BASTIM L’ALTERNATIVA (Quina, a què)

Només canviant la manera de fer les coses s’aconsegueixen resultats diferents, i viceversa intentar aconseguir distints resultats utilitzant les mateixes eines i els mateixos procediments ens porta a obtenir els mateixos i frustrants resultats indesitjats.

Aquesta frase (atribuida a Albert Einstein) amb aquesta o distinta formulació, es repeteix sovint aplicada a l’acció política, mai però no l’he escoltada predicada al comportament electoral, i tanmateix els electors cometen/m l’errada de donar una i altra vegada el vot als mateixos partits dels que s’hem estat queixant repetidament.

Res pot esperar-se si hom continua votant els mateixos partits amb els mateixos interessos i fins i tot amb les mateixes persones responsables al capdavant-

Sobta la reiteració d’aquest comportament, però la raó es troba a les tècniques de manipulació electoral, molt ben estudiades i millor aplicades pels grans partits del sistema amb grans recursos econòmics i mediàtics.

Simplement deixant per l’últim tram de la legislatura les mesures mes demagogicament populars, combinant-les amb una adequada dosi de por ben dosificada amb el missatge subliminal o explicit que ve el llop, voteu-nos a nosaltres o serà pitjor i us penedireu s’aconsegueix fer un tomb electoral el suficientment gran per que les forces de l’status quo revaliden la seua dominància amb el vist i plau de fins i tot un elevat contingent de vot conscient però tanmateix útil, per no prendre mal.

Els ciutadans del País Valencià, valencianistes, sobiranistes i/o independentistes (tres vessants i estadis tàctics del mateix objectiu estratègic) tenim una llarga experiència d’aquest parany que, combinat hàbilment amb una llei electoral que barra el pas a noves alternatives, al llarg de quaranta anys de democràcia ha beneficiat a un PSOE (i al seu revers, el PP) que ha jugat a la «puta i la Ramoneta», al «valencianisme però tanmateix espanyolisme»

L’altre dia, en una de les magnífiques editorials (L’hora de triar el camí) amb les quals Vicent Partal ens regala cada dia de dilluns a divendres feia ua reflexió sobra la nova composició de les Corts Valencianes i el presumible nou govern del Botànic II.

A l’editorial on s’hi feia una crida implicita a una major implicació en la construcció nacional del País Valencià per part de Compromís, em va cridar l’atenció el següent comentari d’un amic votant de Compromís:

«El posicionament de Compromís serà el mateix: polítiques socials, regeneració democràtica, i en l’àmbit simbòlic/identitari no crear-se massa enemistats. Per tant a nivell de construcció nacional no espere res.

Altra cosa és que amb el Botànic assegurat durant una legislatura més (fet molt a valorar), siga necessari fer passes endavant. Però aquestes no vindran de Compromís. Només l’aparició d’una força clara i desacomplexadament sobiranista ho començaria a fer possible. Però aquesta hipotètica força hauria de ser molt resilient, i molt pacient… Seria un projecte a llaaaaaaaarg termini… Però necessari si volem avançar.

Subscric el comentari perquè els fets avalen la trajectòria descrita.

Les coses difícils i políticament controvertides es fan SEMPRE al PRIMER TRAM (fins i tot les primeres setmanes) de la legislatura, i el primer Botànic amb un Compromís fort, que li disputava l’hegemonia, (tant al govern com a les Corts), a un PSOE crepuscular, amb un Podemos fort i en ascens, recolzant-lo des del Parlament, del que gaudia a la legislatura acabada de finir, a més d’una immillorable relació de forces interna i externa, feia que tinguessen una oportunitat immillorable per reformar la llei electoral, recuperar la TV3 i entrar en la xarxa Ramon Llull. Es dsposava de majoria per fer-ho.

Eren mesures que no costaven un euro i que només haguessen destarotat a una dreta extrema derrotada i acomplexada per la corrupció (PP), i dividida (C’s), que de cap manera haguessen provocat disgust a la societat valenciana i que haguessen obert una etapa nova al País Valencià des de l’aprovació de l’Estatut ença. Tanmateix no ho van fer. La conclusió és òbvia.

Aquest tipus de mesures es prenen (canònicament) el primer any de legislatura i els tres restants es dediquen a la gestió i de preparació per unes noves eleccions. No ho feren però, i per tant només podem concloure que no es va fer perquè no es va voler. Punt.

Recordem com el PSOE ens va mantenir en el conflicte lingüístic pel senzill procediment de no determinar cap ens normatiu de la lengua, un govern rere altre i com només en darrera instancia quan ja estava clara la seua derrota al davant de Zaplana designaren l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana com a ens normatiu, designació que va ser derogada d’immediat pel PP al desplaçar del poder el PSOE. Mai va arribar a exercir l’IIFV d’ens normativitzador.

El procediment es calcat.

En aquesta legislatura per contra, Compromís és més feble, Podemos residual i el PSOE talla el bacallà dins el Botànic II i tot i tenir majoria aquesta s’ha reduït en l’àmbit de les Corts Valencianes. Ja no hi ha majoria per reformar res. No ho faran. Continuarem igual.

En aquest moment ens trobem en una nova onada d’hegemonia socialista relativa (que jo estime efímera) que farà d’un tebi i afeblit Compromís un company de viatge dòcil i, encara més domesticat, amb una demagògica ofensiva federalista a les portes per part del PSOE , (la n-sima) que arrossegarà encara més a Compromís a la inanitat nacional.

El federalisme que ens ven alguna vegada el PSOE és un bon no res.El federalisme només es pot entendre des de l’assumpció del dret a l’autodeterminació. Des del respecte previ a la voluntat majoritària del territori en qüestió entès com un subjecte de dret, i ara com ara l’únic federalisme possible a l’Estat fóra entre tres subjectes polítics de dret: Catalunya, Euskadi i la resta d’Espanya on cap altre territori de l’Estat ha demostrat una voluntat de sobirania suficient per considerar-lo subjecte de dret. I aquesta és la qüestió a esmenar amb urgència des del País Valencià estant.

Un ‘federalisme’ on des de Madrid es decideixen els subjectes a federar es una aberració, una perversió semàntica i conceptual, pròpia de règims colonials que decideixen les fronteres de les seues colònies, una simple descentralització regionalitzant. En defintiva, l’estat de les autonomies amb un altre nom. Per ara però, ateses les declaracions del PSOE: “Ni referèndum ni reconeixement del dret a l’autodeterminació” sembla que la cosa va per aquí. I sembla que és a aquest federalisme al que Compromís fent seguidisme del PSOE ha escollit atansar-se.

És una maganxa més del socialisme monàrquic de pandereta per desactivar el gran perill d’una Catalunya democràticament insurgent. Un parany que al remat res no aturarà…però que si pot marejar l’apallissat vot valencianista per tants anys de fracasos i amb un nivell de consciència rudimentari, que encara s’acontenta amb molles.

Cal doncs configurar una força polítca netament sobiranista i netament valencianista que responga als paràmetres esmentats.I ens cal amb urgència.Ens cal aplegar-nos al voltant d’un pal de paller per construir una força netament sobiranista sense la qual molts ens sentim orfes, però sobretot sense la qual no podrem fer front als esdeveniments que s’albiren a curt termini en un futur de grans canvis.

Perquè que ningú no s’enganye. Compromís no té un projecte ideològic, polític i sobretot nacional pel País Valencià. No el pot tenir atesa la seua composició. La seua vàlua i la seua utilitat, (indiscutible per altra banda per aturar a la dreta cavernícola) no passa per aquí. El seu projecte és tot un altre.. El Bloc ha quedat marginat i Iniciativa, dominant, sembla voler refundar una Izquierda Unida modernitzada.

Curiosament els valencians hem estat capaços de construir potents associacions cíviques al llarg i ample del País de les que destaquen Acció Cultural la més recent Plataforma pel Dret a Decidir, (els equivalents d’Omnium i ANC al Principat), El Tempir al sud, l’STPV-Intersindical, La Unió de Llauradors, Escola Valenciana, i tantes i tantes altres que farceixen el País Valencià de nord a sud, però hem fracassat en la construcció de les seues contraparts polítiques per la parasitació política i econòmica que PSOE i el PP han fet de les institucions i per tant dels recursos públics, novament amb l’ajut inestimable d’una llei electoral castrant sense la qual el País Valencià s’assemblaria més a Catalunya (dades en ma! Algunes reflexions al voltant de l’evolució política al País Valencià i de la llei electoral del 5% autonòmic aprovada pel PSOE, UCD i AP ) que a l’erm que es avui la Comunitat Valenciana, i que cal no oblidar el Botànic I (es a dir Compromís!) no va canviar podent fer-ho.

