Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

A Caldes de Montbui

Publicat el 2 d'abril de 2014 per vicent
Seguisc la ruta i seguisc enfrontament al Barça. Ahir presentació del llibre a Caldes de Montbui, en competició amb el Barça-Atlètic de la Champions. Un pacte informal va decidir que com que començàvem tres quarts d’hora abans que el partit acabaríem a la mitja part i així faríem un mos mirant la segona part, que és quan va haver el futbol, de fet.

El debat doncs una mica apressat però intens. Amb una pregunta que cada vegada es fa més gent: com és que Espanya actua com actua? que no veu que prendrà mal? I la veritat és que és una pregunta a la qual ja no sé què respondre. És incomprensible tanta tossuderia però, francament, no és la cosa que em preocupa més ara…. 

Sant Feliu i Alcoi

Publicat el 2 d'abril de 2014 per vicent
Només un apunt per a deixar constància de dos actes més fets la setmana passada i que no em va donar temps d’escriure sobre ells. Un va ser una presentació, una altra, del llibre a Sant Feliu de Llobregat, davant un auditori ple, dels plens dels darrers mesos. I l’altre la meua fugissera participació en un debat amb Xelo Miralles a les Jornades de Sociolingüística d’Alcoi. De punta a punta…

La foto de l’acte de Sant Feliu, preciosa, és del Sergi Costa. Ací trobareu la seua galeria fotogràfica sobre l’acte i ací la crònica dels amics de Fet a Sant Feliu)

La sort d’haver conegut Mossén Prats

Publicat el 30 de març de 2014 per vicent
Jo he tingut molta sort en la meua vida. Sempre ho dic com una manera de recordar-me a mi mateix que moltes coses em podrien no haver passat i que si m’han passat he de considerar que he estat molt afortunat i gaudir-ne en conseqüència de tot el que em passa, de tot el que visc. A voltes, quan estic molt cansat o deprimit, faig com una llista d’aquests colps de sort que m’han acompanyat en el meu trajecte vital i aleshores em refaig. Seria un imbècil si no reconegués que l’alè de tanta gent m’ha acompanyat i m’ha fet el que sóc: I que no puc, per tant, decebre’ls. 

Entre ells hi ha la gent de l’Orquestra, el programa tertúlia de Catalunya Ràdio que Jordi Vendrell es va inventar i en el qual va reunir una colla de gent inconformista, sobretot inconformista, triada perquè deien coses que no es deien en altres llocs i sobretot perquè la seua independència mental era a prova de bomba. (Per cert i entre parèntesi mai no he entès perquè encara no hi ha una tesi doctoral com toca sobre aquest programa).

Per a sorpresa meua el Vendrell m’hi va incloure en la colla de tertulians on si no ho recorde malament jo era el més petit de tots. Un dia havia anat a Catalunya Ràdio a un programa anterior seu i els havia explicat com era el despatx de Narcís Serra, on jo hi havia estat uns dies abans per motius de feina. El despatx de ministre de la guerra. Serra s’havia fet instal·lar un vidre a terra, en la seua taula, per a que la seua cadira poguera lliscar ja que altrament la moqueta era tan gruixuda que ni rodava. La descripció i els comentaris que en va propiciar del Barnils i el Monzó li van fer molta gràcia al Vendrell que em va demanar que m’incorporara a aquell grup ‘de músics’ on hi havia gent per a mi molt important, del Trias Fargas a Josep Murgades, del Tisner a Modest Prats i tants altres.

Jo hi anava un cop per setmana i sempre he dit que hauria pagat amb molt de gust per anar-hi. No era només el programa: normalment dinàvem abans i no era rar fer un cafè després. Així que amb tot plegat passàvem unes quantes hores xerrant i sobretot escoltant alguns dels homes i dones més lliure i intel·ligents que t’hi podies trobar aleshores caminant per aquest país.

Modest Prats era un dels que més m’impressionava. De primer perquè era un mossén i per als valencians vore mossens intel·ligents era una cosa certament estranya. Però després perquè la saviesa que contenia i la lògica amb la qual la desplegava era simplement fabulosa. Tenia el pensament afilat com una navalla i el seu tall era precís, net, encertat sempre. Recorde un dia que algú parlava d’una llei i ell va botar com una fera explicant que el problema no era aquella llei sinó la constitució que la feia possible i que el problema al final no era la constitució sinó Espanya tal i com estava feta. Va deixar anoerrat el contrincant, sense paraules. I que conste que parle dels primers anys noranta. Avui aquest missatge és molt estès però aleshores era un esclat de llum. I mossen Prats la llum la repartia i de forma abundant.

