. Alto! Com un xic? era una xica fa un segon? Doncs resulta que no. La casualitat és enorme, dos joves de Gironella, que no és tan gran, viuen a Dublín i m’anuncien a través del seus pares que vindran a la xerrada de dimarts. Promet una foto…

A Cardedeu, un teatre i una manifestació al tren

Xerrada dimarts a Cardedeu. En un teatre local impressionant, ple de gent. Els organitzadors, l’associació local de jubilats, estan molt tristos perquè és el darrer cicle d’actes que fan. L’ajuntament està enfrontat amb ells i els ha fet la vida, m’expliquen, impossible. Al final han llençat la tovallola, cosa realment trista a la vista de l’enorme capacitat de convocatòria que tenen i demostren. 

Anant cap a Cardedeu puja a Granollers un grup de joves al tren protestant contra les protestes abussives del transport públic. Ho fan molt bé. Pugen amb cartells i pancartes i llegeixen un manifest. Faig una piulada amb la foto de la seua protesta. I en baixar a Cardedeu baixen ells també. Em fa gràcia que un dels manifestant em salude i em diga ‘ja hem vist la teua piulada. Temps moderns…

Quatretonda, gent que emociona

Divendres presentació del llibre a l’Ajuntament de Quatretonda (La Vall d’Albaida). Em convida el col·lectiu Cultural Dorresment, un nucli d’activistes que des de fa dècades treballa de forma incansable i modèlica pel país. La gent parla amb passió, com sempre que faig una presentació del llibre al País Valencià intentant entendre, entre tots, quin serà l’impacte de la independència del Principat a la resta del país.

Entre el públic hi ha gent de tot tipus i d’afiliacions polítiques ben diverses. Acabem posant en comú aquelles coses que té en comú el País Valencià amb el Principat i especulant, en el sentit més noble de la paraula, sobre què passarà en un futur que no sembla tan allunyat.

Jo sempre aprenc molt en les xerrades. M’alimente d’elles i en aquesta ocasió més encara ja que apareixen detalls, dates (atenció a les europees al País Valencià), visions que no tenia computades. Fins i tot de camí a Bétera gaudisc durant quasi una hora de la història personal de Rafael Benavent, un home digne que dignifica el país, i que m’explica amb tot detall com va apredre a estimar-lo. Quan entre per la porta de casa li dic a la meua filla, que aquesta vegada m’ha acompanyat, que tenim molta sort. Molta.

(A Quatretonda Digital

El llibre de Ramon

A voltes en les presentacions passen fets que et commocionen. Dijous a Sant Quirze un home gran em va demanar que li dedicara el llibre, a Ramon, i que si es podia fer una foto amb mi. Li vaig dir que sí, que per supost. Es va posar al meu costat mentre un amic seu el fotografiava i va alçar de manera molt ostensible el llibre. Em va cridar l’atenció i no sé si és que vaig posar alguna cara rara però el fet és que em va dir ‘és que és el primer llibre que compro en la meva vida’.

De poc que no caic de tos. Només vaig arribar a dir-li que ja anava éssent hora, cosa a la qual va respondre amb un somriure. Després, en acabat l’acte i mentre anava a sopar amb la gent de l’ANC local no me’l treia del cap. El primer llibre? Caram…

Piuladors

Dilluns taula rodona a Girona, organitzada per la Diputació en el marc dels premis Carles Rahola. Sobre periodisme i internet. 

Com que la Gemma Busquets ho va explicar a El Punt Avui supose que no s’enfadarà si enganxe la seua crònica ací

‘Els periodistes han fet seu l’eslògan publicitari, la frase zen de Bruce Lee (Be water, my friend), que fa vuit anys promocionava una marca de cotxes de gamma alta, amb Be Twitter, my friend. Ser periodista i ser actiu a la segona xarxa social després de Facebook són fets indestriables de la professió, que l’usa com una eina periodística fonamental en les seves rutines diàries. Així ho va manifestar el director de Vilaweb , un dels pioners d’internet i piulador insígnia, Vicent Partal (@vpartal), en el col·loqui sobre com ha canviat Twitter la manera de comunicar dels periodistes; l’acte va obrir ahir al vespre a la Casa de Cultura la Setmana dels Rahola. Partal estava acompanyat dels periodistes (i també piuladors actius) de Catalunya Ràdio Clara Jordan (@clarajordanvila) i Xavier Graset (@xgraset). Moderada per la periodista Clara Sánchez-Castro (@moltclara), la xerrada es pot rastrejar a Twitter a través de l’etiqueta #BeTwitterRahola. Entre altres reflexions i frases piulades en 140 caràcters, Xavier Graset va dir que és un canal on hi ha més emoció, impuls i abraonament i sovint cal pensar abans de piular. Partal hi va afegir que si hi ha algun manual d’estil a Twitter “xiquets, ha de ser el sentit comú”. Clara Jordan, en el seu dia a dia, va explicar que Twitter dóna idees i és més professional, un adjectiu en què van coincidir tots els assistents en comparació de Facebook. “És el pols del país i facilita escoltar la gent”, va dir Vicent Partal. En aquest sentit, es va insistir en el fet de seguir perfils –el seguiment és per Graset un concepte molt messiànic– de diferent tarannà. Clara Jordan ho va reblar dient que Twitter no representa tota la societat, alhora que va botzinar la classe política, la qual no sap gestionar Twitter. “Si un polític vol arribar a la gent, ha de dur ell el seu compte”. I si a Twitter tothom pot escriure qualsevol cosa, per Partal el periodista s’ha de guanyar “la credibilitat piulada a piulada”; això sí, “es perd en segons”.’

