Agafada al vol

Com s’escampen les paraules? Què fa que les coneguem i les usem parlants que no hem compartit mai conversa ni espai físic? Abans d’ara, com es cohesionava la llengua?

Des de temps remots hi hagué escampadors de mots: els venedors ambulants, els titellaires, els representants del poder… Sense televisió, sense xarxes digitals i sense gaires moviments de la població, les comunitats lingüístiques eren capaces d’assegurar-se la intercomprensió entre pobles distants. Això no obstant, les societats que s’han distribuït durant molt de temps en nuclis aïllats no tenen una llengua tan homogènia com les que han gaudit de més contacte i més intercanvis.

I tant abans com ara, un escenari és un projector de vivències, de coneixements, de cultura i de maneres de dir. Ho podem comprovar en les actuacions en directe que omplen les places i els espais oberts del nostre país durant el temps de la calor. En aquests punts de trobada s’aprenen moltes coses.

Dissabte passat Pep Botifarra i Miquel Gil van actuar a la plaça de l’Assumpció en l’antic barri de la Geltrú de la capital del Garraf. A tres quarts d’una de la matinada va començar un espectacle trepidant de cançons, rondalles, embarbussaments i acudits que sacsejaren el públic i li arrancaren rialles i aplaudiments entusiastes. Complicitat i humor fan possibles molts camins. Per això, vam riure amb els comentaris metalinguístics dels cantadors que volien fer escarni dels que volen fragmentar la nostra comunitat lingüística.

En encetar la narració d’una versió de Xàtiva de la faula de la rabosa i el corb, Pep Gimeno va alliçonar amb un punt de sornegueria sobre la correspondència entre rabosa i guineu. Però altres paraules de la nit també devien sorprendre el públic com ara barandat o tenca, que quedaven malgrat tot perfectament explicades en el context de les rondalles que les contenien.

Barandat, en concret, va aparèixer en una història grotesca d’un capellà i una criada que competien a veure qui es tirava el pet més potent. No us la contaré per si algun dia teniu l’ocasió de sentir-la en directe, però tothom devia visualitzar l’escena final en què els trossos de terrissa s’estavellaven als barandats de la cuina.

Aquesta paraula, recollida al DIEC2, remet a envà. Al DCVB trobem que barandat es diu a Calaceit, Gandesa, Tortosa, Vinaròs, Maestrat, Castelló, València i Cullera i que prové de baranda, que ve de barana, que ve probablement del cèltic varandā, ‘voreta’, ‘subdivisió’.

Barandat, doncs, prové del substrat lingüístic dels pobles que han mantingut aquesta paraula al llarg dels segles i ara, des de dalt dels escenaris, s’escamparà per tota la terra catalanoparlant en boca d’uns titellaires moderns.

No hi ha fronteres per a les paraules!

—

Fotografia de Lali Masriera

Rabosa en aquest mateix blog: aquí.