La repartia parlant, la repartia a la universitat i la repartia escrivint. Els seus llibres sobre la llengua són i seran simplement imprescindibles. Ningú no pot ni podrà estudiar el català sense referir-s’hi però fins i tot els seus llibres més personals ho són d’imprescindibles. Fa anys, quan la malaltia va començar a fer el mal, el Fonolleras i alguns altres dels seus amics de Girona van treure un llibret deliciós de textos religiosos, ‘Homilies de Medinyà’ un llibre excel·lent, emocionant, que fins i tot un ateu intransigent com jo aprecia i gaudeix.

El vaig rellegir fa poc. En un correu algú m’explicava que cada dia Modest estava més malament. I vaig patir recordant que la gent se’n va. Vaig trobar en un retall d’el Punt aquesta fotografia on estic amb ell i el Vendrell. I finalment avui hem sabut que Modest Prats, com anys abans el Vendrell, és mort. He pensat que havia de deixar constància expressa de la meua tristor. Perquè considere que he tingut una sort enorme d’aprendre tantes i tantes coses al seu costat i al costat de gent com el Jordi. Però també per a dir en públic que jo no crec en déu però que espere que ell, que creia en el cel, en puga gaudir amplament i per l’eternitat. 

PD. Dos enllaços:
L’últim programa de l’Orquestra, aquell famós de l’Operación Garzón, on Prats hi era
Un meu editorial de 2009, en ocasió dels homenatges que va rebre. 

A Caldetes, contra el Barça

Publicat el 28 de març de 2014 per vicent
Presentació a Caldetes. A l’hora mateixa que començava el partit del Barça per la televisió. Malgrat això una assistència notable de públic, que el país vibra i això ho veus cada dia. Pactem que a cada gol ja avisarà algú, mentre anem xerrant. De sobte una mà tímida s’alça per a explicar que no és un gol però és que Valdés s’ha trencat. Caram.

Entre el públic Carles, un lector que viu a Amsterdam i que em va escriure fa temps demanant on xerraria els dies que ell seria de visita a Catalunya. Ve amb sa mare i em fa una gran il·lusió saludar-los a tots dos. Ens havíem fet gairebé amics per correu i personalitzar un amic virtual sempre és una gran sorpresa. Agradable.

En acabar la xerrada el batlle em demana si ens faríem una fotografia al saló d’actes. Ens posem amb les banderes de fons. La d’Europa, la de Caldetes i la senyera. Sota la taula hi ha, però, una quarta peana. Somric de pensar a què correspon. ‘Això?’ pregunte arrosegant la paraula, com si fora una frase sencera. Ells riuen. I ens entenem.

Sonsoles

Publicat el 28 de març de 2014 per vicent
“Sí, sí, sí. Sonsoles a Madrid!” Eren falles. Ho cridàvem i corríem. Pel carrer de la Pau. Ens perseguien les furgonetes de la policia amb els llums encesos. Alguns s’hi quedaven molt a prop, massa. D’altres optàvem per mirar-nos-ho de més lluny. Els pots de fum, però, volaven ràpid. Sempre fan una imatge estranya, el cap com tremolant segueix una ruta inconnexa que fa que el fum, blanquíssim, trace figures estranyes al cel. “Sí, sí, sí. Sonsoles a Madrid!”, cridàvem més fort encara quan van començar a inundar la plaça de la Verge.

De darrere de la catedral van aparèixer un grup de policies a cavall. Els cavalls sempre causaven impressió, però aquesta vegada no comptaven que eren falles. Alguns portàvem coets i petards que llançats als peus dels animals causaven un desconcert enorme. Les bèsties es regiraven confoses. Perillosament a vegades. Còmicament en alguna ocasió. Un policia va caure a terra després d’un estrèpit de pólvora contra el cavall. “Sí, sí, sí. Sonsoles a Madrid!”, va esclatar la plaça, més encara, en veure el que passava.

