MACONDO, AL TALL I EL ‘TIO CANYA’
19/10/12
MACONDO, AL TALL I EL ‘TIO CANYA’
L’aportació de ‘Al Tall’ a l’imaginari col·lectiu dels valencians es d’una importancia poc ponderada.
Per un poble tan inarticulat i amb una manca tan gran de ressorts èpics com és el valencià, allò que la cançó del ‘Tio Canya’ aporta, és d’una importància de la que estic segur, no hem arribat a ser conscients del tot.
De bestreta, el poble natal del Tio Canya, “La Pobla” té el mateix poder simbòlic que el Macondo dels “Cent anys de solitud” de Garcia Marquez pels pobles de l’Amèrica bolivariana, i el personatge del tio Canya el mateix gruix èpic que Jose Aureliano Buendia.
És una d’eixes creacions que neixen en estat de gràcia i en el moment històric adequat, quan tota una franja generacional d’hòmens i dónes que va des dels que avui tenim entre els 55 i 70 anys, arriben massissament a la ciutat de València procedents de totes els contrades del país -en paraules de Fuster- amb ‘llur llengua in abdicada‘.
Una onada de joves majoritàriament universitaris, que veuen en ‘La Pobla’ el seu mateix poble d’origen o tot estirar el del costat i en el personatge el tio Canya un dels innombrables tios canyes que poblen el país, pares, iaios o veïns.
Fins i tot la ‘narració’ de la cançó te un esquema que podríem anomenar de ‘Conte de Fades’ on València, Cap i Casal del País, es percep com vivint una existència alienada d’esquena al País, una mena d’entitat maleïda a la que cal treure del seu encantament melancòlic, o despertar d’un somni malèfic.
Això que al remat aconseguiran els nets del to Canya.
Des del punt de vista de la seua potència simbòlica està en peu d’igualtat amb ‘Nosaltres els valencians’ (que li parla a la raó) o ‘Borja Papa’ (que li parla a la memòria), i cau en una terra ben assaonada i adobada per personatges com Raimon Ovidi o Fuster, Estellés entre d’altres.
Així doncs, ‘La Pobla’ és Morella i és Borriana, és Cocentaina i és Gandia, és Guardamar i és Dénia , és Canals i és Xàtiva etc. i València eixa entitat estranya amb la que, i on molts de nosaltres ens topetejàrem i que fou precisament en la seua alienació on ens trobarem entre nosaltres i trobarem i refermarem una identitat de què molts ni tan sol n’érem conscients.
I els fills i néts del Tio Canya érem nosaltres.
Adeu a “Al Tall”. No només han passat per la història, sinó que han fet història.