Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

1. La divisió ètnica de l’Irac. 

En aquest mapa de la Universitat de Columbia hi ha una bona descripció de les divisions ètniques dins l’Irac. Bàsicament són dues. La primera entre els kurds i els àrabs i la segona, dins els àrabs, entre els sunnites i els xiïtes. A part hi ha grups minoritaris de cristians, que estan patint d’una forma molt especial l’actual crisis, fins al punt de ser a punt de l’exterminació.

Els kurds, que constitueixen una regió autònoma semi-independent, han estat capaços de crear una administració que funciona però són durament atacats per l’exèrcit Islàmic, especialment perquè hi ha els principals camps de petroli en la zona que l’administració kurda reclama que ha de ser incorporada a la seua regió autònoma.

La divisió entre sunnites i xiïtes tradicionalment ha tingut en Bagdad el seu límit, els sunnites cap al nord i els xiïtes cap al sud. Per això la capital és l’escenari de la batalla més important de conflicte.

2. La batalla de Bagdad

En aquest mapa de la BBC s’observa com en pocs anys hi ha hagut a Bagdad un procés evident de compartimentació ètnica. Durant el 2005 i el 2007 pràcticament van desaparèixer els barris on vivien barrejats els dos grups i ha augmentat el territori controlat pels xiïtes dins la capital. Aquest ha estat un dels factors claus per a que els sunnites hagen interpretat que l’estat iraquià els persegueix i hagen obert la porta a l’Exèrcit Islàmic, que consideren que els defensa.

3. La crisi de Síria

Aquest mapa de l’organització humanitària ACAPS mostra l’actual divisió en zones de Síria. El govern d’Assad controla la capital i la zona costanera. Mentrestant l’oposició controla l’àrea del Golan i al nord la ciutat d’Alep i el seu entorn. Els kurds tenen el control de les seues àrees en la frontera amb Turquia però en el desert és on s’ha fet fort l’Exèrcit Islàmic. Com que no reconeixen la frontera entre Síria i l’Irac és a partir d’aquest espai a Síria que els gihadistes han penetrat a l’Irac.

 4. La reivindicació de l’Exèrcit Islàmic

Aquest és un mapa que cal prendre amb una mica de precaució. Circula per twitter i en teoria defineix quines són les àrees sobre les quals l’Exèrcit Islàmic vol crear el seu califat. Com es veu clarament no respecten la divisió estatal però en teoria s’aturarien a Bagdad, al sud de Bagdad la majoria és clarament xiïta i en el territori kurd de l’Irac, però no en el de Síria.

 5. Una possible nova divisió del Llevant

Aquest és un mapa de Ràdio Liberty que dibuixa bé el possible escenari final de la crisi, amb un redisseny dels dos estats actuals de Síria i l’Irac. Segons aquesta hipòtesi es formaria un estat alauita entre Damasc i Alep, un estat sunnita que aniria de les portes d’Alep a les de Bagdad, un estat xiïta al sud i un estat kurd que des de l’actual territori kurd de l’Irac penetraria en el Rojava sirià.

6. I el control del petroli com a batalla final

Aquest mapa de l’Energypedia ensenya on hi ha els grans camps de petroli a l’Irac. Cal fixar-se sobretot en els superpous de la zona de conflicte entre kurds i sunnites. Aquests superpous són determinants per a la producció mundial i que queden en control dels uns o dels altres pot afectar completament l’economia mundial. Per a salvar la complicada situació actual en el sud el Kurdistan està començant a enviar petroli a través de Turquia, el seu enemic tradicional. Això podria fer canviar per complet la geografia de l’Orient Mitjà i afectar també la situació dels kurds de Turquia, ara durament reprimits.

Matxote era un dels cambrers de ca Montes. Enorme. Gran. Fadrinot. Es casà i només va durar un mes ajuntat. La dona es va treure un dia la sabata i li clavà el tacó al cap. Allò va ser prou i massa. Ell era un home de conviccions elementals però fermes. Per això quan eixia a la conversa que el món era rodó Matxote afirmava que no, que això no podia ser. De cap manera. Tal va ser el debat que un dia se’l van endur a la platja. Havia eixit de quintes i mai no havia vist el mar, tot i que Bétera és només a vint quilòmetres.