Aprendrem la lliçó? Tindrem la suficient ambició nacional? o ens resignarem a seguir conformant-nos amb una mediocritat poruga que a l’hora de la veritat de res ens protegeix i de res ens aprofita? Farem bona la frase del compte duc d’Olivares sobre la mollesa dels valencians o encetarem un altre tipus de camí? El món és mou i nosaltres no podem romandre immòbils sense pagar un altíssim preu per la inacció.

Al País Valencià s’han recollit quasi 20.000 vots desacomplexadament independentistes sense quasi mobilització prèvia ni campanya i d’una gran consciència nacional i política, de suport a les llistes encapçalades per Oriol Junqueras i Carles Puigdemont i un percentatge indeterminat pero sense dubte ben alt de vot sobiranista dels 192.484  recollits per la candidatura  de Compromís per Europa, i cal entomar el repte de gestionar aquest cabdal de vot.

Construïm l’alternativa que necessitem i fem joc, la partida continua.

 

Robert Mora.

 

Reflexions sobre un catalanisme polític no dogmàtic al País Valencià

 

Un partit polític entre altres coses és una organització que sustenta i vehicula una determinada concepció del món, mitjançant un cos doctrinal i ideològic que sense l’organització no aconseguiria sobreviure, adreçat en principi a una «part» de la població susceptible de ser receptiva d’aquest missatge, per representar-la i anar progressivament assolint el màxim de poder polític possible per mitjans democràtics, ubicat en un determinat territori, i adreçat a una determinada població.

En el nostre cas eixe determinat territori és una part de la nació catalana o més exactament la part espanyola (i no tota) dels Països Catalans organitzats en tres Comunitats autònomes: Principat de Catalunya, País Valencià i Illes Balears. I eixa divisió del territori de la nació catalana des de l’Estat espanyol en tres comunitats autònomes diferents, internament parcel·lades en províncies espanyoles, esdevé rellevant a l’hora de bastir discursos diferenciats pels tres territoris històrics. Perquè aquest fet determina diferents cicles electorals, distints nivells de consciencia de les poblacions respectives, distintes dinàmiques nacionals, diferents lleis electorals, diferents noms, diferents sistemes de finançament, etc.

Només hem de parar atenció que fins i tots els grans partits nacionals, els que operen a nivell d’estat modulen els seus discursos en grau variable depenent del territori on emeten el seu discurs. El més homogeni de tots els partits es el PP, l’hereu del franquisme, on els perfils del votant basc, català, andalús o valencià, és pràcticament el mateix, perquè es el partit d’estat per excel·lència, el que encarna la ideologia d’estat des de fa més de 300 anys. Discurs transmès al llarg de la història per les institucions de l’Estat que ha aconseguit un elevat nivell de cohesió interna que unifica allò espanyol .

L’altre gran partit dinàstic d’estat, el PSOE ja no gaudeix d’aquesta homogeneïtat, atès per un cantó és un partit que va perdre la guerra civil i per l’altre perquè va assumir ni que siga a nivell declaratiu la diversitat nacional de l’Estat Espanyol a la sortida del franquisme, el que fa que s’haja vist fins i tot obligat a territorialitzar les seues sigles (PSC, PSPV-PSOE, PSI-PSOE, PSE, etc.) i a modular discursos més atansats als diversos territoris de l’estat, el que va fer en el seu dia del PSOE una força que recollia vot nacionalista dels diversos territoris de l’estat de nissaga no castellana, des de Galícia a Les Illes passant per Euskadi i el País Valencià.

És sobretot la uniformització del seu discurs «nacional» el que l’està portant a un accelerat procés involutiu i desnaturalitzador, que previsiblement el durà bé a la desaparició bé a l’absorció o a la subordinació de fet pel PP o Ciutadans.

Si la homogeneïtzació del discurs «nacional» resulta letal per un partit d’estat i dinàstic com el PSOE, que no serà per un partit com Esquerra Republicana, (ara com ara l’únic partit que fa política per tot l’àmbit nacional al PV) que no és un partit d’Estat, que a més és independentista, republicà i que juga amb una serie de handicaps imposats en diferents territoris «autonòmics» on emet el seu discurs polític amb ‘demos’ autonòmics diferents.

El paral·lelisme però té un matís importantíssim a considerar. Aquests partits són partits d’Estat, ER no. És un partit que tot i estar present a tres comunitats autònomes només és percebut com pertanyent a una d’aquestes:  ER és ERC. La identitat estatal,  poderosa com és, s’imposa per damunt de qualsevol partcularisme, la identitat regional no és capaç de sobrepassar aquest llindar i de percebres de manera igualitaria.

En realitat el debat en el que ara està immers el partit no és nou. En el seu dia la UPV/Bloc ja va recórrer el mateix camí vers la confecció d’un discurs estrictament valencià i la mutació de l’àmbit nacional al que s’adreçava. La diferencia però amb ER és palesa. L’àmbit organitzatiu de la UPV/BLOC era el País Valencià estricte, la d’ER són els països catalans amb els avantatges i els inconvenients que cadascuna d’aquestes opcions representen.

La no renuncia a l’àmbit nacional dels PPCC però, obliga a confegir un discurs entendible, a valencianitzar el discurs i territorialitzar -més encara si s’escau- les sigles del partit.

Quan Joan Fuster va dir això que «ser valencians és la nostra manera de ser catalans» el que estava dient és que no calia fer imitacions, perquè «ser valencians» ja és «ser catalans», al temps que queia (conscientment) en el mateix parany que denunciava quan parlava en la «Qüestió de noms» on el nom d’una part «catalans» es feia servir per denominar la totalitat.

D’eixe parany qualsevol partit d’ambit de Països Catalans, està obligat a sortir-s’en. En aquest moments ER te un avantatge que no tenia la UPV/BLOC, i és que el Principat ja ha encetat un proces d’autodeterminació sense comptar amb la resta de la nació que el deixa un marge molt més ample per prendre decisions territorialitzades, des del nom a emprar, al d’utilitzar als ítems polítics i nacionals singularitzats i territorialitzats que s’estime oportú sobre el que confegir el discurs polític, això si, sense entrar en contradicció amb el marc comú del que és la línia política general.

El País Valencià neix a la història com un estat on la identitat valenciana va formant-se «políticament» dins una població amb diverses identitats nacional i ètniques prèvies, al temps però que neix com un estat, que no com un poble, com una continuació de Catalunya i Aragó fonamentalment, però també d’altres més minoritàries.

També és cert que el Regne de Valencià no neix a la història com una entitat política en solitari. Probablement d’aquí el «dèficit èpic» del que parlava Fuster referint-se al País València com entitat política, atès que mai ha gaudit d’independència en solitari, i aquesta memòria històrica constitutiva del «ser valencià» és la que llasta l’independentisme valencià estricte. Hi ha un «ser» català, i un «ser aragones» en solitari, no el d’un «ser» valencià però.

Aquesta és una, que no l’única, de les raons més poderoses per no renunciar al marc polític i nacional dels Països Catalans.

El País Valencià neix com una entitat més dins d’una Corona federalitzant que aixopluga diversos territoris, i és atenent a aquests dos trets històrics, a saber, identitat política pròpia i integració dins una Corona amb més components, pel que no es convenient prescindir d’un marc nacional més ampli.

Es per tant des d’aquesta dualitat des d’on s’ha de confegit el discurs nacional.

Per expressar-ho d’altra manera, s’ha de fer compatibles la singularitat valenciana i l’aposta per caminar nacionalment amb altres territoris amb els que es comparteixen llengua, trets culturals i memòria històrica.

Ara bé, ERPV (ni cap altre partit d’ambit nacional PPCC) no és pot percebre com un partit català amb delegació al País Valencià, perquè això és garantia segura vers la irrellevància, ans el contrari, s’ha d’aconseguir ser percebuts com un partit valencià amb socis i lligams polítics a les Illes Balears i Catalunya. Els hi va l’èxit del projecte o la marginalitat crònica si no s’aconsegeix.

Es bastant probable que siga com a conseqüència d’aquesta història peculiar del Regne de València i que al País Valencià conviuen dos traços identitaris aparentment incompatibles. Eixe ser al mateix mateix temps substantiu i subsidiari on rau el peculiar «nacionalisme regionalista valencià».

