Mails per a Hipàtia

Pugem fins a Sant Joan el Diví, la gran catedral episcopaliana de la ciutat, un indret francament especial per moltes raons.

La primera i ben evident és perquè és la catedral més gran del món, que no és poca cosa. La seua nau central és certament impressionant, encara que avui no es pot veure despullada. La catedral té una enorme i antiga tradició cultural i social i tota la nau l’ocupen, volant, dracs xinesos de l’esculptor Xu Bing. Es tracta d’una crítica als canvis socials a la Xina. Bing ha fet uns dracs enormes amb materials reciclats de les deixalles que anava trobant per Pequín, uns dracs que fan un efecte seriós penjats enmig de la nau.

I aquesta és la pista de la segona i principal raó per la qual aquesta catedral és diferent: el seu compromís social. Sant Joan el Diví és una església especial. Només visitant les capelles ja es veu. Hi ha una dedicada als morts per la Sida. En una altra et demanen pregar pels treballadors aturats. Una, la meua preferida, és dedicada als grans escriptors americans, amb inscripcions de gent tan diferent com Withman, Faulkner, Cummings, Tennessee Williams o Auden. Totes les capelles, a més, tenen relació amb els grups d’emigrants que van fer Amèrica. Dels seus cinc clergues tres són dones i l’obra social que fan és remarcable. La social i la cultural, ja que la catedral mateix és un centre d’exposicions i concerts amb un programa molt ric.

Però el que m’agrada més és la seua obertura religiosa. A l’altra major sorpren veure dues precioses menorahs jueves i diversos objectes budistes i d’altres religions -suposant que el budisme siga una religió. I hi són permesos i encoratjats els actes religiosos d’altres confessions i religions, una cosa gens habitual però que a mi em sembla francament assenyat i remarcable.