Agafada al vol

En el paisatge ebrenc no hi ha dibuixades isoglosses, però en els mapes dialectals diverses línies imaginàries sobrevolen Caro, els Ports de Beseit, Cardó i el Delta immens. L’Ebre és un territori de transició, una frontera que ens ajunta. I també, una illa enmig d’un oceà lingüístic.

Quantes paraules tenim en tortosí que són exclusives d’aquesta zona? D’on venen? Si algú en sap la resposta, seria interessant conèixer-la. Potser furgant en els reculls dialectals en tindríem un còmput aproximat. En tot cas, la idiosincràsia d’un parlar s’explica sempre pels esdeveniments històrics que han tingut lloc al cap dels segles en el territori que ocupa. Per exemple, si tenim tantes paraules d’origen àrab -atzembla, aliacrà, alifàries, xeic…- és perquè la influència de la cultura àrab s’hi va produir durant segles i fins més tard que a la major part de Catalunya.

Parlant de peculiaritats, durant l’últim cap de setmana d’octubre i la vigília de Tots Sants, hem anat a collir olives al costat del canal de la dreta de l’Ebre i he caçat al vol una altra paraula que no surt als diccionaris. Dissabte tota la tropa estàvem amanits per a arreplegar el fruit per a l’oli que gastarem durant un any o més. Anàvem disfressats amb la roba arraconada de fa molt de temps i teníem a punt les aïnes per a alleugerir -una mica prematurament- les oliveres.

Abans de res, vam estendre les borrasses davall de les branques carregades d’olives encara veroses, vigilant que no quedés cap rogle de terra al descobert per on es pogués escapar una part de la collita. Després només va ser qüestió d’escarrar les branques amb les mans descobertes o bé amb l’ajuda de les escarradores manuals o de les escarradores mecàniques. Tots alhora, sense treva i sense parlar, perquè el compressor que alimentava aquestes màquines ens ensordia les orelles i omplia l’oliverar d’uns esclafits que ofegaven les converses.

Fixem-nos ara en el vocabulari. Escarrar és un verb conegut pel DIEC2, però el defineix de manera inexacta. Entendreu millor què significa si llegiu la definició que en dona el GDLC: “Arrencar, refregant (les olives de l’olivera, el gra del blat de moro); eixonar”. Aquí descobrim també que té un origen incert, tot i que diu que probablement prové del fràncic skerran, skarran ‘arrencar raspant’. I, si ens hi parem a pensar una mica, no és difícil que ens recordem de la forma escarràs, dues definicions del qual estan estretament vinculades amb aquest verb: penjoll de fruits, d’una banda; i persona que fa la feina més pesada d’una casa, de l’altra. I d’aquí, arribaríem al verb escarrassar-se: abocar molts esforços en una feina, empresa, etc.

En canvi, la peça tradicional que feien servir els pagesos tortosins i la moderna màquina sorollosa que l’ha substituït aparentment no tenen equivalent en els altres parlars catalans. Sembla estrany que a cap més banda es conega què és una escarradora i que, d’aquest mot, no n’aparega ni rastre en els diccionaris habituals. En farem, doncs, una definició improvisada: aparell amb unes pues de ferro resistents en forma de pinta, subjectes al final d’un mànec de llargària variable, que serveix per escarrar les olives, especialment, de les branques més altes. Pel que fa a la versió mecànica, n’hi ha models diferents i, de moment, no ens hi posarem. Com a pista addicional, us direm que l’escarradora mecànica és coneguda sovint com a aplauso.

Finalment, encara que no ens puguem aturar aquí a anomenar el vocabulari sencer de l’oleïcultura, no marxarem sense deixar testimoni d’algunes altres denominacions pròpies d’aquest camp: màquina de plegar olives, porgar, sansa, cofins, morca…

Sense l’acció no hi ha la paraula, però. I per a aquestes protagonistes la funció dura ben poc.

—

Fotografia casolana