La foto, magnífica, és del Manel Lladó.

La mateixa diputació ha fet un resum en vídeo que trobareu ací

 

L’assassí

Era dissabte, com ara quan escric aquest article. Més o menys a la mateixa hora. Aquell dissabte va sonar el telèfon de casa, a Bétera, i a l’altra banda hi havia el Josep Casulleras. Va callar durant un segon molt llarg i després va dir: “Vicent, em sap greu però han mort l’Anna Politkóvskaia.” Aleshores el silenci va ser meu. Supose que llarg. Josep va dir, potser per trencar-lo, “no se sap qui l’ha matat”. “I tant com se sap!”, li vaig respondre: “L’ha mort Putin.”

No em referia, és clar, al sicari, al qui va disparar contra ella a la porta de casa. Em referia a qui va ordenar la mort de la periodista més valenta, tenaç i lliure de tot Rússia. I aquest, el culpable de debò, era Vladimir Putin.

Poques setmanes abanss havíem sopat amb l’Anna a Barcelona, amb una colla de bons amics del PEN Club. Ella havia parlat en un acte al Col·legi de Periodistes del seu darrer llibre. A mi m’havien demanat que en fes la presentació, cosa que vaig fer amb molt de goig, després d’haver admirat durant tants anys el seu treball, els seus articles.

Sopant aquella nit li vam demanar, en un moment determinat, si no fóra bo que vingués a viure a Barcelona una temporada, per recuperar-se de la seua esgotadora lluita contra el crim organitzat que governava i que governa Rússia. Ens va dir que de cap manera, amb aquella veu suau però contundent que tenia. Ens va dir que no, que la seua feina era a Moscou, a Grozni, allà on fes falta el seu testimoni.

Nosaltres estàvem molt preocupats per ella. Ja l’havien intentat assassinar mesos abans i havia hagut de passar per situacions excessives fins i tot per a una gran periodista com ella, acostumada a tot. Però enteníem perfectament el seu compromís. I el vam respectar.

Divendres vaig mirar la cerimònia d’inici dels Jocs Olímpics de Sotxi. Però no tota. Vaig apagar la tele quan va aparèixer l’assassí d’Anna, encarregat, aquesta vegada, d’inaugurar-los davant la mirada còmplice del món.

(El meu article d ‘ahir a El9)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

A Bellaterra

Publicat el 8 de febrer de 2014 per vicent
Presentació dijous a Bellaterra. Dia complicat. Les declaracions de conseller Homs han sembrat molts dubtes. Entre l’audiència dues persones que en parlar s’afirmen socialistes. Cada setmana que passa és més habitual això. Parla un home gran que va viure els fets del 34. El seu pare el van detenir i empresonar a l’Uruguai. Intente convencer-lo de que això ara ja no pot passar però entenc la seua por. Puc imaginar-me dècades i dècades de ressistir i callar. Sense alternatives. I el pòsit de por que creen. ‘Vull veure-ho’, em diu en acabar l’acte. ‘Ho veurà’ que li dic mentre encaixe la seua mà. Sovint aquests petits gestos són els que més m’impressionen. Els més colpidors. Per autèntics.

A L’Espluga de Francolí

Publicat el 2 de febrer de 2014 per vicent
Divendres presentació a L’Espluga de Francolí. Com sempre un debat llarg i entretingut davant un auditori format sobretot per gent de la Conca però amb reforços arribats de lluny que em sorprenen agradablement. L’infeliç tema de l’Operació Estela per sort ja no interessa. La gent ha entès de què va tot plegat i a diferència de la nit anterior no hi ha preguntes al respecte. En canvi apareixen preguntes de molt calat i molt serioses sobretot sobre el que passarà l’endemà de la independència.

