Els estats d’ànim costen de descriure. No tenen color ni forma. Els percebem però no es veuen. Sovint són força complexos i normalment no duren gaire. Ens calen paraules ben precises per parlar-ne, doncs. Enguany a la taula parada de Nadal érem molts, com sempre. Ma germana s’havia entretingut a escampar volves de neu i
Viatjar és descobrir, però també planificar, localitzar espais i, sobretot, assaborir els millors episodis. Viatjar sense cap expectativa redueix les emocions, perquè es desaprofita l’espera. Però què confiem trobar allà on anem? Durant el temporal a València del cap de setmana passat, vam fer una expedició femenina de tres dies al cor de la Ciutat
Un mateix espai físic conté estats mentals discordants. Què dona sentit a la meua vida? i a la del company? i a la dels fills? i a la de tots els que ens envolten? Les converses són el lloc de trobada de les nostres divergències vitals i un camp d’entrenament per a la tolerància. Malgrat
Mal èxit sembla un oxímoron, però el diccionari ho refuta. En la primera accepció de requesta s’especifica que és la manera bona o dolenta de sortir algun afer. Quina descoberta! Tothom pensa en l’èxit com un aspecte positiu, com la part de la història individual o col·lectiva que es pot explicar incomptables vegades a qualsevol públic
Arriba un flux constant de males notícies. Encara que no ens haguem tornat immunes del tot al dolor aliè, ens hem resignat parcialment a mirar de lluny els drames dels altres. Hi ha milions de causes injustes arreu; fins i tot just davant nostre. En un combat desigual entre el fort i el feble, quin
No podem sobreviure sense el calendari. Estacions, mesos, setmanes, dies i hores són fraccions de temps que marquen el compàs de les accions, perquè als carrers de les ciutats el cicle de la vida resulta invisible. En canvi, per les carreteres que solquen paisatges intactes es perceben els ritmes naturals. Ara mateix, les vinyes del
Orientar-se per un espai desconegut és una habilitat molt apreciada. En qualsevol grup humà en ruta, sempre sorgeix algun guia que sap trobar el camí abans que els altres, que reconeix on és el nord, que se sap imaginar movent-se dins d’un mapa. Igualment, en la nostra comunitat lingüística necessitem permanentment exploradors que sàpiguen intuir
En el paisatge ebrenc no hi ha dibuixades isoglosses, però en els mapes dialectals diverses línies imaginàries sobrevolen Caro, els Ports de Beseit, Cardó i el Delta immens. L’Ebre és un territori de transició, una frontera que ens ajunta. I també, una illa enmig d’un oceà lingüístic. Quantes paraules tenim en tortosí que són exclusives
En una ciutat cosmopolita s’exhibeixen espectacles incessants. Sense entrar als teatres ni als cinemes, es despleguen als ulls dels observadors un catàleg sorprenent de tribus. L’heterogeneïtat ocupa tots els racons dels espais públics. Baixar a la capital em fa sentir aborigen. Passejar per Ciutat Vella m’agrada i m’inquieta alhora. Tot és multicolor, transgressor, estèticament rellevant.
Si d’algun lloc no ens movem mai, és del nostre pensament. Existim per la consciència del que fem. Percebem el que ens envolta perquè li podem posar nom. I trobem la manera d’exterioritzar el que concebem mentalment gràcies al llenguatge. Malgrat tot, no sabem què passa dins del nostre cap. Ni quins camins segueixen les
Ens aferrem rabiosament a les coses que hem après. El coneixement és un os que subjectem entre les dents mentre algú ens l’intenta arrabassar. Sort que ara no condemnem els innovadors, com a l’època de Galileu. Afirmo que mai més tornarem a parlar tant i tan apassionadament de cap tema ortogràfic com durant els dies
La vulgaritat i el bon gust no estan definits per cànons estrictes. Ni la bellesa no és objectiva. Però, així i tot, no podem viure completament al marge del que valora la majoria. Hem fet turisme en una de les ciutats que rep més turistes del món. I què perceps quan t’endinses pel laberint de
Estimar, morir, créixer, viatjar, cuinar, treballar… són accions que compartim i que anomenem per tot arreu igual. En canvi, hi ha activitats que arriben a acumular diverses etiquetes ben dispars. Tenia guardada la paraula capissó per traure-la aquí algun dia. Una de les meues amigues de tota la vida me la va proposar, perquè la sent
Com s’escampen les paraules? Què fa que les coneguem i les usem parlants que no hem compartit mai conversa ni espai físic? Abans d’ara, com es cohesionava la llengua? Des de temps remots hi hagué escampadors de mots: els venedors ambulants, els titellaires, els representants del poder… Sense televisió, sense xarxes digitals i sense gaires
Veure i mirar no ens susciten la mateixa imatge. Sentir i escoltar tampoc no ens fan arribar les mateixes paraules: si només les sentim, són invisibles; quan les escoltem, agafen aire i emergeixen. En un text literari probablement no ens crida l’atenció trobar certes paraules que han perdut pistonada a peu de carrer. Ja sabem