Quan creus que tot s’acaba, torna a començar.
Espanya pateix d’un trencament intern dramàtic que la porta a la ineficàcia quan és troba al davant de qualssevol cruïlla transformadora important, i és ni més ni menys que la ‘qüestió nacional’, els drets de les nacions que hi conviuen al seu si. Només cal fer una repassada a la història per veure que des de les Corts de Cadis (ABANS INCLÚS) fins avui, cada potencial moment de fer un pas endavant la qüestió dels drets nacionals emergeix com un Guadiana posant a “L’ESQUERRA OFICIAL ESPANYOLA” en la tessitura de assumir-los com a propis o arrenglerar-se amb la dreta més casposa. I fins ara el que ha passat sempre ha estat el segon. Realment és dramàtic de debò i un assumpte que té quasi més a veure amb la psiquiatria que amb la política. Com pot ser que el model borbònic francès dels Decrets de Nova Planta haja arrelat tan profundament en la consciència de l’esquerra quan pel cap baix apenes si té 300 anys de vida i el model de la diversitat nacional haja estat l’hegemònic fins eixe moment durant un miler d’anys? De veritat, jo no ho acabe d’entendre.
Robert Mora