Hi tinc l’oportunitat de xerrar una bona estona amb els organitzadors, que es presenten per la tasca que fan: aquest les pancartes, aquell les banderes, aquell altre fa de batlle… És espectacular el moviment que hem arribat a teixir i com tothom sap quina és la seua feina.

L’acte es fa al casal que els Carulla van donar al municipi i potser per això em sorprèn l’explicació segons la qual el poble, malgrat l’actuació exemplar d’aquesta família, era en realitat profundament franquista. M’expliquen que la mateixa gent que ara és a l’ANC als anys setanta feia campanya per la democràcia i va reinvindicar que en les festes locals no es posaren banderes espanyoles a cada carrer, com era la norma. Vist des d’avui sembla la prehistòria això però només el treball durant dècades i dècades d’aquesta gent explica que hajam arribat on som.

Dissabte a Maçanet

Publicat el 29 de gener de 2014 per vicent
Resulta ben curiós per a mi però el tren que em porta a Maçanet per anar bé no hauria de parar a Maçanet sinó a Sils. Sembla que l’estació de Sils és més a prop de Maçanet que no la de Maçanet, cosa que no em negareu que com a mínim és excèntrica.

L’anècdota, però, em dóna peu per a començar la conversa amb els organitzadors d’aquesta presentació matinal en un teatre. No estic massa acostumat a l’hora però amablement em permeten beurem un cafè en escena mentre comence a parlar. He arribat amb el temps just i és l’única manera que puc obrir un poc les parpelles.

Després d’un llarg debat ens n’anem a dinar i m’expliquen històries surrealistes sobre l’ajuntament local, ple de personatges estranys que fan coses que semblen impossibles. Entre els assistents al dinar, per cert, un antic diputat mallorquí del PSOE, fart també com tants altres. M’alegra molt parlar amb ell i escoltar els seus afinats raonaments. Compartim però la preocupació de què passarà amb el nostre tros de país després de la independència. A la sobretaula especulem.

Pete Seeger

Publicat el 28 de gener de 2014 per vicent
Pocs dies després de la mort del mestre Abbado la mort d’un altre mestre. Em desperte amb la desaparició de Pete Seeger, un dels herois més grans de tots els qui estimem la música i la llibertat. Seeger va ser un símbol d’honradesa, compromís, qualitat i coherència. Ell és l’autèntic pare d’això que en deiem ‘música folc’ i que ara prefereixen dir-ne ‘músiques del món’. Tots hem cantat les seues cançons, massa sovint sense saber que eren d’ell. En part perquè ell les feia pujar des de la terra, des de la seua estimada Amèrica. 

El meu homenatge i el meu agraiment etern.

(Ja ho sé que la cançó és de Bob Dylan però el vídeo crec que ressumeix molt bé el que era Seeger) 

Publicat dins de Músiques | Deixa un comentari

Ite missa est

Publicat el 25 de gener de 2014 per vicent
Acte del Tricentari al meu barri, a les Escoles Pies. Hi parlem el senyor Joan Florensa (arxiver de l’Escola Pia), l’historiador Dani Cortijo i jo. En gaudisc molt. Les intervencions del senyor Florensa i del Dani són espectaculars totes dues. Magnífiques.
El senyor Florensa descriu com l’Escola Pia va fer front al 1714 i explica anècdotes extremadament interessants. Com ara que l’Escola Pia de Barcelona la funda gent de Nàpols, que aleshores eren conciutadans nostres en la corona catalano-aragonesa o que quan els van obligar a formar part d’Espanya, dins la divisió de l’Escola Pia internacional van decidir simplement no anar-hi mai a les reunions. I van aconseguir així ser l’Escola Pia de Catalunya, que són avui. 

El Dani Cortijo, per una altra banda, és un narrador excepcional i té una visió molt aguda i molt interessants de la Guerra de Successió. Sostè que els catalans érem protorepublicans i que l’Arxiduc no ens feia ni fu ni fa. I ho sostè amb arguments seriosos que cal escoltar. M’hauria agradat sentir-lo durant hores. Ho miraré de fer quan puga.

A mi em va tocar el futur, que és el present. Hi vaig parlar una mica corprés perquè el local on fèiem la xerrada era l’església de l’escola i francament no n’estic acostumat. Per dins quan vam acabar pensava ‘Ite missa est’, què deien abans per a dir adéu. Amb tot el respecte, és clar.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Abbado

Publicat el 21 de gener de 2014 per vicent

Avui ha mort i he piulat que era un director que sempre m’impressionava per la seua gestualitat. Costava no mirar-lo mentre dirigia, he dit. I m’ha sorprès que molta gent ho repiulara. I m’agradat. Gràcies maestro…

Publicat dins de Músiques | Deixa un comentari