En aquella època, pel carrer del Micalet encara circulaven els cotxes. Però una riuada de gent pujava carrer amunt a refugiar-se a la plaça de la Mare de Déu. El cavaller caigut havia provocat la fúria dels grisos, que ara disparaven a tort i a dret sense mirar preu. Els qui prenien xocolata a Santa Caterina van arrencar a córrer, pacífics turistes ells. “Sí, sí, sí. Sonsoles a Madrid!”, se sentia allà al fons, com a única explicació del desgavell. Aquella nit la policia va carregar durant hores i es va emportar tot el que tenia al davant per defensar l’honor de Sonsoles, la filla d’un cap del Movimiento, un tal Adolfo Suárez, que l’alcalde de València havia nomenat fallera major.

(El meu article d’aquesta setmana a El Punt Avui

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Anar i tornar a Occitània, el mateix dia

Publicat el 23 de març de 2014 per vicent
La ruta de les presentacions em porta a Narbona. És la segona que faig en terres occitanes, la primera va ser a Tolosa. Aquesta vegada, però, experimente per primer cop l’efecte de l’alta velocitat i la difuminació de la frontera. Agafe el tren a quarts de nou a Barcelona i abans de dotze hores ho torne a ser de tornada. 

A l’arribada m’espera la gent de País Nòstre amb senyeres, banderes occitanes i un gaiter. Visitem els monuments que hi ha prop de la mediateca de la ciutat, relacionats tots ells amb el moviment occitanista. Aprofite per a parlar amb diversa gent i per a la meua sorpresa resulta que la majoria dels barris de la ciutat veuen perfectament els quatre canals de TV3. Emeten per a la Catalunya Nord però de fet les ones arriben fins a Narbona i ben amunt. No puc evitar una mirada parcial al fenòmen: puc anar i tornar ràpid en TGV a Narbona però no a València. Puc veure TV3 a Narbona però no a València.

En el viatge de retorn em toca el pis de dalt i gaudisc del paratge de les llacunes de Leucata, abans no es faça de nit. De seguida Perpinyà, amb uns grans rètols en català a l’estació que em recorden que les coses poden canviar i poden canviar ràpid si cal. 

La torre Eiffel a la vista

Publicat el 23 de març de 2014 per vicent
Sopar a casa amb una colla d’amics. Amb l’Oriol fa anys que no tenim l’oportunitat de parlar així, una llarga estona al voltant d’una taula. Ell viatja constantment amunt i avall per tota l’Amèrica Llatina i nosaltres tenim una vida també complicada. El més important és que un minut després tot és com si ens haguérem vist ahir mateix. 

Amb l’Oriol parlem de periodisme i de llibres, passions compartides i sentides. I els camins dels records ens porten a una anècdota que havia oblidat. Va ser a París fa molts anys. L’Oriol ens va convidar a visitar Alberto Cavallari, un periodista de La Repubblica, bon amic seu. Cavallari vivia a l’Avenue Charles-Floquet a París i des de la finestra hi havia una vista extraordinària de la torre Eiffel –la foto és de Cavallari en aquell pis. Em vaig quedar una bona estona mirant des d’aquella finestra que donava al Camp de Mart la torre il·luminada mentre l’Oriol i l’Assumpció parlaven amb ell. 

Sempre he sentit una gran admiració pels grans periodistes italians. Són una raça especial. Elegant, molt sòlida intel·lectualment. Sempre molt incissius. Sempre amb una mirada amplíssima. Aquella vesprada a París en vam parlar molt i després vam anar a sopar junts a la Coupole, la gran brasseria de París, on Cavallari i la seua dona van demanar ostres, que de viure i de viure bé en sabien molt també aquesta gent, refinada, excel·lent, complexa i sempre oberta, que van ser un exemple del que va ser l’Europa del final de segle, això que ja no sé si som…

Sol al tren de Falset

Publicat el 23 de març de 2014 per vicent
Quan el tren, finalment, s’atura a Falset baixe jo sol. A l’andana m’esperen dos dels organitzadors de la xerrada. Travesse les vies i els done les gràcies per haver acceptat ajornar la presentació la setmana anterior. Un home amb un autobús s’assoma. ‘No hi ha ningú!’ li diuen els més interlocutors. S’ha fet de nit i la gent ja ens espera al palauet medieval on hi ha la seu del Consell Comarcal. 

