RESPONSABLES I RESPONSABILITATATS

A l’aprovació de la Constitució, recordem que a banda de les nacionalitats “històriques”, les que ja tenien un estatut d’autonomia aprovat abans del cop d’Estat franquista, (Catalunya, Galícia i País Basc) es podia accedir a l’autonomia amb les seues mateixes competències polítiques i de gestió a través de l’article 151 de la Constitució, l’article 143 per contra es reservava per l’accés a l’autonomia aquelles comunitats territorials de perfil baix i sense dades identitàries diferenciades com les que li eren pròpies d’aquestes tres nacionalitats històriques de referència.

El primer, (art. 151) equiparava políticament al territori amb les nacionalitats històriques, i requeria per accedir-hi el 75% signatures favorables dels ajuntaments del territori, més un Referèndum posterior de la població del territori. Percentatge d’adhesions, que el CONSELL PREAUTONÒMIC DEL PAÍS VALENCIÀ, (a partir d’ara CPPV) va aconseguir amb escreix.(Veure arxius adjunts)

La senyera que proposava el CPPV era la quadribarrada -comú a tots els territoris de la Corona de Aragó- amb l’escut del Consell per diferenciar-la, i com a nom del territori aquell que ja estava inclòs en la denominació de la institució pre autonòmica: País Valencià.

Aquest CPPV el formaven els parlamentaris al Congrés i el Senat de les províncies de Castelló València i Alacant i el presidia el aleshores diputat pel PSOE, En Josep Lluís Albiñana.

Doncs bé, quan arribà el moment, Joan Lerma (llavors secretari general del PSPV-PSOE) i Alfonso Guerra, descavalcaren a Josep Lluís Albiñana del seu càrrec de President del Consell Preautonòmic, i fent tabula rasa de l’aconseguit, agafaren les regnes i a l’hora de procedir a confegir i aprovar la llei orgànica de l’Estat que es l’Estatut d’Autonomia, van fer un pacte vergonyant i vergonyós amb la UCD de Abril Martorell, Manglano i Broseta, i decidiren que això de accedir-hi via 151, res de res, malgrat tenir el vist i plau de més del 75% de municipis valencians.

Cosa -recordem- que si “permeteren” a Andalusia que com tothom sap ni te “llengua pròpia” ni pertany a un nínxol nacional “diferent” i diferenciat del castellà.

Que conste que no hi estic en contra. Ho esmente a tall del tracte manifestament discriminatori i agreujant que els màxims dirigents andalusos del PSOE tingueren vers el País Valencià amb l’ajuda del PSOE autòcton.

La denominació de Pais Valencià desaparegué substituïda per la ridícula Comunitat Valenciana, i la senyera quadribarrada comuna a totes les terres de la Corona de Aragó i per tant també la del Regne de València/País Valencià, fou substituïda per la de la ciutat de València, llavors patrimoni i emblema del moviment blaver, el nostre feixisme autòcton.

Per rematar la feina, com a himne gloriós, ens encolomaren el sarsuelero Himno de la Exposición Regional de 1909 del mestre Maximilià Thous, que comença dient això tan reivindicatiu i èpic de “Para ofrendar nuevas glorias a España, nuestra region supo luchar…” i que continua fins el final curull de tòpics com si d’un musical ensucrat es tractàs.

Però el més greu, i per acabar-ho de reblar s’inventaren una llei electoral, la vigent a l’actualitat i ÚNICA a tot l’Estat espanyol que frega la inconstitucionalitat, i que la “Unitat del Poble Valencià” va dur al Tribunal Constitucional que la va declarar constitucional que no es el mateix que justa.

La del 5% provincial/autonòmic , que consisteix en posar com a topall percentual mínim de vots necessari, per circumscripció electoral (provincial) el 5% dels vots emesos (2 punts per damunt de la catalana i en general de la resta de CCAA espanyoles), que només necessiten un 3% de vot per circumscripció electoral, exigència que suposa un 67% més que a la resta de comunitats.

Però el greu no és això, a més s’afegeix un nou requisit -el que fraga la inconstitucionalitat- que consisteix en exigir que a més del 5% per circumscripció s’haja aconseguit el 5% DE TOT el territori de la Comunitat Autònoma, es a dir de les tres províncies.