Quico el Tordo, Jordi i mon pare el van carregar en un cotxe i el van portar a davant l’enorme extensió d’aigua. Allà Matxote, certament impressionat, es va quedar mirant un instant i va exclamar amb contundència: ‘pues pa aguantar tota eixa aigua a l’atra banda té que haver un mur molt gran!’. Impossible. No va haver manera d’explicar-li que la terra era rodona. Ni el tio Colbi, pacient de mena i explicador de coses en la gran sala de ca Montes va ser capaç de convèncer-lo. El mur a l’altra banda, definitivament, havia de ser molt gran…

—

El tio Colea s’adormia sempre davant l’estufa del bar. L’estufa era un notable artefacte de llenya que omplia de fum el cafè. Jo la recorde com una boira inacabable quan arribava l’hivern. El tio Colea era un jubilat vell que estava sempre al nostre bar. Es prenia un cafè, raonava, feia rotgle per a jugar a baralla o mirar com jugaven. I amb això passava tota la vesprada amb uns pocs cèntims de despesa i tornava després de sopar. Com tants hòmens feien aleshores.

Quico el Tordo, que era terrible, va proposar un dia que quan s’haguera adormit apagaren totes les llums del cafè i la gent seguira comportant-se amb normalitat, jugant a la baralla, com si estigueren enceses. Era cosa de veure què passaria quan el tio Colea obrís els ulls. Dit i fet, Apaguen les llums i segueixen jugant com si res. Truc! retruc! i de sobte el tio Colea que obre els ulls i no veu res de res, només una foscor sorprenent. Conjugats, els hòmens del bar havien tancat fins i tot els portons de fusta de les finestres per a que no entrara ni la llum del carrer.

Pobre Colea. Va ser despertar-se i comencar a cridar ‘m’he tornat cego! no veig res!, xe que no veig!, que no veig!’ i tot el cafè seguint la broma jugant a baralla com si res i preguntant-li de què parlava, que com era que no veia res si tots els llums eren encesos.

El tio Colea es va espantar tant que finalment algú va decidir obrir les llums i que se li passara la por. Passar-se-li se li passà però després de moltes hores. Conten que renegava pel carrer, camí de casa, mentre amenaçava de no tornar mai més a parlar amb cap d’aquells animals ni posar el peus al cafè de Montes.

—

Ximet venia d’Oliva a collir taronja i sempre li eixia debades el cafè. A la nit, quan havien acabat la faena, la seua colla dormia en un corral del poble però abans sempre passaven pel cafè. I l’home feia una profia a veure qui era capaç de cremar-li el cul. Literalment.

Perquè Ximet es posava un diari a la part de darrere dels pantalons, com si portara cua, i desafiava els hòmens a perseguir-lo per tot el cafè intentant pegar-li foc. Tenia una forma de ballar impossible, de tant desconcertant i estranya, que feia que per més que tots anaven darrere seu amb els metxeros encesos ningú mai no aconseguí mai de cremar-lo.

I el cas és que els hòmens discutien les maneres de fer-ho i preparaven estratègies. Esmolaven els metxeros per intentar-ho una vegada i una altra. Però el ben cert és que ningú no era capaç de preveure els moviments d’aquell cul inquiet de Ximet, que sempre acabava cansant els perseguidors, farts d’intentar endevinar en quina direcció anava a moure la cua.

Amb la qual cosa a ell el cafè li eixia debades. Cada nit mentre va vindre.

—

Als anys seixanta, per cap d’any, sense televisors encara, ca Montes era una festa. Mig poble entrava al cafè a celebrar el canvi del calendari. Tots els altres bars tancaven i nosaltres érem, en definitiva, els únics que teníem obert, el refugi segur. I això va ser fins l’any que Leandre va cremar el pi que decorava el local, un pi esplendorós que cada any baixava un dels llenyataires que portaven fusta a Manises.

Ningú no sap ben bé perquè va començar la cosa. Però de sobte Trivi i uns quants corrien per dins del local, perseguint-se els uns als altres i tirant taules. Jugant. Eren habituals de la casa. Que anys després, quan va arribar la tele, esperaven sempre a veure els grans combats de Cassius Clay, que els feien en directe de matinada. Tancaven la porta del carrer i convencien ma güela de no posar gots: ‘dus la casola de la llet que ja beurem d’ella’, deien, tot afirmant que Rita, a ells, els consentia de tot.