Es una constant històrica que el país Valencià ha dirigit sempre la seua atenció vers el centre de poder, bé siga la Itàlia dels Borja, l’Espanya dels Àustries o el Madrid borbònic, i no és forassenyat pressuposar que en el cas de desplaçament del centre de poder del centre de la meseta al nord de la Sénia, la predicada «espanyolitat valenciana» poguès desaparexer d’un dia a l’altre i desfer-se com un bolardo. D’hai neix el terror de l’espanyolisme valencià als Països Catalans.

D’aquestes reflexions se’n deriva la necessitat d’una manera de fer política singular on allò valencià ha d’anar sempre en primer lloc. L’acció política d’un partit com ERPV ha de ser la de convertir-se en l’Esquerra Valenciana, la de fer un discurs on seguint el model de l’epistemòlogia , el centre dur (de l’hipòtesi científica, en aquest cas del discurs polític), tant del discurs social com del nacional estiga ubicat al territori, dinàmica i ecosistema polític valencià i envoltant aquest centre dur en un primer cercle d’importancia (però no al bell mig del centre dur), els territoris, dinàmica i ecosistema polític de la resta de Països Catalans.

Per posar un exemple clar, la reivindicació dels presos catalans l’hem d’abordar com un ítem polític democràtic de primer ordre però no com un dels elements d’eixe centre dur d’on ha d’emergir el discurs polític propi.

En altre ordre de coses, no hauria d’assumir com a pròpia la reivindicació independentista catalana pel País Valencià perquè encara no esta instal·lada en la consciència d’una massa crítica el suficientment gran de valencians, però si la d’un País Valencià com a subjecte històric i polític de drets i deures i la sobirania del territori històric de l’Antic Regne de València per decidir quina ha de ser la seua vinculació amb la resta dels Països Catalans, l’Estat Espanyol i Europa.

El discurs federal, el de veritat, el que passa per la reclamació de la sobirania plena està orfe.

El discurs federal del PSOE o de la branca espanyola de Compromís, IdPV és pur regionalisme, un federalisme a decidir des del centre del poder polític espanyol i el Madrid districte federal, és a dir l’estat de les autonomies canviat-li el nom.

També aquí cal eixamplar la base sobiranista abans de fer un salt al buit.

També calen unes quantes reflexions sobre la identitat valenciana.

L’identitat valenciana, encara tardaria quasi un segle a formar-se després de la conquesta, i ho va fer partint del fet polític de pertanyer a l’entitat política Regne de València, a diferencia de catalans i aragonesos on la identitat «ètnica» com a poble és preexistent a la identitat política.

Només hi ha doncs una identitat col·lectiva compartida de la que podem partir per confrontar-la a la identitat espanyola promoguda des de l’Estat, eixe «Nosaltres valencians» que va donar nom a l’obra més emblemàtica de Joan Fuster, un nosaltres certament feble, si més no, més feble que quan Fuster va escriure el seu llibre. La destrossa del territori, la transformació d’estructures econòmiques que aprofitaven de suport a una determinada manera d’identitat col·lectiva, i l’increment poblacional rapidissim en dues dècades en quasi dos milions de gent vinguda d’atres contrades de l’estat, a afeblit la ja de per si conflictiva identitat expresada en la manida sentencia fusteriana «Ser valencians és la nostra manera de ser catalans».

Resumint.

La Nació catalana va neixer a la història en forma de tres estats distints: El Principat de Catalunya, El Regne de Valencia i el Regne de Mallorca, que van generar tres identitats polítiques molt potents, que conviven totes tres dins d’una mateixa Corona, la catalano aragonesa primer, dins la unió dinastica de les corones castellana i catala-aragonesa després, a l’imperi dels Àustries posteriorment, per ser assimilades per últim per la monarquia borbònica en una mateixa entitat política «espanyola-castellana» a través dels Decrets de Nova Planta, per retornar de nou a la mateixa divisió territorial en l’Estat de les Autonomies en tres autonomies diferents i diferenciades: La Comunitat Catalana, la Comunitat Valenciana i la Comunitat de les Illes Balears.

Sembla lògic doncs partir d’aquest fet de conciència històric i mai abolit del tot, per tornar a retrobar-nos com a Nació unitaria en forma de federació de republiques sobiranes.

El País Valencià neix a la història moderna com a part d’un estat espanyol. En altres paraules, passem de ser súbdits a ser ciutadans d’un estat quan és produeix la inversió de la legitimitat de dalt a baix del «Rei per la gràcia de Déu» a la legitimitat de baix a dalt, la sobirania del poble expresat a traves de la nació…espanyola ara en un serios atzucac.

És per tant des d’aquesta conflictiva, diversa i polièdrica identitat des d’on hem de recuperar la unitat nacional perduda.

Algunes reflexions al voltant de l’evolució política al País Valencià i de la llei electoral del 5% autonòmic aprovada pel PSOE, UCD i AP

 

La UPV, com a representant del nacionalisme polític valencà d’inspiració fusteriana, va debutar en la democràcia la primera legislatura, la del 83 (tres anys després de que ho fes Catalunya el 1980) amb un percentatge de vot del 3,1% i sense aconseguir representació parlamentaria, la següent va fer una coalició amb el PCE (posterorment IU) que els va proporcionar un 8% de vot (pàracticament la mateixa que havia aconseguit el PCE en solitari raó pel que la coalició va tindre continuitat) i a la següent, del 1991 on novament es va presentar sola va obtenr de nou percentatge del 3,7% també sense representació.

A Catalunya (i a la major part de les comunitats espanyoles pluriprovincials) hi hagues obtingut representació, tant el 1983 a l’inici de l’autonomia com el 1991. Observem que sense haver obtingut representació parlamentaria el 1983, haver anat amb coalició amb el PCE i per tant quedant opacada i difuminada, en 1991 torna a assolir un nivell de vot superior al 3%,  pròxim al 4%.


Per la seua banda, C’s a Catalunya va debutar el 2006 amb un 3,0% i a la següent del 2010 amb 3,4% dues legislatures seguides amb un 3% quasi pelat que li permet obtenir representacióal Parlament català, i que li ha permès anar creixent fins anar superar el PP en l’àmbit de l’unionisme.
Al País Valencià hagues romàs extraparlamentari i probablement s’hauria extingit.


El BLOC (la força política hereva i que substitueix a la UPV) a les legislativs del 95 va obtindtre només un 2,7%, l’única vegada que el nacionalisme politic valencià ha estat per baix del 3%, però a la següent legislatura, la del 1999 va treure un més que digne 4,6% que no li donà però representació a les Corts Valencianes, i novament a la del 2007 (i sense representació prèvia recordem-ho) obtè un 4,7%, amb un percentatge de vot a la circumscripció de Castellò del 5,9% PERÒ que al no arribar al 5% de tot el territori de la Comunitat Valenciana li impedeix de nou obtenir representació parlamentària per la circumscripció de Castelló i per tant, novament SENSE visibilitat. Absurde veritat?

Dues legislatures segides per damunt del 4%, i en la segona amb un 5,9% de vot en una de les circumscripcions.

El fenòmen és més que notable. Durant quasi vint anys sense obtenir representació el nacionalisme politic valencià no només nos’ha extingit ales urnes snó que ha augmentat en representació, en uns llindars en que a la majoria de les CCAA espanyoles amb la llei electotral espanyola a la ma, i per suposat a Catalunya, hauria estat representat. El llindar establert curosament estudiat ha aconseguit evitar que assolira visibilitat.

ERC per contra va treure les dues legislatures successives la del 84 i la del 88 (8 anys seguits) va obtenir uns percentatges de vot del 4,3% i 4,1% (menys que el BLOC) i pero a diferencia del País Valencià amb semblants nivells der vot a Catalunya si que obtinguè representació parlamentària, el que li va permetre enlairar-se i creixer fins superar a la CIU/PDCAT en l’actualitat.

Això per no esmentar altres opcions politiques menors al Principat (CDS 3,8% en 1988, Solidaritat per la Independència 3,3% en el 2010 o ICV) que han estat presents als Parlament català i que a les Corts Valencianes mai no haguessen arribat, o com l’exemple més recent de la CUP i el PP que el 2012 va accedir al Parlament Català amb un percentatge de vot del 3,48% i que per tant al País Valencià haguessin restat extraparlamentàris.

I tots som conscients de l’extraordinari valor polític de la CUP (o a l’altre extrem del PP) sense la qual “el procés” no hagués existit. Resumint, avui en dia els dos partits principals a Catalunya, ERC i C’s, NO existirien amb la llei electoral valenciana, però tampoc la CUP ni el Partit Popular aleshores governant l’estat .


