Agafada al vol

Som les paraules que diem

6 de setembre de 2016
2 comentaris

Barandat

Com s’escampen les paraules? Què fa que les coneguem i les usem parlants que no hem compartit mai conversa ni espai físic? Abans d’ara, com es cohesionava la llengua?

Des de temps remots hi hagué escampadors de mots: els venedors ambulants, els titellaires, els representants del poder… Sense televisió, sense xarxes digitals i sense gaires moviments de la població, les comunitats lingüístiques eren capaces d’assegurar-se la intercomprensió entre pobles distants. Això no obstant, les societats que s’han distribuït durant molt de temps en nuclis aïllats no tenen una llengua tan homogènia com les que han gaudit de més contacte i més intercanvis.

I tant abans com ara, un escenari és un projector de vivències, de coneixements, de cultura i de maneres de dir. Ho podem comprovar en les actuacions en directe que omplen les places i els espais oberts del nostre país durant el temps de la calor. En aquests punts de trobada s’aprenen moltes coses.

Dissabte passat Pep Botifarra i Miquel Gil van actuar a la plaça de l’Assumpció en l’antic barri de la Geltrú de la capital del Garraf. A tres quarts d’una de la matinada va començar un espectacle trepidant de cançons, rondalles, embarbussaments i acudits que sacsejaren el públic i li arrancaren rialles i aplaudiments entusiastes. Complicitat i humor fan possibles molts camins. Per això, vam riure amb els comentaris metalinguístics dels cantadors que volien fer escarni dels que volen fragmentar la nostra comunitat lingüística.

En encetar la narració d’una versió de Xàtiva de la faula de la rabosa i el corb, Pep Gimeno va alliçonar amb un punt de sornegueria sobre la correspondència entre rabosa i guineu. Però altres paraules de la nit també devien sorprendre el públic com ara barandat o tenca, que quedaven malgrat tot perfectament explicades en el context de les rondalles que les contenien.

Barandat, en concret, va aparèixer en una història grotesca d’un capellà i una criada que competien a veure qui es tirava el pet més potent. No us la contaré per si algun dia teniu l’ocasió de sentir-la en directe, però tothom devia visualitzar l’escena final en què els trossos de terrissa s’estavellaven als barandats de la cuina.

Aquesta paraula, recollida al DIEC2, remet a envà. Al DCVB trobem que barandat es diu a Calaceit, Gandesa, Tortosa, Vinaròs, Maestrat, Castelló, València i Cullera i que prové de baranda, que ve de barana, que ve probablement del cèltic varandā‘voreta’, ‘subdivisió’.

Barandat, doncs, prové del substrat lingüístic dels pobles que han mantingut aquesta paraula al llarg dels segles i ara, des de dalt dels escenaris, s’escamparà per tota la terra catalanoparlant en boca d’uns titellaires moderns.

No hi ha fronteres per a les paraules!

Fotografia de Lali Masriera

Rabosa en aquest mateix blog: aquí.

Xalar
02.05.2016 | 6.49
Reguerall
07.11.2017 | 7.37
Espavil!
19.07.2015 | 7.44

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Mon pare, mestre d’obres, feia barandats.
    La paraula barandat, paret lleugera no portant que no sol sostenir pes, segurament era adés molt més estesa que ara, i envà, ara el seu sinònim, no sempre ho ha estat.
    La paraula envà, quan era comuna a tot el domini, volia dir construcció feta de murs lleugers volada a l’exterior d’un edifici:
    DCVB EMBÀ (ant. escrit també envà). m. || 1. ant. Cos que surt horitzontalment fora d’un mur. En la draperia… lo canonge venc ab gran re de tafurs e d’arlots e pujaren en los embans que’ls drapers fan per ço que haja tenebres en l’obrador, Llull Blanq. 76, 4. Pot fer envans tro al terç de la carrera, Cost. Tort. I, i, 2. Si forats són feyts o finestres en los envans que són sobre les carreres, en los costats dels enuans, si los veyns d’aquels enuans volen atressí obrar et exir ab enuan sobre les carreres, Cost. Tort. III, xi, 2. Per ous que mès en les colors com pintaua los envans de la capeila, doc. a. 1309 (BSAL, viii, 262). Ab draps e ab rama e los envans e enfronts de lurs alberchs, Ceremonial de Cervera, a. 1426. En los més alberchs de la ciutat se feneren parets et en alsgunes se enderrocaren envans cuynes fumerals et escales, doc. a. 1428 (Ardits, i, 258).
    Amb el temps la paraula envà va passar a significar a la zona oriental on ara es conserva, els murs lleugers (o barandats) de què estaven fets els envans volats originals. A la resta del domini lingüístic es conservà la paraula barandat i es perdé l’envà, segurament perquè passaren de moda ja que són típics de les construccions medievals amb molta fusta, especialment islàmiques amb gelosies (tashbik = enreixat, gelosia, que al castellà a donat tabique), i a la València de la conquesta cristiana hagueren de limitar i prohibir els envans perquè tapaven els carrers, s’acostaven massa als envans d’enfront i afavorien els incendis, i deixaren de fer-ne.
    Com a curiositat, al sud de la Marina Alta comença a emprar-se el bellíssim sinònim meridional de barandat, l’arabisme SITARA:
    DCVB SITARA (o sitala). f. Paret prima, embà (val.); cast. tabique. La fadrina s’havia asentat contra la sitara del pastaó, Cañís 35. Fon.: sitáɾa (Albaida, Castalla, Alacant); sitáɫa (Val., Patró, Planes). L’accentuació sítara í sítala, que porta Griera (BDC, xx, 98), és falsa. Etim.: de l’àrab sitāra, mat. sign.

    Com en altres casos on el Valencià i el Tortosí coincideixen i divergeixen del Català Central, no és que “de sempre” hi haja hagut uns geosinònims diferenciats, sinó que amb el temps a una zona s’ha perdut una paraula substituïda per una altra que ha canviat el seu significat original.

    1. El món de la construcció és un pou de variació lèxica, semblant al que passa en l’àmbit de la botànica.

      Tantes paraules als diccionaris i tan poquetes que corren pels carrers!

      Gràcies pel comentari,

      Teresa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.