Agafada al vol

Som les paraules que diem

12 de novembre de 2016
0 comentaris

A recules

Orientar-se per un espai desconegut és una habilitat molt apreciada. En qualsevol grup humà en ruta, sempre sorgeix algun guia que sap trobar el camí abans que els altres, que reconeix on és el nord, que se sap imaginar movent-se dins d’un mapa.

Igualment, en la nostra comunitat lingüística necessitem permanentment exploradors que sàpiguen intuir quin és el camí més segur, menys exposat a les adversitats. En vuit dies he tingut ocasió d’assistir a dos espais de reflexió sobre la difusió i la promoció del català en l’àmbit acadèmic: en primer lloc, divendres dia 4 de novembre, al CLUB 24 es van presentar experiències i estudis centrats en l’educació primària i secundària; en segon lloc, dijous 10 i divendres 11 (ahir i despús-ahir), la Càtedra Pompeu Fabra ens va oferir un espai d’intercanvi d’idees sobre el multilingüisme en l’àmbit europeu, sobretot en l’àmbit universitari.

Per a bé i per a mal, sempre que tinc l’ocasió d’assistir a fòrums com aquests, em queda una sensació agredolça. Al costat de les presentacions que s’esforcen a fer visible el camí que hem transcorregut, trobem els punts de vista que ens assenyalen les cruïlles perilloses i els ponts en estat precari. A hores d’ara, crec que ja s’ha estès la consciència que, mentre fem via en direcció al magne objectiu de restituir la nostra llengua en l’espai públic, les fites del camí es van desplaçant i ens obliguen a recompondre el trajecte previst. És per això que la brúixola se’ns desgavella de tant en tant.

Endavant i a recules: avancem i arreculem. La nostra condemna per ser llengua mitjana del món és aquesta, perquè el sistema que ens mana no commuta els desavantatges de no ser hegemònics per una vida més tranquil·lament discreta.

Ara que ja he acabat la breu digressió sobre les jornades esmentades, reprenc el verb arrecular, forma tortosina de recular i que només apareix al DCVB. Aquesta, com qualsevol altra variant formal, resulta totalment prescindible. Ara bé, en aquesta ocasió voldria fer notar que la força de l’analogia hi opera amb una potència notable, ja que, d’una banda, tenim molts verbs que presenten una aparença semblant: arremangar, arreplegar, arremolinar… I, a més a més, el magnetisme de la locució adverbial ‘a recules’ fagocita el verb, que la mimetitza.

Per tant, no tenim en aquesta variant un simple vulgarisme -com amoto o arràdio-, sinó que les lleis naturals en disculpen la seua existència.

Amén!

Fotografia de Joey Rozier

 

Engimbori
13.09.2021 | 8.12
Barranc
25.11.2018 | 9.13
Carlota
25.11.2014 | 12.44

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.