Abans de fer la presentació faig una llarga i molt interessant entrevista per la Falset Ràdio i un cafè fet amb pressa. M’he deixat el carregador del mòbil a casa i la gent de l’ANC local es mobilitza per a trobar-me’n un i poder carregar el telèfon així mentre faig la xerrada. L’amabilitat de la gent és una de les coses que més m’està impressionant en aquesta ja llarga llista de presentacions. I és que arreu em trobe gent com la de Falset: impressionants en la seua força i amables i atents fins a l’extrem.

Bon Newroz!

Publicat el 19 de març de 2014 per vicent
L’agència de notícies kurda Firatnews.com em demana una felicitació de Newroz pel poble kurd. El Newroz és l’any nou persa, els kurds en són, i els darrers anys ha guanyat molta importància com a fenòmen polític, especialment entre els kurds de Turquia.

Hi faig una salutació jugant amb la foguera i la llibertat, amb el present esperançat dels dos pobles. Fa un cert goig veure-la escrita en kurd. I després veig que la destaquen a la portada de l’edició anglesa.

Firatnews és una gran font d’informació sobre la realitat de totes les terres kurdes, que es publica en diverses llengües. 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La calçotada del Barnils

Publicat el 19 de març de 2014 per vicent
Diumenge cap a Figuerola a la calçotada de record del Ramon Barnils, que aquest any s’acompanya de la presentació del llibre ‘Vint i Barnils’. En parlem el David Bassa, el Ton, la Laia Altarriba i jo mateix. Els organitzadors esperen a que s’acabe la missa, perquè la gent no tinga problemes i reserven cadires, especialment per als joves del poble. M’agraden tots dos detalls, encara més perquè em permeten pujar al bar. Feia anys que no anava a Figuerola però el bar està com era. Ho comentem amb el Marc Recha, que hi va filmar escenes i tot fa anys.Després de l’acte fem la calçotada, en un restaurant d’El Pla de Santa Maria. No sóc cap devot dels calçots però el dinar s’allarga amb anècdotes més que sucoses fins ben bé les sis de la vesprada -bàsicament fins que ens fan fora. El Barnils dóna per a molt. Els Barnils de fet perquè hi són tots, fins i tot aquell que ja s’acosta en la panxa de sa mare. El net…

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

A Vilanova i Vidreres, tot recuperant-me

Publicat el 18 de març de 2014 per vicent
Després de suspendre dues xerrades pel mal d’esquena divendres i dissabte vaig participar en dos actes diferents, l’un a Vilanova, organitzat per la CUP i l’altre a Vidreres, en el marc de les jornades Breyting. A Vilanova parlava del llibre i de la independència i a Vidreres en canvi de periodisme. Cosa que em relaxar profundament després de tants debats i conferències seguits parlant sempre del mateix.

L’esquena a poc a poc millora. A base de pastilles, sprais i un cert control de l’activitat diària.

He de donar les gràcies per cert a la gent de Bell-lloc i de Falset que van ser tan amables com per acceptar la suspensió de les presentacions a les seues ciutats.  

11M, el dia que va canviar la xarxa

Publicat el 13 de març de 2014 per vicent
(Ahir vaig publicar aquesta crònica sobre l’11M, de fa deu anys i el seu impacte en el periodisme. Com que el bloc em val també per organitzar temes, deixe còpia ací)

11M, el dia que va canviar la xarxa

L’ambient del migdia de l’11 de març de 2004 és molt difícil d’oblidar. A primera hora havien esclatat tot un seguit de bombes als trens que entraven a Madrid. Ibarretxe, gens sospitós de voler afavorir el PP, havia eixit a fer una conferència de premsa –ell primer!– i amb tota rotunditat havia dit que els autors dels atacs eren d’ETA. Amb tanta rotunditat que havia deixat desconcertat tothom, inclòs l’equip de periodistes de VilaWeb que aquell matí treballàvem des de la vella redacció del carrer de les Tàpies. Al pis de dalt hi havia els companys del Punt, però no entraven a treballar fins ben avançat el matí. De manera que, a primera hora, les preguntes i els nervis eren tots per a nosaltres. A mesura que anaven arribant els col·legues del diari, passaven pel pis de baix i tots, invariablement, feien la mateixa pregunta: ‘Tu t’ho creus?’