Aquell cap d’any, però, la cosa es va complicar. Leandre, ves a saber per què i ves a saber en quina condició etílica que estava, va i li pega foc al pi. Al pi que plantàvem al mig del bar.

A la que la gent se’n va adonar, el pi estava encès i les pinyes i la pinotxa volaven com projectils en totes direccions, enceses. Al mig del bar Leandre reia i reia, com un titot, mentre tota la resta el volia matar. ‘Bandoler! que em cremes la casa!’ cridava ma güela espantada mentre ell li responia a grans crits ‘Rita; treu la calça que ho pintarem tot!’. ‘Treu la calça’ és una expressió preciosa per a parlar de diners però que enmig d’aquell infern no despertava cap simpatia. El cas és que després d’aquella borumballa mai més vam tornar a obrir per cap d’any i a Leandre no el van deixar ja acostar-se al pi. Ni a ple dia.

He agafat el trenet i he passat per Burjassot. En les orelles, una vegada i una altra, com un eco inacabable, ‘No puc dir el teu nom’, l’impressionant poema de Vicent Andrés Estellés.

I una pàtria lliure, lluminosa i alta
No puc dir el teu nom

Mentre desfilava l’Horta, Massarojos enllà, he intentat descobrir-ne el ritme. Sospite que hi ha dues bateries. Una amb les escombretes i l’altra timbals amunt, amb tanta força… Mirava els camps i intuïa les baquetes. Allà lluny el perfil de Montcada i un groove discret, barrejats en el meu cervell somnolent de bon matí.

No puc dir el teu nom
Tinc el desig de tu

A l’estació de Burjassot he vist un retrat de Lenin, mascarat, sobre una columna. Sol. Amb traços vermells ben marcats que algú ha volgut esborrar. Lluny queden aquells dies que l’Estellés no podia dormir, escoltant com afusellaven els rojos al camp de Paterna, com passaven els camions plens de joves que respiraven per última volta.

No és un desig tan sols sexual
No és un desig tan sols conjugal

He baixat en el trenet i he recordat dies, vells. Molt antics. Quan vaig descobrir jo també aquells primitius aparells que et posaven la música a les orelles. Parle de finals dels setanta potser. M’he vist a mi mateix a la corba de Masies plorant amb una cançó de desamor mentre el trenet pujava lent cap a Bétera, tant lent, aquell inacabable camí.

Desig del cel i del cànter,
del pitxer i de l’argila

Les veus sonen fortes, rotundes, repeteixen el final com un batec descontrolat, pam, pam, pam, pam. La bateria marca la desesperació però el matí es ple de sol a Burjassot i jo mire el camí de l’estació, que es perd entre les finques grogues, anònimes, engendradores de poesia.

Terriblement esbelta
dempeus com una pàtria

He mirat els terrats de Burjassot i he imaginat la mirada del poeta, l’Isabel, els llençols blancs, pulcres, estesos sobre la terrassa i el trenet, el meu trenet, xiulant camí de Benicalap mentre el sol puja fort i les ombres es fan escasses, privilegiades, dignes dels silencis.

(Ací trobareu, i podeu comprar, la cançó de Tomàs de los Santos i Borja Penalba)

Coscollar, com sempre tant atent, em fa arribar aquest vídeo de la Falla La Barraca del 1976. En aquest apunt ja vaig fer l’explicació pertinent sobre la mateixa i el meu paper de fundador i primer president. En el vídeo se’ns veu primer de tot en el taller de l’Andreu, on fabricàvem nosaltres mateixos la falleta. Jo sóc el prim de les ulleres enormes. Què voleu que hi faça?

Amb la meua menuda m’ho passe molt bé ensenyant-li música. Ella és una esponja i quan escolta una cançó o un grup vell en parlem. Ara li ha passat amb Pink Floyd. Me’n va parlar i vam repassar junts algunes de les seues actuacions.

Fins que vam arribar a aquell històric vídeo de presentació d’Another Brick in the Wall. Aquest que veieu ací. Es va quedar molt parada i em va dir ‘això ara no ho deixarien fer: aquesta cançó estaria prohibida’. I em va impactar perquè segurament té raó…

Avui estic content.

L’editorial d’avui, sobre el cas Pujol, el publiquem acompanyat de 22 comentaris de subscriptors de VilaWeb, tots ells ben escrits i interessants i alguns d’ells particularment bons.

