SOBRE LA NOVA ESQUERRA CONTEMPORÀNIA I ELNACIONALISME DE LES NACIONS SENSE ESTAT
10/01/2021
Els que venim de l’esquerra marxista recordem perfectament el discurs de la estructura economica i la superestructura cultural (entre ells el nacionalisme) com una mena d’epifenomen que depenia totalment de l’estructura però sense consistència pròpia, i com eixa estructura econòmica creava dues (i només dues) classes socials enfrontades, la dels explotadors burgesos, propietaris dels mitjans de producció, i la dels explotats proletaris, i com les masses d’aquests segons es convertien en la classe revolucionària conscient de ser-ho que faria la revolució i ens duria a la fi de la història. Revolució que atenent a la teoría s’havia de produir en aquells llocs on l’acumulació de capital (Anglaterra, Alemanya, França, EEUU, etc) i la fortalesa d’un proletariat conscient la faria inevitable. Pronòstic teòric que MAI es va fer realitat.
Tanmateix davant el fracàs real del “socialisme real” Gramsci inicia una revisió a fons i darrere seu tot un seguit de pensadors (que van des de Foucault a Laclau) d’esquerra que li fan la volta a la truita (sobretot després de la caiguda de la URSS) i se n’adonen que el proletariat de les nacions capitalistes NO VOLIA fer la revolució, (la revolució va triomfar en els països agraris, on no tocava segons la teoria, com Rússia, Xina o Cuba) raó per la qual havia que repensar el model i posar en primer lloc la “superestructura cultural” com l’element bàsic i decisiu d’una nova esquerra i l’estructura econòmica com un subproducte d’allò cultural, retornant a la dialéctica de Hegel.
I en segon lloc, anar a la recerca d’un nou subjecte revolucionari.
Així arribem a l’esquerra moderna de tall cultural (el tant esmentat marxisme cultural) anomenada “nova esquerra” que ha fet del feminisme, l’indigenisme, l’animalisme, el globalisme (en compte de l’internacionalisme proletari), l’ecologisme, l’LGTBIsme, els assalariats (que no proletaris) i tot un seguit de nous agents, el seu nou subjecte cultural-‘revolucionari’ i el “de arriba y los de abajo, la casta, la trama i tutti quantti” de Podemos o el discurs mes híbrid del PSOE, el seu nou corpus teòric. Fent de la ideologia de gènere l’eix principal del seu discurs, on proletaris i burgesia són substituïts pels gèneres.
D’aquí la desorientació i el desconcert que molta gent tradicionalment d’esquerra té en aquests moment.
Per tant, l’esquerra ‘post URSS’ en compte de la lluita de classes canònica postulada per Marx, burgesia versus proletariat, proposa un nou model de distints d’agents revolucionaris:
Principalment el discurs de gènere Dones/homes, i com a auxiliares, els de homosexuals/heterosexuals, avortistes/antiavortistes, tendències sexuals minoritaries/heterosexuals llenguatge inclusiu/llenguatge ‘patriarcal’, indígenes/criolls, , negres/blancs, treballadors/patrons, ecologistes/contaminadors, immigracionistes/antiimmigracionistes, joves/adults
internacionalistes globalistes/patriotes nacionalistes, …etc.
Aquest últim eix ens ateny especialment als nacionalistes sense estat, perquè ens deixa en una situació difícil, en una situació neuròtica, en el que s’anomena LLIGAM DE DOBLE VINCLE teoritzat per Gregory Bateson, un autor de l’escola de Palo Alto, atès que les reivindicacions nacionals de les nacions minoritaries hispàniques sense estat sempre han estat vehiculares des de l’esquerra, mentre que l’imperialisme unitarista espanyol sempre ha estat una reivindicació de la dreta espanyolista.
El lligam de doble vincle consisteix en que hi ha un discurs manifest que ordena una cosa, l’assoliment d’un objectiu mentre que al mateix temps de manera tàcita, oculta i prohibint la seua verbalització manifesta, hi ha un altre discurs ocult que prohibeix el que l’altre discurs ordena, i que es troba a la base de molts símptomes neuròtics, fins el punt que va arribar a postular-se com el causant de l’esquizofrènia.
Doncs bé, nosaltres nacionalistes patriotes estem en una situació de “doble vincle”. No podem recoltzar la dreta espanyola perquè el seu patriotisme es imperialista i ens nega el dret a existir, pero el paradigma de l’esquerra ens obliga a ser immigracionistes en unes nacións minoritzades sense capacitat d’integrar la immigració. Ens ordena ser internacionalistes i globalistes, és a dir a renunciar a les estructures d’estat propi, ens empeny a tenir polítiques de control de natalitat i multiculturals quan comencem a estar en minoría dins el nostre espai nacional..etc.
Ho tenim malament. Cal sortir d’aquest doble vincle, però primer ens cal reconèixer la seua existència, i per descomptat a teoritzat un nou corpus doctrinal distint i diferenciat tant de la dreta com de l’esquerra espanyola.
07/01/2021 SOBRE L’ASSALT AL CAPITOLI DELS EEUU
El gran interrogant respecte del que està passant als EEUU, és si d’aquí sortirà un nou moviment polític o tot és desfarà com “llàgrimes en la pluja”.
