Bloc d'en Robert Mora

Reflexions, opinions i estats d'ànim.

25 d’abril de 2017: SOBRE LA MOLLESA DELS VALENCIANS.

L’altre dia en una conversa informal va aparèixer de nou el vell tòpic dels “valencians com a poble moll” subscrit a més a més, per persones de reconeguda trajectòria valencianista i d’esquerra, cosa que em va alertar sobre manera. Ve a tomb doncs en la data de la derrota d’Almansa fer una breu reflexió sobre aquest tòpic.

Sembla que és un tòpic, una queixa recurrent, que ens agrada i sospite que és perquè ens alleuja i ens absol de tenir actituds més reivindicatives.

Quede clar que aquesta ‘mollesa’ inherent de la condició valenciana no es defineix operativament, com tampoc no es concreta que entenem per ‘poble valencià’, atès que enlloc existeix un poble unívoc.

Només cal gratar una mica per veure que en això de la mollesa valenciana l’accent es posa en el fet de no votar a partits valencianistes en sentit ampli, perquè tothom accepta que el dinamisme social, econòmic, iniciativa empresarial i altres característiques d’aquesta mena es prediquen sense cap problema de les persones que habiten el territori comprés entre Vinarós i Oriola.

Els humans vivim en el llenguatge, la nostra percepció del món és produeix a través del llenguatge, i per tant descriure’ns d’una o altra manera té una incidència immediata respecte de comportar-nos d’una o altra manera. Fixem-nos-en que això de la ‘mollesa valenciana’ en realitat i de manera tàcita és predica en referència a la nostra relació amb Espanya. Probablement per això una gran part de la població es sent molt còmoda amb això d’ofrenar glòries a Espanya; ja se sap això que quan no pugues vèncer el teu enemic uneix-te a ell i si pot ser ‘sigues ell’. Tanmateix, hi ha un matis que se’ns escapa, al respecte, fins i tot als més entusiasticament ofrenadors, perquè quan s’ofereixen glories a Espanya, d’una manera subliminal s’esta acceptant que ‘Espanya és l’altre. I si Espanya és l’altre, resulta que els valencians no som, Espanya, no som espanyols en bona lógica discursiva.

Segons el filòsof Yuval Noah, allò que va fer que l’especie Sapiens la dominant sobre la resta d’espècies humanes (Neandertals, Erectus, etc.) va ser una ‘revolució cognitiva’ consistent en la capacitat de crear de mites, religions i ideologies, a les que adherir-se col·lectivament, i que els hi va permetre superar el llindar de grup de 150-200 individus, i crear ciutats, nacions, civilitzacions i imperis basades en determinades narracions i així, anorrear a la resta d’espècies humanes i dominar la natura.

La ‘narració’ doncs, que el ‘poble’ valencià s’atribuïsca col·lectivament, no te res de trivial, ans al contrari és de primera importància, raó per la qual és arribat el moment de veure’ns de manera substantiva i auto centrada rebutjant de pla descripcions externes interessades. Sobretot si tenim en compte que a aquest poble “tan moll” va presentar una resistència tan aferrissada durant la guerra de Successió que gairebé entre un 7-10% de la seua població va ser exterminada físicament, i Xàtiva, la segona ciutat del Regne, a poca distancia de València va ser socarrada fins els ciments, una resistència que avui commemorem que res te a veure amb la mollesa i la submissió que es predica de manera tòpica sobre la condició valenciana.

Sense necessitat d’anar-hi tan lluny, el País Valencià durant la Transició va patir l’agressió per part de les clavegueres de l’estat més bèstia en la història moderna, la mal denominada “Batalla de València” cosa que no s’adiu amb la pretesa mollesa i que va anar acompanyada del bloqueig a l’accés a l’autonomia per l’article 143 (les autonomies polítiques de primera), i de la imposicó de la llei electoral mes injusta de l’estat, per què així els partits espanyols constitucionalistes i monarquics tingueren i mantingueren una estricta hegemonia i control sobre el país dels valencians.

La història no és altra cosa que les modificacions i modulacions de les distintes narracions col·lectives, a les que les distintes col·lectivitats humanes s’atansen i les interaccions que entre elles es donen, per això cal que llencem ja al femer de la història el seguit de tòpics negatius, (el ‘menfotisme valencià’, ‘el poble valencià moll’, ‘el pensat i fet’ i l’indigne i humiliant ofrenarisme de l’himne etc.) amb els que alguns s’entesten en dedicar-nos, perquè si hi ha alguna cosa no opinable és que en apenes 50 anys, el fusterianisme polític a passat de ser un cenacle d’il·luminats a la narració política i ideològica més potent i amb més càrrega de futur del moment, i que a més porta camí de convertir-se en hegemònica en un temps record després de resistir durant gairebé 40 anys en les condicions polítiques més adverses. Tot un record per un poble moll!

Cal que d’una vegada entenguem que aquesta és una sofisticada i molt opaca a la cosciència manifestació d’autoodi que afecta fins i tot a aquelles capes socials que es creuen deslliurades dels prejudicis a l’us.

