Agafada al vol

Som les paraules que diem

29 d'agost de 2016
6 comentaris

Torbar

Veure i mirar no ens susciten la mateixa imatge. Sentir i escoltar tampoc no ens fan arribar les mateixes paraules: si només les sentim, són invisibles; quan les escoltem, agafen aire i emergeixen.

En un text literari probablement no ens crida l’atenció trobar certes paraules que han perdut pistonada a peu de carrer. Ja sabem que el registre literari és el refugi de molt de lèxic que els parlants han anat arraconant per raons diverses. Torbar podria ser un d’aquests casos. És un verb amb uns quants significats segons el DIEC2 i el DNV, però que difícilment trobarem en les converses quotidianes de bona part del territori.

En tortosí, en canvi, encara circula pels menjadors de les cases o en les tertúlies dels veïns que s’ajunten per prendre la fresca. La D la fa servir bastant sovint. És una dona gran encara impressionable, que es torba quan es troba en situacions inesperades; que s’immuta fàcilment.

Per a mi, en canvi, és una d’aquelles paraules que emergeixen del relat. Ja no penso d’usar-la, encara que m’és familiar. Però la sento, l’escolto, la veig i la miro quan apareix fortuïtament al meu davant. I els escoltadors de paraules que tinc al voltant em consta que també.

¿Això significa que torbar té els dies comptats en els escenaris orals dels pobles de l’Ebre? ¿Vol dir que, d’aquí a uns anys, només tindrem el goig d’entropessar-hi entremig de les pàgines d’un llibre? ¿O bé, a partir d’ara, potser en sentirem més nostàlgia i la cridarem de tant en tant quan expliquem les nostres batalletes?

Per cert, també es gasta turba, en el sentit de mal de cap, espessiment. Ho trobareu al DCVB. La M m’ho recorda i ho afegeixo aquí gràcies a ella. “Tinc una turba al cap”, diu que diu.

En qualsevol cas, torbar-nos, alterar-nos, immutar-nos o commoure’ns sempre serà una debilitat que ens fa més humans.

Fotografia de Xavier

Bajoques
06.03.2016 | 6.47
Xuscla
17.06.2022 | 6.47
Xerrac
26.07.2019 | 9.44

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Al meu poble (Daimús, comarca de La Safor, província de València) torbar encara és una paraula ben viva al carrer. El seu significat més usual és de d’estar entretingut i, també, s’usa habitualment quan hom està marejat, el meu iaio, per exemple, deia que estava torbat.

    1. Me n’alegro molt. Nosaltres també usem aquest sentit d’estar torbat per estar marejat, però ho diuen la gent gran només.

      Gràcies pel comentari,

      Teresa

  2. A casa meua l.he escoltat tota la vida, si bé es cert que cada volta es diu menys.
    Mon pare sempre l.ha dita en forma d.exclamació: -Torbat! algo així com -Aguarda! -Ñas!
    També la dien a casa per a dir que no me despistés, que no m.entretinguera, que no m.encantara…
    -Si et torbes faràs tard!!
    – Si em torbe, no deixeu ni un troç pa.mi! Tenieu fam eh?

    (L.horta Sud)

    1. Ja intuïa que al País Valencià era més viva que per l’Ebre, almenys pels cercles on em moc.

      És una paraula ben bonica. I els dos sentits que dius estan recollits pel DNV.

      Salut,

      Teresa

  3. La primera vegada q ma sogra, de Meliana a l’Horta em sentí dir: “Estic torbant-me”, em feu seure. Creia q cauria en terra del marejol. Curiosament ella i ma muller usen en comptes de torbar-se: desdoir-se (la meua cara d’incomprensió la primera volta..). Però no m’entenien quan deia “tinc torbes” o “torbetes”. Però no em destorbava! Estic desenvanit* de parlar pegolí.

    Que no es perda el català ebrenc o hauran guanyat els blaveros de totes dues ribes! La diversitat uneix.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.