La concusió salta a la vista, Catalunya i el País València NO SÓN TAN DIFERENTS, per més que s’han estestat en vendre’ns la narració que els valencians som més espanyols que els extremenys, perquè la falsa realitat social aconseguida per l’apagada informatriva que s’esdeve, quan una força politica esdeve parlamentaria per al ciutada mitjà, que percep que al País Valencià només es vota en clau espanyola. En definitiva, mitjançant la castració política del desenvolupament polític del País València.

El llindar del 5% autonòmic (cal posar de relleu que el llindar és autonòmic, (és a dir de doble tanca) és infranquejable per partits nous i/o d’àmbit autonòmic, i tinc la fundada sospita que Compromís, la coalició que aixopluga el partit més perjudicat per aquesta llei electoral, el BLOC, però dominada per per una força “federalista” (sinònim de regionalisme espanyol) farà el possible per mantenir-la amb les excuses més peregrines.
La raó és clara: Espanya no es pot permetre un País València com Catalunya.

En aquests moments hi ha com a mínim tres opcions politiques valencianes amb propostes noves, que sense la tanca electoral del 5% autonòmic podrien arribar a aportar saba nova al debat polític : El nou partit del valencianisme moderat Demòcrates Valencians, la coalició sobiranista d’ERPV-Esquerra Valenciana, i una renovada EUPV, en procés de convergencia i integracio en Unidos Podemos (normal des que la seua marca referent a l’estat IU s’ha integrat en Podemos) i que amb el 5% AUTONÒMIC tindrà quasi impossible l’accés a les Corts Valencianes en solitari, i qui sap si també en coalició, recordem que l’any 2015 l’Acord Ciutada, coalició entre EUPV, ERPV i Els Verds del PV va aconseguir un 4,3% quedant fora del Parlament.

I el responsable serà Compromís que aixopluga la força política més perjudicada per la llei del 5%.
La discriminació però, no acaba en la xifra del 5% versus la del 3% com ja he esmentat abans, sinó que a Catalunya i a Espanya amb un 3% en UNA SOLA circumscripció provincial s’obté representació. Al País València per contra, pots superar la xifra del 5% a una circumscripció electoral, però si no s’assoleix al 5% de TOT EL TERRITORI autonòmic tampoc s’obté representació parlamentària.

Si ens fixem, la “molt espanyola” COMUNITAT VALENCIANA, on tant el PSOE com el PP encimbellen “les províncies” a nivell discursiu com si de territorics històrics es tractaren i no simples demarcacions territorials imposades des del poder central, i que sempre s’han negat a comarcalitzat, ens imposaren una llei electoral que obliga a tenir representació per “la província”, però a la que després se li nega la representació en funció del pes relatiu a les altres dos. Pensem que passaria si a la circumscripció de Àlava se li negara la representació al PP per no obtenr suficient percentatge de vot a Guipúscua i Bilbao.

Doncs al País Valencià ens passa exactament això.

Aquesta llei injusta i absurda que voreja la inconstitucional (representació provincial i exigència supraprovincial) ha fet de les Corts Valencianes el feu del PSPV-PSOE, l’UCD/AP/PP i el PC/EUPV/PODEMOS. Les tres grans opcions ideològiques espanyoles (conservadors, socialdemòcrtes i comunistes) representades per distintes marques i/o grans partits principals espanyols quer barren el pas a qualsevol creixement d’opcions no sucursalistes.

Serà una errada monumental si Compromís no empeny a la modificació de la llei electoral però fa tota la la sensació que el Bloc pateix una síndrome d’Estocolm immensa i que Bloc i País, el seu corrent més sobiranista del Bloc hauria de replantejar-se moltes coses al respecte, perquè mentre no s’enllestisca una modificació radical de la llei electoral amb criteris més democtràtics no eixirem del sucursalisme i tot quedarà en fum de boja..

Si s’observen els resultats electorals des del 1983 ençà, es veuen moltes opcions que apareixen i s’esvaeixen sense deixar rastre, quan cauen per sota del llindar del 5% provincial+autonòmic (UV, CDS, UPyD, PC p.e.),  el nacionalisme valencià però, i contra tot pronòstic MAI ha baixat del 3% (estem parlant tota l’estona d’eleccions autonòmiques), excepte en la contesa que va obtenir un 2,7%), tot i no aconseguir representació torna a assolir nivells que van des del 3,1 al 4’7% en un context de derrota rere derrota sense perdre pistonada el que indica que és una opció ideologica estable i de fons que contra fracassos i invisibilitat es manté sense desapareixer. Algú pot imaginar que amb semblant conducta electoral el naconalisme valencià no haguès romàs  crescut si hagues arribat a les Corts?

No obstant, sense fer-se visible i sortir de l’apagada informativa que suposa quedar fora de les Corts, mai no arribara a superar el seu sol de vot, per créixer i arribar a ser hegemonic (com els ha passat a ERC i/o C’s) i això al PP i alPSOE (i al PCE representat ara dins Compromís i amb forts lligams amb Podemos) els fa feredat, pel que faran tot el possible per evitar-ho. I el problema, el greu problema és que ara el nacionalisme polític valencià representat a les Corts té l’enemic dins de casa, i a mes a mes -el que és encara més greu- li ha cedit el comandament, .

Tot apunta a que des d’un sector de Compromis (no cal especficar-hi quin) no hi ha massa interes en modficar la llei. Aquesta els garanteix que cap dels sectors de la Coalicio tinga temptacio de trencar-la per anar en solitari a les eleccions.

Si no exigim el canvi de la llei electoral estem on estavem. Hauria de ser un clam. Ens enredren per que aquest item un dels mes importants si no el més d’aquesta legislatura, passe desapercebut.

Només hem de pensar que si la propera legislatura ja no hi ha el govern del Botànic o similar i el govern torna a tindre’l la dreta espanyola, haurem perdut una oportunitat d’or, perquè el PP /Cs no prendrà cap iniciativa al respecte, i el PSOE te tan poc interes com el PP (sinó més, perque el nacionalisme politic valencià és el rival directe que pot desplaçar-lo del poder) mirara a un altre cantó com ha fet amb tants temes sensibles. És ara o potser mai tornarem a tenir l’oportunitat.

L’element més distintiu, allò que determina d’una manera radical la dferencia en l’evolució del dos territoris és que a Catalunya la força hegemònica que va exercir el poder després de la Transició va ser la ConvergènciaDC de Jordi Pujol a diferenca del País Valencià on va ser el PSPV-PSOE de Lerma després de la derrota de Jsep Lluis Albinyana per part de l’aparll central del PSOE madrileny.  A CAtalunya amb una força catalanista com inciadora delnou cicle autònomic, (i amb una llei electoral que li ho ha permés!) les coses han pogut evolucionar. Al País Valencia amb un PSOE rabiosament jacobí l’evolució ha estat una altra.

Al País Valencià doncs el PSOE va ser la força política majoritaria, però el catalanisme cutural va ser exerct per l’Acció Cultural d’Eliseu Climent. 

El “catalanisme cultural” ha estat capaç d’escombrar de pobles i comarques el blaverisme, el franquisme i el fatxerio, i avui aquest és un fenomen residual a la ciutat de València i rodalies. En la mal anomenada “Batalla de València” varem cometre molts errors de joventut i es van pagar cars, molt cars. El principal error va ser confiar en el PSOE (no sabíem el que significava ser el policia bo) i ens la va ficar per l’angonal.

El PSOE no ha canviat en res, és coaliga a Badalona amb la CUP i a Lleida i Tarragona amb PP i Cs.
Al Principat la gent ja s’ha desenganxat,  ja és un partit residual, ja es poden fer propostes polítiques de trencament.

Al País Valencià dissortament aquest fenomen no s’ha produït encara, i el PSOE manté la seva musculatura intacta i mentre no ho afeblim, no podem presentar a la ciutadania una proposta republicana i menys encara si és sobiranista.

Hem de seguir treballant per a desgastar al PSOE, incrementar les contradiccions, abans de llançar una proposta seriosa a la població. La gran diferència entre el nord i el sud del riu Ebre, està en la confiança dipositada en el PSOE. Si observem amb deteniment, la suma de vots de PP-Cs al nord i al sud no és diferencia massa. És el PSOE, el policia bo del nacionalcatolicisme-monàrquic-espanyolista, i per aquest ordre de prioritats el que marca la diferencia entre els dos grans territoris de la naco catalana, i mentre no ens deslliurem d’ell res no canviara en allò substancial.