No era qüestió de creure-s’ho o no. La reacció del govern d’Aznar als atemptats havia estat, ho sabem avui, indecent fins a l’extrem. Totes les televisions repetien que allò, la mort de dotzenes de persones –aleshores no sabíem encara quantes– en un grapat d’atemptats simultanis –aleshores no sabíem encara quants– era obra d’ETA. Les incipients edicions digitals dels diaris en paper també. I tot plegat desfermava onades d’indignació que ens arribaven per tot els conductes: correus, SMS, telefonades i tot. L’ambient era tens com poques vegades. I tanmateix…

I tanmateix allò no tenia trellat. Era massa difícil de creure-s’ho. Ho comentàvem una vegada i una altra mentre hi cercàvem explicacions: ‘No té gens de lògica.’ Arribaven veus d’unes altres redaccions, de gent experta en mil batalles, que tampoc no ho veia clar, tot plegat. Atabalat i confús, vaig seure a l’escala per telefonar a Martxelo Otamendi, director de Berria, i a alguns altres contactes personals del País Basc. ‘No sé si no m’ho crec o si no m’ho vull creure’, em va dir ell amb aquella honradesa professional tan característica seua. Tot era tan estrany…! Vivíem uns fets que ens els volien presentar d’una manera que ens costava massa de veure. I era evident que tot esclataria, per una banda o per una altra. Semblàvem talment enmig d’un canvi històric, però no endevinàvem encara quin.

Un telèfon des de Londres

Va sonar un telèfon. Crec que el va agafar Pau Pertegaz i era un lector que ens avisava des d’una cabina de l’aeroport de Heathrow que la policia britànica s’havia posat en màxima alerta ‘per l’atemptat islamista de Madrid’. No sabem el nom d’aquest lector. No el vam apuntar i no li hem pogut donar mai les gràcies. Però ens va obrir els ulls. La policia de Londres no es posa en alerta per un atemptat basc. Ve’t ací la primera peça, evident i contrastable, que no encaixava. Aquella i unes declaracions del ministre britànic d’Interior confirmant el moviment.

Alguns aspectes eren verament surrealistes. Per exemple, que vam haver d’anar a la web del diari argentí Clarín per saber què en pensava Batasuna, dels atemptats. La seua opinió era important, però cap cadena de televisió, cap agència de notícies ni cap diari tradicional no la cobrien. El cas és que Otegi va haver de parlar amb un diari argentí perquè alguns sabéssem què en pensava.

Va ser enmig d’aquest ambient que vam buidar una de les taules de la redacció per a estendre-hi un paper blanc enorme, on vam dibuixar quatre columnes: ETA / ETA – Armagh (representant una possible escissió nova i molt violenta d’ETA) / Anys de plom (per si allò era un atemptat d’ETA però teledirigit per l’estat) / al-Qaida. Simplement, entre tots, apuntàvem raons contràries i raons a favor. Que hi hagués tants i tants morts i que no haguessen avisat no casava amb el ‘modus operandi’ d’ETA… Que fos dia 11 encaixava amb un colp dels gihadistes… I així, un argument rere un altre. Lentament.

A mesura passaven els minuts, però, i cada vegada més, la columna d’al-Qaida era més carregada d’arguments i concentrava més les mirades de tothom i tots els dits. Montserrat Serra encara ho recorda ara com un moment molt especial, intens. Un moment en què tots ens trencàvem el cap mirant d’aclarir-nos.

L’editorial més important

Cap a migdia, amb les idees mínimament endreçades ja, vam decidir que calia fer un editorial i dir alguna cosa. En aquell moment a VilaWeb els editorials eren molt excepcionals, no se’n publicaven pas cada dia. Però l’ambient dominant era ja d’indignació total i absoluta contra ETA i contra tot allò que s’hi acostés i segurament per això nosaltres sentíem, cada minut que passava, el pes de més i més dubtes. A les televisions deien coses impossibles de reproduir i del País Basc estant ens arribava una palpable sensació de por, que haurien de pagar un preu molt car per les morts de Madrid. Però la lògica, el sentit comú, anava per una altra banda i ens vam obligar a explicar-ho.

