Agafada al vol
Som les paraules que diem
Ajocar-se
Si d’algun lloc no ens movem mai, és del nostre pensament. Existim per la consciència del que fem. Percebem el que ens envolta perquè li podem posar nom. I trobem la manera d’exterioritzar el que concebem mentalment gràcies al llenguatge.
Malgrat tot, no sabem què passa dins del nostre cap. Ni quins camins segueixen les nostres idees abans de nàixer; fins al punt que ens poden arribar a sorprendre. Ni com s’organitza el saber que anem acumulant. Ni on endrecem les paraules ni en quin ordre. Però tenim fe; una fe que ens fa creure que tot surt del nostre interior.
La primera vegada que vaig contemplar un arbre temàtic en les pàgines inicials d’un voluminós diccionari especialitzat em vaig meravellar. I encara em pregunto: deu estar tan ben organitzat el nostre cervell? Ho dubto. Proveu d’escriure en un paper totes les paraules que recordeu relacionades amb la pluja. En cinc minuts, jo n’he escrit una trentena, però en devem tindre moltes més. Per què no les trobo de seguida? En canvi, n’hi ha d’altres que no figurarien mai en el més complet arbre temàtic plujós i que m’evoquen directament els dies humits en què l’aigua del cel ho inunda tot: la terra, l’aire, les teulades, els vidres, els silencis… Ajocar-se n’és un exemple.
D’aquesta acció, en tenim dues definicions, segons el DIEC2: en règim transitiu, posar a jóc; en règim pronominal, retirar-se a dormir. És un element format, doncs, damunt de jóc -indret on van a dormir els ocells-, que prové del fràncic juk (jou; perxa per a objectes), segons el GDLC. Per cert, tot i que ha estat una descoberta casual, aprofiteu per prendre nota d’un altre accent diacrític que no caldrà utilitzar d’ara endavant.
En el sentit de retirar-se a jóc, aquest verb em fa reviure un viatge en cotxe amb la mirada cavalcant en el paisatge, en mig del qual apareixen estenedors elèctrics plens d’oronetes o de pardals viatgers que s’ajoquen esperant un aiguat imminent, per por de les gotes que han d’arribar. I que s’ajoquen per estar junts, per no perdre’s.
Ruixat, ram, tronada, llampegar, fangós, toll, tempesta, saó… tindrien un espai reservat en un arbre que recollís totes les paraules de la pluja. Ajocar-se no hi seria. Però al meu cap diria que ha trobat un bon lloc a prop de la soca robusta que sosté el vocabulari de les precipitacions.
—
Fin d’été, fotografia de Marc Delforge
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Mon tio, agricultor de l’horta de Valencia, sempre diu ajocar-se com a sinònim de acatxar-se. Ho diu quan parla de la segua faena de agricultor, sempre estava ajocat.
Esta definicio si que vé definida en el DNV
Moltes gràcies per la teu pàgina web.
Per l’Ebre diem acotxar-se a estar amb els genolls arrupits.
Gràcies per la visita i pel comentari!
Teresa
Ajocar-se a casa a veure’ls passar, ( els problemes ) , no és cap solució. Hem de sortir al carrer a veure com plou, a veure la tempesta, a veure els trons i els ruixats i fer front a la vida. I aixins trobarem el vocabulari que el nostre cap ha de trobar.
Molts apunts al teu bloc, capissó, esgolar-se, arruxar…
Molt interessant.
Gràcies pel comentari, Pedro!
Quan he vist el verb, al meu cap ha aparegut de cop una sola imatge: la d’un caçador del Delta ” fent la joca” , o sigui, esperant al seu amagatall d’herbes que passin els ocells
El caçador que s’ajoca! Pobrets pardals!
Gràcies per l’escena, Analí!
Ajocar-se mai l’hauria associat a una acció plujosa, més aviat m’ha produït confusió, doncs dubtava entre la retirada voluntària per protegir-se, o bé en la resignació davant un fer del qual no som complaents.
En qualsevol cas m’ha servit conèixer el verb.
Ara que el coneixes ja el pots fer servir quan vulguis.
Gràcies per la visita, Ignacio!