Parem atenció en la discordança.

No es fa del País Valencià una circumscripció única, sinó que la representació que manté es provincial, tanmateix el requisit percentual mínim es autonòmic a més de provincial el que implica que la representació per circumscripció, depèn de les altres dos circumscripcions.

Esta llei electoral és única a tot l’Estat. No hi ha altra.

Les conseqüències són perverses. Una força política que es pretén territorialment valenciana (el valencianisme polític per exemple) i que comença a créixer ha de tenir un vot directe a TOT EL TERRITORI del 5% si vol tenir representació per una sola circumscripció. Les implicacions són antidemocràtiques de mena. Per exemple els votants de la província de Castelló, la menys poblada, tot i que aconseguir-ha un 6% de vot provincial no tindrà representació perquè no te bastants votants per assolir el 5% de tot el territori, els votants d’Alacant condicionen la representació dels de Castelló per exemple i a l’inrevés, en definitiva, cap de les tres circumscripcions per si sola pot accedir al Parlament amb el 5% del vot del seu àmbit i dependent de la seua població inclús del 6%.

Les lleis electorals es fan pensant en afavorir que tots els territoris i grups heterogenis que habiten i conformen un país, puguen fent sentir la seua veu. Es fan pensant en no barrejar el vot agrari amb l’industrial, el de un territori amb un determinat idioma amb el de altre amb altre idioma, el rural i l’urbà el dels territoris de l’interior amb els costaners el del nord i el del sud, els de les zones densament poblades amb les semidesèrtiques, etc…

Tanmateix,aquesta llei està pensada exactament per aconseguir el contrari. Per a que determinats col•lectius s’anul•len entre ells o més directament per a deixar sense veu determinats col•lectius.

Pot ocórrer que la formació política present a la elecció aconseguisca un 6% per circumscripció però que al no abastar el 5% del TOTAL del territori autonòmic, es quede sense representació.

Un exemple concret; a Catalunya, quan la ICV va fer un acord electoral amb el PSC de Maragall, no el va fer a totes les circumscripció i es reservà presentar-se en solitari amb les seues sigles a la circumscripció de Tarragona on va aconseguir un 3,2% (crec recordar, en tot cas no arribava al 4%) de vot, el que li va permetre accedir al Parlament en solitari per Tarragona i dins de les llistes del PSC a la resta de províncies catalanes.

Açò al País Valencià fóra TOTALMENT impossible. Probablement amb un 6% (el doble exactament) a la circumscripció de Castelló i sense cap altra aportació de vot amb les sigles pròpies a les altres dos circumscripcions, s’hagués quedat fora del Parlament. Amb el doble del que ICV va aconseguir!

Un autèntic abortiu de noves propostes polítiques, una barrera quasi infranquejable per partits nous o petits, una llei que a més al barrar-li el pas al nacionalisme valencià i afavorir el blaver, implantat a la ciutat de València i el seu hinterland, -la zona més poblada del País- ha tingut com a conseqüència la irrupció majoritària de la dreta espanyola, l’anestèsia política, el pessimisme i la desafecció per la política del País per part dels valencians, que d’altra manera no s’hagués produït.

Responsable: el PSPV-PSOE.

Tant les Illes com el País Valencià o l’Aragó haurien d’haver accedit a l’autonomia per l’article 151 de la Constitució, nacionalitats de matriu NO castellana amb forts trets identitaris. I Andalusia i Canàries entre els de matriu castellana

L’article143 per contra estava pensat per regions castellà-espanyoles com Múrcia, la Rioja, Extremadura, etc., i no per nacionalitats i territoris com les Illes Balears i Pitiüses o el País Valencià amb unes característiques fortament diferenciades de l’Espanya castellana.

La cosa però no acabà en allò fundacional. Ben al contrari, al llarg de totes les legislatures en les que el PSOE va tenir el poder a la Generalitat, va mantenir obert el conflicte lingüístic de forma deliberada, per la via d’ajornar “sine die” la creació de l’ens normatiu d’un idioma, el valencià, que al no rebre legalment la l’equiparació semàntica amb “català” a l’Estatut (eixa va ser una altra de les jugades del PSPV-PSOE) va restar fora fora de l’autoritat de l’Institut d’Estudis Catalans.

