Al respecte…(apunts diversos)
Sense categoria
Al respecte…(apunts diversos)
1.- El problema no és la dreta espanyola (al remat del remat l’esquerra i la dreta de la metròpoli s’alien SEMPRE per retenir les colònies, i eixa és una constant històrica), el problema és l’anomal nacionalisme català.
Si pares atenció, té n’adones que si escorcolles i fas l’arqueologia de les idees que hi ha sota dels moviments d’alliberament de les nacions hispàniques està lligat i subordinat a l’alliberament de classe, (el típic i tòpic alliberament nacional i de classe) perquè la gran utopia comunista és la que l’ha dotat d’un cos teòric des de fa més d’un segle. I aquesta concepció es troba a tot el ventall de l’independentisme. Per això NO trobem una extrema dreta, O simplement una dreta social (que no econòmica) desacomplexada entre l’independentisme.
Altra anomalia és que malgrat reclamar un estat propi, la idea d’estat es feble (novament, la idea leninista de “l’estat com aparell de dominació de la burgesia sobre el proletariat”) i està subordinada a altres consideraciones del pol d’esquerra de l’eix social (“som europeus”, “volem un estat per millorar la vida de la gent, per ser republicans, som republicans però no nacionalistes, etc.”, i d’altres més subtils). Res d’això s’observa en el nacionalisme espanyol, monolíticament castellanista i excloent de la diversitat, des de l’extrema esquerra fins l’extrema dreta, que accepta el seu estat sense qüestionar-lo, cosa que els permet barallar-se entre ells a mort a Madrid i aliar-se sense escletxes a Barcelona.
L’alliberament nacional del moviment independentista català pateix de febleses teòriques profundes en el seu marc ideològic que el fan mooolt vulnerable.
Per això se sent incòmode plantejant el problema com allò i en els termes que és la realitat: una nació oprimida contra altra nació opresora, i el camufla amb un llenguatge equívoc, i caient en tots els paranys que li para el mal anomenat “nacionalisme espanyol” queno és més imperialisme castellà, de “la diversitat, el multiculti, el bilingüisme, etc.” que l’Estat espanyol nega sense cap vergonya.
2.- La “diversitat” siga del tipus que siga, no és ni bona ni roïn per si mateixa Simplement ÉS. Tanmateix s’ha convertit en un valor en si mateix i per tant en quelcom possitiu a fomentar.
Si convertim la “diversitat” en un valor, la tendència serà la de “diversificar” la societat en totes les seves vessants, nacional, ètnica, sexual, política, cultural, identitària, etc.
La qüestió és on situem el llindar que separa la “diversitat” de la fragmentació, de la mateixa manera que la integració pot esdevenir en homogeneïtzació forçada.
Les apel·lació reiterada del valor de la “diversitat” pot acabar convertint la societat en un conjunt de minories en compte d’un conjunt humà amb una valors compartits i ben integrats on predomine allò que uneix per damunt d’allò que separa.
Es a dir, en això que s’anomena “poble”.
A qui i perquè li pot convenir tenir una societat formada per individus on predominen les diferències entre ells, en compte d’una societat ben travada de comunitats amb un predomini de valors comuns compartits? “Cui prodest”?
Entre una societat de ferms valors compartits que NO margine les minories per ser-ho, i una societat inarticulada de minories (i per tant feble i indefensa) hi ha un terme mitjà on el valor de la diversitat siga una norma moral transitòria envers la integració i no un valor que tendeixi i produeixi una simple col•leccio de minories enfrontades.
I en eixes estem.
3.- El document que han signat els partits sobiranistes més o menys partidaris de la independència depenent de les seves estratègies, comprometent-se a no donar suport al PSC a la Presidencia de la Generalitat ha suposat l’acta notarial de la sortida formal del PSC de la seua tradicional representació del “catalanisme d’esquerra majoritari”, aquell que es va postular durant anys com l’alternativa a la CIU de Pujol-Duran i Lleida, però per contra, l’ha encimbellat com el líder de l’àmbit unionista-espanyolista.
Li han fet un favor impagable a Illa com a cap de l’espai unionista de cara a les eleccions del diumenge, però el PSC ja és de dret PSC-PSOE i la interdicció ja és oficial.
Aquest document té molta importància perquè és l’embrió “avant la lettre” d’això que els catalans els falta i que els espanyols tenen: un estat que els permet combatre’s només en l’eix social sense implicar l’eix nacional.
El PSC encara podra fer un tripartit però ja només ho podra fer amb una part de les dues voreres que el 155 va delimitar de manera nítida.
Aquest document l’ha expulsat definitivament de l’espai “mental” que històricament havia ocupat en l’imaginari dels catalans-catalunyesos.
Al País Valencia per contra el PSPV-PSOE va guanyant espai al que semblava era el seu gran competidor que amenaçava amb substituir-lo: Compromís. La negativa i la malaptesa política que ha demostrat negant-se a consolidar-se com a força política ideològicament i organicament definida, acabarà per passar-li factura, perquè cada vegada és percebut més i més com l’escolanet del PSPV-PSOE. Ja li l’està passant