Agafada al vol

Som les paraules que diem

15 de desembre de 2016
2 comentaris

Sapastre

Un mateix espai físic conté estats mentals discordants. Què dona sentit a la meua vida? i a la del company? i a la dels fills? i a la de tots els que ens envolten? Les converses són el lloc de trobada de les nostres divergències vitals i un camp d’entrenament per a la tolerància.

Malgrat que ens sentim a gust amb les opinions compatibles amb les nostres, la vida quotidiana ens forneix moltes ocasions per posar a prova la solidesa dels argumentaris que ens hem anat construint pacientment. Preguntem-nos, per exemple, per a qui són importants les paraules? Qui viu pendent de la salut de la llengua pròpia i de la llengua dels altres? Qui venera la bellesa del llenguatge? Aquests afectes no formen part del sistema de valors de tothom. En dono fe.

En les últimes hores he topat amb dues proves de desafecció lingüística. Ahir un alumne em plantejava la intranscendència que una llengua desaparegue, argumentant que els humans es continuaran comunicant. És cert i irrefutable. Tot i això, voldria saber com es pot contagiar l’amor per un sistema de comunicació concret i per tots en general. ¿Hi ha res més a fer després d’haver exhibit intermitentment un munt d’arguments a l’aula per posar en relleu la importància de cada llengua? Potser no. Potser hem d’acceptar que les llengües no tenen un valor intrínsec per a tots els humans, com no el tenen els monuments històrics o, fins i tot, la vida de les persones.

A més, justament avui fa quatre anys que vaig començar aquest blog. El 15 de desembre del 2012 hi vaig escriure el primer apunt: malaguanyada. Per això, li he preguntat al meu fill si li semblava bonica la paraula sapastre per a aquesta ocasió. I la seua resposta ha estat lacònica: ‘Les paraules no són obres d’art’. Res a celebrar, doncs.

De tota manera, prestarem atenció a aquesta peça que pot funcionar com a adjectiu i com a nom; que és invariable i que significa ‘que fa la feina malament’ o bé ‘que és ximplet’, segons el DIEC2. També resulta curiosa la teoria sobre el seu origen, recollida al GDLC: ‘derivat de sapo, mot castellà, portuguès i basc, d’origen incert, potser preromà, existent també en català antic i dialectal, amb influx de mots com pillastre i anàlegs, que pogué arribar al català a través dels pastors semibascos del Pirineu’.

Imaginem-nos, doncs, un pastors euskalduns  acabats d’instal·lar a la Vall d’Àneu a la primera meitat del segle XIX. Durant els capvespres d’hivern baixen al poble per proveir-se d’aliments i de companyia i comencen a assajar converses infructuoses amb els parlants pallaresos. Finalment, arriba un dia que es contaminen i s’arriben a entendre i, com qui no vol la cosa, sapastre passa a formar part de la vida de la vall per sempre.

No és bonica aquesta història? Va, vinga! No sigueu torpes amb la llengua i maltracteu-vos amb aquest vocable tan viatger.

Fotografia d’Ian Muttoo – Flickr (CC BY-SA 2.0)

Perperir
27.01.2023 | 4.02
Canteret
16.07.2018 | 10.36
Marturi
07.11.2020 | 9.11

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Un apunt magnífic. I especialment demolidor el pragmatisme dels més joves envers la llengua que els fa ser com són (entre d’altres elements). En tot cas, l’amor per la llengua és un procés més llarg que la joventut. Ja els arribarà.

    Fins aviat!

    Didac

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.