L’editorial és aquest, tal com es va publicar. I la por que transmet, més enllà d’allò que intenta aclarir, és evident. En el primer paràgraf es nota la tensió perquè hem de defensar una cosa ben elemental: tenim el dret de fer-nos preguntes. Aquell dia tan solament això ja era sospitós. I encara a l’inici del segon paràgraf vaig escriure: ‘Segurament aquest atemptat és obra d’ETA. Però és insòlit. ETA no havia fet mai un atemptat així.’ Tres frases doncs: la primera i dues més que la contradeien. Tres frases que indiquen fins a quin punt per a nosaltres les coses ja eren clares, però també com en aquell ambient resultava molt dur de qüestionar obertament que ETA no hagués estat l’autora de l’atemptat. I és això que fèiem, que fèiem exactament, al llarg del text.

Un text on, després d’analitzar les altres opcions, finalment exposàvem obertament els arguments a favor que l’atemptat fos obra d’al-Qaida:

«–el fet que els atemptats siguen simultanis, una manera d’operar característica d’al-Qaida

–l’alt nombre de morts. Mai, ni per aproximació remota, ETA havia causat tants morts ni havia posat tantes bombes juntes

–grups algerians islamistes han protagonitzat en el passat atemptats semblants als trens de rodalia i al metro de París

–el suport d’Aznar a Bush i Blair després dels atemptats de l’11 de setembre havia posat Espanya en la llista d’enemics d’al-Qaida, i fins i tot Bin Laden n’havia parlat expressament

–part de les operacions que van conduir als atemptats de l’11 de setembre es van fer a Tarragona i Madrid.»

Vist amb la distància dels deu anys que han passat, aquell editorial pot semblar fins i tot fred. Però molta gent, encara ara, el recorda com la peça que la va fer dubtar i és possiblement el text més important que ha publicat VilaWeb fins ara. Presentava als lectors un visió dels fets que era molt difícil de conciliar amb la gran operació propagandística que el govern d’Aznar i Rajoy havien activat. I demanava als lectors que refredassen els sentiments i aplicassen la raó. Ni més ni menys.

Els diaris, als quioscs, apunten a ETA

La reacció va ser enorme i ens va sorprendre. Però no va ser fàcil. Encara guarde alguns correus electrònics que ens acusaven de ‘girar la cara als morts’ i ens insultaven. Val a dir que ho trobe normal. Poques vegades m’han tremolat tant les cames com quan, poc després, vam eixir l’Assumpció Maresma i jo a passejar per pensar en veu alta i aclarir les idees. Els passos ens van portar a la Rambla, on vam veure les edicions especials dels diaris, d’El País i d’El Periódico, que assenyalaven sense cap ombra de dubte ETA com a autora de la massacre. No feia ni deu hores de l’atemptat i la rotunditat era sorprenent.

Antonio Franco, director d’El Periódico en aquell moment, ha donat després totes les explicacions sobre què va passar i ha exercit amb una notòria elegància l’autocrítica. El País no. Com és ben sabut, com sabem ara, José Maria Aznar en persona els va telefonar assegurant-los l’autoria d’ETA i posant-los contra la paret amb una indecència difícil de superar. El resultat van ser uns exemplars que no poden ser mostrats en públic sense haver de donar complicades explicacions i que El País, per exemple, ha amagat durant anys i ha intentat fins i tot esborrar de Google.

Vam tornar ràpidament cap a la redacció, realment atemorits per les conseqüències d’allò que acabàvem de publicar. Però les notícies no paraven d’arribar amb noves pistes. I poques hores després, exactament a les 20.20, ja vam decidir d’obrir VilaWeb amb un titular que negava la major: ‘Al-Qaida reivindica els atemptats de Madrid al diari Al-Quds’. (Avise: la còpia de l’article que hi ha a l’arxiu incorpora fragments d’informacions de dies posteriors, perquè el 2004 encara no teníem consciència de la importància que tenia l’arxiu i era normal que escrivíssem una versió nova d’un article sobre una de vella…)

El titular va córrer molt més que no havíem vist córrer mai una notícia en la web. Nosaltres no n’érem conscients, però entre aquell dijous i el diumenge següent havia de canviar tot. El signe polític de l’estat espanyol i segurament, a la llarga, de Catalunya. I també el periodisme. Zapatero diu que ell sabia que guanyaria, però no s’ho creu ningú. La manipulació realment abominable que va intentar fer el govern del Partit Popular els va eixir mal. Perquè era impossible. I ho era perquè els vells diaris i la televisió controlada ja no estaven sols.

