L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i el Diccionari Normatiu Valencià.
Una acadèmia no pot dependre del poder polític. Constatació que en el món contemporani sembla ociosa i sense sentit. Tanmateix en el País dels Valencians que sembla la cort dels miracles és una realitat a l’any 2014.
Aquesta és una situació pròpia de la edat mitjana, abans de la enciclopèdia el segle de les llums i de l’aparició del mètode científic quan “la veritat” la dictava l’església i el poder reial; Quan Galileu es va obligar a desdir-se de la seua teoria per manament de l’església.
És potser un cas únic en el món contemporani. Una anomalia que no podem seguir consentint.
Que estiguem o no d’acord amb el dictamen del Consell Jurídic Consultiu (CJC) obligant a l’AVL a modificar la seua definició del “valencià” i la seua equiparació amb la llengua catalana, és irrellevant. Tant podia haver dictaminat favorablement com en contra, però si ho ha fet en contra serà perquè hi ha arguments jurídics que avalen la sentència i que els profans no entenem.
El que si es clar i rellevant, es que aquest dictamen no s’até a un criteri de caràcter científic sinó a una definició jurídica. La existent a l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana sobre la llengua dels valencians.
Per tant no podien fer cap altra cosa que referir-se al que diu el text de referència.
Si a l’Estatut estigues escrit que els“burros volen”i al Diccionari Normatiu Valencià (DNV) els burros es definiren com animals terrestres de quatre potes sense capacitat per enlairar-se, el CJC s’hauria d’atenir a la lletra de l’Estatut i obligar a l’AVL a modificar la seua definició del que es un “burro”, incloent-lo en la categoria de les aus.
És un autèntic despropòsit que ens portarà a a veritables atzucacs cada cop mes surrealistes, que pel camí neurotitzaran i crisparan a la societat valenciana en compte de fer d’organisme regulador i emissor de normes de convivència.
No podem seguir consentint que un ens científic i acadèmic tinga que retre contes ni a les “sagrades escriptures”, ni a l’Estatut(et) d’Autonomia de la Comunitat Valenciana text contingent i gens sagrat, sinó a la comunitat científica i la romanística internacional, a l’únic món al que l’AVL es deu.
Simplement no ens aprofita una Acadèmia d’aquestes característiques. Una acadèmia sense autonomia científica no és una acadèmia, serà una altra cosa però no una acadèmia. Denominar-la així és una contradicció en si mateixa.
La curta volada intel·lectual d’aquest (PP) Partit Podrit els farà destruir un instrument que ells mateixos van construir per sortir de l’atzucac en que es trobaven ficats per la seua aliança amb un monstre anomenat Unió Valenciana.
Desautoritzen a l’organisme al que el Parlament Valencià ha reconegut la potestat en allò que fa referència a la llengua, obrint una crisi institucional de conseqüències imprevisibles. Aquesta cosa passa precisament per la doble i paradoxal dependència que l’AVL té, per una banda del poder polític, que la encotilla, i per l’altra per la seua suposada autonomia científica i filològica respecte a les qüestions referents a la llengua dels valencians. Per això i per la proverbial incapacitat d’un president de la Generalitat que ja no es creu ningú, ni tan sol al seu propi partit.
L’AVL no es pot doblegar a criteris polítics sense caure en el desprestigi més absolut. Fins ara malgrat les seues estranyes dependències, la seua trajectòria havia estat digna aconseguint pel camí acabar amb el conflicte lingüístic, l’adhesió social i la respectabilitat dins el món acadèmic i universitari, però si ara per pressions polítiques acaba modificant la definició de “valencià” el ridícul i el desprestigi més absolut li cauran damunt.
Qui va a respectar un ens normatiu al que quatre indocumentats obliguen a modificar una definició!?
Obren una crisi de greus conseqüències que se’ls pot endur per la claveguera de la història.
No és cap secret que estan a punt de perdre el poder, i sembla ser que confien retenir-lo revifant el monstre que en el seu dia es van engolir, sense adonar-se’n que si més no poden salvar els mobles comportant-se amb dignitat i eficàcia el que els resta de legislatura.
La malaptesa d’Alberto Fabra com a president de la Generalitat sembla no tenir límits, perquè amb operacions com aquesta l’abisme se’ls obrirà sota els peus, potser no immediatament, perquè els canvis socials i polítics son lents, però si a mitjà termini. L’errada es de dimensions homèriques i sumada al tancament de la RTVV situa el seu govern a la vora del penya-segat.
Una última reflexió:
L’única cosa de valor que pot fer l’AVL , l’únic important, és mantenir-se ferma en la definició, tot l’estrambòtica que vulguem, però que deixa clara DE FORMA JURÍDICA I PER TANT AMB CONSEQÜÈNCIES LEGALS la unitat de la llengua que es parla des de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. I és important perquè l’AVL forma part del Parlament Valencià que li atribueix la potestat en qüestions de llengua. Només per aquesta definició ha pagat la pena la seua existència, i per la mateixa raó, si s’arronsa davant les pressions polítiques perdrà eixa raó d’existir.
Jo tinc un dubte…De veritat el PSOE esta a favor de la definició o ho fa amb la boca xicoteta? No perdem de vista que en eixos negocis no té cap diferència política amb el PP.
Diccionaris ja en tenim un fum i tots bons.
Amb les degudes distancies aquest dictamen es de la mateixa naturalesa que la del Constitucional respecte l’Estatut Català, que va desfermar el procés d’independència que avui viu el Principat de Catalunya, o la malaguanyada Llei de Partits que ha tingut l’efecte contrari al pretés en el seu dia, unint a tot el ventall nacionalista basc.
A saber :La llei entesa com a tallafoc de la democràcia i la veritat científica.
Intentaran posar-li portes al camp però ja no estem a l’època de Galileo Galilei i no ho aconseguiran.
El que si aconseguiran es fer-nos patir a tots i crispar la societat.
De bestreta, l’enfrontament amb les institucions universitàries ja està servida.