Entrades Facebook 9-10 octubre 18

10.10.18

*Avui és encara un dia d’eufòria. Aquest 9 d’octubre ha demostrat que el País no només continua viu sinó que a mès avança, que el sobiranisme valencià guanya terreny i va amerant el teixit social i associatiu i que hi ha un jovent emergent que no s’ha deixat ensarronar pel PPSOEC’S malgrat tots els impediments que l’estat ens ha parat, malgrat l’espanyolisme vergonyant del PSOE, i el botiflerisme desacomplexat del PP i amb llur manifestació més pregona, en forma de la llei electoral de doble tanca del 5% autonòmic+provincial per evitar fer-nos visibles, mantenir-nos sota una apagada informativa continuada.
La manifestació d’ahir a la vesprada es pot qualificar sense embuts de sobiranista tot i la presència d’Unidos Podemos, (EUPV-PODEMOS+PCE que forma part d’EU) l’única força estatal present i tot i amb això netament autodeterminista, si més no declarativament.
Qualificar la manifestació NOMES d’esquerra no s’atansa a la realitat, o en tot cas és només una part de la veritat.
La manifestació va ser netament sobiranista (gràcies PSOE per no participar-hi); no obstant però, queda pendent l’anàlisi polític que no és adequat fer en calent. No obstant aquí deixo un tast.

*Reflexió.
Ara com ara ja podem comptabilitzar tres intents de superar la llei electoral de doble tanca provincial més autonòmica del 5% per part del nacionalisme polític valencià.
1.- L’Entesa (EUPV, EE-VERDS I ESQUERRA VALENCIANA),
2.-Compromís
3.- Acord Ciutadà (EUPV, ERPV, Els Verds del PV).
La primera i l’última amb EUPV com a força majoritària quea hores d’ara ja ha decidit que la seua opció és anar amb Podemos.
Compromís ha tingut dues versions, la primera TAMBE amb EUPV, i la segona, la de més èxit, amb IdPV (l’antiga corrent Esquerra i Pais d’EUPV convertida en partit). Un Compromís, que per la seua negativa a constituir-se en partit i/o federació de partits, subtilment ja ha iniciat molt lenta i imperceptiblement, el seu cicle descendent encara molt lleu i al damunt de la meseta, perquè el corcó del conflicte ha iniciat ja la seua feina .
La característica de tots tres intents, és que barreja forces d’àmbits nacionals distints amb l’objectiu de superar la tanca de la llei electoral. Una bona idea en principi però que porta al seu si el germen del conflicte.
La millor solució òbviament fóra fer fora la llei actual i substituir-la per l’espanyola del 3% provincial, per què tant el Bloc com ERPV-EV i altres, pogueren intentar accedir en solitari, però ni PP, PSOE, CS i el que és més important, una part de Compromís (no cal esmentar que part) té cap interès a modificar

Una altra solució fora la de fer una coalicio de forces NETAMENT valencianistes des del Bloc fins Arran passant per ERPV-EV, Els Verds, DV, ENV, etc. cosa extremadament difícil i complexa.

La tercera fóra crear una nova marca paraigües òbviament amb bons suports, ben finançada i amb suports potents per aixoplugar tot el nacionalisme centrat, de partits, independents i particulars projectats des del món associatiu.

Finalment, una altra semblant als intents abans esmentats (que potser funcionària bé) fora afegir a la ja cantada coalició Podemos-EUPV, a ERPV-EV per fer de contrapes a l’actual pacte de facto PSOE-COMPROMÍS.
No sé m’acudeixen més solucions per sortir de l’atzucac.

*Una cosa queda meridianament clara quan assisteixes a la proceso cívica del matí el 9 d’octubre:
Per damunt de la diversitat de sigles i partits: Moltes tribus però només dues adscripcions nacionals.
1. Sobiranisme valencià.
2. Espanyolisme crispat.

*1.-Una de cal: L’Estat (via Llarena) ha alterat la legitima majoria independentista sorgida del 21D al Principat, via eliminar jugadors (diputats independentistes) amb tots els drets i fer jugar la resta amb un braç lligat al l’esquena.

2.-Una d’arena, i amb la voluntat de NO senyalar cap culpable entre els dos partits de govern JxR i ERC: Han estat uns incompetents i uns inútils a l’hora de fer front l’ofensiva de l’estat.

3.-Un convenciment (tan de bo m’equivoque): No seran capaços de superar el desencontre -ja m’agradaria que ho foren- per tant quan abans es convoquen eleccions abans s’acabarà l’agonia.

*M’he recorregut la manifestació des del final a la pancarta d’inici i després he estat observant-la durant una hora llarga fins el final. Quants han estat no ho sé però sí que sé què han sigut moooolts amb una gran assistència de gent jove.
“Valencià serà la tomba del feixisme” cridaven, i jo ho subscric.
A la tornada a casa de la manifestació m’he creuat amb un parell d’escamots feixistes caps rapats que no s’han atrevit com l’any passat a enfrontar-se als manifestants però que són un perill quan la manifestacio es dissolga

09.10.18

*Tinc l’absolut convenciment, que sense la llei electoral de doble tanca, del 5% provincial+autonòmic ja faria anys que el nacionalisme polític valencià hauria desplaçat el PSOE del poder. S’han estimat més però servir-li en safata el poder al PP negant-se a modificar la Llei que deixar que el País Valencià evolucionara vers el sobiranisme com a passat a Catalunya. Ells i els seus còmplices necessaris…
Tinguem-ho clar. L’adversari del PSPV-PSOE no és el PP, és el nacionalisme polític valencià. És més, el problema del País Valencià no és el PP sinó el PSOE, el poli bo del nacional catolicisme monàrquic.

República per què, República per a què?

República per què, República per a què?

Com cada 25 d’abril, els valencians ens preguntem si la nostra existència com a poble té algun significat i per tant alguna mena de futur pel que pague la pena fer esforços, o simplement som només un residu històric a recordar amb alguna celebració de tipus folklòric i continuar sent eixe poble «mesell i moll» que alguns prediquen interessadament des de l’esquerra espanyola, amb una identitat difusa que només s’entén com una variant regional del «ser espanyol».

Tot i que de vegades semble un interrogant prescindible, -ja els agradaria- en realitat és l’eix principal del debat polític, i qui més s’encarrega de recordar-ho de forma periòdica, és precisament la dreta espanyola en concret i les forces espanyolistes en general. La tensió política a un País Valencià més aviat poc vertebrat, banalment blaver i lingüísticament perplex però encara amb una gran vitalitat, continua estant centrada sobre l’eix nacional, un eix inevitablement escorat cap a l’esquerra. I a eixe interrogant, a eixe debat irresolt, des de fa un temps se li ha afegit un element nou: La República; però quina república, per què república i república per a fer què?

La república és una forma d’estat, és en realitat l’actualització de la monarquia quan es produeix la inversió en la legitimitat del poder. Quan el poder procedeix de dalt, de Déu, del seu representant a la terra, el Papa, l’emperador, el rei, etc. el poder rau en el monarca «per la gràcia de Déu», i el poble no te altra funció que atansar-se al poder legítim.

En un determinat moment històric aquesta relació s’inverteix, i en un període de temps relativament curt el poder ‘legítim’ passa al poble que escull qui l’ha de governar, i així tot i mantenint una estructura pareguda a la de l’antic règim, el monarca passa a estar substituït per un president de la «res publica» es a dir de «l’assumpte de tots». Tot i això la figura del rei i de la institució monàrquica, no només no desapareix sinó que a molts països perviu malgrat el nou paradigma com a «Monarquia Constitucional», perfectament funcional amb el nou ordre, això si perdent quasi tot el seu poder material a canvi de mantenir un poder simbòlic i representatiu de «la unitat i permanència de la nació», que relliga l’estat nació amb el seu patrimoni històric immaterial, que satisfà una necessitat emocional profunda de la població. Un patrimoni immaterial de la monarquia espanyola que només per fer-nos una idea de la seua naturalesa i de com ens és d’aliè, recorrerem només a tres fites històriques: 1. El seu fonament, quan es fusionen els regnes de Lleó (origen també de la nació portuguesa) i Castella i per tant, absolutament estrany a la gènesi del poble valencià, producte de l’expansió mediterrània de Catalunya i Aragó. 2. Els decrets de Nova Planta on es redueix el Regne de València a les lleis i idioma de Castella. 3. El cop d’estat feixista recolzat per la casa de Borbó i que culmina en l’entronització de Joan Carles I que és reclama hereu del gloriós aixecament del 18 de Juliol de 1936 en un primer moment. Simplement, aquesta monarquia no és la nostra en cap modalitat possible.

