Agafada al vol

Viatjar és descobrir, però també planificar, localitzar espais i, sobretot, assaborir els millors episodis. Viatjar sense cap expectativa redueix les emocions, perquè es desaprofita l’espera. Però què confiem trobar allà on anem?

Durant el temporal a València del cap de setmana passat, vam fer una expedició femenina de tres dies al cor de la Ciutat Vella. Sota una pluja anunciada però menys virulenta del que prevèiem, vam recórrer un vegada i una altra el laberint de carrerons i carrers engalanats per Nadal del cor de la ciutat. Amb antelació, havíem previst unes quantes activitats culturals i la nostra estada va resultar molt gratificant.

La Llotja de la Seda, la llibreria Fan Set a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, el Mercat Central i el Mercat de Colon, el teatre Talia i una llista interessant de restaurants, cafeteries i botigues de petit format ¹ van constituir un escenari immillorable; també des del punt de vista lingüístic en molts casos.

València i Barcelona tenen un munt de semblances: per l’arquitectura, per l’urbanisme, per la cultura… Per exemple, tant a l’una com a l’altra, la demanda activa de la llengua pròpia provoca sovint l’adequació lingüística cap al client; tot i que inicialment puga semblar que no serà així.

A part, la capital de les taronges ens ha semblat silenciosa i acollidora. En el nostre allotjament del carrer de Jofrens, ens vam preparar un sopar per llepar-se els dits. Vuit mans trafegàvem parant la taula, torrant el pa, amanint el mesclum i disposant artísticament els formatges i els embotits de les parades del Mercat.

Hem comprat massa fato… -vaig constatar.

I, com era d’esperar, les companyes orientals van interpretar pel context una altra paraula més que no havien sentit mai, malgrat que no van poder evitar mostrar una certa sorpresa: “Fato! Què vol dir, exactament?”.

Fato té tres sentits, segons el DIEC2: conjunt de coses per a un viatge; abundància de menjar i feinada. Pel que fa a l’origen, al GDLC trobem unes quantes pistes: de l’aragonès fato (castellà hato), possible coincidència d’un germànic gòtic *fat  ‘vestir-se’ i un aràbic hazz  ‘porció que toca a cadascú’. Per tant, va arribar com un regal exòtic a la nostra llengua.

Per cert, arran d’una visita anterior a València vaig escriure un apunt sobre una paraula procedent igualment de l’aragonès, fardatxo.

Ens agraden tant les coincidències, veritat?

—

¹ Un parell de recomanacions: restaurant La Carmona, al costat de la Torre dels Serrans, i botiga El Miracle, al carrer del Miracle del Mocadoret.

Fotografia de Dani Armengol Garreta