Si fa no fa uns 18-20 anys, pràcticament una generació, durant els quals al conflictivitzar el valencià es va fer retrocedir el seu us, en quantitat i en qualitat i en molts àmbits , fent-lo recular com idioma públic de relació social des de les grans ciutats fins les mitjanes i petites.

Tot açò per no parlar de la promesa mai complida d’una llei de comarcalització o de l’abolició de les Diputacions provincials, etc.

La proposta de deixar l’autoritat lingüística en mans de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV) -una bona solució- no l’aplicaren mai…excepte a les últimes eleccions en les que ja sabien que anaven a perdre davant de Zaplana.

Aquí si, s’afanyaren a nomenar l’IIFV com autoritat lingüística del valencià en l’àmbit de la CV; no cal dir que el primer que feu Zaplana va ser derogar l’autoritat de l’Institut que mai no va arribar a exercir-la.

Es cert que va ser Cebrià Ciscar (Conseller de Cultura de Lerma) qui va fer la Llei d’us i Ensenyament del Valencià, no es menys cert però, que durant tot eixe temps el PSOE-PSPV va subvencionar sota ma la RACV (Real Acadèmia de Cultura Valenciana) la entitat secessionista que propugnava una codificació del valencià divergent del català mantenint la tesis que es tracta de idiomes diferents.

Encara més, la secessionista Acadèmia de Cultura Valenciana va rebre el títol de Real perquè la petició que es va lliurar a la Casa Real anava encapçalat pel nom del Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana Joan Lerma i Blasco.

Tot açò va obrir la porta al “pacte del pollastre” entre el PP d’Eduardo Zaplana i la Unió Valenciana del grotesc Vicent Gonzalez Lizondo que va esdevenir President de les Corts Valencianes obrint la porta del Parlament a una llengua valenciana delirant i fent d’Eduardo Zaplana el primer Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana del PP iniciant-se la gran desfeta apoteòsica de la corrupció i la ruïna a la que el PP ens ha abocat.

Tanmateix, va ser al remat Zaplana qui va acabar amb el conflicte lingüístic fart dels enfrontaments amb la Universitat (l’única oposició digna d’eixe nom que va patir el PP) atès que l’esmentat enfrontament feia malbé la seua imatge.

Un Zaplana que se’n fotia de la llengua i de totes eixes mandangues (allò seu eren els cotxes amb moltes vàlvules) acabà amb el conflicte lingüístic amb la creació de l’AVL. Una institució aberrant directament depenent del poder polític (no hi ha cap que en depenga a excepció de la valenciana), que ens costa una fortuna i que va començar barrejant secessionistes i normatius, i que si al remat ha acabat amb el conflicte ha estat per la dignitat dels acadèmics, però que, CAL NO OBLIDAR-HO, son nomenats per les Corts i per tant per les Corts poden ser destituïts, es a dir pels partits majoritaris. Ja visquérem una crisi d’aquestes amb el Conseller Font de Mora “ocupant l’AVL” per divergències de tipus lingüístic.

I si convé, i quan convinga, tornarà a ocórrer. I tornarà, que ningú ho dubte.

Podríem pensar que això ho va fer el PSOE de la Transició, i que d’això fa molts anys, que ara s’han fet mes responsables, més conscients, més valencians, i que se’n penedeixen de les seues errades.

Doncs no.

A l’última reforma de l’Estatut d’Autonomia, pactada entre el PSOE de Joan Ignasi Pla i El “Molt Honorable“ Don Francisco Camps del PP (deixeu-me que li pose cometes a allò de la honorabilitat), per si de cas hi havia una majoria política que tenia la pensada de canviar la llei electoral, la van incloure en l’articulat de l’Estatut.

Això implica una dificultat extraordinària perquè per modificar la Llei electoral s’escau una modificació de L’Estatut D’autonomia de la Comunitat Valenciana: Llei Orgànica de l’Estat, i per si no fos suficient, a més van augmentar el nombre de diputats necessari per escometre una reforma de l’Estatut.

Ara si. Sense un acord entre PP-PSOE resulta absolutament impossible de modificar. Blindat al canvi.

