MONARQUIA I MONARQUIES
MONARQUIA I MONARQUIES
Sovint trobem als mitjans de comunicació expressions de l’estil “el rei és muy campechano” o “La monarquia española es muy moderna”, etc.
Destarots..
La Monarquia (mono=un; arquis=jerarquia, poder), és el govern d’una sola persona i solament una, i te una legitimitat absolutament nul·la al món contemporani.
El Monarca ho era per la gràcia de Déu i per tant els súbdits s’havien d’avenir i d’adaptar a allò que l’escollit per Déu, i l’església que avala el seu poder diguen i siguen. La voluntat del poble no comptava excepte per fer-li gracioses concessions. Si algú te encara per ahí un duro de Franco podra llegir això de “Caudillo de España por la Gracia de Dios”.
Quan la font de la legitimació de poder canvia de sentit i en compte de venir de Déu legitimat pel seu representant a la terra el Papa, i passa a dependre de la voluntat del poble ‘sobirà’ o el que ara denominem “sobirania popular” la Monarquia es transforma en República, aquesta és l’autèntica modernització de la Monarquia.
La modernització de la Monarquia és la República, i la resta mandangues.
No obstant, els processos històrics no són lineals i per tant hi segueixen existint restes de l’antiga forma de govern al món modern, allò que anomenem Monarquies Constitucionals que no són altra cosa que Repúbliques disfressades de Monarquies que els hi han fet un lloc a cases regnants per raons d’utilitat històrica, que de cap manera són formes de govern monàrquic i que han encunyat la tonteria eixa de “el Rei regna però no governa” que resulta una contradicció en si mateixa perquè la essència de la Monarquia és que el Rei és l’única font de poder.
A Europa en una ràpida repassada ens trobem amb la Monarquia Britànica que amb el practicisme empíric anglosaxó ha preservat, i que sent com va ser el primer poble europeu en començar a retallar-li poders al rei, li ha tret partit a la casa regnant amb la creació de la Commonwealth.
Sense la monarquia la Commonwealth britànica no existiria. Una República Britànica sense el caràcter simbòlic, la càrrega històrica i el prestigi que arrossega, la Monarquia no hagués aconseguit la aquiescència de pobles i territoris tan allunyats com Austràlia i el Canadà. Gran Bretanya no és una monarqia tal i com el terme indica, sinó que té una Monarquia, i no només l’ha sabut mantenir sinó que li ha resultat d’una gran utilitat.
La Monarquia espanyola va tenir la possibilitat de fer una operació semblant amb Carles IV quan Godoy (per aturar els procesos emancipadors de les colònies) va proposar-li al Rei la creació de 3 virregnats (posant al front dels mateixos a tres infants reials): el de “Nueva España” (el Gran Mèxic), el de “Chile-Perú” i el de “Nueva Granada” (Venezuela-Colòmbia-Ecuador…), però amb la poca traça i visió política que caracteritza a la monarquia espanyola la casa real va rebutjar la proposta. Posteriorment també va rebutjart l’autonomia de Cuba amb els resultats ben coneguts per tothom.
Altre model de reste monàrquic europeu és el dels Països Baixos on els distints Prínceps dels diferents països del que després seria Holanda, finalment van crear la Casa d’Orange, una mena de monarquia democràtica més pareguda als comtats catalans que a una monarquia a l’ús. I que a més va neixer i es va consolidar en la guerra per la independència amb Espanya.
Les monarquies escandinaves sospite que es mantenen per raons semblants al model anterior. Si atenem al fet que el poder a la zona a basculat entre Dinamarca i Suècia, el fet que cada territori (Noruega inclosa) mantinga la seua casa reial els hi proporciona una sensació al temps de comunitat i de diferència.
L’últim model, és el de la Monarquia Belga que és l’única institució que aconsegueix mantenir units a flamencs i valons en un únic estat i que fins i tot en el cas d’esdevenir estats independents pot ocórrer que seguisca mantenint viu un lligam entre ambdós pobles.
Probablement el mateix que passarà amb Escòcia quan cree el seu Estat al si de la UE. D’entada ja ha manifestat el desitg de no abandonar la Lliura Esterelina. Perquè hi hauria de voler abandonar una Monarquia que des de sempre la reconeguda com a nació diferenciada?
El cas espanyol s’escapa a qualssevol model anterior. En primer lloc és l’únic estat d’Europa que en un segle ha restaurat la monarquia per dues vegades quan la tendència al seu voltant ha estat la contraria, i les dues vegades s’ha arrenglerat amb les forces més reaccionaris del moment. De fet l’únivc text constitucional que Joan Carles I ha jurat són els Principios Fundamentales del Movimiento Nacional franquista.
Tanmateix en un estat com l’espanyol clarament plurinacional, aquesta segona Restauració Monàrquica amb un Joan Carles I de poc més de 30 anys a la mort de Franco, i en una Espanya bullent de noves idees, on la més important- de les forces modernitzadores i antifranquistes va ser la reivindicació nacional de Catalunya, el País Basc, Galícia i el País Valencià, l’opció per confegir una opció “a la belga” ha estat al seu abast. Amb diferència hagés estat la opció més intel·ligent per mantenir la Corona i subsistir com una casa regnant europea i opció útil al segle XXI.
Fins i tot, el Lendakari Ibarretxe li ho proposà de manera explícita quan va intentar dur la seua proposta, –l’efímer Pla Ibarretxe– al Parlament Espanyol, on per descomptat no hi volgueren ni escoltar-lo.
En aquest moments, la opció a la belga, ja està fora del seu abast.
La independència de Catalunya i del País Basc fora de la Monarquia es una qüestió de pocs anys i la Restauració Republicana, quasi amb seguretat vindrà a continuació.
Si la Monarquia espanyola no aprofita per a res, costa una fortuna, està sota sospita, no pot procesar ni cesar el su cap perquè la Constitució el declara irresponsable dels seus actes, la República és la solució.
I torne a repetir-ho, per l’única cosa per la que la Monarquia podria aprofitar a hores d’ara és per fer de pont entre els distints pobles peninsulars. Arrenglerar-se amb l’espanya castellana i castellanocèntrica la converteix en absolutament prescindible i en una errada històrica de proporcions descomunals.
La proverbial malaptesa castellano-espanyola per la política i la economia s’ha repetit una vegada més, però la Casa Real no pot amagar-se al darrere.
El fracàs serà exclusivament seu. O millor dit és seu!
Au, Bon vent i barca nova!!
Robert Mora