Trump ja és el passat, però del que no és tan segur que el trumpisme desaparega tan facilment. Alerta doncs a l’entorn trumpista i els possibles líders que hi puguen sortir d’aquest magma. Ja coneguem uns quants moviments d’aquesta naturalesa sorgits a diferents èpoques històriques i a diversos indrets geogràfics del món.
Sense cap intenció ni interès d’establir paral·lelismes. Cada poble, cada país, i cada moment històric té la seua expressió pròpia.
09/01/2021
A Trump cal llegir-lo i entendre’l com a símptoma. Focalitzar-nos en la seua persona es un error. El “trumpisme” és anterior a Trump i el sobreviurà. EEUU te un greu problema polític i Trump, un outsider al sistema que ni tan sol es membre del partit republicà ha fet de catalitzador d’aquest malestar que JA ha pres forma POLITICA (gràcies al seu lideratge) i que no crec que desaparega amb la desaparició de Trump. En aquest cas la dita de “mort el gos s’acabat la rabia” no es cert. La ràbia romandrà després de mort el gos. Dit siga sense cap intenció pejorativa.
Les explicacions senzilles quasi mai són certes i es més, en indueixen a continuar cometent errades.
Jo aprecie els judicis de valors, (i una de les seves manifestacions com són les ideologies), perquè els valors ens ajuden a orientar-nos en la vida, però per fer anàlisis útils, de vegades cal prescindir-ne de la ideologia i dels valors que professem.
El problema amb què s’enfronta EEUU es un problema polític certament però no és només polític, de política socialdemòcrata o política neoliberal, sinó de quelcom més profund. Els consensos sobre els que estan fonamentats els EEUU d’Amèrica estan esgotats. La dicotomia “negre-wasp”, la dicotomia identitaria territorial “estat-nacio” (novaiorques/californià/etc. versus americà), “globalisme versus patriotisme”, “concepció religiosa de l’existencia versus concepció laica”, “individualisme versus col·lectivisme”, (dret a portar armes versus control de l’estat p.e.) etc. s’han esberlat sense consens ni sense haver estat substituides per altres. I el trumpisme els ha donat carta de naturalesa i foma política a qüestions que fins ara s’afrontaven com a questions prepolitiques, i ha encarnat aquest nou esperit de retorn als origens d’una part genys menyspreable de la població. Retorn impossible per altra banda. Ens agrade o no el racisme forma part substantiva de la nacio nordamericana,i aquests trets són impossibles de canviar perquè troquelen l’esperit col·lectiu. Voldria equivocar-me però em fa la impressió que ens trobem en un moment pre revolucionari perquè els EEUU necessiten una refundació amb tot el que això implica.
Si. En això tens raó. El mite del progrés lineal es només això. Un mite. La història és cíclica, però mai no es retorna al mateix punt.
Certament el positivisme mecanicista del segle XIX roman com a paradigma a l’hora dels anàlisis. El paradigma einstenià i planquià, (relativisme quàntic) encara no ha amerat la societat, ni penetrat en el pensament col•lectiu com ha epistemología básica a la que atansar-se en els anàlisis polítics, socials i històrics.
07/01/2021 A les eleccions catalanes del 14 de febrer i darrere de tota l’aparent confusió, només hi ha dues alternatives estratègiques amb tota la sofisticació que es vulgui: la unionista consistent en trencar l’entesa entre ERC i JUNTS, amb la falca d’aquesta estratègia que és el PSC, i fer un nou govern semblant al de l’Estat que está encapçalat pel PSOE coalitzar amb PODEMOS i el suport d’ERC, i que a Catalunya fóra un govern encapçalat per ERC coalitzar amb COMUNS i amb el suport del PSC i potser també de la CUP.
L’estratègia independentista per contra, passa per una entesa entre ERC-JUNTS amb suport de la CUP amb l’objectiu de crear grans contradiccions als COMUNS al veure’s arraconats amb l’unionisme de PP/PSC-C’s/VOX.
La dicotomia pivota doncs en l’alternativa ERC-JUNTS si, ERC-JUNTS no. I l’unionisme, des dels COMUNS fins VOX posarà TOTA la carn a la graella per trencar qualsevol pont d’entesa entre JUNTS i ERC.
05/01/21
La jove activista i escriptora francesa Pauline Harmange és l’autora d’un assaig curt i provocador: Jo, els homes, els detesto (Destino / Paidós).
Un llibre-manifest que defensa i promou l’androfòbia i l’odi als homes!! I no només sembla la mar de normal sinó que el promocionen. Pel que he llegit tracta els homes com éssers inferiors: mandrosos, covards, violents, etc. I proposa l’androfòbia i l’odi als homes com a norma de vida.
El realment impactant no és que pense això (el racisme, la xenofòbia, el masclisme, l’antisemitisme, la misoginia, etc, existeixen) sinó que es publique, es promocione i se li done difusió com una cosa simpàtica, moderna, progre i guai. Ni més ni menys per l’editorial PAIDOS!
Algú s’ha preguntat a quin tipus de societat ens abocaria una proposta com aquesta?
Pel que es veu, és el senyal dels temps que estem vivint.