També es va produir l’intent -en aquesta ocasió frustrat- de eliminar del Preàmbul de l’Estatut l’esment que es fa de la denominació País Valencià, com també el de canviar les sigles de PSPV per les de PSCV. És una llastima que el Secretari general del PSPV-PSOE no aconseguira aquesta última reivindicació. Tot hagués quedat molt més clar de quedar com el que és el PSOE-CV.

En definitiva, el PSOE, va aconseguir institucionalitzar la subalternitat com a identitat nacional valenciana:

·Si un poble no veu a forces polítiques pròpies al seu Parlament no es sent subjecte de dret, i amb la llei del 5% autonòmic ho aconseguiren.

·Si un poble se li assigna un himne (relat simbòlic de l’esdevenidor d’eixe poble)  que no el defineix substantivament sinó en funció d’una altra col·lectivitat (Ofrenar noves glories a Espanya), amb trets trivials i folkloritzants, aquest poble acaba per sentir-se servil envers eixe altre poble, i trivial i folklòric en la seua definició estricta; I amb l’himne de l’Exposició regional, ho aconseguiren.

No dic que la subalternitat (i el blaverisme no és més que això, subalternitat escollida com a identitat) no estigues present ja a la societat valenciana, el que dic és que el PSOE va fer el possible per evitar que la subalternitat existent fos amenaçada i substituïda per altra identitat forta substantiva i digna.

Cal no menystenir el poder dels símbols perquè son el continent d’allò que som. I en aquest sentit va fer un bon treball, del que al remat a acabat aprofitant-se molt la dreta espanyola més indigna i corrupta.

Estem en un moment important i políticament molt sensible, pel que cal fer de volta en quan un exercici de memòria, atès que ara sembla que el fet d’estar tots contra el PP, gaudim tots la mateixa legitimitat. I no! No és així.

No seré jo que afirme que el PSOE i el PP són la mateixa cosa perquè no ho són, però en moltes i molt importants coses han estat, segueixen i seguiran estant d’acord. Els dos són botiflers. Un de dreta i l’altre d’esquerra, i com deia el mestre Josep Pla, “rés s’assembla més a un espanyol de dreta que un un espanyol d’esquerra”.

Cal que no ho oblidem.

Des del primer moment que vaig escoltar la noticia que Pere Navarro demanava l’abdicació del Rei a favor del seu fill el Príncep Felip em va semblar una proposta arriscada i intel·ligent.

Intel·ligent però des del seu punt de vista i en clau interna catalana. Com pot el PSC mantenir la seua posició política a Catalunya arrenglerat amb el PP i CIUTADANS si no fa un moviment que legitime la seua posició? Proposta demagògica per descomptat però valenta i arriscada -i que sap destinada al fracàs-.

La demanda d’abdicació de JOAN CARLES a favor del seu fill va acompanyada, millor dit, HAURIA D’ANAR, de canvis constitucionals que fessin possible en l’horitzó la proposta d’un estat federal que defensa el PSC, (que tampoc arribarà a rams de beneir, i això ho sap perfectament Pere Navarro) amb la qual cosa pot desactivar una bona part de l’electorat català que ara s’està allunyant perillosament del PSC i recuperar-lo per la seua proposta unionista/federalista davant dels auto-deterministes del DRET A DECIDIR.

Clar que es una jugada distractora tal i com Partal diu al seu article. El que crida l’atenció és la estultícia del PSOE (o estan fent-se els babaus?) que no s’entera i del ‘catxotxes’ d’Alfonso Guerra que sembla que està caqueja.

Que no ens emboliquen, ni a espanyols ni a catalans. Allò que cal són una República Espanyola i una República Catalana i deixar-nos de Monarquies heretades a base de cop d’estat i que no aprofiten més que per embolicar la troca.

MANIFEST 

De l’any 1702 al 1714 i als dominis de la Monarquia Hispànica tingué lloc la Guerra de Successió. En aquesta s’enfrontaren els territoris de la Corona d’Aragó (amb Alemanya, Holanda, Anglaterra i Portugal), partidaris de Carles d’Àustria, i els de la Corona de Castella (amb França), partidaris de Felip de Borbó.