La qüestió dels PGE, el paper de l’esquerra en general i de la sobiranista en particular, i la peculiar estructura de l’estat espanyol (extractiva amb criteris territorials) posada de manifest per eixe “test de Rorschach” que és el destarifo de Corredor mediterrani-central passant per Madrid, són altres temes de gran importància pel 25 d’abril d’enguany que esperem a tenir ocasió de discutir en properes ocasions.

http://www.peldretadecidir.cat/index.php/item/763-25-d-abril-de-2017-sobre-la-mollesa-dels-valencians-per-robert-mora

https://www.diarilaveu.com/apunt/73561/25-dabril-de-2017-sobre-la-mollesa-dels-valencians#.WRAP1qKbNo9.twitter

http://www.levante-emv.com/opinion/2017/05/05/25-dabril-mollesa-dels-valencians/1562582.html

 

 

Dialeg amb un unionista

Una generación con esto? Por dios que cansinez entonces…
Y te repito, la demanda puede ser democrática, pero tenemos la constitución que tenemos. O se hace con el acuerdo del estado español o se hace por la fuerza. No hay mas vías, nunca las ha habido, ni las va ha haber.
Pero vamos, este circo, ya verás, ni independencia ni nada, os van a tener una década con el teatrillo, divididos, distraídos y haciendo el pardillo y se quedará todo en unas concesiones económicas justitas de las que pueda chupar la oligarquia catalana.
Entonces os daréis cuenta de la cantidad de energía y tiempo que habéis gastado en ese mensajes vacío de la independencia.

M’admira la teua clarividència.
Igual és per l’edat, però eixa afirmació rotunda que fas de
“No hay mas vías, nunca las ha habido, ni las va ha haber” no puc subscriure-la.


El meu avi no va anar a la guerra de Cuba perquè
son pare era un home de possibles li va pagar un home que va anar per ell per defensar una terra que SEMPRE seria espanyola (eixe SEMPRE va durar un bufit); al batxiller vaig estudiar les provincies “espanyoles” d’Africa de Guinea Ecuatorial i les illes Fernando Po, Annobey i Corisco, el Sidi Ifni i el Sàhara Occidental, i pocs anys després vaig veure un referèndum d’autodeterminació de la “provincia espanyola” de Guinea Ecuatorial que conculcava 5 ó 6 Leyes Fundamentales del Reino, vaig veure l’entrega de la “provincia espanyola” del Sàhara Occidental a Marroc i la guerra -perduda i on on va participar la gent de la meua quinta – del Sidi Ifni. Vaig veure com s’enfonsaven “Los principios fundamentales del Movimiento Nacional i Las Leyes del Reino” i la seua substitució per una Constitució bastant presentable, (sobretot comparada amb Los Principios i Las Leyes), i el transit d’un estat centralista on es parlava “espanyol” i “dialectos” a l’Estat de les autonomies i la cooficialitat de les diverses llengües de l’estat ‘de especial proteccion’ segon la Constitució…


Tot això, per no parlar de la reunificació alemana, la caiguda de la URSS
i l’emergencia dels estats bàltics, caucàsics i asiàtics, la dissolució de Iugoslàvia i Txecoslovàquia, la fi del apartheid en Rhodèsia (l’actual Zimbabwe), Sud-àfrica i estats satel·lits, i l’enfonsament definitiu del règim segregacionista dels estats del sud d’EEUU, els referèndums de Quebec i Escòcia, i això per no parlar del món anterior i posterior a la 1ª guerra mundial etc.etc.etc.
A diferència teua jo no estic segur que fracasse la revolta catalana i
que es fasa efectiva l’aparició d’una República catalana, però tampoc estic segur del contrari. En eixe aspecte sóc més modest que tu.


Del que si estic segur, es que si hi ha una constant
a la història és el canvi, i també estic segur que quan hi ha una massa social suficient els canvis són imparables, i eixa Constitució que a tu et sembla immutable POT esdevenir paper mullat d’un dia a un altre. Quan les avantguardes arriben al llindar del 30% (una altra llei validada per les ciències socials) els canvis són inevitables i a Catalunya eixe llindar s’ha superat amb escreix.

A mi el qui em sembla que està en un atzucac, és precisament l’estat espanyol, no Catalunya. L’Estat espanyol està presoner de la seua narració, es troba entre l’espasa i la pared, i no pot obrir la caixa de Pandora d’un Referèndum pactat, amb la qual cosa jo crec que al remat es sentirien alleujats si finalment Catalunya fes una DUI. En aquests moments jo crec que VOLDRIEN poder pactar un Referèndum, però la seua narració centenaria de la España Una i castellana els ho impedeix.
Per cert, a mi no van a tenir-me “una década con el teatrillo, divididos, distraídos y haciendo el pardillo”, això en tot cas serà a tu. Jo sóc valencià i els meus problemes polítics són d’una altra naturalesa, com per exemple deixar de banda la anòmica denominació de Comunitat Valenciana per substitui-la per la de País Valencià, perquè qualsevol territori amb un Poble, Història i Cultura pròpies es pot denominar “País”. Llegim els diccionaris.

Això si, el que et puc dir amb seguretat és que si creus que perquè frustren el referèndum la qüestió va a quedar resolta, ahi si que t’enganyes de totes totes. L’única manera de resoldre els problemes és reconèixer la seua existència, i l’Estat espanyol porta arrossegant des del bell inici de la seua aparició com Estat-Nació a les Corts de Cadis el problema de la plurinacionalitat de l’estat cada cop més enverinada.

Durant tot el segle XX des de Cambó a Pujol això que sempre s’anomenat “nacionalisme català” -sense ser-ho-, des de Catalunya (però trambé tímidament des d’altres territoris) se li va estar proposant a Espanya un altre model d’Estat més semblant al de Holanda, Bèlgica, Regne Unit o Confederació Helvètica, fins que al remat s’ha produït l’esclat independentista canviant dremàtica i definitivament les regles de joc.

El que si està clar, es a quin costat de la ratlla et posiciones. També està clar el meu.
Be llogarem cadira i veurem com van les coses, i no dubte que espectacle i del bo! tenim per una estona.