L’exemple més emblemàtic de monarquia constitucional, és el de la monarquia britànica, el primer lloc precisament on es va començara limitar-se el poder del monarca i on va néixer la democràcia moderna.

Doncs bé, això o una cosa molt pareguda, es el que ha passat a Espanya.

La monarquia va ser foragitada a les eleccions d’abril de 1931, i substituïda per una efímera república que va durar fins final de 1939 quan Franco després d’una sagnant guerra civil va restaurar la monarquia erigint-se com a garant fins que una nova restauració va portar al tron a Juan Carlos I de Borbó després de la seua mort el 1975. Tot i que Juan Carlos comença el seu regnat assumint el llegat del «Movimiento Nacional del 18 de Julio» ben aviat i gracies a la legitimació que el PSOE i el PCE li atorgaren com a cap d’estat d’una nova ‘monarquia constitucional’, la monarquia espanyola va sent assumida progressivament per la població majoritàriament, malgrat haver estat foragitada per les urnes el 1931. La raó es bastant clara. La monarquia d’Alfons XIII mai no va poder consolidar una democràcia liberal equiparable a la resta dels estats del seu entorn, ben al contrari les convulsions del seu regnat amb dictadures (Primo de Ribera) pel mig i amb unes desigualtats socials sagnants van fer de la de república un sinònim d’alliberament social i modernitat, continguts que han perdurat fins els nostres dies, tot i que progressivament més i més debilitats.

La república espanyola -i el republicanisme- que va resistir vigorosament la escomesa del feixisme ha arribat als nostres dies només com un record del passat. Això explica la falta de republicans i l’exhauriment del republicanisme com a moviment polític a Espanya.

Espanya ha deixat de ser republicana…justament quan Catalunya l’enlaira i proclama la República Catalana com el gran projecte de futur de la nació catalana.

La clau és troba a l’eix nacional. Els Països Castellans sobre els que esta edificada Espanya es troben ben a gust amb una «monarquia constitucional moderna», als països ostatges dels quals Catalunya és la punta de llança no.

Eixa «unitat i permanència de la nació i el seu patrimoni immaterial» que és el principal capital de la monarquia, els és aliè i profundament incòmode.

A ells…i a nosaltres els valencians que arran del 25 d’abril de 1707, aniversari de la Batalla d’Almansa, i les seues conseqüències, atès que mitjançant el decret de Nova Planta el 29 de Juny de 1707 se’ns van arrabassar lleis, institucions, costums idioma i futur.

Com anem els valencians a sentir-nos representats pel símbol una monarquia com aquesta que a més a més no tan sol no fa cap intent de lligar-nos amb el nostre passat, sinó que ans el contrari ens l’amaga?

Som un país expropiat; fins i tot expropiat de la seua història.

El republicanisme s’ha anat apagant a Espanya fins esdevindre residual. El republicanisme ha anat creixent a Catalunya fins a esdevindre hegemònic, però són dos republicanismes d’arrels ben distintes i no calen mes introduccions per veure que l’independentisme català està informat pel sobiranisme; ras i curt: No hi ha republicanisme sense sobiranisme.

Catalunya és reivindica com a subjecte jurídic i nacional de dret, i ho fa rebutjant de pla la continuïtat simbòlica amb la monarquia espanyola d’arrel castellana.

El País Valencià amb una trajectòria històrica en aquest sentit idèntica a la catalana, encara no ha assolit un nivell de consciència similar i es troba perplex en la cruïlla entre dreta i esquerra, l’autonomisme i el sobiranisme, el republicanisme espanyol, unitària o federal/confederal i la monarquia borbònica, etc. La raó de la perplexitat es què al País Valencià encara no ha aparegut un moviment sobiranista el suficientment important per amerar capes importants de la societat. Eixe és doncs el repte: convertir el País Valencià en un subjecte jurídic i nacional de sobirania. Pensem només en una dada. La població valenciana ja és majoritàriament coneixedora de l’espoli que pateix per part de l’estat, i tanmateix ningú li ha fet cap proposta política per resoldre’l que no siga plorar.

En aquest sentit hem de ser molt seriosos quan parlem de república, perquè no es poden fer propostes com aquestes sense un treball previ d’informació i de formació a la població, i d’explicar per què i per a què volem una república. Portem més de de 300 anys sent els ostatges d’Espanya, assumint la seua llengua, els seus costums i els seus símbols, i amb una por fosca i amagada que confonem amb aquiescència lliure.

Senzillament la República espanyola ha mort i esta soterrada. Ara ens toca fer la nostra, la República -sobirana- del País Valencià. I cap contraproposta mes adient en aquesta data en la que recordem la derrota militar que ens va deixar fora de la història, i per què la desmemòria no ens deixe indefensos de cara a un futur que es preveu convuls.

I tanmateix…la remor persisteix

I tanmateix…la remor persisteix

http://www.levante-emv.com/opinion/2018/02/17/i-tanmateixla-remor-persisteix/1680571.html

El dissabte 3 de febrer es va fer un sopar a la Societat Coral el Micalet de solidaritat amb el presos «polítics» catalans (cometes intencionades) organitzada per la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià que va tenir una assistència que va superar l’aforament previst i que va motivar un seguit de reflexions sobre un fenomen, la «qüestió» catalana que està sacsejant la vida política de tot l’estat espanyol, i on van estar presents representants d’associacions i partits polítics de la societat valenciana com Acció Cultural, Escola Valenciana, CC.OO-PV i la coalició ERPV-Esquerra Valenciana entre d’altres.

Al mateix temps que una bona colla de valencians ens reuníem per denunciar l’estratègia repressiva de l’Estat espanyol i solidaritzar-nos amb els presos polítics catalans, als premis Goya de cine, un silenci ensordidor – i sospite que culpable- s’alçava al respecte per part d’un sector que es reclama crític, un silenci més sorollós que la més enèrgica protesta i símptoma d’un intens malestar que és vol ignorar, ¿A que huelen las nubes?, sembla que s’interrogaven en un exercici de solipsisme.

Per altra banda un dia després, ix un article al Levante-EMV, laudatori de Compromís, una força central en aquests moments al País Valencià, elogiant la prudència demostrada al no deixar-se arrossegar pel proces d’independència de Catalunya, i com que a ningú se li oculta que la línia editorial el Levante-EMV és clarament pro PSOE, cal llegir aquest elogi des d’aquestes coordenades polítiques, com un elogi políticament interessat. Aquí, com en els premis Goya el «silenci i la prudència» s’imposen. Cal callar i fer com si plogues no siga que…, mentre estem travessant un dels moments polítics més importants i transcendents, si no el més, des de la Transició ençà.

Unes quantes reflexions s’imposen doncs. El moment és tan dens políticament, tan ple de matisos, tan prenyat de possibilitats i de canvis en profunditat, que resulta intensament apassionat per uns i intensament incomode per altres. No entraré a fer judicis de valor ni a descriure la qüestió, perquè els mitjans n’estan curulls i ni així esgotaria el tema, però sí vull fer unes breus reflexions des dels tres àmbits polítics en els que estem inserits els valencians: a) des del País Valencià estant, b) des de l’Estat Espanyol i c) des dela Unió Europea.

a) En primer lloc des d’un País Valencià, on constatem desequilibris generacionals i grans fractures territorials, on no s’ha superat l’estadi de consciència identitària regionalista, on la percepció secessionista del fet lingüístic i el blaverisme banal instal·lat a la societat són una realitat des de la (mal) denominada Batalla de València, on les elits «polítiques» des de 1983 estan lligades als dos grans partits espanyols (més uns serrells pròxims al PCE/EU i ara a Podemos i C’s), sobta que encara hi haja un ric i dinàmic sector «social» que no només no es dona per vençut sinó que lenta i dificultosament va guanyant posicions.

És un fet que l’optimisme de la voluntat que impulsa aquest sector és ara com ara l’únic motor real de canvi. En altra ocasió ja vaig assenyalar que de Compromís només es podien esperar «realitzacions» concretes, poques i delimitades però mai un discurs polític engrescador que module ideològicament la societat valenciana. No és doncs estrany el seu silenci. No és en puritat una crítica, perquè l’aparició de Compromís ha trencat la dinàmica política valenciana que fins ara només havia respost a unes coordenades espanyoles estrictes, i això ja és molt. La seua aparició provoca neguit a l’estat i els grans partits espanyols que per primera vegada des de la Transició ja no són els únics protagonismes de la vida política valenciana. Compromís però és el que és i no el que ens agradaria que fos, i li podem demanar el que li podem demanar.