Malgrat això al twitter hi ha hagut una certa polèmica pel fet que jo hi dic que la reacció de la gent m’ha fet rumiar i em fa pensar. Concretament accepte que l’ús de la paraula ‘delinqüent’ en un article anteriors potser va ser massa contundent.

Que la gent discutisca sobre això trobe que són dues cares d’una mateixa moneda i procure per tant mirar-m’ho amb interès. He d’aclarir, però, que de vegades cansa i em sorprèn molt haver de contestar a gent que afirma que jo he dit o fet coses que no he dit o fet. Escric molt. I per escrit les coses queden. Malgrat la qual cosa hi ha gent que interpreta que quan dius blanc sembla que en realitat dient blanc vols dir negre. M’esgota perquè quan dic blanc he pensat molt que he de dir blanc però ja ho entenc que no puc fer-hi res.

En qualsevol cas estic molt convençut que el futur del periodisme, si és que en té de futur que no ho veig clar, passa per recuperar l’objectiu i la missió de ser portaveus d’una comunitat de lectors i per tant passa per l’exercici imprescindible d’escoltar aquesta comunitat. I crec que no es pot escoltar si la teua certesa és absoluta i no estàs disposat a admetre matisos, a repensar el que has dit, si no et deixes influenciar per l’altre. A alguns el sembla que això és ser fluix i dèbil. A mi no m’ho sembla.

Fa temps que a VilaWeb estem intentant construir aquesta comunitat de lectors reals davant els quals respondre. Els subscriptors de VilaWeb en són la peça clau. Ara fa temps que hem posat en marxa el correu de la vesprada anterior i el comentari editorial, tan ric avui. I estudiem i preparem moltes més coses en aquesta línia. Però tot això no valdria de res si no estiguérem disposats a escoltar.

Crec que el que importa, més que res, és l’actitud. I en això centre els meus esforços: fa molts anys que responc tots els correus que rep, tots. Procure seguir a la gent que em segueix al twitter i respondre-li quan em demanen res. Passe moltes hores xerrant pels pobles. Aprenc molt del batec del país escoltant les preguntes, les maneres que tenen de preguntar, les inquietuds que representen. I ho faig perquè crec que això és molt bo per a la meua professió, per al meu treball. De fet ho trobe imprescindible per a fer periodisme.

Així que em sent molt feliç quan arriba un dia com el d’avui on veig que 21 persones són capaces de respondre a un text, a una invitació a escriure, escrivint-ne un altre, de forma pulcra, defensant les seues idees sense concessions però fent-ho des del respecte a la pluralitat i usant VilaWeb com a plataforma per a fer-ho. Una plataforma que té les pròpies idees molt clares però que sap que això de cap manera és incomptable amb entendre que escoltar és l’exercici fonamental del periodisme i que la llibertat de pensament i expressió, en primer lloc entre els nostres propis lectors, és el bé més preuat que hem de cuidar. I la riquesa més gran que podem oferir al país.

Finalment he arribat al final de la ronda de presentacions d”A un pam de la independència’. No vol dir que no puga fer cap altra xerrada sobre el llibre o sobre qualsevol altre tema però sí que d’alguna forma la ronda oficial, el ‘tour’ que diu el meu amic Nubiola es va acabar ahir. El llibre ja fa un any i mig que està publicat i he fet 104 presentacions arreu dels Països Catalans, de Perpinyà a Elx, a Bèlgica, a Luxemburg, a Irlanda, a Occitània, a Alemanya i als Estats Units. Crec que està més que bé. RBA ha fet sis edicions d’un volum que semblava molt limitat en el temps i he conegut un munt de gent interessant en tot de sopar i cops de volant per a tornar-me a casa. He après una barbaritat del país i del que pensa i em sembla que he usat bé aquest coneixement per a la meua feina diària. (El llistat complet de les presentacions està ací).

Al setembre i l’octubre, de fet fins el 9 de novembre, no pararé, però. Ja tinc pràcticament totes les nits aparaulades per actes de tot tipus, excepte les que he d’anar al PuntAvui TV. Serà, però, un altre tipus d’actes molt centrats en el referèndum i la campanya que tots hem de fer per a guanyar-lo. Encara tinc tres o quatre presentacions del llibre pel mig, poblacions que no hem pogut encabir en la ruta d’ara i que evidentment faré.

