Agafada al vol

Som les paraules que diem

27 de setembre de 2016
0 comentaris

Piule

La vulgaritat i el bon gust no estan definits per cànons estrictes. Ni la bellesa no és objectiva. Però, així i tot, no podem viure completament al marge del que valora la majoria.

Hem fet turisme en una de les ciutats que rep més turistes del món. I què perceps quan t’endinses pel laberint de carrerons venecians i t’entaules a prendre un cafè o interacciones amb la barquera d’un vaporetto? Només la superfície d’una vida que ha perdut del tot la impertorbabilitat. I què intueixes de la seua cultura? Poca cosa o només clixés.

Diuen que hi ha dos milions de parlants de vènet, reconegut oficialment com a llengua al 2007. Però aquesta realitat deu passar completament desapercebuda als 30 milions de turistes que passen per la bellíssima Venècia cada any. A qui li interessen els vestigis d’una “llengua vulgar” en un escenari per a visites fugaces? Segur que hi ha buscadors de la llengua local entre l’allau d’hostes, però deuen ser com una gota d’aigua en un desert.

A la nostra guia de viatges¹, però, s’alliçona que el gueto jueu venecià va ser el primer d’Europa i que aquest nom prové de la paraula getto, que en vènet significa foneria. Es veu que el fet de recloure els jueus expulsats de la península ibèrica al 1492 en aquell espai degradat va donar peu a designar els barris jueus posteriors amb aquesta denominació pejorativa.

D’altra banda, en aquesta ciutat, enmig del trànsit imparable de persones, hem sentit llengües en abundància. I moltes veus diverses. La paraula que dona nom a aquest apunt em va vindre al cap sentint un menut que, en un viatge en barca d’una hora, no callava ni per a respirar i que cridava per damunt de l’esclafit de les onades de la llacuna.

Quin piule que té este xiquet!

En vaig prendre nota perquè vaig intuir que potser no trobaria documentat aquest vocable i, efectivament, així ha estat. Piulet és el mot que recullen els diccionaris per a referir-se al so agut i estrident de la veu. També es reconeix el sinònim piu, però cap obra no fa referència a la forma que coneixem al poble per a desaprovar el to estrident -que molesta i que se’t posa al cervell- que fan servir, sobretot, algunes criatures.

Piule s’ha de considerar, doncs, un vulgarisme? Com a parent de piular, seria una formació anàloga a les parelles ordenar/ordre, vincular/vincle, apostrofar/apòstrofe… De fet, en la nostra variant no hi ha una simple mutilació sonora de piulet. Per a nosaltres, aquest nom masculí és pla i és el resultat de l’aplicació de les regles de formació que han produït també un nom femení d’aquesta mateixa família: piula. De fet, seria la base damunt la qual s’ha afegit el sufix -et, piule > piulet com xiscle > xisclet.

Potser no és necessari demanar reconeixement per a una opció de tan poca volada, que no ha estat escollida majoritàriament pels parlants de la nostra llengua a l’hora de designar aquest concepte. Però la farem visible aquí, perquè tinga presència en l’espai virtual si mai algú altre vol saber si existeix.

¹ Top 10 Venecia, El País Aguilar, 2011

Ataüllar
10.05.2014 | 12.19
Plegar
19.09.2017 | 7.57
Riscla
22.07.2018 | 8.55

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.