Hem d’assumir que mentre no arribe al Parlament Valencià, una força nacional valenciana, amb un discurs no condicionat com ho està ara el del Bloc, no hi haurà possibilitat d’encetar un discurs neta i nacionalment valencià que possibilite la transició del regionalisme en qualsevol de les seues modalitats (folcloritzant, espanyolista i/o autonomista/federalista), a una identitat nacional substantiva, i per tant no es podrà iniciar la maniobra de capgirament social i nacional que tanta falta ens fa. A diferencia de Catalunya i el País Basc on «ser català» i «ser basc» és una identitat nacional alternativa a ser espanyol, al País Valencià ser valencià és només una manera de ser espanyol, atès que Catalunya en un determinat moment situat, entre el segles XIX i XX el regionalisme català va mutar al nacionalisme. Un capgirament que al País Valencià no s’ha produït, però que res impedeix que puga ocórrer si les condicions es donen. I eixa, és una tasca que ens ateny, i aquest és un moment important per posar-ne les bases.

Les conclusions són òbvies i duals. Necessitem plataformes socials que facin el treball que les actuals forces polítiques «d’esquerra» presents al Parlament Valencià no poden o volen fer, i en segon lloc cal acabar d’una vegada amb el llindar del 5% autonòmic per permetre l’entrada al Parlament Valencià de discursos alternatius al nacionalment espanyol. Com a curiositat, cal assenyalar que al País Valencià es 200 vegades més difícil* arribar a tenir representació parlamentaria que amb la llei electoral espanyola que també regeix a Catalunya.

És en aquest sentit en el que trobades reivindicatives i de solidaritat com l’esmentada de solidaritat amb els presos polítics catalans, només poden venir ara com ara des de la societat civil. És una constatació la seua utilitat i necessitat peremptòria.

b) Des de l’Estat Espanyol, la sotragada produïda per l’independentisme català es de dimensions fins i tot superiors a la mateixa Catalunya.

L’Estat espanyol no està oferint cap alternativa política al conflicte amb Catalunya, senzillament perquè no pot oferir-la, i no pot perquè la seua identitat nacional esta solidificada des de fa segles, pel que qualsevol reconeixement que no passe per l’Espanya nació única i indivisible crearia tensions políticament insuportables; en altres paraules, la seua aparent fortalesa és només això, aparent. L’estratègia de repressió i empresonament dels «dissidents catalans» està seguint el model aznarià -fil per randa- de la repressió del nacionalisme basc que aprofitant els atemptats d’ETA va obtenir suficient sanció social, però que aquí topeta amb una Catalunya de dimensions 8 vegades superior en població a a Euskadi i amb un nacionalisme que seguint una estratègia «gandiana» deixa sense arguments democràtics aquesta estratègia repressiva, retrotraient l’acció de l’estat a posicions anteriors al règim el 78.

La conseqüència immediata de l’ofensiva repressiva de l’Estat espanyol, es la feixistització de la societat espanyola, que de dia en dia s’accentua més i més. La proliferació de banderes espanyoles i l’escalada d’agressió de l’extrema dreta en són la prova.

Al mateix tempos però s’estan despertant consciències arreu de l’Estat i des de les Xirigotes de Cádiz fins els distints col·lectius i manifests de suport a la democràcia i al procés català (Madrid, Andalusia, Galícia, Euskadi, País Valencià, etc.) brollen com bolets al constatar la preocupant regressió democràtica.

Fins fa poc hi havia un xoc (referèndum català) entre la «legitimitat» catalana i la legalitat espanyola». Ara però, el xoc és entre la «legalitat espanyola i legalitat espanyola», mes clarament, Espanya està vulnerant les seues pròpies lleis, pervertint-les i retorçant-les fins crear una crisi interna que tindrà conseqüències funestes a mitja termini per l’estat de dret. Espanya sembla (si és que no ho es ja) un estat en situació terminal. L’apel·lació a l’autoritarisme -que no a l’exercici legitim de l’autoritat- és sempre l’últim recurs dels febles. Si a això li afegim l’absoluta inanitat que està demostrant l’esquerra espanyola i l’ascens del proto-feixisme tou de C’s, el panorama (espanyol) esdevé ombrívol i molt preocupant.

c) Des de la Unió Europea (que no des d’Europa) s’assisteix amb alarma a l’evident feixistització de l’Estat Espanyol, però per ara poc es pot fer. Hi ha una demanda «a Europa» que és com a poc il·lusòria, perquè Europa no existeix políticament. No hi ha un demos europeu amb una acció unificada de caràcter polític, sinó una fragmentació de demos que han establert entre ells uns lligams febles; en altres paraules la UE és un club d’Estats on cadascú d’ells s’encarrega dels seus assumptes interns i dels seus ciutadans, i la qüestió catalana per la UE es un afer estrictament espanyol. Per això esperar d’»Europa» una resposta unificada i clara i democràtica al «problema espanyol» -que no català- és il·lusori. No obstant si canviem l’angle de visió i ens preguntem que estaria passant si l’Estat Espanyol no estigues integrat dins d’aquest club d’Estats la resposta és clara. Només ens cal mirar a Turquia per obtenir l’esglaiadora resposta.

Els moments de crisis són moments d’oportunitat, però també de possible patiment social, i és per això que ens cal estar amatents i fer-nos-en conscients tant dels perills com de les oportunitats que s’albiren. Estem a les beceroles d’un canvi transcendent que poques generacions tenen l’oportunitat de viure. Que el País Valencià -perquè des del País Valencià escric- hauria de posar-se en l’estela catalana abans que Espanya implosione, es per mi una obvietat. El com fer-ho ja no em resulta tan obvi ateses les circumstàncies. M’agradaria que al respecte s’obrís un debat en profunditat entre tots els sectors de la societat, que a més a més anara acompanyat de propostes polítiques, econòmiques i socials. El País Valencià és un especialista en arribar tard a tots els canvis i a desaprofitar totes les oportunitats històriques, si més no des de fa un parell de segles. Ja estaria bé que tot i els assumptes pendents que tenim damunt la taula, en aquesta ocasió és trencara la maledicció. Com deia la cançó: «I tanmateix, la remor persisteix»… Res està escrit i res està perdut, però cal posar-se mans a l’obra ja.

* Si el 5% és el 166,66% del 3% i al País Valencià s’exigeix un 5% per circumscripció i a la resta d’Espanya només el 3% s’està exigint un 66,66% més a cada una de les circumscripcions electorals COM A MÍNIM atès que totes no tenen la mateixa població. Per tant 66,66×3=199,98%, atès que a Espanya i Catalunya amb un 3% en una sola circumscripció s’obté representació i al País Valencià es demana el 5% per circumscripció i a la totalitat de la CCAA, es a dir a les 3 circumscripcions. Hi ha per tant un 199,98% més de dificultat per tenir representació i accedir al parlament al País Valencià que a Catalunya i a la resta d’Espanya.

Robert Mora.

De la coalició ERPV-EV i de la PDaD

Una coalició que vol ser quelcom més que una coalició

 

Ahir 18 de novembre del 2017, és va produir un esdeveniment inèdit i nou al País Valencià. Per primera vegada en la historia des de l’accés a l’autonomia, un Govern de la Generalitat encapçalava una reivindicació unitària. Es posava al davant del poble que governa per reivindicar davant de l’Estat que ens desgoverna un finançament just davant l’espoli sistemàtic que patim els valencians. Ahir doncs va néixer també amb aquesta acció que deslegitima el Partit Popular, un nou valencianisme transversal que no sense tensions serà el nou subjecte polític dels pròxims anys. Només el Partit Popular es va negar a participar-hi.

Ahir també va fer la seua aparició una nova coalició d’esquerra valenciana i sobiranista, la que visualitzava les dues sigles històriques de més prestigi, la d’ERPV, l’Esquerra Republicana del País Valencià i la d’EV l’Esquerra Valenciana de l’històric dirigent valencianista Vicent Marco Miranda nascuda el 1934. La primera atansada al la sensibilitat nacional valenciana més escorada al catalanisme polític i la segona més ancorada al sobiranisme valencià estricte però sense els llasts anticatalanistes que han caracteritzat determinada sensibilitat nacional valenciana.