El 25 d’abril de 1707 els aliats austracistes van perdre la batalla d’Almansa. El Regne de València fou envaït per les tropes borbòniques i començà aleshores una de les repressions més ferotges que els valencians hem patit mai, amb tot d’incendis, devastacions i assassinats: Quan el mal ve d’Almansa, a tots encalça.Als dos mesos, el 29 de juny de 1707, es dictava el primer Decret de Nova Planta. Molts valencians es retiraren cap al Principat de Catalunya i van continuar-hi la guerra fins a la caiguda de Barcelona, l’11 de setembre de 1714. L’ocupació de Mallorca es produí l’any 1715. El 28 de novembre de 1715 i el 16 de gener de 1716 s’imposaven els respectius Decrets de Nova Planta per a aquests dos territoris. Els tres decrets van arrasar l’estructura constitucional i jurídica de la nostra nació en arrancar-nos tots els drets, institucions i llibertats que la configuraven. Els Decrets de Nova Planta ens desposseïren d’unes Corts no subordinades a cap altre Parlament i ens van llevar el govern, la moneda, l’idioma, el sistema judicial i la hisenda propis.

Als tres-cents anys d’aquells fets, els valencians no podem oblidar la mutilació que venim patint des d’aleshores. Per això reclamem i reivindiquem, amb un criteri d’actualitat,  totes les institucions que tan injustament ens foren arrabassades i que ens proclamaven davant el món com a membres d’una nació sobirana.

El naixement dels pobles europeus és anterior en molts segles als textos constitucionals moderns. En conseqüència, els drets dels pobles d’Europa són anteriors també a qualsevol redacció constitucional o estatutària. Per això no podem considerar-nos satisfets amb uns estatuts d’autonomia subalterns i fragmentaris de la nació: tenim dret al dret, dret a dotar-nos d’un sistema complet de normes jurídiques que ens siga reconegut sense més límits que la nostra pertinença a una Europa socialment solidària, unida i federal.

Els valencians, així mateix, necessitem totes les llibertats reivindicades per mostrar-nos davant la Unió Europea i els fòrums mundials com allò que realment som. I encara que per llei tenim actualment la ciutadania espanyola, ciutadania no és el mateix que nacionalitat. Nosaltres no som de nació espanyola ni pels costums, les tradicions o les festes; ni per la història, la llengua o la legislació foral; ni per l’origen o les arrels jurídiques i legislatives; ni tampoc per l’estructura econòmica o pel persistent desig d’autogovern. De més a més, l’espoliació fiscal a què estem sotmesos força el nostre estancament econòmic. Totes aquestes circumstàncies ens converteixen en colònia interior.

Són els Estats espanyol, francès i italià els que han de reparar les injustícies perpetrades contra el País Valencià i els altres sis territoris de la nostra nació: L’Alguer, la Catalunya Nord, la Franja de Ponent, les Illes Balears, el Principat d’Andorra i el Principat de Catalunya. Són els poders d’aquests tres Estats els que han d’assumir les reformes constitucionals i legislatives perquè els objectius de llibertat i reunificació dels nostres territoris puguen satisfer-se democràticament.

Amb aquesta convicció ens adrecem també a les altes instàncies de la Unió Europea perquè escolten les nostres demandes. Aspirem a un tracte igualitari al costat de les altres nacions d’Europa. Aquesta és la nostra voluntat, ferma i irrenunciable.

Robert Mora (Signant del Manifest)

País Valencià, 25 d’abril de 2007.

(Signat per 100 valencians amb data de 25 d’ abril de 2007, Tercer Centenari de la Batalla d’Almansa. Posteriorment, va ser objecte d’Acta de Protocolització per la Notària de València, Na Maria-Paz Zúnica Ramajo, la qual l’autoritzà amb el número 2448 de Protocol, el 29 de juny de 2007, Tercer Centenari del Decret de Nova Planta.)

MONARQUIA I MONARQUIES

Sovint trobem als mitjans de comunicació expressions de l’estil “el rei és muy campechano” o “La monarquia española es muy moderna”, etc.

Destarots..

La Monarquia (mono=un; arquis=jerarquia, poder), és el govern d’una sola persona i solament una, i te una legitimitat absolutament nul·la al món contemporani.