L’engany no va reeixir perquè era molt difícil de sostenir i perquè el paper que els mitjans tradicionals no van arribar a saber complir el vam complir, i era la primera vegada, els nous mitjans i les xarxes. L’editora de VilaWeb, Assumpció Maresma, encara recorda el sotrac que li va causar entrar en un taxi i que un taxista desconegut aconsellàs a algú per telèfon que anàs a la pàgina de VilaWeb, ‘que allà expliquen què passa’. Els 140.000 lectors que aquell 11M van entrar a VilaWeb varen ser un rècord de visites imbatut durant molts anys. I això encara perquè les xifres de connexió d’internet a les cases el 2004 eren molt baixes.

I, igual com recorde tremolant els diaris dels quioscs aquell primer migdia, em recorde també a mi mateix dissabte veient en un televisor del pis on hi havia El Punt com Acebes, aleshores ministre d’Interior espanyol, reconeixia finalment que havien trobat ‘una furgoneta amb unes cassets de versicles islàmics’. Abans el govern espanyol ja havia admès l’existència d’una pista islàmica, però allò era definitiu. Pensant en els morts em sap greu haver-ho fet, però vaig alçar els punys enlaire satisfet: era possible derrotar la gran mentida orquestrada.

El gran paper dels mòbils

Derrota en què les webs, algunes i ben diverses, hi vam tenir un paper clau. Però els mòbils, especialment els mòbils, van fer-hi el paper definitiu. Els SMS concretament, amb aquell històric ‘passa-ho!’ amb què acabaven tots els missatges.

Vist des de l’època actual de whatsapps, bambusers, youtubes i twitters, el sistema dels SMS i la seua capacitat de comunicació retorna a la prehistòria. Però tingué una eficàcia demolidora durant aquells tres dies, com explica molt bé el documental de Manuel Campo Vidal i Manuel Castells ‘La revolta dels mòbils’ (primer capítol, segon i tercer).

D’una manera espontània, per mitjà de l’SMS, l’11-M es va fabricar el primer fenomen viral de la història de la comunicació a Europa. I això, fins i tot, va arribar a tombar un govern. Aznar parlava i extorquia els directors dels diaris, però no sabia que l’amenaça li anava arribant d’una altra banda. Primitius i encara enviant-se d’un en un, t’arribaven onades d’SMS d’amics i coneguts dient que la versió que donaven els mitjans era falsa. Que al-Qaida havia reivindicat l’atemptat, que Bush havia dit a la CNN que lamentava que la participació espanyola a l’Irac hagués causat allò. Que calia eixir al carrer i reclamar la veritat i que el govern del PP feia ús de l’atemptat per a guanyar les eleccions. Que…

Finalment tot va desembocar en allò que a VilaWeb vam qualificar de ‘revolta democràtica’. Milers i milers de persones es van abocar al carrer repicant atuells i acorralant les seus del Partit Popular. Indignats. La policia va començar a insinuar que la volien manipular. L’oposició va exigir, ara sí d’una manera ferma, explicacions i el PP es va començar a ensorrar sota el pes de les seues mentides. A VilaWeb vam fer dues edicions com d’un diari en pdf del qual molta gent va fer còpies que repartia pel carrer. La primera el dia 12 al matí, després d’una apocalíptica conferència de premsa de José Maria Aznar. I la segona, després de les eleccions, apuntant directament la causa de la victòria de Zapatero: ’14M, el preu de la mentida’.

Va anar de poc, però. Segurament, amb vint-i-quatre hores menys de marge el PP encara hauria guanyat les eleccions i Rajoy ja hauria estat, aleshores, president del govern espanyol. Però el cas és que, encarats a un fenomen completament nou, els responsables del gran despropòsit i la mentida no van poder aguantar la pressió del carrer ni, per primera vegada, tampoc la de les xarxes.