Des de la Transició ençà -esperem deixar de parlar aviat d’eixe període- la denominada Batalla de València que més pròpiament s’hauria d’anomenar la Masacre de València, perpetrada per les forces més reaccionares de l’Estat Espanyol, va deixar el sobiranisme valencià (altrament conegut com nacionalisme i/o catalanisme), fortament traumatitzat i tràgicament fragmentat en capelles que feien d’un determinat tret ideològic i/o nacional un dogma sobre el que s’edificava tot l’edifici ideològic i polític, i que amb la desfeta, quedà sense esma per practicar allò pel que la política li és propi: la intervenció publica en el afers dels ciutadans. No obstant això un efecte col·lateral d’aquest fenomen va ser la forta ideologització d’aquest món que ha perdurat en el temps i que vegetativament ha anat creixent a mesura que passaven els anys, deixant cada vegada més palès la necessitat d’un component valencianista no sucursalista a mesura que s’esvaïa el miratge-parany dels partits dinàstics espanyols del tàndem PP/PSOE.

Un creixement que a anat acompanyat de la certitud cada vegada més estesa en la societat que sense el component nacional valencià, qualsevol política acabarà sent eixorca i aliena als interessos reals del País Valencià i dels seus ciutadans. Dins d’aquesta sensació cada cop més estesa pren cos i una nova dimensió la famosa frase de Joan Fuster. “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”

La presencia poderosa de Compromís a les Corts i al Govern Valencià a cristal·litzat aquest canvi de cicle. Al mateix temps però, la “real politik” de la praxi de Compromís que recordem és una coalició en bona mesura anti natura, que aplega el nacionalisme moderat del Bloc Nacionalista Valencià, (majoritari dins la coalició però opac i en un segon terme polític), l’esquerra comunista posada al dia de sensibilitat federalitzant d’Iniciativa pel Poble Valencià, i l’aport ideològic ecologista de Els Verds configurant un poti poti de baixa vertebració que s’ha revelat com un gran ariet per superar l’injust i antidemocràtic llindar del 5% autonòmic que ens ha mantés presoners sota l’ègida del PSOE primer i del PP després, però que ha difuminat de manera extrema el seu discurs ideològic (i perquè no dir-ho, també la seua praxi), que a més a més, encarà resulta més adulterat en el Govern del Botànic per la presencia del PSPV-PSOE i per PODEMOS, dos pols d’atracció que estan tensionant internament COMPROMÍS perillosament. No cal que recordem les tensions provocades al si del Bloc per l’aliança pre electoral amb PODEMOS.

Si algun tret ha caracteritzat i caracteritza el nacionalisme sobiranista valencià, es el seu ideologicisme molt positiu per les etapes de resistència per un cantó, i per la seua inadequació conseqüència de la seua història per la “real politik” per un altre. No és estrany doncs que el malestar en el món sobiranista estiga creixent de manera notable davant el discurs i la praxi política de COMPROMÍS.

És en aquest context on apareix d’una manera clara i meridiana la necessitat de configurar una nova opció electoral, la d’un sobiranisme independentista que aposte ferma i tranquil·lament per una República del País Valencià sense estridències però amb fermesa i competència, i que supere per un cantó les velles antinòmies catalanistes-valencianistes, les múltiples capelles que al remat acaben sent improductives a l’hora de l’acció, i de posar en valor “polític” l’immens capital ideològic que el món del sobiranisme valencià aixopluga.

A ningú se li escapa però que per que aquesta o altra proposta política nova puga arribar a assolir presencia parlamentaria s’ha d’abolir el topall electoral del 5% autonòmic. Tema sobre el que haurem de tornar.

És des d’aquestes reflexions compartides que ERPV i EV acorden fer una coalició si, però una coalició atípica en la que tots dos pols resten oberts a l’aport de noves formacions, associacions, i partits locals que vulguen afegir-se de manera còmoda i sense renunciar al seu discurs dins d’uns límits raonables. Entenem que cal publicitar una marca política que s’allunye de la sopa de sigles sense negar la diversitat, i dins un discurs entenedor i una associació política al temps ferma i flexible.

El temps ens dirà si ho aconseguim. Del que no cap dubte, es de la seua necessitat imperiosa i radical. Per això el Darrer diumenge d’Octubre on férem públic el projecte conjunt, també deixarem ben clar que aquest projecte no pretén anar CONTRA ningú, senzillament perquè el nínxol ideològic i electoral que volem confegir esta desert, i ja va sent hora que els valencians deixem de practicar el nefand vici del vot útil i ens proclamem sense complexos com el subjecte polític que en realitat som. Parafrasejant a Raimon, cal que acabem d’una vegada amb eixe “silencia antic i molt llarg” que ens ha caracteritzat.

Robert Mora

Membre del Consell Polític d’Esquerra Valenciana i del Comité d’enllaç ERPV-EV

Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià

Les falàcies argumentals de l’unionisme.

De tots els arguments emprats per aturar el sobiranisme català n’hi ha un especialment trampós que es utilitzats per molts “suposadament sobiranistes”, per un sector del PDCat i fins i tot pels especialistes en mediació política des de la més estricta i ètica neutralitat política (mode irònic):

“No hi ha una majoria sobiranista. Només són 2 milions de 5,7 milions de ciutadans amb dret al vot”.

Ho diu Ciutadans, o diu el PP, ho diu el PSC, ho diu un sector del PDCat i ho diuen els periodistes de El Periodico, La Vanguardia, El Mundo, El País, La Sexta, Els Comuns, Podemos, etc. etc. etc.

Però quan els proposes fer un referèndum per contar-se DE VERITAT a veure si eixa xifra es certa o només una estimació subjectiva de part, la resposta va des d’un rotund NO, o la sibil·lina proposta d’un “Referèndum acordat” amb el Reino de España, o a l’encara més sibil·lina proposta d’una Reforma Constitucional on els partits sobiranistes catalans no tenen ni la més lleugera possibilitat d’aconseguir una engruna d’influència política.

Quina és la proposta doncs, per substituir eixa negativa dels “durs” (PPSOEC’s) i del “tous” (Els Comuns, Podemos CiU/PDCat)?.

La proposta es noves eleccions autonòmiques, amb 155 si del ‘ciutadà’ Rivera depenguera a la il·legalització de partits polítics de la jove promesa del PP Pablo Casado si d’ell depengés, i per descomptat (aixo no ho diuen clar!) amb una bona neteja de subversius via inhabilitació política o via Tribunal (de ajuste) de Cuentas, per aconseguir un Parlament domesticat i amb intervenció de l’Estat dels Mossos d’Esquadra, de la TV3 i de l’educació pública.

Menció a banda mereixen els arguments (?¿) de la UE.

No poden consentir una declaració unilateral d’independència perqè això “desfermaria una orgia de noves declaracions unilaterals d’independència al llarg i ample d’Europa”. Deixant de banda l’absurd de l’argument, perquè no hi veig a La Rioja demanant la independència per mimetisme amb la independència catalana, però i què si fos així?

Qui són els buròcrates de la UE per dir-los als seus ciutadans el que tenen i el que no tenen dret a fer? Com s’atreveixen a impossar-nos ñes seues pors o les seues limitacions cognitives?.  Es un argument de tall paternalista i autoritari rdicul, que pot desfermar una fugida de la UE d’aquelles pobles sense estat que aspiren a auto governar-se. Encara més ridícul si ve de Junker ciutadà de Luxemburg, un dels estats mes petits i amb menys població de la UE, o amb claríssimes reminiscències autoritàries, i imperialistes en boca de l’inefable Gonzàlez Pons.
Deïficar els vells Estats nació europeus quan han deixat de tenir sentit és una de les pitjors decisions i un dels arguments més perillosos a l’Europa d’avui en dia per acarar el futur. Quin missatge se’ns esta enviant als ciutadans europeus que vivim a velles nacions sense estat? Que la democràcia no pot resoldre les aspiracions sobiranistes per via democràtica? Que uns quants buròcrates mediocres van a decidir el que es millor per nosaltres “el suyo beneficio, el mio…o cosa així en termes rajonyans”?
De veritat creuen que els Estats europeus son eterns i la solució pel futur d’Europa?
Es troba a faltar una veu autoritzada que parle amb un mínim d’intel·ligència política que només pot provenir d’Alemanya.

La poruga França que encara no ha assumit que la “grandeur” es cosa del passat, la insegura Itàlia o la post franquista Espanya van a decidir el futur de flamencs, catalans, valencians, bascs o frisons?

Malament. Si més no sempre ens quedara la pragmàtica Gran Bretanya o la neutral Suïssa.