El Monarca ho era per la gràcia de Déu i per tant els súbdits s’havien d’avenir i d’adaptar a allò que l’escollit per Déu, i l’església que avala el seu poder diguen i siguen. La voluntat del poble no comptava excepte per fer-li gracioses concessions. Si algú te encara per ahí un duro de Franco podra llegir això de “Caudillo de España por la Gracia de Dios”.

Quan la font de la legitimació de poder canvia de sentit i en compte de venir de Déu legitimat pel seu representant a la terra el Papa, i passa a dependre de la voluntat del poble ‘sobirà’ o el que ara denominem “sobirania popular” la Monarquia es transforma en República, aquesta és l’autèntica modernització de la Monarquia.

La modernització de la Monarquia és la República, i la resta mandangues.

No obstant, els processos històrics no són lineals i per tant hi segueixen existint restes de l’antiga forma de govern al món modern, allò que anomenem Monarquies Constitucionals que no són altra cosa que Repúbliques disfressades de Monarquies que els hi han fet un lloc a cases regnants per raons d’utilitat històrica, que de cap manera són formes de govern monàrquic i que han encunyat la tonteria eixa de “el Rei regna però no governa” que resulta una contradicció en si mateixa perquè la essència de la Monarquia és que el Rei és l’única font de poder.

A Europa en una ràpida repassada ens trobem amb la Monarquia Britànica que amb el practicisme empíric anglosaxó ha preservat, i que sent com va ser el primer poble europeu en començar a retallar-li poders al rei, li ha tret partit a la casa regnant amb la creació de la Commonwealth. 

Sense la monarquia la Commonwealth britànica no existiria. Una República Britànica sense el caràcter simbòlic, la càrrega històrica i el prestigi que arrossega, la Monarquia no hagués aconseguit la aquiescència de pobles i territoris tan allunyats com Austràlia i el Canadà.  Gran Bretanya no és una monarqia tal i com el terme indica, sinó que té una Monarquia, i no només l’ha sabut mantenir sinó que li ha resultat d’una gran utilitat.

La Monarquia espanyola va tenir la possibilitat de fer una operació semblant amb Carles IV quan Godoy (per aturar els procesos emancipadors de les colònies) va proposar-li al Rei la creació de 3 virregnats (posant al front dels mateixos a tres infants reials): el de “Nueva España” (el Gran Mèxic), el de “Chile-Perú” i el de “Nueva Granada” (Venezuela-Colòmbia-Ecuador…), però amb la poca traça i visió política que caracteritza a la monarquia espanyola la casa real va rebutjar la proposta. Posteriorment també va  rebutjart l’autonomia de Cuba amb els resultats ben coneguts per tothom.

Altre model de reste monàrquic europeu és el dels Països Baixos on els distints Prínceps dels diferents països del que després seria Holanda,  finalment van crear la Casa d’Orange, una mena de monarquia democràtica més pareguda als comtats catalans que a una monarquia a l’ús. I que a més va neixer i es va consolidar en la guerra per la independència amb Espanya.

Les monarquies escandinaves sospite que es mantenen per raons semblants al model anterior. Si atenem al fet que el poder a la zona a basculat entre Dinamarca i Suècia, el fet que cada territori (Noruega inclosa) mantinga la seua casa reial els hi proporciona una sensació al temps de comunitat i de diferència.

L’últim model, és el de la Monarquia Belga que és l’única institució que aconsegueix mantenir units a flamencs i valons en un únic estat i que fins i tot  en el cas d’esdevenir estats independents pot ocórrer que seguisca mantenint viu un lligam entre ambdós pobles.
Probablement el mateix que passarà amb Escòcia quan cree el seu Estat al si de la UE. D’entada ja ha manifestat el desitg de no abandonar la Lliura Esterelina. Perquè hi hauria de voler abandonar una Monarquia que des de sempre la reconeguda com a nació diferenciada?

El cas espanyol s’escapa a qualssevol model anterior. En primer lloc és l’únic estat d’Europa que en un segle ha restaurat la monarquia per dues vegades quan la tendència al seu voltant ha estat la contraria, i les dues vegades s’ha arrenglerat amb les forces més reaccionaris del moment. De fet l’únivc text constitucional que Joan Carles I ha jurat són els Principios Fundamentales del Movimiento Nacional franquista.

