Agafada al vol

Som les paraules que diem

21 d'octubre de 2016
0 comentaris

Angle

En una ciutat cosmopolita s’exhibeixen espectacles incessants. Sense entrar als teatres ni als cinemes, es despleguen als ulls dels observadors un catàleg sorprenent de tribus. L’heterogeneïtat ocupa tots els racons dels espais públics.

Baixar a la capital em fa sentir aborigen. Passejar per Ciutat Vella m’agrada i m’inquieta alhora. Tot és multicolor, transgressor, estèticament rellevant. Que fàcil, desentonar-hi! Entremig de tanta diversitat, però, es detecten fàcilment illes d’uniformitat.

Ahir vaig visitar el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. En els espais d’accés lliure, s’hi barregen públics molt diversos: estudiants de procedències ben variades, passavolants del barri, turistes experimentadors, espectadors de l’oferta cultural de luxe de la instal·lació… Hi vaig arribar molt abans de la conferència de Joan F. Mira sobre Dante i Llull que hi anava a escoltar i em vaig instal·lar en la terrassa de la plaça interior, de Joan Coromines, just al davant del longitudinal mural de Keith Haring sobre la sida.

Per davant del grafit, aliens del tot a la meua observació distant, un grup de skaters feien equilibris dalt dels patins. En van arribar més i es van saludar. Van xocar els punys tancats, es van agafar l’avantbraç i es van picar cordialment l’omòplat en una seqüència veloç i sincronitzada. Tots entre tots, repetint els mateixos moviments, sense marge d’error. Allò volia dir: hola, col·lega!

Ja havia contemplat aquest ritual altres vegades. Faig de taxista als skateparks sovint. Em va sorprendre, però, l’exactitud en la gestualitat dels aficionats a aquesta pràctica esportiva. Més enllà dels estrictes cànons estètics en la indumentària, sembla que en el llenguatge corporal també hi ha patrons establerts. Però, on s’aprenen aquests codis? Com és possible que en llocs distants es reprodueixi el mateix argot gestual? Som a l’era d’Internet i, evidentment, no hi ha fronteres per a aquests corrents.

D’altra banda, aquest tipus de comunicació no verbal és intragrupal -només accessible als iniciats en aquesta pràctica-, per això la salutació que he descrit abans no és senzilla. De fet, intueixo que sembla natural després d’hores de pràctica.

La postura del cos, la cadència dels moviments, els símbols que fan amb els dits de les mans i, en general, l’angle que tenen els que es mouen destrament damunt d’un objecte altament inestable conforma una marca que els distingeix dels membres d’altres cercles en un context d’heterogeneïtat global.

Tot comunica en el món que coneixem ara mateix. I la paraula angle -que en tortosí significa inclinació, jaient, segons el DCVB; i, en un sentit més particular, l’actitud que algú mostra davant d’una situació- em va com l’anell al dit per descriure un argot gestual ben xocant.

Fotografia de Newsted

 

Llacor
14.10.2015 | 11.58
Aixorejar
23.11.2015 | 6.16
Moixó
05.02.2020 | 8.53

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.