La casualitat, i ha estat pura casualitat, va fer que precisament la darrera fos a Sant Vicenç dels Horts, població on l’Oriol Junqueras n’és el batlle. Igual que va passar en la presentació oficial del llibre també aquesta vegada vam acabar fent un duet sobre un escenari fantàstic, a l’aire lliure i acompanyats de moltíssima gent. Em va fer il·lusió retrobar-lo cent tres xerrades després.

L’organització de l’acte era de l’ANC, que n’ha organitzat molts dels de la gira. També n’han organitzat llibreries, ajuntaments, casals, pràcticament tots els partits polítics nacionalistes, associacions culturals o grups informals que em convidaden i m’oferien cadira i micro. A tots ells un milió de gràcies i a seguir: que ara ve lo més bo de tot…

Fa trenta anys de la mort de Toni Villaescusa. Abans les notícies arribaven per la ràdio. T’alçaves i mentre prenies el cafè escoltaves. Aquell dia em vaig preocupar molt quan vaig escoltar que una bomba havia fet explosió a Alzira matant a la persona que l’anava a posar. Era una oficina de l’INEM. I lògicament vaig pensar que era Terra Lliure i que el mort, doncs, era de Terra Lliure.

No recorde quan vaig saber el seu nom. Però en algun moment alguna ràdio va dir Toni Villaescusa. El coneixia. Havíem estat amics anys abans. Havíem compartit reunions, trobades, manifestacions del PSAN i actes nacionalistes de tot tipus. Un dia va deixar d’anar-hi i li vaig perdre la pista. Aleshores no ho sabia però havia passat a l’altra banda, a Terra Lliure.

La seua mort va fer estralls entre la gent pròxima al molt minoritari independentisme d’aleshores. La policia va entrar a sac contra tot i contra tots, començant per la seua dona a qui no la van deixar ni anar a l’enterrament.

Vaig saber, després d’una molt tensa conversa telefònica, que el cos estava a l’Hospital Universitari de València. La policia tenia l’edifici complement envoltat. Els meus em van demanar que no anara. La pressió era tan gran que fins i tot hi havia qui m’aconsellava amagar-me, qui ens aconsellava, de fet, amagar-nos a tots. Però vaig decidir caminar des de casa a l’hospital, sense passar a l’altra banda del riu. Recorde que caminava molt lentament, mirant a terra, abatut.

La policia em va deixar passar després de regirar-me de dalt a baix i d’apuntar totes les meues dades personals. Vaig voler mirar el cos de cara. En definitiva si ell era allí era responsabilitat també de tots nosaltres. N’érem molt pocs en aquella habitació, a banda de la gent del PSAN i l’MDT, dels seus companys més directes, només alguns valents s’hi van acostar. El desplegament policíac impressionava. A València no havia vist mai allò. Recorde el Vicent Sanchis, recorde el Valerià Miralles, recorde Carles Dolç del MCPV. Dolç estava en contra de Terra Lliure però s’hi va posar del costat dels independentistes sense condicions ni prevencions, el dia que més aïllats ens vam sentir. Sempre li ho reconegut i sempre li ho he agraït.

L’endemà el portàrem a Quart de Poblet a enterrar-lo. Vam agafar el taüt i vam decidir que Toni no faria en cotxe el seu darrer passeig. Vam recórrer l’horta un grup minúscul de gent amb un taüt i una estelada. Pels camps, pel mig dels camps, ens vigilava la Guàrdia Civil amb les armes a la mà. La mateixa Guàrdia Civil que ens va acorralar acabat l’acte. Recorde la por física, evident, que sentia. Aquell dia era molt diferent de la que podies sentir en una manifestació, en un acte públic. Aquella era una por espessa, carnal, que se’m va fer concreta quan un braç em va subjectar pel colze: ‘Vicente, hoy no vamos a por ti’ em va dir aquell policia, amb bigot i ulleres ben fosques, abans de tornar-me a regirar de dalt a baix. Es veu que era així de simple: aquell dia no tocava.

Han passat trenta anys i la tristesa encara m’envaeix quan pense en el Toni i la seua dona, sobretot en ella, però també en tota aquella gent que es va atrevir a tot quan semblava impossible fer res. Gent, noms, persones, amics, que no poden viure això que nosaltres tanta sort tenim d’estar vivint.