07/10/12

Empresaris o espanyols?

La patronal valenciana diu que cal enganxar-se al carro català en el tema del finançament. Fa tres-cents anys que no passava, que la burgesia subalterna valenciana s’atrevira a gesticular davant els amos de Madrid. Els interessos de la burgesia de la metròpoli i els interessos de l’empresariat perifèric comencen a xocar. És el mateix empresariat que va finançar, en el seu moment, l’anticatalanisme. Deixeu-me que m’alegre. (Ferran Suay)

La qüestió és més complexa en relació a de la pregunta de Ferran sobre si són mes empresaris o espanyols. 

Han tingut els empresaris, potser en alguna ocasió poder escollir marc nacional?

Ha estat el nacionalisme valencià capaç d’oferir alguna vegada aquesta alternativa real? 
Potser per això és tan important el procés català. De sobte comencen a veure’s com a possibles altres marcs distints a l’espanyol.

No oblidem mai que l’empresariat per definició és conservador. La diferència amb Euskadi i Catalunya no cal explicitar-la ara. 
Allí una burgesia puixant va aparèixer en un context de depressió econòmica profunda a l’Espanya castellana i va fer seu el marc nacional basc i català, però això no va passar ni al País Valencià, ni a les Illes ni a Galícia

Cal tenir en compte que el nacionalisme és un fet de consciència, però com molt bé sap en Ferran Suay hi ha una cosa que s’anomena condicionament clàssic o més planerament ensinistrament que transita per altres viaranys distints a la consciència, i és aquest ensinistrament ‘espanyol’ al que la majoria de nosaltres i per descomptat la majoria dels empresaris ha estat exposat des que varem obrir els ulls. 

Aquest ensinistrament és el que ha fet perdurar el masclisme entre les dones o el racisme entre els negres o… l’espanyolisme entre els valencians/catalans/bascs, etc. I no resulta gens fàcil desempallegar-se d’aquests reflexos condicionats.
Ara bé, com diu Ferran, res no és etern. Ni l’Imperi Romà”