 

A Vilassar, amb l’esquena trencada

Publicat el 11 de març de 2014 per vicent
Dissabte havia de participar en un debat a Vilassar de Dalt, amb Pere Pugès i Pere Martí. Hi vaig fer cap però en molt males condicions. El dia abans havia notat una punxada en l’esquena que amb el pas de les hores es va anar convertint en aquella molèstia que tothom que l’ha passat coneix tan bé i recorda amb tanta precissió.

Com que em sabia mal fallar hi vaig fer cap però després em vaig haver de posar al llit amb l’esquena trencada. De fet he hegut d’anul·lar dues presentacions que tenia aparaulades aquesta setmana i he treballat més estona des de casa que no des de la redacció.

La gent, per cert, amabilíssima, em va donar tot de consells per a superar el mal d’esquena. Alguns, formes d’estirament molt recomanables i algun ben excèntric -em recomanaven beure’m tres boletes d’alcanfor dissoltes, cosa que com ja podeu imaginar no pense fer de cap de les maneres… 

Manipulacions sobre Ucraïna

Publicat el 7 de març de 2014 per vicent
La veritat és que estic molt sorprès de les manipulacions que s’estan fent aquests dies sobre el tema Ucraïna. Manipulacions molts elementals. Que crec que no ajuden gens als qui, com és el meu cas, hem denunciat durant anys i denunciem ara també l’actuació de Vladimir Putin.

Parle del famós cas de la conversa entre el ministre d’afers estrangers estonià i la senyora Ashton sobre qui va disparar als manifestant a Maidan. No puc entendre de cap manera que unes paraules tan clares i tan dures puguen haver estat tan poc explicades pels mitjans, tan amagades. (Ací teniu en qualsevol cas la nostra notícia).

Però avui n’he vist una altra que m’ha deixat blanc. Diversos mitjans han remarcat de forma escandalosa que la televisió russa ja posa Crimea en el mapa com a part de Rússia. Des de que va començar la crisi tinc encesa tothora RT, ja que és la televisió russa que emet en anglès i vaig reconèixer el programa. I encara no m’ho crec.

En el programa, com podeu veure en el vídeo la presentadora explica que Crimera té dues opcions. Una és seguir amb Ucraïna i l’altra anar a Rússia. El gràfic canvia però a mi em sembla que és un gràfic absolutament raonable. A no ser que el tregues de context i només ensenyes la foto de la darrera part del gràfic dient que diu el que no diu i posant una fletxeta ben vistosa per a remarcar-ho.

Al barri del costat (i a les llistes d’èxit, encara)

Publicat el 7 de març de 2014 per vicent
Aquesta ha estat una setmana estranya. Només he fet una presentació del llibre i ha estat al barri del costat de casa. Tocava Poble Sec i m’hi vaig perdre, fent el ridícul. Només havia de caminar en línia recta des de cada però encara no sé què vaig fer que vaig arribar-hi tard.

Ho vaig lamentar i me’n vaig disculpar davant una audiència molt gran entre la qual dèien alguns que hi havia un policia. M’expliquen que el tenen identificat d’altres actes i m’ho crec. Pobre home, quina llauna deu ser per a ell anar a aguantar l’entusiasme d’aquest tipus de trobades. Deu tragar molta mala fel…

Després vam anar a sopar una bona colla, molt representativa del que és l’ANC. Tot tipus de professions, sexe, edat, orígens, etcètera. Barrejats i compartits amb molta alegria, encara que es fèia notar la preocupació pel tema de Crimea. Els vaig dir que estigueren tranquils. Crimea ja se l’ha quedat Rússia i no se’n parlarà més -ningú no vol iniciar ara una guerra nuclear. Per cert que un senyor em va preguntar si enarboraria jo la bandera europea i li vaig dir que ara ja no, afirmació que va provocar una salva d’aplaudiments que em va sorprendre a mi mateix. La Unió Europa està jugant amb foc i em sembla que es cremarà.

I a l’endemà una sorpresa en veure que torne a entrar en la llista dels llibres més venuts en català. Després de 51 setmanes en les llibreries, que em sembla una eternitat. En aquesta ocasió en el número tres de la llista -que em sembla molt atès que aviat farà un any que va eixir el llibre al carrer.