Tanmateix en un estat com l’espanyol clarament plurinacional, aquesta segona Restauració Monàrquica amb un Joan Carles I de poc més de 30 anys a la mort de Franco, i en una Espanya bullent de noves idees, on la més important- de les forces modernitzadores i antifranquistes va ser la reivindicació nacional de Catalunya, el País Basc, Galícia i el País Valencià, l’opció per confegir una opció “a la belga” ha estat al seu abast. Amb diferència hagés estat la opció més intel·ligent per mantenir la Corona i subsistir com una casa regnant europea i opció útil al segle XXI.

Fins i tot, el Lendakari Ibarretxe  li ho proposà de manera explícita quan va intentar dur la seua proposta, –l’efímer Pla Ibarretxe– al Parlament Espanyol, on per descomptat no hi volgueren ni escoltar-lo.

En aquest moments, la opció a la belga, ja està fora del seu abast.
La independència de Catalunya i del País Basc fora de la Monarquia es una qüestió de pocs anys i la Restauració Republicana, quasi amb seguretat vindrà a continuació.

Si la Monarquia espanyola no aprofita per a res, costa una fortuna, està sota sospita, no pot procesar ni cesar el su cap perquè la Constitució el declara irresponsable dels seus actes,  la República és la solució.

I torne a repetir-ho, per l’única cosa per la que la Monarquia podria aprofitar a hores d’ara és per fer de pont entre els distints pobles peninsulars. Arrenglerar-se amb l’espanya castellana i castellanocèntrica la converteix en absolutament prescindible i en una errada històrica de proporcions descomunals.

La proverbial malaptesa castellano-espanyola per la política i la economia s’ha repetit una vegada més, però la Casa Real no pot amagar-se al darrere.

El fracàs serà exclusivament seu. O millor dit és seu!

Au, Bon vent i barca nova!!

Robert Mora

AUKERA GUTZIAK O LA IMPENITENT TENDÈNCIA DE L’ESPANYA PROFUNDA ALS AUTOS DE FE

07/10/12

Empresaris o espanyols?

La patronal valenciana diu que cal enganxar-se al carro català en el tema del finançament. Fa tres-cents anys que no passava, que la burgesia subalterna valenciana s’atrevira a gesticular davant els amos de Madrid. Els interessos de la burgesia de la metròpoli i els interessos de l’empresariat perifèric comencen a xocar. És el mateix empresariat que va finançar, en el seu moment, l’anticatalanisme. Deixeu-me que m’alegre. (Ferran Suay)

La qüestió és més complexa en relació a de la pregunta de Ferran sobre si són mes empresaris o espanyols. 

Han tingut els empresaris, potser en alguna ocasió poder escollir marc nacional?

Ha estat el nacionalisme valencià capaç d’oferir alguna vegada aquesta alternativa real? 
Potser per això és tan important el procés català. De sobte comencen a veure’s com a possibles altres marcs distints a l’espanyol.

No oblidem mai que l’empresariat per definició és conservador. La diferència amb Euskadi i Catalunya no cal explicitar-la ara. 
Allí una burgesia puixant va aparèixer en un context de depressió econòmica profunda a l’Espanya castellana i va fer seu el marc nacional basc i català, però això no va passar ni al País Valencià, ni a les Illes ni a Galícia

Cal tenir en compte que el nacionalisme és un fet de consciència, però com molt bé sap en Ferran Suay hi ha una cosa que s’anomena condicionament clàssic o més planerament ensinistrament que transita per altres viaranys distints a la consciència, i és aquest ensinistrament ‘espanyol’ al que la majoria de nosaltres i per descomptat la majoria dels empresaris ha estat exposat des que varem obrir els ulls. 

Aquest ensinistrament és el que ha fet perdurar el masclisme entre les dones o el racisme entre els negres o… l’espanyolisme entre els valencians/catalans/bascs, etc. I no resulta gens fàcil desempallegar-se d’aquests reflexos condicionats.
Ara bé, com diu Ferran, res no és etern. Ni l’Imperi Romà”