Agafada al vol

Som les paraules que diem

29 de desembre de 2016
0 comentaris

Gruar

Els estats d’ànim costen de descriure. No tenen color ni forma. Els percebem però no es veuen. Sovint són força complexos i normalment no duren gaire. Ens calen paraules ben precises per parlar-ne, doncs.

Enguany a la taula parada de Nadal érem molts, com sempre. Ma germana s’havia entretingut a escampar volves de neu i minúsculs arbrets de Nadal encunyats en paper de plata al voltant dels plats i les copes. I havia construït un caminet de diminutes llums blanques d’un cap a l’altre. Només per això, ja estàvem de festa.

Els dinars de festa grossa es coneixen pel temps que duren. La sobretaula no té límit i els motius de conversa van canviant a gust dels participants. Quan hi ha prou temps, ens esplaiem en les anècdotes. I en una sentència va aparèixer aquest plany:

Sempre em fan gruar per fer-los creure!

Quantes maneres tenim per expressar que una situació ens desagrada? Als diccionaris de sinònims en trobaríem un bon grapat, però no totes són equivalents en els mateixos contextos, és clar. Els matisos ens dibuixen més diversos i més exuberants. Més exactes. Gràcies a la gradació del patiment en el nostre vocabulari, podem expressar que una situació ens disgusta, que ens fa gruar, que ens fa enrabiar o enfadar, que ens fa patir o sofrir o que ens tortura.

Gruar significa desitjar vivament alguna cosa que es fa esperar molt i -usat com a verb intransitiu- és comú en l’expressió ‘fer gruar algú’ en el sentit de fer-lo patir. Vet aquí l’exemple que ens posa el DIEC2: ‘Dóna-l’hi de seguida: no el facis gruar’. Per tant, els fills que no creuen fan gruar sa mare perquè els ha de repetir les instruccions una vegada i una altra.

De gruar, ens va sorprendre descobrir que no tots els comensals la teníem al nostre repertori. A casa l’hem dita sempre, però sembla que no és comuna a tots els parlants dins al mateix poble o als parlants nascuts en pobles veïns. Aquest fet és una prova concreta del que significa l’idiolecte; cadascú té un equipatge lingüístic personal que no compartirà mai al cent per cent amb ningú més.

Ara bé, a la taula parada de Nadal, els idiolectes no van entorpir la llarga sobretaula sinó que li van donar encara més corda.

Bon any a tots i fins a l’any que ve!

Fotografia de Paula Fernández – Flickr  (CC BY-ND 2.0)

Sorier
05.12.2014 | 10.20
Aixorejar
23.11.2015 | 6.16
Reptar
16.09.2013 | 8.39

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.